Història a la xarxa

Pobrissó! un amic es creia que l'havia baixat de l'internet, amb la feinada que ens va donar a casa l'estiu passat! I, ara que me n'he desempellegat, és a dir, he deixat de fer-lo servir com la manera d'amagar-me a la xarxa, he decidit explicar la història per passar una miqueta l'estona, "per pentinar el gat", com aquell qui no té feina.
Hi havia una vegada... una nit de principis d'estiu de l'any passat. El gos no parava de burdar insistentment i naltros sense poder dormir. Amb això, el meu home (que això és feina d'homes) s'aixeca i se'n va cap al carrer a veure què passa i troba el gos intentant mossegar una bola de punxes. Se n'adona que és un eriçó, es posa els guants de jardiner i el deix al garatge de casa i... a dormir que demà serà un altre dia. L'endemà, jo, esgarrifada, sense entrar al garatge, que a mi les bèsties en viu no em fan gaire gràcia; i el meu home que volia que mirés i admirés l'eriçó, que ni ell ni jo no n'havíem vist mai cap al natural. I sí, a mirar-lo i a fer-li fotos; feia gràcia. I, au, l'eriçó cap al garatge. Es va amagar en algún racó i dies i dies sense veure'l, només vèiem els cagallons i en sentíem l'olor. I jo, a callar, que no se'ls pot fer mal als animalons... Finalment el vam trobar (el va trobar) i el va posar en una mena de cistell tapat dins de casa, damunt de la màquina de rentar. A mitjanit, cau el cistell i... l'eriçó tombant tota la nit enmig de la roba bruta i la neta... ja us ho podeu imaginar. El meu home, que va veure la magnitud de la tragèdia, va prendre la decisió d'anar-lo a deixar a prop de la bassa del poble. Ja ens veus tots dos amb el cistellet i el cotxe vermell cap a deixar anar l'eriçó. Semblarà una exageració però no ho és, la història es va repetir quatre vegades, ja pensàvem que se'ns havia instal·lat una colònia d'eriçons al tros. Ara bé, les altres vegades, no vam fer tant el préssec... l'eriçó a la nit en una gabieta i l'endemà cap a un tros a prop de la bassa a deixar-lo anar. Encara hi ha dies que pensem en què deuen fer tota la família d'eriçons per allà a la Font de Mansion.

La història semblava acabada, ja només quedava la foto, (vaja, les fotos, que en vam fer moltes) i era bonica de veritat. Durant l'estiu, amb l'amic que encapçala el relat, vam començar, també per anar pentinant el gat, un projecte surrealista de llibre i el vaig fer servir.
El pròleg del projecte de llibre resa així:

"Y por qué el erizo? porque es la última adquisición de la casa editorial, hecha por el dueño y por la que no habrá que pagar derechos de autor.Y por qué no una abeja? porque nosotros, como en "Le chien Andalou": no hay ningún erizo ni es un proyecto."

Després, cap allà al novembre em va agafar el cuquet del blog i vaig agafar l'eriçó, el vaig anomenar Jodesh i em vaig llençar a l'aventura. Vaig veure que un blocaire amic tenia una mascota al bloc i me'n vaig buscar una per a mi, amb la sort de trobar un eriçó que vaig anomenar també Jodesh i vaig pintar de color blau jodesh. Aquest té moltes qualitats, si l'inquietes, es fa una bola i si cliques on hi diu "more", li dones una maduixeta per menjar.



I... us el deixo aquí com a regal, que ara ja em dic Mila; Mila Miró, encara que no per tothom, que la cosa la tinc complicada i dóna per una entrada un altre dia. 

Follow by Email