D'on sóc?


L'any 1936, quan es va publicar "La farsa i la quimera", novel·la de Joan Puig i Ferreter que només transcorre a La Selva del Camp, va causar, entre els vilatans, "desassossec, malestar, remor, malvolença i, al capdavall, llegenda, adversitat, rancúnia" (paraules de Xavier Fort i Bofill al pròleg de l'edició de 1995). Cert és. Encara recordo sentir-ho dir als meus avis.
Ara bé, aquesta és una novel·la, que no per ser rural i centrada en un univers petit deix de ser un compendi de passions humanes, d'un gran interès literari. Independentment de ser, com jo, nascuda i resident a la Selva, si la llegiu veureu com Puig i Ferreter demostra un profund coneixement de l'ànima humana, des dels seus actes més generosos i prodigiosos fins als més mesquins.

Us n'ofereixo un fragment. Aquell que sovint llegim els de casa nostra, en fem motiu de sobretaula en dinars d'amics, i ens mirem amb complicitat recitant-ne algun bocí en situacions que ho requereixen.


La Selva del Camp, closa com el rovell dins de l'ou


La gent hi viu bé [...]


La Moixera està enclavada en una contrada ubèrrima de Catalunya.

La Moixera està enclavada en una contrada ubèrrima de Catalunya. La gent hi viu bé, el pagès és treballador, la terra dóna. El pagès toca de peus a terra, sua, cull i no està per raons. Però damunt, entorn i dins de la Moixera hi ha difusa una atmòsfera d’inèrcia, d’abandó, de renúncia, de docilitat i de benaventurança gratuïta que afecta una zona de gent que no és pagesa, però que té la sornagueria i la vivor del pagès junt amb la curta visió i la por del senyor rural. Aquesta atmòsfera afaiçona una ànima moixerina, una ànima col·lectiva difícil de descriure.
El moixerí burgès, el menestral i el desvagat són els qui han creat l’esperit singular d’aquest poble. Ells l’han manat en política, l’han administrat, l’han guiat ningú no sap devers a on. Al moral li han infiltrat un bàlsam de quietud, de fixesa i, alhora, un somni o deliri de grandesa estàtic i una il·lusió de personalitat. En els més realistes, el selvatanisme es converteix en farsa descordada. En els ardents, somniosos i concentrats, en una confusa quimera que sovint els fa delirar.
Tot això sembla fosc. Ho explicarem. El moixerí es creu superior a la gent dels pobles del voltant. Es creu ésser més senyor, més educat, més distingit, més intel·ligent. Quan visita els pobles de la rodalia els troba massa pagesos. Ell s'hi prsenta més ben vestit, més benparlat, com si ja fos de Reus, home de la capital. El moixerí, si tingués cultura, diria que ell és europeu, en esguard dels altres pobles, que encara són rurals. Una petulància filla del seu orgull de moixerí, el fa parlar alt, fort, dogmàticament i mestrejador. Aquest orgull del moixerí i aquesta adoració de si mateix, els ha infiltrats al poble la seva burgesia rural, que és abundant, mandrosa, ignorant i closa dins la Moixera com el rovell dintre l’ou.
Amb el temps, aquest orgull ha penetrat fins a les capes més inferiors. El pagès de la Moixera opina que conrea millor que ningú; ningú no sap podar les oliveres com ell; ningú no sap fer produir més l'avellaner; les fruites dels seus arbres tenen més dolçor que les dels altres llocs. Però el propietari rural de la Moixera va més enllà, La Moixera és quelcom a part de Catalunya. A part del món, No està vinculada a res. Lluny del regionalisme de Cambó, lluny de l'Estatut de Macià, més prop de Madrid que no pas de Barcelona, més prop de la lluna que no pas de Madrid, i per tant com la lluna és molt distant, difícil d'haver, no cal preocupar-se'n, no ofereix problemes, deixa tranquil·les les coses, les confon bellament i fa somiar els somiadors.
Tanmateix, què ha fet la Moixera per tenir aquesta idea de superioritat? Mai no s'ha distingit per cap acció heròica. Les paraules llibertat i pàtria la deixen indiferent. Tancada en el seu localisme, ha trobat el secret de viure sense ideals. Si algú se li atansa en nom de la llibertat es neguiteja en un profund malestar. Si sent el nom de pàtria pregunta: "Què és això?" Els senyors del poble li ho expliquen: "És Guzmán el Bueno i el Cid Campeador. No te'n preocupis; són uns temps que han passat."
El moixerí rarament surt al món a lluitar. Cap moixerí no s'ha apassionat per l'art o per la ciència; cap no s'ha fet milionari, cap no ha mort per una causa, llevat de dos nois que anaven amb Savalls; cap no s'ha fet cèlebre, baldament fos per un crim.
A tot estirar, el moixerí s'arriba a Barcelona. Es fa dels qui manen per pescar una col·locacioneta o posa una botigueta d'oli i sabó. Si un moixerí recull quatre diners -la majoria es fonen en l'anonimat pobre de la gran urbs- sofreix una crisi de moixerinisme, de "dolça moixera, pàtria del meu cor", i se'n torna al poble amb les presses d'un mal de ventre. Perquè el bon moixerí a la moixera ha de tornar. Aquell és el seu món propi. Si prova d'aclimatar-se en un altre lloc, se sent perdut, disminuït i sense ànima, la qual no retroba fins que ha retornat a la Moixera, on esdevé personatge.
I, tanmateix, els moixerins són homes, subjectes, per tant, a les passions, a les idees, als sentiments, a les ambicions, als somnis, forces humanes que, quan no lleven fruits magnífics, en lleven de mesquins; florida de l'ànima que, si no arriba a granar, d'una manera o d'una altra s'haurà de podrir.

JOAN PUIG I FERRETER, La farsa i la quimera, 1936

Follow by Email