MA PITOM!

despropòsit

2012-02-07T22:24:00.001+01:00

despropòsit
m. [LC] Paraula o acte fora de lloc, sense sentit, inconvenient.

Aparicions

2012-02-04T18:46:00.002+01:00

devots

Després de l'èxit amb els signes de puntuació, val més que em dediqui a les aparicions.

Què caram devia buscar per la xara que em va sortir la paraula "Garabandal"? Em vaig sentir transportada al parvulari. Em va crear inquietud. Volia recordar i no sabia què. Aparicions en ple Concili Vaticà Segon! I la Mare de Déu ho va deixar clar: "Muchos cardenales, obispos y sacerdotes van por el camino de la perdición y con ellos llevan a muchas más almas."

Una companya del parvulari m'ha recordat un documental que en van fer al Casal Selvatà i que, evidentment, les monges ens van portar a veure.

En fi...

Les aparicions mai no passen de moda. N'hi ha una de la que tinc coneixement de primera mà. És la de Medjugorje, a Bòsnia i Hercegovina.

Uns amics del poble són fervents devots de la Mare de Déu de Medjugorje. Així com també ho és una exalumna d'un poble de la vora. Es veu que a Tarragona aquesta devoció ha fet forat.

Tota una tarda el meu home i jo vam escoltar amb atenció el relat dels nostres amics sobre la seva devoció i els viatjes diversos que han fet a Medjugorje:

"Ara, Lourdes ja ha passat de moda, no hi va tanta gent, s'ha comercialitzat molt. Ara, la devoció de bo de bo és a Medjugorje. Allí sí que hi ha fe. Naltros ja hi hem anat dues vegades. Ens hi sentim bé. S'hi fan viatges col·lectius. Un dels viatges venia una senyora de València a qui els seus fills li van organitzar perquè es distragués. S'acabava de divorciar i estava deprimida. Allí va fer una confessió de dues hores que la va deixar com a nova. No va ser la mateixa de tornada del viatge. Perquè les confessions es fan a la plaça del Santuari. Una gran plaça plena de reclinatoris amb una cadira al costat i un rètol per saber en quin idioma et pots confessar. Milers de peregrins es confessen a la plaça. A la nit que hi ha aparició, t'avisen per SMS i a l'hora convinguda tothom va en processó cap al lloc de l'aparició. N'hi ha qiue hi van descalços. El terreny és un pedregal. Jo he vist curar endimoniats. Són moments molt emotius. L'estada a Medjugorje és molt agradable. Un dia, una senyora catalana, passejant pel poble, va passar pel davant d'una botiga que tenien una estàtua de la Mare de Déu i va veure com li somreia. No va gosar dir res a ningú de la peregrinació perquè no la prenguessin per boja però, finalment, no va poder-se'n estar i ho va comentar a una altra senyora. Aquesta va confessar que també havia estat corresposta amb un somriure de la mateixa imatge. Van fer córrer la veu i tots els catalans van decidir posar 50.000 pessetes cadascú per comprar la imatge. La van portar amb l'autocar cap a la parròquia de Santa Maria de Gràcia, a Barcelona, on la presencia de La Reina de la Paz ha transformado los corazones de sus feligreses hasta el punto de llenarse todas las tardes de los primeros domingos de mes con motivo del encuentro mensual de oración con Maria, Reina de la Paz. I s'omple de gent com van omplir Santa Maria del Mar el dia que va venir el padre Jozo. Quatre mil persones a santa Maria del Mar i els nostres serveis informatius ni se'n van fer ressò, quan per quatre que es reuneixen pel carer a dir rucades ja hi tens la TV3 filmant-ho! I és que Medjugorje era un lloc molt pobre ara fa trenta anys i ara s'ha transformat..."

Prou! Ja veieu que a casa no oblidem el relat. Ens va afectar. Això només és un tast de dues hores d'escoltar. El que ens va agradar més són els rètols dels confessonaris i els SMS d'avís. Organització!

I que... els devots catalans no es moquen amb mitja màniga, no són "de la poca roba".

De la gramàtica i els signes de puntuació

2012-02-03T17:48:00.000+01:00

YO SOY RESPONSABLE DE LO QUE DIGO NO DE LO QUE TU ENTIENDES

La frasela vaig trobar així, tot amb majúscules, sense un trist signe de puntuació.

¿Com és que si l'hagues deixada així no hauria causat polèmica i, en canvi, escrivint-hotot correctament, he causat malentesos? Perquè, segons el sentit comú, entrendre aquesta frase decap altra manera que no sigui que "només ets responsable del que dius i que no ets responsable del que els altres entenguin" és undisbarat, una falsedat.

Vaigpensar que aquesta sentència, talment escrita, no era de rebuda; que es mereixia que li dediqués una estona i que posés els punts i les comes al seulloc. I així hovaig fer.

Coml'escriuríem sinoméscomstruíssimoracions simples i l'únic signe de puntuació que tinguéssim fos el punt?:

"Jo sócresponsable del que dic. Jo no sócresponsable del que tu entens."

Com quesabem de les oracions coordinades, podem escriure:

"Jo sócresponsable del que dic i no sócresponsable del que tu entens."

Com quetenim d'altres signes de puntuació per juxtaposar:

"Jo sócresponsable del que dic, no sócresponsable del que tu entens."

Com quepodem posar una coma en el lloc d'un verb elidit:

"Jo sócresponsable del que dic, no, del que tu entens."

Com queles dues comes tenen usos diferents, la primera se substitueix per un punt icoma:

"Jo sócresponsable del que dic; no, del que tu entens."

Aquestes, i no d'altres, sónles ordenances.(Paràfrasid'un text que faig servir per exemplificar altres usos de lacoma. )

Post scriptum

Per aaquells que van entendre tot el contrari del que hi diu, com per exemple:

"Jo sócresponsable del que dic. No, en realitat sócresponsable del que tu entens".

Aquestacoma que poseu separa l'adverbi "no", deixant-lo com un significat ensí mateix. En realitat dieu tresoracions juxtaposades (que podeu separar per una coma o per un punt):

"Jo sócresponsable del que dic, jo no vull dir això,jo sócresponsable del que tu penses."

Sil'oració delmig la volem reduir, ho podem fer deixant-la com una exclamació:

"Jo sócresponsable del que dic, no!, jo sóc responsable del que tu penses."
o bé:
"Jo sóc responsable del que dic. No!, del que tu penses."

I el que vol dir aquesta darrera oració és un disbarat; i jo no el vaig dir ni el penso.

Comprensió i expressió

2012-01-29T12:06:00.002+01:00

Jo sóc responsable del que dic; no, del que tu entens.

Si això és un home

2012-01-26T11:25:00.001+01:00

Si Això és un home (Primo Levi)

Els que viviu segurs
a les vostres cases escalfades;
els que trobeu, en tornar al vespre,
el sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home;

qui treballa al fang,

qui no coneix la pau,

qui lluita per un tros de pa,

qui mor per un sí o per un no.

Considereu si això és una dona;

sense cabells i sensé nom,

sense forces per recordar;

els ulls buits i el ventre fred

com una granota a l'hivern.

Penseu que això ja ha estat:
Us encomano aqueixes paraules;
graveu-les als vostres cors,
quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
quan us poseu al llit o us aixequeu;
repetiu-les als vostres fills.

O que s'ensorri casa vostra,

la malaltia us impossibiliti,

els vostres descendents us girin la cara.

Primo Levi

Jo també dic allavòrens

2012-01-24T00:11:00.003+01:00

Allavòrens, ni més ni menys! Sí, i no ho puc dir de cap altra manera. Així ho vaig aprendre quan vaig aprendre a parlar. I com que fins que no ho vaig veure escrit d'alguna manera, van passar molts anys, ara no em surt de dir ni "aleshores" ni "llavors", o tot junt, com deia l'alcalde d'un poble veí, fent gala de parlar un català ben normatiu: "Aleshoresllavors".

quitar?

2012-01-22T23:58:00.001+01:00

Volia escriure i ja ho vaig trobar fet:

Anem a fer el vermut

"No neu a fer el vermut ans de dinar, que quita la gana." Deien abans les dones a les cases els diumenges i festes de guardar. És que elles es quedaven a casa a fer el dinar i la canalla i els homens sortien a passejar i a fer el vermut.

quitar

1 v. tr. [LC] [AD] Fer quiti d’una obligació pecuniària. Em va prometre que em quitaria de tots els meus deutes.

2 intr. pron. [LC] Esdevenir quiti. Endeutat i sense esperança de quitar-se.

3 v. tr. [AD] Rescabalar, pagar prou per a compensar una despesa feta.

4 v. tr. [AD] Desempenyorar o recobrar (una cosa empenyorada) pagant la quantitat estipulada per a redimir-la.

5 v. tr. [AD] Redimir, posar en llibertat (algú) pagant per ell.

"daliquetepegu"

2012-01-20T00:43:00.001+01:00

Catalunya Informació. De 9 a 10 del matí. Una notícia sobre Israel: "Com de dolents són els colons dolents (es veu que n'hi ha de les dues maneres) que porten armes i que compren un munt de terrenys on no els han de comprar i es volen fer amos de terrenys que no són seus i que això està molt malament...". Jo, dalt del cotxe, amb només un cop de dit, els he fet callar.

Entre dos quarts de tres i les tres de la tarda, sant tornem-hi! Israel una altra vegada. Un grup de dones se n'ha anat a ballar (un flashmob) a Jerusalem davant dels "ultrareligiosos" per protestar per la discriminació que fan de les dones. La corresponsal de Catalunya Informació (de la que no recordo el nom) s'hi ha abonat, no devia tenir altres notícies que li permetessin justificar el sou: "El país està ple d'ultraortodoxos, són una plaga, si les coses segueixen així, el país se n'anirà a la ruïna (així, literalment)". Vaja, que el dit índex de la meva ma dreta ha tornat a fer callar la noia.

No s'ha acabat aquí la cosa. A mitja tarda a l'escola, el meu company de feina em diu: "Ostres, està malament Israel, no? perquè venint cap a la feina he sentit per Catalunya Informació..." No l'he deixat seguir, m'he enfurismat. He mirat de relaxar-me i he intentat explicar-li-ho de la manera més objectiva possible.

Els medis de comunicació públics catalans, per ara i tant, no tenen solució en aquest tema. De quin altre país donen dues notícies al dia d'aquesta mena? Seguint la seva tria de temes, pel que fa a la discriminació de la dona, no haurien de parar durant el dia de donar notícies dels països musulmans. Allí sí que hi ha discriminació de les dones, oficialitzada. A Israel, no. Com a casa nostra, aquestes actituds són delictives i es paguen!

Oriflama

2012-01-15T11:21:00.005+01:00

(De Jacques Brel a l'eixtràimel passant per l'oriflama. Divertimento d'un matí de diumenge)

Escoltava Dans le port d'Amsterdam, del Jacqes Brel i anava llegint la lletra per fer-me'n a la idea i saber-ne tot el significat, quan m'he encallat amb la paraula oriflama. I, com que ara el saber és tan a prop, he anat fent...

Sabia, només, que a la nostra ensenya li diem, a vegades, oriflama. Doncs... l'origen de l'oriflama és l'estendart que feien servir els monjos francesos de l'abadia de Saint-Denis (parlem dels primers segles de l'era comuna) i que més tard va passar a ser l'ensenya dels reis de França.

El nom d'oriflama ve de la forma i el color de l'estendard. La seva forma primitiva era la dels penons que feia servir l'església, quadrats i acabats en puntes i fixats a un travesser col·locat al capdamunt d'un asta daurada. Acostumava a ser de color vermell i quan l'onejaven semblava una flama.

Més tard (segle XIII), en els exèrcits francesos, el càrrec de portaoriflama fou un dels més importants a la corona. El cavaller que ostentava el càrrec la portava lligada al coll fins el moment del combat; llavors, l'enarborava al capdamunt de la llança.

M'he anat embolicant... i he llegit: "L'escurt de Catalunya són quatre barres de gules en un camp d'or. Gules? doncs, sí! paraula nova per a mi. Aixi, com si fos en plural: "En heràldica, color vermell".

I d'on ve això de "gules"? docs del francès gueule, que vol dir gola. Que segons alguns, s'associa al color vermell de la gola de la marta gibelina, la pell de la qual és molt preuada per posar al voltant del coll.

I, com és la pell de la marta gibelina? Doncs... per fer-nos-en una idea, com la de l'eixtraimel, lligadura de pell que duen molts jueus haredins al cap (pot valdre uns 6.000 $!)

Crisi

2012-01-09T17:04:00.000+01:00

La crisi econòmica pot portar crisi lingüística.

Reis de tota mena

2012-01-08T19:09:00.001+01:00

La fireta

"Aquell any, l'any que va començar la guerra, quan jo en tenia cinc, vaig demanar als reis un cotxe. Un cotxe d'aquells de pedals. I anàvem passejant per Reus i el papa em deia que sí, que me'l portarien.Va arribar la matinada del dia de Reis, i a l'obrir el balcó hi vaig trobar una bossa de caramels; una trista bosseta de caramels. Vaig agafar una enrabiada molt grossa. Almenys, les veïnes de baix em van fer portar quatre cosetes de fireta.

Ja ho sé què va passar, el papa pensava guanyar els diners en alguna partida de cartes i els va perdre tots. La mama no deia res.

L'altre any em van portar un cotxet molt maco i una nina grossota. Mai no en vaig fer cas. La meva nina preferida era la "nina guerxa"; petitona, a la meva mida i sense un ull, l'havia perdut en un accident darere d'una porta. Si el papa guanyava a les cartes, llavòrens comprava de tot... A la mama no li feia cap gràcia."

L'endemà de Reis

2012-01-06T16:35:00.003+01:00

Les ninOnes meves a cals avis i besavis la nit de reis

Com que també m'agrada compartir, aquí us deixo dos poemes que m'ha enviat una bona amiga. M'han fet il·lusió:

Com que sé que t'agrada la poesia i ets de la llagrimeta fàcil, aprofito l'ocasió per compartir dos poemes, propis de la diada d'avui. El primer, em sembla, amb rerefons selvatà; el segon d'un gran poeta universal...

L’ENDEMÀ DE REIS

Són una nosa trista

els ornaments.

La campana de vidre

de la bombeta freda

guarda una cuca de llum morta

- íntim sepulcre

de la llum que t’ha quedat a les mans.

La butxaca plena de caramels

amb l’anagrama de La Caixa.

Els ulls dels nens

avui s’han fet més vells.

Cartró i avets a les escombraries;

tota fusta de Nadal, feta llenya.

S’ha fos la nostra estrella.

JORDI LLAVINA (Diari d’un setembrista)

Las abarcas desiertas

(Miguel Hernández)

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Y encontraba los días
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes, ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Me vistió la pobreza,
me lamió el cuerpo el río
y del pie a la cabeza
pasto fui del rocío.

Por el cinco de enero,
para el seis, yo quería
que fuera el mundo entero
una juguetería.

Y al andar la alborada
removiendo las huertas,
mis abarcas sin nada,
mis abarcas desiertas.

Ningún rey coronado
tuvo pie, tuvo gana
para ver el calzado
de mi pobre ventana.

Toda gente de trono,
toda gente de botas
se rió con encono
de mis abarcas rotas.

Rabié de llanto, hasta
cubrir de sal mi piel,
por un mundo de pasta
y unos hombres de miel.

Por el cinco de enero
de la majada mía
mi calzado cabrero
a la escarcha salía.

Y hacia el seis, mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.

Roques volcàniques de la Galilea

2012-01-03T19:48:00.000+01:00

Ruïnes de Cafarnaüm fora de l'entrada a la Sinagoga.
Les roques volcàniques negres daten de l'època de Jesús.

Tiberiades, 11 de maig

De la veïna Cafarnaüm no en resta més que una torre, la meitat de grossos marbres i els fonaments, també de marbre, d'una gran basílica, que Lievin diu que estava en lo mateix lloc que la casa de la sogra de Sant Pere .../...

(Mn. Cinto Verdaguer, Dietari d'un pelegri a Terra Santa)

Jerusalem, Jerusalem

2012-01-01T00:30:00.000+01:00

Des del cimdel Mont Scopus,

pau sobretu, Jerusalem.

Des del cimdel Mont Scopus,

emprostraré als teus peus.

Durant centgeneracions he somiat

que un diapodria contemplar

la tevallum, Jerusalem, Jerusalem,

acull elsteus fills,

jot'aixecaré de les teves runes.

Des del cimdel Mont Scopus,

pau sobretu, Jerusalem;

milersd'exiliats, des dels confins de l'univers,

aixequenels seus ulls cap a tu,

cap a lateva llum.

Siguesbeneïda, beneïda mil vegades,

vila reial,Santuari del Rei,

Jerusalem,Jerusalem,

no em mouréd'aquí

Jerusalem,Jerusalem,

que novingui el Messies.

(Traducciódel francès meva)

Avigdor Haméiri (1890-1970) nasqué a Carpatho, Ucraïna (llavors Hongria). Publicà el seu primer poema en hebreu l'any 1907 i el seu primer llibre de poesia cinc anys més tard. El 1916 fou capturat pels russos mentre servia com a oficial austríac al front rus. Va ser empresonat a Sibèria i posat en llibertat el 1917 després de la Revolució d'Octubre. Haméiri emigrà a Palestina el 1921, es va unir al personal del diari Haaretz, i va ser editor de diverses revistes literàries i culturals. El 1932, va fundar el primer teatre de sàtira social en hebreu a Tel Aviv. Hameiri va escriure més de 30 llibres, entre poesia, novel·les, contes curts, de no-ficció i llibres per a nens. Va ser guardonat amb el Premi Israel. El seu treball ha estat publicat en 12 idiomes.

Enyorança

2011-12-31T09:47:00.001+01:00

Cel de desembre

[...]
Ja no só fer, sinó minvat per la tristesa.
Que em vagui, al caire de les acaballes,
de fer-me perdedor.
Com d’altres. Com qui mai no et sent en cap remor.
Com aquell amb qui calles.
Que igual em sigui l’un i l’altre dia,
un solc i un altre solc dels sementers.
Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia;
la vella matinera fa d’esma son endreç.
Fes-me negat per a la teva esgarrifança
com qui, son pa començant de menjar,
no té cap pensament que el destriï del pa,
com qui de tan somort ja no sent enyorança,
com qui no sap què sigui mai recança
del que jamai vindrà.
[...]

Nabí, Josep Carner

Compassió

2011-12-31T08:56:00.001+01:00

Mateu 5, 1-12 7
»Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!

Discapacitats (plagi de títol)

2011-12-29T12:27:00.000+01:00

El David, amb l'entrada d'avui m'ha fet venir al cap la darrera situació inversemblant viscuda:

Sessió d'avaluació de GES en un centre. Els professors al voltant de la taula "cantant" notes. Una professora, jove, que té pressa i canta molt de pressa...

- Aquest noi té un cinc; però... què faig, li poso un sis perquè té una discapacitat?

Le chant des partisans

2011-12-28T10:00:00.000+01:00

L'àvia de la Dorita

Recuperació d'una col·laboració de la Dorita Crespín l'estiu del 2009. Ella sabia que a mi m'agrada Le chant des partisans:

En torno a "Le chant des partisans", su himno preferido

Verano del 2009: … Tonigth, cerveza, cuerpos esculturales, cremas solares, viajes exóticos, holgazanería…

Mayo del 68, revolución estudiantil. Tras ella canciones e ídolos: Joan Baez, John Lennonn y Yoko Ono, Moustaki, Brassens, Paco Ibáñez, Llach, Serrat y tantos otros con quienes, vosotros los catalanes a quien tanto admiro, os hinchabais a placer mientras os creíais abanderados de la lucha antifascista.

Tantas emociones, tantos valores y tantos recuerdos guardados por nosotras y nosotros, partisanas y partisanos de pelos largos, faldas holgadas, defensores del sinsujetador y sincorbata, idólatras de haz el amor y no la guerra…

Ha llovido mucho desde los felices setenta –año arriba, año abajo- en que esperábamos los rayos de sol veraniegos como intervalo idóneo para el desfogue, la diversión y también la reivindicación de ideales. ¿Cuáles eran nuestras premisas? Ser adolescentes (¿existía ya la palabra?) de colegio de monjas y, a la vez, receptoras de idílicos slogans que retumbaban tras los Pirineos: paz, amor libre, drogas (¡estaban ya inventadas!) y rock-and-roll.

Ha llovido mucho. Estamos cansadas y cansados, todas y todos, de aguantar burlas tal reptiles en vías de extinción: que si chiruqueros, que si cumbayás… Pero llega la crisis (¿económica, inmobiliaria, de valores…?) y resucita por arte de magia la imagen que habíamos empezado a olvidar tras nuestras incipientes (¡!) arrugas. Vuelven los premamás, los tejanos estrechos y desgastados, las inmensas gafas de sol, los estampados que dejan de ser horteros, las camperas, los minimorris… y pronto quizás bailaremos la yenka y el casachoc!

Verano del 2009. No me siento cómoda. Se respiran aires de la lejana moda hippie más superficial. ¿Para qué la necesitáis, mocosos del XXI? ¿Signo de crisis, de poca personalidad o intento de peloteo para que os sigamos manteniendo? ¿Qué ideales, qué independencia reivindicáis, eternos adolescentes?

(Para quien le venga a gusto tranquilizar su conciencia -¿sabéis qué es?- os diré que llegará el día de nuestra jubilación. Tras repetidas idas y venidas a la Manga del Mar Menor, siempre en temporada baja, sabed que tenemos intención de decidir, elegir y costear el hotel previo a nuestro último viaje. Utilizo a drede los eufemismos pero nosotros no olvidamos ni a los maestros en poesía ni el orgullo propio.)

Dejémonos de estupideces y trivialidades.

Entre las actividades de mi verano del 2009 destaco, por el momento, los largos paseos en solitario por las playas cántabras y un inesperado viaje a la ciudad de las luces. Tardé muchos años en pisar París aunque la conociera detalladamente a costa de diccionario y traducciones: el bosque de Boloña, el bateaumouche, la bohemia du Sacré Coeur, Nôtre Dame…

Pues bien, paseando por el Barrio idílico de la Sorbona, en el parque napoleónico conocido por el estanque en que la mayoría de parisinos ha sido feliz empujando, con un simple bastón, sus barquitos (¡qué bella la infancia!) me encontré le Monument aux étudiants résistants, esculpido, debo decirlo, antes de mi primera comunión.

Quiero ser optimista. ¿Serán las recientes huelgas estudiantiles herederas de la lucha de la resistencia francesa? ¿Lo son de las reivindicaciones del 68? ¿Luchan tal vez contra una represión a su cultura y lengua? ¿De qué fascismo son víctimas? ¿La lucha trae la indumentaria? ¿Son conscientes de lo qué pretenden?

Hay de todo en todas partes. Según mi parecer muchos niños de papá y mamá quieren simplemente llamar la atención de una sociedad que les ha colmado de placeres y de consumismo sin necesidad de pedir nada. ¿No somos todos víctimas de una sociedad confusa que necesita sorprender ya sea con ideales o sin ellos?

Sea como sea yo seguiré con mi peinado, continuaré con mis faldas holgadas, zapatos planos –ahora bailarinas Bruni– repetiré lecturas y música y seguiré fumando señoritas y alardeando de mi soltería.

Hasta pronto.

Dorita

PS: Apreciada señora, ¿dónde encontró la foto de mi abuela?

“Cashmere Shawl”

2011-12-26T10:30:00.000+01:00

“Cashmere Shawl” 1910 by John Singer Sargent
American 1856 – 1925

...d'enyorança es mor...

2011-12-25T16:43:00.002+01:00

Com molts dinars de Nadal a casa... s'acaben plàcidament, tots dormint al sofà i jo aquí volent dir alguna cosa: "Dorm, Joana, en pau, a la falda més suau, a la falda de la mare..."

Una altra nit de Nadal, que no és nit d'alegria...

2011-12-24T21:42:00.000+01:00

Sinagoga en flames a Siedlce, Polònia

El 24 de desembre de 1939, la vigília de Nadal, aproximadament dos mesos després d'ocupar la ciutat, els alemanys, juntament amb la policia polonesa, van envoltar la sinagoga de Siedlce, van treure els rotlles de la Torà de l'edifici, i van posar foc, tant a la sinagoga com als rotlles de la Torà. El foc també es va estendre a la veïna casa d'estudi jueva (beit midrash) i a les oficines de la comunitat jueva. Després de l'incendi, els alemanys van ordenar a la policia polonesa que preparés un informe que sostingués que els jueus havien estat els responsables d'encendre el foc. Després de ser incendiada la sinagoga, molts jueus van ser deportats a camps de treball a l'àrea de Lublin. L'1 agost de 1941, van ser establerts dos guetos a Siedlce, un total de 12.000 persones. La majoria dels Jueus de Siedlce van ser assassinats pels nazis o els seus col·laboradors ucraïnesos, o deportats a Treblinka. Al voltant de 2.000 Jueus de Siedlce van sobreviure a la guerra.

(Via)

La nit de Nadal...

2011-12-24T09:21:00.000+01:00

és nit d'alegria. I enyorem els temps de "fer cagar el tió":

El tió de casa

View more presentations from Miraculosa Miró

[...] Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d'esperit.
I ens dóna un punt d'humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l'espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
[...]

"El Poema de Nadal"- Josep Maria de Sagarra

Khag Khànuka Sameakh!

2011-12-20T23:30:00.000+01:00

Les meves khanukies. La de turista, la clàssica i la de diseny :-)

Avui, després de 519 anys, al Call de Barcelona hem tornat a encendre la primera espelma de la khanukia. Que la llum de Khànuka resplendeixi entre nosaltres!
ACLARIMENT (Gràcies al Capità Haddock)

A Barcelona feia 620 anys. Després de les matances de 1391 el call va desaparèixer.

L'entrada al Carrer sant Honorat, plena

Des del cap d'amunt de la primera espelma

EL PONENT EXCESSIU

2011-12-17T00:43:00.002+01:00

Posta de sol a la Mola de Colldejou
Fotografia del Ramon Aladern

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l'acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se't mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta't, gira't,
beu el més límpid gin de lluna i mar.

Gabriel Ferrater

EL DISTRET

2011-12-17T00:24:00.001+01:00

A les 9 del matí a casa

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

Gabriel Ferrater

La samarreta imperi

2011-12-15T02:58:00.000+01:00

estripada

bruta

neta

Dies de vacances amb l'home... Tot el dia no dóna per tenir converses trascendents de parella, conjugals, culturals, politiques... no! Hi ha moltes estones de conversa banal. Parlem de la samarreta imperi, peça en desús pel jovent d'avui. Potser sí?, potser no?... I d'on deu venir el terme "imperi"...?

Fem un google? Fem!

Anem provant? Samarreta imperi, camiseta imperio... camiseta sin mangas... després en anglès... provem... shirt... T-shirt... fins que arribem a sleeveless shirt. Tireu per avall la pàgina i trobareu:

A-shirt

Short for "athletic shirt" because it is often worn in sports, such as basketball and track-and-field events. In America, it is also known as a wife beater...

Wife beater? "No pot ser! Tota la vida portant-ne tots els homes de la familia i jo sense saber-ho!" s'esgarrifa el meu home veient-se ja observat com un maltractador! "Mira'm, no que no en faig cara?" "No, home, no!" Responc.

Fem més googles?

No va sortir a la primera. Ja no recordo on va sortir que era la samarreta que portava el Marlon Brando a "Un tranvia llamado deseo". Finalment, trobem:

Wifebeater: que resulta que és un terme slang usat a Nord America i altres llocs per a designar aquesta peça de roba.

L'origen:

L'origen del terme és l'estereotip de les samarretes que usen predominantment homes que peguen les seves dones. A la pel·lícula del 1951 "Un tramvia anomenat desig", el personatge de Stanley Kowalski (Marlon Brando), que sovint porta samarretes de tirants, viola la seva cunyada Blanche. I així en d'altres escenes cinematogràfiques, d'altres films i amb altres actors...

Ara bé... anem buscant i, en colors i estampada, és el tipus de samarreta que usen molts gays per exhibir la seva musculatura i agradar els altres.

I, arribats aquí, ja s'hi barreja la política. Sort que la ministra Aído no es va assabentar del terme wifebeater sinó, ja tindriem una llei que prohibiria les samarretes imperi blanques. Així que, els que en feu servir de blanques ja en podeu acumular, no sigui que en endavant estiguin mal vistes. El món està capgirat!

Ai! i com és que naltros n'hi diem "imperi? Ve-t'ho a saber! Fem un google i, res més que la terminologia pot venir de l'època de Napoleó.

Més samarretes imperi famoses:

Rock Hudson

Bruce Willis

Edward Norton

Frank Sinatra

Robert de Niro

El conte del moixonet (Gregorio Luri)

2011-12-13T00:51:00.000+01:00

Dissabte 3 de desembre, 2/4 de 10 del matí i jo plantada a la botiga de diaris del poble per comprar l'ara. Al suplement Criatures havia de sortir un article conjunt del Gregorio Luri i jo! El diari a la mà i jo, tremolant. Diria que és la primera vegada que surt el meu nom imprès en un paper de diari (ara que ja som en plena era digital) i el Gregorio Luri que vol compartir columna amb mi. No m'ho sé acabar. Ho dic al Feisbuc? Ho poso al bloc? No, no cal que digui res a ningú. Jo sempre dubtant! Però a la meva filla i als de casa, sí! Tot plegat que el diari el tenia la meva filla i fins avui no m'ha enviat una fotografia del preuat raconet.

Gràcies, Gregorio, ha estat un plaer la teva coneixença. Espero saber conservar aquesta amistat.

(El punt de llibre en el seu context)

L'últim que tanqui la porta...

2011-12-12T00:05:00.001+01:00

El Empleo / The Employment from opusBou on Vimeo.

Crònica de la Dorita Crespín

2011-12-09T03:00:00.000+01:00

L'àvia de la Dorita en la seva millor època

La Dorita ja fa temps que col·labora amb mi i li he publicat diverses cròniques en altres blocs. Ella no tomba tan com jo pel web 2.0 i m'envia els escrits pel correu electrònic. Fa anys, escrivia en castellà, però ara s'ha tornat d'un català tan polit i nostrat que m'acomplexa. Vaja, que si tinc cap dubte li ho pregunto. M'ha enviat aquest escrit amb la nota que segueix i no he dubtat en publicar-li:

"És d'aquells emails que corren i que algú amb força invenció va actualitzant... El trobo molt bo i el fort és que naltros hem viscut gairebé tots aquests canvis." D.C.

¿Problemes amb les matemàtiques i la gramàtica?  

Per això estem com estem: neurones endropides.  

La setmana passada vaig comprar un producte que em va costar 158 €. Vaig donar a la caixera 200 € i vaig buscar a la butxaca 8 € per evitar rebre més monedes.   La caixera va prendre els diners i es va quedar mirant a la màquina enregistradora, aparentment sense saber què fer. Vaig intentar explicar-li que ella havia de donar-me un bitllet de 50 € de canvi, però no va quedar convençuda i va cridar el gerent perquè l'ajudés. Tenia els ulls plorosos mentre el gerent intentava explicar-li el que ella, aparentment, continuava sense entendre.  

Per què explico això? Perquè em vaig adonar de l'evolució de l'ensenyament en les matemàtiques des del 1950, que va ser així:

Ensenyament de les matemàtiques el 1950:  

Un leñador vende un carro de leña por 100 pts. El costo de producción de ese carro de leña es igual a 4/5 del precio de la venta. ¿Cuál es la ganancia?

Ensenyament de les matemàtiques el 1970:  

Un cortador de leña vende un carro de leña por 100 pts. El costo de producción de ese carro de leña es igual al 80% del precio de la venta. ¿Cuál es la ganancia?

Ensenyament de les matemàtiques el 1980:  

Un llenyataire ven un carro de llenya per 100 pts. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 ptes. Quina és el guany?

Ensenyament de matemàtiques modernes el 1985:  

Un tallador de llenya canvia un carro "P" de llenya per un conjunt "M" de monedes.   El cardinal del conjunt "M" és igual a 100. i cada element val 1. Dibuixa 100 punts grossos que representin els elements del conjunt "M". El conjunt "F" de les despeses de producció comprèn 80 punts grossos del conjunt "M". Representa el conjunt F com a subconjunt del conjunt "M", estudia quina serà la seva unió i la seva intersecció, i dóna resposta a la qüestió següent:   Quin és el cardinal del conjunt "B" dels beneficis? Dibuixa "B" amb color vermell.

Ensenyament LOGSE:  

Un llenyador ven un carro de llenya per un import de 100 pts. Els gastos de producció s'eleven a 80 pts, i el benefici és de 20 ptes.

Activitat: subratlla la paraula "llenya" i discuteix sobre ella amb el teu company.

Ensenyament de les matemàtiques el 1990:  

Un llenyador ven un carro de llenya per 100 pts. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 ptes. Trieu la resposta correcta, que indica el guany:  

(20 pts) (40 pts) (60 pts) (80 pts) (100 pts).  

Ensenyament de les matemàtiques el 2000:  

Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. El guany és de 20 €. És correcte? 

(Si) (No)

Ensenyament de les matemàtiques el 2008:  

Un llenyador ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €.   Si vostè sap llegir col·loqui una X en els 20 € que representen el guany. 

(20 €) (40 €) (60 €) (80 €) (100 €)  

Ensenyament de les matemàtiques curs 2009/10:  

No cal preocupar-se si no saben respondre l'exercici anterior: portaran als professors a l'Oficina de Supervisió del Departament d'Eduació i els exigiran, als professors, repetir la prova en vista que la pregunta és d'alta dificultat. A més, també es pot utilitzar, com a element de suport, chuletes, llibre o qualsevol mètode o sistema per copiar en l'examen sense que per això sigui expulsat d'aquest examen ni suspès, ja que, segons la Universitat, tenen tot el dret.

Déu vulgui que siguem a temps a la pròxima reforma i que no quedi aixi:

Pròxima reforma:

L'enunciat serà una cosa així:    

«Ebaristo, labriego y leñador, burgues, latifundista espanyol facista spekulador i intermediario es un kapitalista insolidario y centralista q sa enriquezio con 100 pabos al bender espekulando un mogollón d leña».Bibe al hoeste de Madrid esplotando ha los magrevies. Lleba a sus ijos a una esjuela de pago. Analiza el testo, vusca las faltas desintasis, dortografia, de puntuazion, y si no las bes no t traumatices q no psa nda. Ejcribe tono, politono o sonitono con la frase ?QUE LISTO EL EBARISTO? y envia unos sms a tus colejas komentando los avusos antidemocráticos d Ebaristo i conbocando una manifa expontanea d protesta. Si bas a la manifa sortearan un buga guapeado. SALU jijiji, jajaja, :-))

Si no ho entens, pots fer servir el Google traductor:

«Ebaristo, llaurador i llenyataire, burgès, latifundista espanyol facista spekulador i intermediari és un Kapital insolidari i centralista q sa enriquezio amb 100 pabos al bender espekulando una pila d llenya».   bibe al hoeste de Madrid esplotando ha els magrevies. Porten als seus ijos a una esjuela de pagament. Analitza el testo, vusca les faltes desintasis, dortografia, de puntuazion, i si no les bes no t traumatitzi q no PSA nda. Ejcribe to, politò o sonitò amb la frase? QUE PUNT EL EBARISTO? i envia uns sms als teus colejas komentando els Avus antidemocràtics d Ebaristo i conbocando una manifestació espontània d protesta. Si proves a la manifestació sortejaran un buga guapa. Salu jijiji, jajaja, :-))

Ulleres de sol de pel·lícula

2011-12-08T17:00:00.000+01:00

Ingrid Bergman - Stromboli?

Barbara Stanwych - Double Indemnity

Cary Grant - North by Northwest

Marcello Mastroiani - Fellini's 8 1/2

Audery Hepburn - Breakfast at Tiffany's

Clint Eastwood - Dirty Harry

Alain Delon - Les aventuriers

Tommy Lee Jones, Will Smith - Men in Black

Julia Roberts - Larry Crowne

Diane Keaton - Annie Hall

Susan Sarandon - Thelma & Louise

Robert Duvall - Apocalypse Now

Dan Aykroyd, John Belusi - The Blues Borders

Silvester Stallone - Cobra

Kneau Reeves - The Matrix

Shelley Winters - Lolita (Stanley Kubrik)

Jean Paul Belmondo - À Bout De Souffle

Dustin Hoffman - Wag the Dog

Girineldo

2011-12-06T10:07:00.000+01:00

Millor versió aquí:

Judy Frankel's Sephardic Music

disc "Silver & Gold"

La mare, que l'havia apresa del padrí Andreu [M'acaba de dir la mare que no és cosa del padrí, que li va ensenyar la Trini Pelada al cosidor i que l'havia apresa de les plegadores, "Jo devia tenir dotze anys i la Trini quatre o cinc més; no et pensis, era tremenda la Trini, i anava a plegar vellanes amb una colla al Mas de Sant Josep..."], sempre cantava i encara canta, la cançó del "Karineldu", que més tard vaig descobrir que era el Gerineldo. És un romanço llarg i de cantarella repetitiva. Explicava que són cançons de "plegar vellanes". La mare el feia servir per fer dormir la meva filla. Quan la Joana es va adonar del que anava la lletra, se'n feia creus que son àvia la fes dormir amb una cançó tan descarada.

- Karineldo, Karineldo,
Karineldito de l'alma.

Si te pudiera tenert,
dos horas en mi destino,

te daria mil abrasos,
lo demás no te lo digo.
- No se burle ustet señora,
que yo soy criado suyo.
- No me burlo Karineldo,
que de verdad te lo digo.
- Y a qué hora podré venirt
para no ser conosido?
- Entre la una y las dos
que mi padre está dormido.

Entre la una y las dos,
Karineldo entra al castillo
con sapatitos de seda
para no hasert ruido.

Se pusieron a jugart
como mujert y marido.
Cansaditos de jugart,
se quedaron dormiditos.

El rey ha tenido un sueño,
que le roban el castillo.
Se levanta y da la lus
y a registrart el castillo.

Entra al cuarto de la infanta
y los encuentra dormidos.

- Si yo mato a Karineldo,
de pequeño que lo tengo.
- Y si mato a mi hija,
mataré un recuerdo mío.
Les pondré la espada en medio
que les sirva de castigo.

Con el frío de la espada,
la infanta se ha despertado.

- Despiertáte Karineldo
que ya estamos descubridos,
que la espada de mi padre
con nosotros ha dormido.
- Por dónde saldré señora
que no sea descubrido?
- Salta por esta escalera
y encontrarás un pasillo.

Debajo de la escalera
estaba el rey escondido.

-De dónde vienes Karineldo
tan triste y descolorido?
- Vengo del kardin del rey
de cogert rosas y lirios.
- Y has cogido la más bella
que hay en todo el castillo.
- No te espantes Karineldo
que os casaremos los dos.
- Tengo una promesa hecha
a la Virken de la Estrella
que la mukert que se me brinde
no ha de sert mi señora.

[Ja està!]

Israel, de la vivència real a la virtual

2011-12-02T16:22:00.001+01:00

A una dona catalana i batejada, unviatge a Israel no la deix indiferent. Amb aquests dos qualificatius emdefiniria jo com a primerenca viatgera, ara fa dotze anys, al país que teniaidealitzat des de joveneta. Si miro enrere, m’adono que la meva ignorància pelque fa a la seva realitat i complexitat era gran. La vivència real i la virtualdurant els darrers anys han anat escurçant, de manera accelerada, la distànciacap a la comprensió, tant d'Israel com del judaisme, i cap a l’estima vers laterra i les persones.

La ciutat blanca de Tel Aviv als meuspeus fou la primera imatge que em quedà gravada a la retina i a la memòria quananava baixant cap a tocar terra, la terra d’Israel. La primera vetllada fou unarebuda càlida i poètica, sàviament preparada per la Roser Lluch, impecable guiai amfitriona del viatge. Tots els dies viscuts en aquella terra, en aquellprimer viatge, crearen una empremta en mi i en qui m’acompanyava, que es faimpossible deixar de compartir en qualsevol ocasió que se’m presenta per aexplicar sobre Israel...

−És el viatge de la nostra vida, −anàvem dient...− desprésd’això tot serà diferent.

I cada experiència viscuda intensaments'ha anat reflectint en els meus blocs i en els llocs que he administrat a laxarxa... I cada vivència nova, en les diferents estades que s’hi han anatrepetint, m'ha esperonat a aprendre i a estudiar. Internet, amb la rapidesa queet proporciona en buscar, trobar i compartir informació, hi ha ajudat en granmanera.

[...] tothi és a la mesura de l’home i precisament per això tot hi té un pes terrenalmolt acusat. Dins aquesta terra, dins els límits escassos de la seva geografia,la personalitat de les coses, dels éssers humans que hi habiten, agafa unacaracterística, un perfil, una cristal·lització decisiva. [...]dintre distànciescurtíssimes s’hi produeixen els contrastos més abruptes, més subratllats, queus pugueu imaginar, tot hi sembla tenir, dins aquesta diversitat, unapersonalitat radiant i plena, gairebé explosiva.

Josep Pla, Guia de Catalunya

Aquest text ben bé hauria pogut ser delllibre Israel 1957, del mateix JosepPla. I jo, que sabia el text de memòria de llegir-lo cada curs amb els meusalumnes, l'anava dient així com ens endinsàvem en aquest petit país, amunt, capa Haifa, Caesarea, Meguido, la vall de Jezzrael... copsant-ne la diversitatgeogràfica i humana; i finalment, el mar de Galilea; visita necessària per a reconciliar-meamb la infància, amb el lloc on "Jesús va caminar sobre les aigües".Aquell paisatge no m'era nou, hi havia passat moltes estones llegint l'Evangelide petita. I també aquell paisatge retorna a mi en la pel.lícula Caminar sobre les aigües, en l'escena enla que l'Axel, el noi alemany, pretén caminar sobre l'aigua.

−És impossible caminarsobre les aigües −li diu l’Eyal,l’agent del Mossad.

−No ho entens, no pots arribar al mar deGalilea i començar a caminar. [...] Cal que et preparis. Necessitespurificar-te. Cal que siguis net de cor, sense ser negatiu, sense mals pensaments.I llavors podràs caminar sobre les aigües. N’estic segur −respon.

Illavors és quan m’assalta el Comte Arnaude Joan Maragall amb la voluntat: “[...]seràs astre rutilant, seràs home sobrehome, perquè en tens lavoluntat!” Perquè Israel ha tingutla voluntat, des dels inicis del moviment sionista, de construir un país ambl'esforç i el treball dels seus ciutadans, i això es nota en cada racó i encada persona.

Tot i que el nord em portava records isemblances, la descoberta del que és Israel la vaig fer al sud. Res comparableal que havia vist fins llavors. Crescuda en un ambient pagès, i creient-meconeixedora de la pagesia, no podia pair com era possible convertir el deserten terra conreable i productiva. Al bell mig del no res, de la secada absoluta,grans superfícies verdes de conreus de tota mena, taques de boscos plantats perla mà de l’home, granges de vaques, de pollastres, empreses de plàstics, desoftware per a computadores... Grans ciutats al mig del desert, universitats...Amb els ulls clavats a l’enlluernador espectacle de colors de la terra queofereix el desert en el mirador de Mizpe Ramon, vaig quedar encegada,embolcallada per la natura; de cop i volta, vaig girar els ulls cap a la ciutatque s'alçava al meu darrere tot exclamant: "I de què viu aquesta gent?" Ingènua de mi! Aquesta gent hafet florir el desert, he après amb el temps, l'ha conquerit. Com bé deia BenGurion: "Conquerim el desert o el desert ens conquerirà a nosaltres.” Contrastos de la terra d'Israel, delpaís de la llet i de la mel, i del verí. Un país que et pot castigar i estimar.Un somni on buscar-hi consol, una terra on bell i terrible s’encabalquen.

I, per coronar el viatge, Jerusalem, laciutat eterna. El lloc per iniciar-se en el judaisme, per aprendre la històriai per no oblidar la Shoà. Pujar cap a la ciutat i recitar el salm: “Tot em vaig alegrarquan em digueren, anirem a la casa del Senyor, i es troben els nostres peus alteu llindar Jerusalem”, i arribardalt de les muntanyes resplendents, amb un clima que fresqueja a les nitsd’estiu, per refer-se de la calor de la plana. Cançons d’enyor venen als meusllavis. Tardes d’olivers de plata i de llum. Tot això ve a la meva memòria cadavegada que pujo a la Ciutat Santa, a Sió. I asseguda enmig dels olivers de lamuntanya, miro la ciutat vella al capvespre, i em proveeix d’una intensa calmaespiritual com cap altre lloc al món no ho fa. I aprendre un bocíd’història tot cantant la Jerusalem d’or: “Tornarem a baixar al Iam Hamelah pelcamí de Jericó[...]” I emocionar-me fins a plorar amb el versicle del profetaEzequiel que encimbella l’entrada al Yad Vasem: “Posaré el meu alè dins vostre irecobrareu la vida.”

Si bé els llocs d’aquesta terra impressionen, i cada racófa possible un record o una poesia, i es deixen estimar; també així passa ambles persones. Temps i ocasions he tingut per conèixer gent de tota mena i hi hefet amics: jueus més observants i altres que ho són menys, també de descreguts,immigrants, gent rica i gent pobra, mestres i empresaris, joves i vells... Iels joves són els que pregunten com és que a Europa no ens agrada Israel. I lamajoria de joves d’aquí, i d’amics meus no tan joves, tenen un desconeixementtotal d’aquell país que suposen un país “exòtic”, amb gent que va dalt decamell i que vesteix de manera diferent... i que hi ha guerra pertot. Per això,sense adonar-me’n he anat posant el meu granet d’arena a la xarxa, fentcontactes reals i virtuals, fent possible que la gent es conegui, que sàpigacom es viu a Israel, que els joves van a l’exèrcit, o a la guerra si toca, iels seus pares pateixen, però tots estan orgullosos de servir el seu país. Heprocurat que es conegui també com es diverteixen i com viuen la festa i latradició i, sobretot, he procurat fer arribar el sentiment que mai ningú no sesent estranger si viatja a Israel, com no ens hi sentim els de la nostrafamília, i procurem acollir de la mateixa manera els israelians a casa nostra.

Israel i el judaisme són dursd’aprendre, requereixen esforç. Aquest esforç m’ha servit també en la pràcticade la meva feina diària. L’afany per aprendre, per saber i per compartir és elprincipal valor que m’ha guiat en l’experiència real i en la virtual.

Jo sempre em sabré batejada, però vullentendre, arribar a les fonts del meu “ser com sóc”, i es troben en eljudaisme. Aquesta família que no fa apostolat, que ho té prohibit, perquè d’unafamília ho ets o no ho ets, encara que pugui tenir fills adoptius. A vegades, quan algú vol que lifaciscinc cèntims del conflicte entre Israel i Palestina, i del judaisme, ientrendre-ho tot en un moment, i et ve amb la lliçó apresa de què només sap el que lidiuenper la televisió, etc, etc, jo responc com el rabí Hillel a qui un diaun pagà li va dir:

−Fes-me prosèlit, però et posocom a condició que m’ensenyis tota la Torah en l’estona que m’estaré dret sobreun peu.

Hillel li va respondre:

−No facis als altres allò que novulguis per a tu. Això és tota la Toràh i la resta només són comentaris. Ves i estudia.

Avui,

2011-11-30T22:00:00.001+01:00

sant Andreu, Festa Major, aniversari del Mark Twain, celebració dels 30 anys...

El Mark Twain de casa

El doodle del Mark Twain

Punt de llibre dels 30 anys A

Punt de llibre dels 30 anys B

Acte inaugural al Palau Bofarull

Ah! Era Festa Major avui?

Esplendor en la hierba (actualització)

2011-11-27T22:16:00.001+01:00

Andrew Wyeth - Cristina's World

La Dolors, des de Terrassa, ha trobat aquesta versió:

Jo he trobat aquesta versió en català:

Doncs encara que la brillantor,
tan encesa aquells dies,
no es repeteixi mai més a la mirada,
tot i que no em pugui tornar l'hora
de l'esplendor damunt l'herba
i la glòria a les flors,
no cal que em desesperi: puc trobar la força en el que resta encara viu,
en el record feliç de la vibració que, si va ser, ni que sigui tan sols una vegada,
ha de durar per sempre.

Aquest poema el citava Vicenç Villatoro en la seva esplèndida novel·la LA CLAROR DEL JULIOL.

Gràcies, Dolors!

Ara ve Nadal...

2011-11-26T20:08:00.000+01:00

La memòria en farà curtes fogueres i l'oblit, caliu d'inquietud; diu el poeta.

1987... el Joan va convocar tots els mestres del poble perquè l'ajudessin a dur a terme el seu projecte de Parc de Nadal. Era un projecte ambiciós i engrescador. N'hi van acudir molts i el projecte va fer-se realitat. Un projecte que va aplegar molta gent. Durant quatre dies, matí i tarda, acull encara la majoria de la canalla del poble, guiats per monitors voluntaris, a canvi de res.

I a mi no em va convocar... i no em vaig disgustar, tenia la nena petita... Més tard, me'n vaig adonar i en vam parlar. Jo era la dona de l'alcalde i segons ell feia lleig que participés com a voluntària en una empresa municipal. Què hi podia fer jo si el Joan despreciava les meves possibilitats com a professional? Ara, vist de lluny, entenc moltes coses d'aquella manera de pensar del meu amic de l'ànima. Va rectificar i, durant anys, junt amb la Laura vam portar la direcció del Parc; feina de la que em sento molt satisfeta i n'estic orgulllosa i feia anys que no hi pensava. I que no pateixi el Joan, el meu nom no consta enlloc ni passaré a la posteritat!

Aquesta rebequeria que havia de treure del pap, ve a tomb per reflexionar sobre el tòpic aquell de "preguntem als nens què volen, ells tenen les millors idees". Si fos així, responia jo quan la brillant idea sortia al Comitè organitzador, no caldrien pedagogs, estudis de magisteri, escoles... Com que semblava que et saltessis les "elementals regles del la democràcia" si no escoltaves les veus de les innocents criatures, un any vam fer el que aquella mare formada en un pedagogisme benevolent demanava: fer fer redaccions als nens de les escoles. Què en va sortir? Un Port Aventura en miniatura i jocs de televisió. La creativitat en fer que el nostre Parc fos el millor sortia de l'estudi, de l'observació, del treball infatigable, del compromís i la responsabilitat dels que anàvem davant i dels que hi col·laboraven amb el seus grans d'arena en la mesura que volien.

EL POLVO DE SAN PASCUAL BAYLÓN

2011-11-23T23:18:00.002+01:00

De sempre havia trobat simpàtic aquest sant. De fet, em pensava que era un sant de broma, que no existia al santoral. Tampoc no li donava més importància. Però... quina no va ser la meva sorpresa en trobar-me'n la relíquia! Sí, la tinc a casa en un estoig, guardada com una relíquia, mai tan ben dit. Era d'una amiga que havia estat monja i li vaig trobar a dintre d'un missal. Li vaig demanar i llestos!, tot, missal i relíquia.

La idea d'ensenyar-la m'ha sortit quan he visitat la Galeria d'imatges de l'Enric.

Ja els ho dic jo als alumnes que s'ho han de llegir tot abans de fer res. De pedra em vaig quedar jo al fer la primera lectura ràpida del paperet!

Mides reals: 5,5 x 3,5 cm
(Sembla un paperet d'aquells que ans embolicaven el safrà.)

Jo et vaig somiar

2011-11-20T13:54:00.001+01:00

ARBRE

Jo et vaig somiar majestat invisible
que plana per la faç de cada cosa.
Arrelat en dolor de la cendra,
un home només, et portava, sepulcre,
pare mort, dintre meu, en silenci,
i et cridava amb paraules de vent
d’antics mil·lenaris, que encenen la ira.
No has respost mai al clam i em deixaves
en temença de nit, foc secret, alta flama,
Arbre Déu en la nit.

Salvador Espriu

30 anys

2011-11-11T17:23:00.004+01:00

Avui és un dia simbòlic per a mi. I estic satisfeta de la feina feta i del gust per la feina ben feta. Fa trenta anys que la Generalitat de Catalunya va decidir invertir en l'educació d'adults a Reus. I són trenta anys que recordo amb amor. I sospeso tots els encerts i desencerts, les avinences i les desavinences, els amors i els odis, els apassionaments de la joventut i la calma de l'edat adulta. I m'agrada anar pels carrers de la ciutat i trobar-me amb gent a cada pas que em saluda; coneixences i amistats d'aquests trenta anys de fer de mestra.

No words

2011-11-06T20:37:00.000+01:00

JD Hillberry

Castanyes, panellets i moniatos

2011-10-31T09:56:00.002+01:00

No és la cuina de casa; però s'hi assembla tant! (la nostra era més llòbrega i baixa de sostre)

Època de Tots Sants. Època de castanyes i moniatos. La Laura mare uns quants dies abans ja baixava castanyes de l'Adoberia i ens en venia a portar unes quantes a casa. A casa hi havia moniatos (vols dir que en plantàvem?). Quan arribava de col·legi, la padrina me'n tenia un de calentó al forn de la cuina econòmica. És el berenar més exquisit que recordo: asseguda a la cadireta petita, davant del foc i menjant el moniato acabat de coure. Els panellets no m'agradaven. Els trobava una menja crua. Jo deia que m'estimava més les magdalenes. La mare em posava uns quants panellets dins dels paperets de les magdalenes; però jo no em deixava enredar!

Després de berenar, m'asseia a la cadireta, ben encarada davant de quatre rajoles de valència blanques que hi havia entre la cuina i l'aigüera, les úniques quatre de casa, lluents i resplendents; em posava la nina a la falda i miràvem la televisió!

Coets casolans

2011-10-30T12:18:00.004+01:00

Una nova víctima dels "coets" palestins: Moshe Ami, de 56 anys

Què és un "coet" palestí? Una mostra d'un que va caure ahir.

Una nova victima israeliana dels míssils palestins
En una operació antiterrorista de les Forces Aèries d’Israel contra una cèl·ula de les Brigades d’Al-Quds, vinculades al Jihad Islàmic palestí, an mort cinc terroristes al nord de la franja de Gaza aquest matí. Aquesta cèl·lula era la responsable del llançament d’un míssil grad contra el sud d’Israel a inicis de setmana.

La resposta d’aquesta organització jihadista ha estat el llançament d’almenys vint míssils contra les localitats del centre-sud d’Israel, causant quatre ferits i una víctima mortal.
Clica aquí per seguir llegint...

Aquí, aquí i aquí reportatge gràfic dels recents atemptats

TIC i TAC

2011-10-22T12:06:00.002+02:00

Potser acabaré així

Ja m'agrada això del TIC i TAC i m'ho passo bé. Requereix molt d'esforç, estar al dia i aprendre moltíssim. També et demana molt de temps i dedicació. Les TIC i les TAC faciliten la feina? La feina s'ha de fer d'una manera o d'una altra.

El que està clar és que ni els mestres ni els alumnes no podem perdre pistonada.

TERRORISTES

2011-10-20T10:31:00.002+02:00

Els terroristes palestins alliberats per Israel en l'intercanvi pel soldat Guilad Shalit es relaxaven el matí de dimecres al voltant d'una piscina de luxe amb vistes al Mediterrani.

"El primer dia de la llibertat se sent com tornar a néixer", va dir un terrorista suïcida al que en el seu moment no li havia explotat l'armilla.

Indignant, no? Doncs és l'hotel de la Balletbó. Noves modalitats de turisme hoteler. Passi un cap de setmana amb els terroristes! No és de descartar que s'importi la modalitat a l'hotel de S'Agaró.

(Via ynetnews)

Rectifico: Guilad Shalit no és un soldat. És un FSC (sergent de primera classe).

LA CREU ROJA

2011-10-19T00:52:00.006+02:00

Un dels grups de personal de la Creu Roja disposat a verificar l'estat de salut dels 1027 presos alliberats per Israel a canvi de Gil'ad Shalit. És la mateixa Creu Roja que mai no ha visitat Gil'ad en el seu captiveri i s'ha negat a transmetre-li els missatges de la seva família. Gil'ad ha tornat dèbil (s'ha desmaiat en el vol des d'Egipte a Tel Nof) i en l'entrevista salvatge que li han fet en els mitjans egipcis, abans de ser lliurat a Israel, s'aprecia que té la mà esquerra tolida, probablement a causa de la tortura.

Aquesta és la Creu Roja.

(Via Esther Moscatel des de Jerusalem)

Giuilad Shalit ja és a casa

2011-10-18T11:19:00.002+02:00

Captura d'imatge de la televisió egípcia

DIR MENTIDES

2011-10-17T08:32:00.001+02:00

Foto arxiu CM

El qui es diu mentides a si mateix i se les escolta, acaba sense veure la diferència entre la veritat i la mentida, ni en ell mateix ni al seu voltant. Llavors, ni es respecta a si mateix ni als altres...

Fiódor Dostoievski

El valor d'una vida: mil a u

2011-10-12T00:51:00.000+02:00

Per Israel, la vida d'un jueu és molt valuosa. Els mateixos musulmans es valoren mil vegades menys:

El gabinet vota l'acord sobre Shalit.

Vins "casher", vins aptes

2011-10-10T08:14:00.002+02:00

[I]

Els vins casher són aptes per al ritus de la religió jueva, i han de ser controlats durant tot el procés d’elaboració per un rabí que certifica la seva validesa final. A la terra d’Israel, les vinyes han de tenir un mínim de 4 anys, cada set anys el sòl ha de reposar i cal fer un últim adobat orgànic dos mesos abans de la verema. La vinificació s’ha de realitzar en dipòsits dedicats exclusivament des de l’inici a vins casher. Llevats, enzims i tots els productes utilitzats hauran d’estar igualment certificats. Per clarificar, es pot utilitzar Bentonit, clara d’ou o simplement deixar precipitar el vi. Durant aquest procés, només una persona que sigui jueva pot veure el vi, ni el mateix enòleg del celler pot fer-ho. Per això, tot està segellat. La maquinària i els objectes del procés d’elaboració del vi han de ser netejats prèviament sota la vigilància del rabí.

A les comunitats jueves, s’acostuma a separar el 10% de la producció agrícola, incloent el vi, pels més desfavorits. Quan el rabí considera que l’elaboració és correcta complint tot el ritus, estampa el segell "Casher".

El primer celler a tot l’estat espanyol que va destinar part de l’elaboració al vi casher va ser el de Capçanes (DO Montsant). La família Cohen, propietària d’Elvi Wines, és la primera de cultura sefardita que des de l’any 1492 es dedica de nou a la producció de vins casher a les seves terres.

(Moises Cohen)

Les vinyes del priorat. Ceps estressats i terra de llicorella.
(Foto arxiu CM)

Un tomb per les vinyes (Foto arxiu CM)

El terreny amb pendent (Foto arxiu CM)

[II]

L'elaboració de vi ha estat una activitat tradicional jueva. I això inclou des del cultiu del raïm fins al moment de la degustació. Un dels més grans savis jueus, autor d'una obra monumental de comentaris talmúdics, Rabí Salomó fill d'Isaac Rashi, que va néixer a Troyes a la regió de Champagne, o segons altres versions a Worms, es va dedicar junt a la seva monumental obra talmúdica, a la producció de vi.

El vi és indispensable en la vida familiar jueva, que comença i acaba totes les seves festes beneint el vi, sigui el vi que es consumirà a l'àpat o el vi que es beneeix per senyalar la fi del xabbat o de la festa.

El dia del seu casament és tradició que juntament amb un talit, un xal d'oracions, la núvia regali al nuvi un calze d'argent on beneirà el vi de les celebracions familiars.

La núvia acostuma a rebre un joc de palmatòries, moltes vegades d'argent, que farà servir per beneir les espelmes que s'encenen abans de cada festa i donen un ambient festiu a la casa.

Els cognoms relacionats amb el vi, acostumen a ser cognoms de families jueves o de jueus conversos.

(Esther Moscatel)

Fruits de tardor

2011-10-04T10:55:00.000+02:00

El castanyer de l'Adoberia és mort. Ja era vell. Al costat de la riera, imponent, amagat del mar, ens ha donat fruits de tardor a moltes generacions. Amb ell passàvem Tots Sants i la canalla anava a veure'l i a plegar castanyes un any rera l'altre. Miràvem i admiràvem els seus colors de tardor. El teníem tan a prop!

El temps passa gotejant com una pluja fina, sense fer remor, i noves generacions arriben. Ara el nostre castanyer ens fa els plaers de la tardor; plaers visuals, que no del paladar.

Haikus de tardor

2011-09-21T16:53:00.000+02:00

Mai no m'ho hauria pensat! Fa quatre dies, no sabia què era un haiku i aquí en teniu uns quants fets meus, qui ho havia de dir.

Ja l'estiu passat, me'n vaig anar amb una colla de l'Ateneu Cultural Josep Taverna d'Alforja a escriure (ara Alforja és més a prop que ans de La Selva). Enguany, amb els tràfecs de l'estiu, no hi havia pensat. Hi vaig fer cap el darrer dia de les sessions d'estiu i ens vam dedicar als haikus. Seguiré anant a Alforja, m'agrada!

Rifa de panellets i confitura per Tots Sants a la Selva del Camp.
Foto: Botanch, publicada a Joaquim M. Masdeu, Calendari festiu de la Selva del Camp (Reus: Carrutxa, 1998)

Brunzir llunyà,
polseguera enlaire,
cada collita.
_______________
Per Sant Miquel,
berenar cap al cel.
Pleguem aviat.
_____________________
Fira a Alcover,
a La Selva més tard.
La claror fuig.
____________________
Un vent serè,
ànimes i espelmetes,
tarda de festa.
__________________
Terme esfullat
que vol començar el son.
Nadal s'acosta.
___________

Associacions

2011-09-13T07:30:00.001+02:00

Primavera àrab = Hivern musulmà

Hello darkness, my old friend

2011-09-12T00:31:00.003+02:00

I've come to talk with you again...

Gràcies, Marta!

2011-09-08T01:01:00.005+02:00

(Marta, aqueixa li dediquem a la Nuri, que és el seu sant; a veure si s'enganxa a la poesia!)

Prefaci

"He escrit aquest llarg poema per exorcitzar l'enyor. La meva irrenunciable, però difícil, condició d'illòmen menorquí m'ha duit a ser estranger pertot. Pessoa diu que la poesia és l'estat rítmic del pensament i he volgut compondre'l, com si fos un oratori, un rèquiem. amb el ritme del dodecasíl·lab i, per raons de numerologia, esctucturar-lo en set parts."

Nura. PONÇ PONS.

VII. CRIT ESCRIT

(...)

Compromès a través de la tinta no vull

creure que són normals el dolor i la misèria

Sobre els murs crivellats sobre els mapes rendits

sobre els gúlags glaçats sobre els dogmes mentits

sobre els àngels castrats sobre els déus reprimits

escric lliure el teu nom sagrat Literatura

No venim a patir Perdon els capellans

sorruts que em van omplir els diumenges de sermons

terribles sobre inferns i judicis finals

Moltes nits m’allitava amb la por de sentir

sepulcrals les trompetes de l’Apocalipsi

Veia el poble esfondrant-se entre el pànic i els crits

de la gent que fugia i Déu segut mirant

com un jutge impassible aquell caos cruel

Més enllà de les boires marcides de Llimbs

on suraven afònics els plors dels albats

coronada de llum la vida ens esperava

senzilla i simple alegre jugant pels carrers

No teníem maldat no teníem ni sexe

i ells parlaven només dels pecats de la carn

La llengua en què vivíem no entrava a l’escola

capbaixos ensumàvem l’ombra de l’encens

Amb plomes de llenya teixíem l’escriptura

cercant per la finestra el rastre dels dofins

Dalt porxos sentíem bramar tramuntanades

que omplien enllitats els somnis del salpluig

Sé que es pot viure igual sense haver llegit Tolstoi

Conec gent que és feliç sense haver vist cap Shakespeare

Per ravals de grans urbs la mort viu a xaboles

Aquí ve disfressada d’agost i divises

Literari i humà el meu món no és d’aquest regne

Ja han sembrat arenals de lletjor i d’ignomínia

Com cantava Jacques Brel On s’habitue C’est tout

Com va alliçonar Rilke Has de fer una altra vida

Aborígens mansuets que parlam en vernacle

Donam color local formam part del tipisme

(...)

Els llimbs

2011-09-04T17:29:00.003+02:00

En aquellà època de la vida en què tot és blanc o negre i això dóna seguratat, hi havia el cel i l'infern. Els bons, cap al cel i els dolets, a l'infern. El purgatori em va donar una solució més personalitzada. Jo no seria mai ni santa ni monja; així que, amb uns quants anys al purgatori ho solventaríem. Podien ser molts anys de sofriment tan dolorós i insofrible com el de l'infern però amb l'esperança que algun dia podria contemplar la faç de Déu. I així m'aconformava.

Ja devia estar estudiat el moment en què es feien aparèixer "Els llimbs dels justos". Allí hi anaven tots els que no estaven batejats, criatures que morien als pocs dies de néixer sense ser a temps de tirar-los quatre gotes apressades al cap en senyal de baptisme, que eren pocs. Als llimbs s'hi estaven per sempre, tota l'eternitat, en un estat de beatitud, però privats de contemplar la faç de Déu i assaborir la felicitat del cel. A mi ja em semblaven bé els llimbs, ja m'hi hauria quedat; no tenia massa fal·lera per "contemplar la faç de Déu" i no t'hi cremaves; però la meva condició de batejada m'hi barrava el pas.

A les "mitges tintes" només ens quedava el purgatori. Jo li dic el "sis i mig"; aquella nota que ni excel·leix ni suspèn; la mediocritat en la que m'he sentit sempre instal·lada, sense afany de competir ni de destacar.

Tot va canviar quan el meu món va sobrepassar els límits del poble i del país. De cop i volta, van aparèixer gent no batejada, sobretot albirava milions de xinesos (dels negres ja se'n cuidaven els missioners) que arribaven als llimbs. Amb l'"overbooking" als llimbs em van assaltar les primeres qüestions sobre Déu i tot el que fa a la religió... i així fins ara.

_________________

La porta del cel

La porta del purgatori

La porta de l'infern

En el camí de casa al tros, la mare o el padrí m'explicanven el conte del Ferreret, un conte dels de "Nostre Senyor i els dotze Apòstols que van pel món demanant acolliment per una nit...". Al conte, tal com pertoca, hi surten el cel, l'infern i el purgatori. Jo tenia exactament localitzades les tres portes. Passàvem primer pel davant de la del cel. Una porta reixada de ferro treballat, gran, i pintada de color platejat. Era l'entrada al xalet urbà d'una família rica. Una mica més avall, la del purgatori, de fusta, petita, atrotinada i insignificant. Era l'entrada a un petit hotet a les portes del poble. La de l'infern no venia de pas; la veia de lluny, gran, de ferro, amb barrots i pintada de negre. L'entrada a una finca rural. Seguíem de camí cap al tros i el conte continuava fins al final feliç que sempre he identificat amb el meu tros (deu ser els llimbs?).
______________

Si no vaig errada, el 20 d'abril del 2007, el Vaticà va abolir els llimbs. Ell dia que ho vaig sentir em va agafar mal de cap de pensar en la feinada per reubicar tantes animetes en pena. També devien tenir maldecap ells; així que, pels "googles" que he fet, dedueixo que ho deixen amb "stand by", confiant en la mà de Déu per a la instal·lació definitiva i afirmant-se en què l'única via per a la salvació és el baptisme.

I jo sempre amb dubtes!

Del montón

2011-08-28T11:19:00.002+02:00

Aquarel.la de Josep M. Parera Romagosa (Foto arxiu CM)

Soy la que soy,
casualidad inconcebible
como todas las casualidades.
Otros antepasados
podrían haber sido los míos
y yo habría abandonado
otro nido,
o me habría arrastrado cubierta de escamas
de debajo de algún árbol.
En el vestuario de la naturaleza
hay muchos trajes.
Traje de araña, de gaviota, de ratón de monte.
Cada uno, como hecho a medida,
se lleva dócilmente
hasta que se hace tiras.
Yo tampoco he elegido,
pero no me quejo.
Pude haber sido alguien
mucho menos personal.
Parte de un banco de peces, de un hormiguero, de un enjambre,
partícula del paisaje sacudido por el viento.
Alguien mucho menos feliz
criado para un abrigo de pieles
o para una mesa navideña,
algo que se mueve bajo un cristal de microscopio.
Árbol clavado en la tierra,
al que se aproxima un incendio.
Hierba arrollada
por el correr de incomprensibles sucesos.
Un tipo de mala estrella
que para algunos brilla.
¿Y si despertara miedo en la gente,
o solo asco,
o sólo compasión?
¿Y si hubiera nacido no en la tribu debida
y se cerraran ante mí los caminos?
El destino hasta ahora,
ha sido benévolo conmigo.
Pudo no haberme sido dado
recordar buenos momentos.
Se me pudo haber privado
de la tendencia a comparar.
Pude haber sido yo misma, pero sin que me sorprendiera,
lo que habría significado
ser alguien totalmente diferente.

Wislawa Szymborska

"Esposa es una mujer y una escoba; amante, una mujer y una flauta. Desconozco la existencia de un signo que represente el ideal al que nos conducen todas las revistas europeas para mujeres: la fusión de la escoba y la flauta."

Eulàlia Sariola

2011-08-25T20:03:00.003+02:00

Per casualitat, vaig topar amb l'Eulàlia Sariola en un intercanvi de correus electrònics per error. Ràpidament vaig buscar la seva obra per la xarxa i aquí teniu una mostra del que n'he après: Una mestra inquieta, que res no li passa per alt, amb afany de saber i que mira d'aportar el seu granet d'arena al coneixement d'Israel amb les traduccions que fa de literatura per a joves i adults. Com diu Adin Steinsaltzel:
"Una societat ha de demanar, cercar i exigir que cada individu doni una mica de si mateix. De la suma de les petites donacions, se'n pot fer una reconstrucció sencera. Si cadascú de nosaltres encén una espelma de les nostres ànimes, el món estarà ple de llum."

"Més d'un centenar de llibres infantils i juvenils. Cartells, portades, premsa, publicitat, TV. Diverses exposicions individuals i col·lectives, de pintura i d'il·lustració, a Barcelona, Paris, Israel. Estudis Art a l'Escola Massana, Barcelona. Cursets de pintura i grafisme a l'escola Eina, Barcelona. Serigrafia a l'escola d'art dels kibutzim, Tel-Aviv. Diplomada en Professorat d'EGB per la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitat filologia. Llicenciada en filologia Hebrea per la Universitat de Barcelona."

Web de l'Eulàlia Sariola

Obra Original. Jerusalem

Obra original. Kibutz Ga'ash, Israel

Retrat de criatura

Retrat. Joan Brossa

Il·lustracions en literatura infantil israeliana

Il·lustració de llibre de poemes

"Als dinou anys vaig anar a treballar a un kibutz, al desert del Neguev, a Israel, perseguint la utopia socialista que, en aquelles comunitats agrícoles i al llarg d’unes quantes generacions, va ser realitat.
Allà vaig descobrir la cultura hebrea, una de les nostres arrels, que a partir de l’expulsió dels jueus, ens havia estat amagada. Al kibutz van començar a ensenyar-me la llengua, alhora que uns companys ens donaven classe de guerrilla urbana —el dictador encara vivia. Vaig passar-hi uns quants mesos i vaig tornar a Barcelona, on la vida va continuar el seu curs.
Nasqué el meu primer fill, vaig il·lustrar el meu primer llibre Els germans petits de tothom, de Josep Maria Espinàs, i el segon Avui començo a treballar, de Francesc Candel. Els vint-i-cinc anys següents la il·lustració va ser la meva professió. Després, quan els fills es van fer grans, arribà el moment d’acomplir l’assignatura que durant tots aquest anys havia quedat pendent. Així, doncs, vaig estudiar Filologia Hebrea a la Universitat de Barcelona i hebreu modern a Israel.

Aquests darrers anys, la traducció s’ha convertit en la meva segona professió, que compagino amb la il·lustració." Eulàlia Sariola (Barcelona, desembre del 2010)

Antics contra moderns (plagi)

2011-08-17T22:37:00.000+02:00

Diga'm manipuladora, David, però m'ha vingut la temptació ;-)))) Deu ser la calor d'aquests dies i que el futbol no m'agrada i ara comencen.

Troballa

2011-08-16T07:05:00.001+02:00

Fotografia del Ramon Aladern

Una lectura no canònica del Cant espiritual de Joan Maragall
Josep Manuel Udina
Departament de Filosofia. Universitat Autònoma de Barcelona

Resum

Aquesta breu aportació només vol ser un comentari lliure i personal, no gens canònic, i fins i tot heterodox, del Cant espiritual de Maragall. Es tracta d’una glossa que alhora creu poder tipificar el que és i ha de ser el més genuí tarannà filosòfic: el tarannà de qui cerca la veritat, de qui només cerca i mai no deixa de cercar la veritat. Si hom cerca, és que encara no ha trobat allò que busca; com a cercador, doncs, el filòsof ha de restar lluny del dogmatisme gnòstic (sigui del signe que sigui). Però, si cerca, és que es mou ja en la direcció d’una eventual trobada; per tant, el filòsof tampoc no pot fer seva la postura escèptica que ha decidit la impossibilitat d’aquesta trobada. Com el poeta d’un Cant espiritual glossat com a Cant alhora mundanal i espiritual, el filòsof ha de mantenir-se en la corda fluixa de l’agnosticisme, lluny de la gnosi tant de la transcendència com de la immanència.

Paraules clau: agnosticisme, cientisme, fe religiosa, filosofia, gnosi, mort.

Sempre a mitges amb tot

2011-08-14T17:47:00.002+02:00

La meva mà. Exercici del llibre que demanava dibuixar-te
la mà sense mirar el paper.

Exercici del llibre en el que ja podies mirar l'objecte, però poc.
Ja veieu que a la lliçó de pintar no hi vaig arribar.

Exercici de perspectiva calcant a través del vidre
de la finestra i amb un ull tancat.

Grafismes (cal·ligrafia) que feien a l'escola de ma filla.

Exercici de grafisme i de perspectiva

Grafismes aplicats al cabell

Grafisme inventat

Com que aquí al costat a cal David, fa uns dies tots teníem vel·leitats musicals, em permeto posar-vos una mostra de les meves vel·leitats plàstiques, que no han anat més lluny perquè la meva constància està renyida amb el NULLA DIES SINE LINEA.

Els que ja tenim una edad no vam aprendre de dibuixar a l'escola; com a molt, quan al full de la llibreta hi quedava un tros en blanc, la monja et deia: "Haz un dibujo." I au! a empescar-se alguna cosa per dibuixar!

Sempre em va quedar el cuquet de si jo serviria o no. I entre el llibre que em va arribar a les mans cap allà a l'any 1993, del qual en vaig fer tots els exercicis, i l'assessorament de la mestra de plàstica de l'escola de la meva filla, vaig anar provant-me. Fins i tot vaig arribar a fer retrats de les companyes de feina!

Vet aquí una minsa demostració d'una època productiva que es va estroncar :-))))

____________

PS: No diré noms. La història és verídica. Un escriptor famós de la ciutat veïna era amic d'un artista plàstic més jove que ell i encara no massa reconegut. El pintor tenia vel·leitats literàries i va gosar donar uns manuscrits a l'escriptor per tal que n'expressés la seva opinió. Passat un temps prudencial, els dos amics es van retrobar i el pintor va preguntar a veure què... L'escriptor li va demanar un full de paper i un llapis. Hi va dibuixar un ninot tal com ell sabia fer i ho va retornar al pintor.

A hores d'ara, el pintor és prou reconegut, però no se li coneix cap activitat literària.

A MIG ESTIU

2011-08-09T11:48:00.004+02:00

Foto M. Miró

Hil·lel diu: "No et separis de la comunitat,
i no confiïs en tu mateix fins al dia de la mort,
i no jutgis el teu company fins que et trobis
en la seva situació,
i no diguis res que no pugui ser sentit,
que a la fi serà sentit,
i no diguis "Quan tingui temps estudiaré",
perquè potser mai no tindràs temps."

LA SAVIESA DELS PARES D'ISRAEL
EL TRACTAT ABOT DE LA MISNÀ
TRADUCCIÓ DEL TEXT HEBREU I ARAMEU DE JOAN FERRER
INTRODUCCIÓ I NOTES DE JORDI SIDERA
FRAGMENTA EDITORIAL

Memòria històrica- the Dry Bones Blog

2011-08-03T05:34:00.004+02:00

Reclaiming Our History - the Dry Bones Blog

- Els antisionistes volen que el món oblidi milers d'anys de la nostra història a la terra d'Israel.
- Ha! Això és senzill! La nostra feina és més dura! Mirar de fer que el món recordi!

La FuSión: A Erekat le molesta

2011-07-28T12:03:00.001+02:00

La FuSión: A Erekat le molesta: "Si a Saeb Erekat le molesta este video, es deber nuestro volver a colgarlo para que lo vean todos. La verdad duele, Erekakito."

Quina vergonya!

2011-07-24T20:01:00.004+02:00

Cert, tal com ho veieu. La primera presó voluntària del món. I on és? No cal llegir-ho tot, el temps el podeu perdre amb altres coses més interessants. M'estalvio tota mena de comentaris, que podeu fer distesament els que passeu per aquí. No us retingueu. Jo passo vergonya!

Quedar-se orfe

2011-07-17T03:51:00.000+02:00

La mare és la del mocador blanc al coll. La padrina Maria sempre patia que no se li "encostipés".

Quan es va morir sa mare de la Raymunda, va ser la primera vegada que vaig tenir la sensació: "La Ray s'ha quedat òrfena!". És que la Ray, com jo, és filla única. I té un mait, i tres fills, i ara néts... però... (i això ho he anat elaborant durant un munt d'anys) es va quedar sense ningú per compartir un passat, una memòria de la que ara només ella n'és dipositària. I vaig tenir la mateixa sensació amb la Mati, amb l'Ignasiet, amb el Quim Solé, amb tots els amics fills únics que ja no tenen pare ni mare.

Fa poc més d'un any es va morir el pare. Ell m'havia transmès moltes històries de gent del poble, de la família, coneixia tothom i sabia anècdotes que explicava amb gràcia. Ara que ja no hi és, tot el que no ha quedat a la meva memòria ja està perdut, a no ser que la meva filla retingui alguna cosa del que li he explicat jo o son avi. Ja no puc pensar: "Ja li diré al pare que m'ho torni a explicar".

Quan la mare es fa pesada explicant la seva infantesa, la guerra, la vida dels seus pares, avis i besavis, perquè ella és explicadora de mena i tenia un pare explicador, jo no li hauria de dir que ja m'ho sé tot, que porto més de cinquanta anys sentint-ho i que li podria recitar de memòria; el que hauria de fer és tornar-ho a escoltar i fixar d'alguna manera la valuosa memòria familiar.

L'escoleta

2011-07-10T15:46:00.000+02:00

A Eivissa, a Sant Mateu, un poblet petit de l'interior, un poblet d'aquella Eivissa que no s'ha barrejat mai ni amb els turistes ni amb els hippies, hi ha una escoleta; l'escoleta de "Sa meva Maria".

L'escoleta és just abans d'entrar al poble, enmig dels pins, i té la casa del mestre al costat, la caseta i l'hortet on hi viuen feliçment Sa Meva Maria i família.

Quan, fa trenta anys, va arribar la Dolors a l'escola, era una unitària amb pocs nens i de mica en mica la Dolors, la directora, Sa Meva Maria l'ha anat tirant endavant, millorant en qualitat, això que tant se n'omplen la boca els sindicats quan fan reivindicacions salarials. I és que resulta que la qualitat es va guanyant així com ha fet la Dolors, dedicant-s'hi, amb estima, integrant-se al poble, sense comptar les hores que hi passa... ensenyant petits i grans per tenir un bon nivell quan surtin de l'escola. I jo no ho sé per ella; tinc un moixonet espia que m'ho explica. A hores d'ara, a l'escoleta ja hi van un munt d'especialistes a ajudar-la, ha pujat molt la matrícula, és una escola de qualitat. Allí s'hi baregen els nens del poble amb els fills i nets dels hippies dels anys 60 que s'hi van quedar. Dos móns difícils de conjuminar però que la Dolors porta amb la saviesa que li dóna l'edat. Quan amb tota la il·lusió em va enviar el vídeo del "libdub" que havien fet al final de curs d'enguany, vaig pensar que valia la pena parlar-ne, ensenyar la feina ben feta per treure'ns el mal regust de boca d'aquell altre video.

La sabata a la porta

2011-07-04T01:03:00.003+02:00

Això va passar a Catalunya, posem per cas, en aquell temps que les bèsties parlaven i els homes callaven... no, no fa tant de temps. Devia ser a l'Aleixar cap allà l'any 1450.

"I, aquesta fotografia és de llavors o és d'ara?" que va preguntar aquella el dia que vam anar al Museu d'Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus.

Un viatger baixava de Prades cap a Tarragona i, a mig camí, se li va trencar una sandàlia. L'home, aquí caic allà m'aixeco, va poder arribar a l'Aleixar. Pensava que trobaria algun sabater que li arreglaria el greu problema. Tot va ser entrar a la vila i veure una porta amb una sabata penjada d'un cordill.

Li va fer un salt el cor! Aviat deixaria de patir i podria seguir el seu camí. Ell que truca a la porta i crida:

- "A Maria!"

Baixa les escales un home tot ben posat demanant al viatger què se li oferia. El viatger respon:

- Mireu, mestre, se m'ha estropellat la sandàlia i, al veure que arregàveu calçat, us voldria demanar que me l'apariéssiu ara mateix, per poder seguir el camí.

- No heu fet cap al lloc adequat. No en sóc de sabater, jo. Sóc "circumcisador".

- Ah! Com que he vist la sabata penjada a la porta...

- Què preteníeu que hi pengés, doncs!

Dels signes de puntuació...

2011-07-02T03:11:00.011+02:00

Llegida la darrera entrada dels Hasbarats i un cop vista la carta de la Miembro de la Plataforma de Solidaridad Avila por Palestina, passo a fer de “mestra”, per allò de la deformació professional. No me n’adono que en lloc de mirar el contingut miro, primer, la forma.

ACTUALITZACIÓ a les 5.45: Si no fós que ja l'he publicat... No es pot anat pel món amb una pedanteria com la meva.
ACTUALITZACIÓ a les 10.15: De mestra, fa molts anys que ho faig. A la política mai no m'hi he dedicat. Només, com dic en algun altre lloc, m'hi he fixat molt, com aquell mussol.

________

Sr. Presidente del Gobierno:

He recibido hoy respuesta a mi anterior carta dejada aquí, [Aquesta coma no cal, no hi fa res aquí.] con relación a la Flotilla Rumbo a Gaza y me deja igual que estaba, no me ha dicho nada nuevo [És clar, si no li donen la raó, no és res nou!], [Aquí hi hauria d’haver un punt i seguit, la coma té altres funcions.] de hecho [I aquí hi hauria d’anar una coma, que per això serveix.] la carta que le dirigí era precisamente en respuesta a la Insatisfacción [En la ORTOGRAFÍA de la LENGUA ESPAÑOLA no hay caso alguno que justifique que “Insatisfacción” se escriba con mayúscula.] que me genera la mala actitud del Ministerio de Asuntos Exteriores y del Gobierno que Usted preside en general a los Activistas de la Flotilla Rumbo a Gaza [Llegim bé, intentant comprendre i... res! Està clar que la mala actitud del Ministerio de Asuntos Exteriores y del Gobierno que Usted preside genera Insatisfacción a la xica. Ara bé, sembla que aquest Gobierno presideixi, en general, els activistes de la Flotilla... No se sap ben bé.] Su respuesta a mi carta me confirma dos o tres cosas:

1º- Su Negligencia e Irresponsabilidad [I més usos que no toquen de les majúscules! Deu ser que desconeix l’ús de les cometes i de la lletra cursiva.] como Gobierno Español por no garantizar la seguridad de la Flotilla Rumbo a Gaza [Punt final, que també es posa a l’acabar una frase!]

2º – Que ignora totalmente el Principio de Justicia Universal respecto a la situación de Palestina y en particular de Gaza y la Legalidad Internacional dentro de la cual actúan los Activistas de Rumbo a Gaza y además que independientemente de que pidan prudencia a Israel pues su petición son palabras huecas pues realmente su gobierno está vendido a los intereses del Estado de Israel ó quizás algo más fuerte está prostituido al Estado de Israel, así que hacen mucho más por ese Estado Terrorista y Criminal que por Gaza que es victima de la Limpieza Étnica ejecutada por el Estado de Israel desde hace 63 años [Punt i final! Que alguna coma més, mai sigui per respirar, hauria anat bé!] [De fet, com que les úniques paraules que li interessa destacar són vendido y prostituido al Estado Terrorista y Criminal de Israel, és igual que no s’entengui res!]

3º.[-] Me deja claro que Usted y su Gobierno, además de que [Dequeísmo!, que això ho sabem fins i tot els catalans que diuen que no ensenyem castellà a les escoles.] no escuchan al Pueblo Español, tampoco se toman la molestia de leer bien las Cartas [¡Dale con ponerlo todo en mayúscula! Les han explicado lo de la “democratización del lenguaje administrativo” y ya no saben qué es qué.] que los españoles les dirigen porque entonces se daría cuenta que mi carta está llena de indignación, rabia, [El último elemento de una enumeración suele ir precedido por la conjunción y; en este caso, e.] impotencia por su respuesta insatisfactoria a los Activistas de la Flotilla Rumbo a Gaza que si [Sí, afirmativo, con acento.] merecen mi respeto y admiración contrariamente a lo que ocurre con la gestión de su gobierno como presidente del mismo [Claro, si es presidente del Gobierno, es su gobierno y lo preside. ¡Tampoco hay como para repetirlo tantas veces!].

Ruego, [¿Y esta coma aquí? ¿No iría mejor un que o, simplemente, nada?] lea bien mi carta anterior y esta misma, [Punto] no responda si va a contestar con las mismas palabras huecas, vacías, [“e hipócritas”, lo dicho.] hipócritas que acostumbra. Simplemente lea la Carta y Reflexione [Otra vez con la “democratización” del uso de las mayúsculas] un poco que no le hará ningún mal, dado que no acostumbra precisamente a hacerlo. [No es que yo crea que Zapatero sea un gran reflexionador, pero de ahí a acabar la carta con tal generalización… ¡Qué quieres que te diga! Una carta formal a un presidente del gobierno debe tener un registro más adecuado a la institución que representa.]

Atentamente

María Jesús García

Miembro de la Plataforma de Solidaridad Avila por Palestina

_______________

En fi, no és que els meus escrits siguin cap meravella, però corregint els dels altres també se n'aprèn. Als alumnes els explico que han d'aprendre a corregir els seus propis textos; quan jo els corregeixo, si després no se'ls miren, l'única que aprèn sóc jo.

He mirat, a cop d’ull, la primera carta i veig que sí, que la "democratització" de les majúscules fa furor. El contingut no m’interessa, sempre el mateix i ja cansa.

la noia del país del nord: El Gran Dictador

2011-06-29T22:57:00.000+02:00

He passat pel bloc de la Irene i he pensat que em feia falta sentir aquest discurs: la noia del país del nord: El Gran Dictador

La revolució al tros del costat

2011-06-29T07:00:00.002+02:00

No fa dos mesos que es va morir el veí del costat; uns dos mesos després que la seva dona. Eren ja vells, vivien sols i la vida té el seu cicle.

El Manolo portava el tros com un jardí. Dues hectàrees d'avellaners no són feina dura de fer, i feia la verdura de cada temporada. També, uns quants olivers pel consum de l'oli de l'any i arbres fruiters. L'aigua de la mina, que raja dolça, i a l'estiu la del pantà, que la mina hi ha anys que s'estronca. Un mas vell, de l'època dels meus rebesavis, arreglat modestament per viure-hi: aigua corrent, electricitat, calefacció. Un rafal al carrer amb un ombriu que no deixava passar ni un raig de sol a l'estiu, i flors pertot. La Rosita era pintora, i bona. Havia estudiat a Barcelona i al cap d'uns anys havia fet cap de nou al poble. Una Arcàdia, diríem fent al·lusió a la mitologia.

"Veurem la revolució al tros de Manolo", dèiem a casa els darrers anys, i... sí, la comencem a veure. Ja no es reguen les plantes ni els arbres; l'herba s'ensenyoreix del mig dels bancals i de sota dels arbres; la pitjor, el miraguano, puja i escanya tot el que troba; el rafal està ple de fulles seques i enguany no han sortit tantes flors; els "hijitos míos", cinc o sis gossos peteners que la Rosita així anomenava, la majoria han desaparegut, només un o dos vaguen perduts per les rodalies... En fi, el temps passa indefectiblement i algú tornarà al tros i esperem que la cultura i la civilització s'ensenyoreixin de nou de la natura.

No m'invento res. Ja ho deia Josep Pla: "Cultura contra natura". I des que ho vaig llegir veia venir la revolució al tros del costat.

Cinc anys del segrest del soldat Shalit pels terroristes de Hamàs

2011-06-25T19:26:00.002+02:00

Recolzar la Flotilla és recolzar Hamàs:

2011-06-20T23:31:00.000+02:00

Video realitzat per Federico Eines, col·laborador de l'Asociación de Solidaridad España-Israel (ASEI):

Lluna nova

2011-06-16T20:57:00.002+02:00

Tot conflueix aquests dies. Ahir eclipsi de lluna, avui "Luna nueva" (1940) amb els alumnes.

Aquest trimestre havia de decidir quina pel·lícula veuríem. Com que hi havia eleccions vaig pensar amb "El último hurra", però vaig dessistir; potser que qui imparteix aquesta assignatura de la Ciutadania hi hauria de pensar. Com que també tocava explicar el tema de la premsa, em va venir al cap "Primera plana". Al parlar amb els alumnes sobre cinema, tots suggerien títols recents, films en color i amb efectes especials... "Us convé una pel·lícula antiga i en blanc i negre", els vaig dir. I així va aparèixer "Luna nueva". M'ha agradat molt tornar-la a veure. Si n'he fet avui de lectures de la imatge i del text!

I... he vist uns indignats, uns periodistes i uns polítics. Tot mirat amb ironia i sarcasme. En certs moments un sarcasme tràgic que et fa tocar de peus a terra i distanciar-te de la típica comèdia americana sense suc ni bruc. "Aquesta pel·lícula és seriosa" penses en el moment en què la noia es llença per la finestra... i en molts d'altres moments a partir de llavors. Potser, per això, Howard Hawks va decidir posar un text com a pròleg de la pel·lícula, com un avançament del doble sentit que inunda tota la cinta. Que cadascú en tregui les seves conclusions:

“Todo esto ocurrió en la época oscura del periodismo, cuando un reportero a la caza de una noticia era capaz hasta de justificar un asesinato. Naturalmente lo que se ve en esta película no tiene ninguna relación con los periodistas de hoy. Érase una vez...…”

Com una mà

2011-06-13T11:21:00.000+02:00

Com una mà,
la vida estesa
al teu davant.
A tu es lliurava
sense malícia.
Tot aquell temps
t'havia fet
com una mà
la vida estesa.
Et capbussaves
de ple, turgent
enmig dels altres,
i xop de món
et veies viu.
Vint anys de temps,
que són no res
-diuen els savis-,
i aquella mà
anà tancant-se
molt lentament
però obstinada.
Retruny ben fort
allò que abans
en deien ànima,
creure no vol
el que el teu cos
avui constata,
exasperada
i aïrada
no es resigna;
espera encara
l'esclat potent
d'aquesta vida.
Segura està.

Raimon, 1975

Jorge Semprún és mort

2011-06-08T18:18:00.001+02:00

Al matí, dalt del tren, llegia la HISTÒRIA D'UN ENCAMARADAMENT, Lectura d'Història d'un alemany, de Sebastian Haffner. El darrer paràgraf:

"El Nazisme ha mort i no tornarà, per més esforços que facin els que han rebut la gràcia de néixer massa tard i anhelen d'afrontar el monstre per poder demostrar de quina fusta són. Però el llibre de Sebastian Haffner és molt més que un testimoniatge de primera magnitud sobre un passat que no acaba mai d'al·lucinar-nos. Amb l'encamaradament, Haffner ha destapat un territori molt freqüentat de la vida, una possibilitat present i ben viva del món humà. Sabem de què es tracta. Tots, un dia o altre, hem cedit a la seva atracció. I caldria ser sord per no sentir com trenca avui l'onada del seu gran riure envilidor i fusional."

Al migdia arribava a casa i Jorge Semprún s'havia mort.

SENTÈNCIA ABSOLUTÒRIA DEL TRUBUNAL SUPREM

2011-06-06T13:16:00.000+02:00

Jo també m'ajunto a la tristesa, preocupació i discrepància que manifesten tant l'ambaixada d'Israel com la Federació de Comunitats Jueves davant la sentència absolutòria als amos de la llibreria nazi Kalki:

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM SOBRE LA LLIBRERIA KALKI

Israel observa amb molta tristesa i preocupació la sentència absolutòria als amos de la Llibreria nazi Kalki per part del Tribunal Suprem d'Espanya, permetent així la difusió de llibres que inciten a l'odi i neguen l'Holocaust.

Israel entén que és una decisió que dóna suport a la violència racista i demostra la manca de coneixement històric. El dret a la llibertat d'expressió no pot emparar accions o ideologies que inciten a la violència i al genocidi.

Israel espera que es trobi el camí per a què la sentència condemnatòria de l'Audiència de Barcelona de 2009 i el vot minoritari recollit en la sentència del Suprem conformin la base jurídica per impedir la incitació a l'odi i la negació de l'Holocaust.

Departament de premsa
Madrid, 5 de juny de 2011

Traducció cat-israel.org

La Federación de Comunidades Judías de España deplora de la sentencia absolutoria del Tribunal Supremo a la librería Kalki

La Federación de Comunidades Judías de España (FCJE) discrepa profundamente de la decisión del Tribunal Supremo de absolver a las personas condenadas por la Audiencia de Barcelona por vender textos en la librería Kalki que incitan a la violencia racista en general y antisemita en particular.

Los judíos españoles vemos con mucha preocupación que la Justicia española, tan sensible para determinadas situaciones, no considere la venta de libros que niegan el Holocausto y promueven el racismo contemplado en nuestro Código Penal como un delito tipificado.

Como acusación particular del caso, la FCJE se suma y alaba la iniciativa de la Fiscalía Superior de Catalunya y del Servicio de Delitos de Odio y Discriminación de la Fiscalía Provincial de Barcelona, con el fin de que se reforme de manera inmediata el artículo 510 del Código Penal y, de esta forma, garantizar la persecución de actividades y actitudes que inciten al odio y desprecio por motivos de raza, etnia, origen, religión, tendencia sexual, identidad de género y discapacidad, sin posibilidad de interpretaciones jurisprudenciales sesgadas.

La legislación española en materia de racismo y xenofobia tenía que haberse reformado antes del día 28 de noviembre de 2010 según exigía la “decisión marco” de la Unión Europea.

Precisamente los dos delitos de los que se absuelve a los miembros de la librería Kalki son exactamente los que están en el mandato: incitación al odio racial y xenófobo y la negación del Holocausto.

Madrid 6 de Junio 2011

La festa de la vellesa al poble

2011-06-05T20:39:00.001+02:00

No era la primera vegada que hi anava. Avui hi he tornat. Fa més de 30 anys que ja vaig acompanyar-hi la padrina. Avui, junt amb ma filla hi he acompanyat la mare, amb molta satisfacció i emoció. Per tal que els més joves que hi havia puguin tornar-hi com jo, cal que felicitem i encoratgem tots els que fan possible aquesta festa. Anys de vida!

HASBARA-ts !!!: Una societat totalitària

2011-06-04T01:28:00.003+02:00

L'aclariment definitiu del video. Les paraules justes. Gràcies, com sempre, Hasbarats!

HASBARA-ts !!!: Una societat totalitària

La batalla de Guivat Hatahmoshet

2011-06-03T15:19:00.005+02:00

El turó de les municions (foto arxiu CM)

Yoram Taharlev transforma els informes dels supervivents en descripció dramàtica, en prosa i en vers, de la batalla pel Turó de les municions (Guivat Hatahmoshet), el juny de 1967.

"Era el segon dia de la guerra a Jerusalem. L'horitzó empal·lidia a l'est. Érem de ple a la batalla de Guivat Hatahmoset. Feia ja tres hores que lluitàvem. El combat era encarnissat, devastador: Els jordans es batien amb fúria. Era un objectiu sorprenentment fortificat. En un moment de la batalla, només van quedar al meu costat quatre soldats. Vam assaltar amb dues companyies. Jo ignorava on eren les altres; des del principi dels combats, havíem perdut contacte amb Doudik, el cap de la companyia. En aquest moment vaig pensar que els havien mort tots."

A les dues, quarts de tres,

d'entre les roques

havíem sortit cap al camp de foc

i de mines de Guivat Hatahmoshet.

De cara als búnquers fortificats,

metralladores i canons,

un centenar de nois

arribaven a Guivat Hatahmoshet.

Abans de l'alba,

tota la companyia ja estava coberta de sang;
però érem allí,
a Givat Hatachmoshet.

A causa dels filats i de les mines,

vam deixar els metges enrere,

i cegament vam córrer

cap a Guivat Hatahmoshet.
[...]

(traducció del francès de M. Miró)

pedagogia

2011-05-31T20:48:00.000+02:00

Comencem per mirar-nos el video, analitzar les imatges i pensar en el que volen dir, a fi i efecte de prendre la distància necessària davant de dues sensacions contradictòries que m'assalten a primera vista: Aquella que sent horror i fàstic davant del que veu i aquella altra que pensa: "Mira, com quan jo era petita. I prou bé que ens en vam sortir."
Mirem l'espai en el que es produeixen els fets: Una classe? Ho sembla. Els nens no són dins de la classe, venen de fora, entren per una porta lateral. Darrere la que sembla la taula del mestre hi ha unes cadires verdes de plàstic que donen la sensació de provisionalitat, de ser allí col·locades talment com si hi hagués d'haver un tribunal examinador. Al costat de la taula, a terra, una bossa de plàstic que augmenta la sensació de provisionalitat, de muntatge.La càmera... Com és que algú va enregistrar aquestes imatges? Aquest algú era davant mateix de l'escena. Quin interès hi havia en gravar-ho? Se senten veus que no són la del mestre (evidentment, no sabem què diuen) i que riuen. Aquest home no corregeix res de les llibretes, només les ratlla. No té aspecte de mestre, tot i que això no vol dir res! Finalment, la càmera es mou i es veu una figura tapada amb un vel negre dues cadires més enllà. El suposat mestre acaba dirigint-se a uns personatges vestits amb bates blanques i llargues que tomben per l'estança. La darrera imatge és la de la bossa de plàstic.Recordem que mai una imatge no és la realitat.
Com que el video era al bloc dels Hasbarats, he anat a llegir el que diuen i m'he trobat amb aquest comentari que ha fet l'A. i que m'ha fet reflexionar més encara:
"En relació al vídeo sobre el sistema de pedagogia iraniana, comprovem que els extrems es toquen. A El Mundo de 17 de maig de l’any passat es publica que “El castigo corporal persiste en las escuelas de EEUU amparado por la ley.- Los castigos suelen ser con una pala en el despacho del director”. De fet, a Espanya, durant bona part després haver-se acabat la Guerra Civil, es deia “la letra, con sangre entra”, i de passada aprenien el que era la rima."
Ara ve la meva "paranoia". Vols dir que l'A. ha caigut al parany? Vols dir que això és la representació exemplificadora per part d'uns integristes islàmics del que és l'educació occidental?
Gràcies a Déu, aquella escola de la postguerra, que va durar fins just entrada la democràcia, es va acabar. Vam viure situacions violentes i humiliants que no volem que es repeteixin i que cal denunciar sigui on sigui que es produeixin. I hem anat a l'altre extrem i ens costa de trobar el terme mig. Ara bé, a cops m'assalta allò de la "bofetada donada a temps" i de "la letra con sangre entra" i entenc que s'ha de prendre i entendre en la justa mesura: Una ensopegada a temps alerta de caigudes pitjors. Aprendre, i aprendre bé, requereix un esforç que cal fer per tal d'obtenir bons resultats.
A la meva pell, mai no hi vaig sentir la violència i mai no em va humiliar ningú; això no treu que no n'hagués vist de tots colors. Fer passejar una nena de set o vuit anys per tot el col·legi amb les calces cagades al cap és una tortura que sempre recordarem totes i ens n'avergonyim, com ens avergonyim també de la crueltat que destil·lavem aquell dia que totes corríem cridant darrere d'una a l'hora del pati, atiades pel silenci de les monges, dient-li "Maria pixallits! Maria pixallits!"
Tampoc no era cap llegenda urbana el pànic que causava un conegut mestre del col·legi dels xiquets. Era tal que fins i tot jo engegava a córrer quan el veia pel carrer! No fos cas!

indignats

2011-05-27T00:02:00.004+02:00

Plaça de Catalunya, 18/05/2011 (foto arxiu JB)

Escolto aquesta colla d'indignats per la TV i m'esvero. Durant els anys que portem de democràcia en aquest país, ens hem equivocat. Aquesta colla de joves que hi ha per les places han estat educats pels de la nostra generació, que els hem fet creure que això de la democràcia i la participació és un joc. Els hem fet anar per ajuntaments i parlaments a jugar a fer de polítics un dia al curs a dir quatre rucades en lloc de fer-los estudiar història i filosofia i els Deu manaments! He dit!

La ilustre fregona

2011-05-26T20:56:00.000+02:00

Hi havia una vegada...

Sí, aquests dies em sento com una il·lustre fregona. Frego, netejo, planxo, trec la pols... i entremig passo pel davant de l'ordinador, miro el correu, escric quatre coses i, apa! a fer el sopar. Això quan no treballo, que jo tinc una feina remunerada, de mestra, que procuro portar tan bé com sé; i treballo les hores que diu el Departament d'Ensenyament o d'Educació, segons quin sigui el Govern. Ara toca Educació; ja hi vinc bé! Arreglaran l'horari dels mestres i haurem de fer una hora lectiva més; bravo! Que diuen que treuran la ditxosa setmana de vacances al febrer, aplaudiments! però... he sentit que... ens donaran set, set dies! de lliure disposició. Això vol dir que la mal anomenada "setmana blanca" cada escola la podrà fer quan vulgui (dintre d'uns límits). Si és així, penso, opino, "sentencio" que no són valents, que de dies de lliure disposició, ni parlar-ne! les vacances de sempre i prou. Que sembla que els que manen hi abonin a la cantarella que els mestres no treballen. Tot és un sí però no, no però sí, com amb la història de la sisena hora i amb els mestres que sobren... Sí que voldria que els canvis es vegessin i que els resultats fossin bons.

Nousé

2011-05-22T13:04:00.005+02:00

En realitat, sí que ho sé:
Voteu, voteu, que el món s'acaba!
Raó 1
Raó 2

Uprising in Madrid?, un álbum de Nuestros nombres encierran nuestros destinos en Flickr.

missatge final

2011-05-19T15:49:00.002+02:00

Fa gairebé tres anys que em va fer aquella trucada que vaig deixar escrita i que reprodueixo aquí. Avui li diem adéu tranquil·lament sabent que li vaig dir un fort Shalom agafant-li la mà al llit de l'hospital.

Ha trucat i m'ha dit que pensava en fer-ho. Això deu voler dir que no ho farà. Hem parlat una hora, de com se sent, de la manera com veu la vida i els que l'envolten... i no pot seguir i segueix aferrant-se a allò que li fa més mal, que li destrossa les neurones. I la comunicació amb la gent li és cada vegada més difícil i no es mou de casa. Fa difícil la vida als que conviuen amb ell i no és la seva intenció; però no pot ser franc i demanar que se'n vol sortir al preu que sigui. Jo he mirat de dir-li com el veig, sense embuts. No sé si li he fet més mal que bé. L'experiència en casos d'aquests és dura, no saps què dir i tot el que diguis et semblarà després que ha estat motiu per accelerar el desenllaç final. Ja en tinc experiència i el dol és molt fort, però... deu ser que l'equivocaré mil vegades i no n'aprenc. Abans sabia callar i de cada dia vaig xerrant més i em sembla que hi perdo bous i esquelles. El silenci és una virtut; saber callar al moment. Saber-se'n estar.

el silenci no et trairà

...i la flor del gessamí

2011-05-17T20:14:00.002+02:00

No sé com fer-ho perquè també hi surti l'olor que fa cap al tard.

Ja vaig votar fa dies!

Les flors de maig

2011-05-11T13:45:00.000+02:00

Cantem la Hatikvà?

2011-05-10T01:05:00.000+02:00

Kol od balevav penima
Mentre hi hagi encara un batec jueu
Nefesh iehudi homia.
encarat cap a l’orient
Ulfa'atei mizrakh kadima
i amb els ulls albiri Sió,
Áin letzion tzofia.
tindrem encara esperança.
Od lo avda tikvatenu
L’esperança de dos mil anys,
Hatikva bat shnot alpaim:
l’esperança de dos mil anys,
Lihot am khofshi be'artzenu
de ser lliures a la nostra terra,
Eretz Tzion v'Ierushalaim.
a Sió i a Jerusalem.

Iom HaHatzmaüt

2011-05-09T16:59:00.003+02:00

"Encalçats per aquest vincle històric i tradicional, els Jueus van maldar pel restabliment de la pàtria ancestral, generació rere generació. En les dècades darreres, ells van retornar en multituds. Pioners, ma’pilim (il·legals) i combatents van fer florir els deserts, van fer reviure la llengua hebrea, van alçar pobles i ciutats, i van crear una comunitat pròspera que governava la seva economia i la seva cultura pròpies, amatents a la pau i, tanmateix, sabedors de com defensar-se a si mateixos, portadors de les benediccions de progrés per a tots els seus habitants i que anhelaven la seva independència i sobirania."

David Ben Gurion

Recordant el soldat Shalit

2011-05-08T21:18:00.007+02:00

Aquests són dies pel record a Israel: Iom HaShoà veHaGvurà, Yom HaZikaron, Yom HaAtzmaüt. Les anomenades festes laiques, les que estan relacionades amb els esdeveniments del poble jueu durant el segle XX.

Barenboim y Shalit, dos jueus a Gaza (5 de maig de 2011)

Avui, per un instant, hi ha hagut dos jueus a Gaza.

Un, segrestat fa 5 anys, capturat en territori israelià quan servia com a soldat en el seu Servei Militar Obligatori. El seu nom, Gilad Shalit, de 19 anys quan va ser segrestat.

L'altre, ha ofert avui un concert en solidaritat amb el poble palestí. El seu nom, Daniel Barenboim.

L'esdeveniment s'ha celebrat al Centre Cultural Al Mathaf de Gaza capital i, entre peces de música clàssica del segle XVIII, el director d'orquestra interrompia el programa musical per dirigir-se a les quatre-centes persones que abarrotaven la sala.

Barenboim ha expressat idees com:

«Venim com missatgers de l'ONU no només per fer-vos escoltar música, sinó també perquè creiem que la gent de Gaza té dret a seure a escoltar música del segle XVIII a l'any 2011»

El director ha assenyalat també que:

«la causa palestina és una causa justa que no pot ser solucionada amb violència, sinó només amb justícia». «Ningú al món ha de viure sota una ocupació»

Barenboim no ha gosat referir-se a la injustícia que pateix Gilad en el mateix territori on ell s'ha transformat, per uns instants, en el seu únic germà, que mai ha rebut visites de cap organització internacional que verifiqui el seu estat.

A Israel, fa uns anys, Barenboim va oferir música del conegut antisemita Wagner, demanant abans de la interpretació, que els que no estaven d'acord en escoltar, alguns d'ells supervivents de l'Holocaust, es retiressin de la sala.

Baremboim avui hauria demostrat ser un home de bé si hagués dit alguna cosa així com:

"La següent peça serà per transmetre la meva solidaritat a Gilad i demanar el seu ràpid alliberament, ningú al món no mereix viure segrestat, qui no estigui d'acord, sisplau que es retiri de la sala".

Però, malauradament, no ho ha fet. Quina pena!

Salutacions,

Waldo

(Via: Cartas desde Israel)

S'acosten eleccions

2011-05-07T23:38:00.000+02:00

Per tal de saber qui és qui:

Més de prop?

ESCENES DE LA TERRA (1)

2011-05-06T12:51:00.000+02:00

Lo camí dels Molins de baixada als anys 50 (foto arxiu Josep M. Ràfols)

Gràcies al Josep Maria Ràfols Cabrisses (el Mima, cosí dels cosins del meu home), ha arribat a les meves mans el llibre del seu besavi Frederich Vidal i Ferrer (de ca Fontanals) "Escenes de la terra" en el que hi ha alguns relats sobre la vida a La Selva del Camp a començaments del segle XX. El llibre té el valor afegit de ser un retrat de costums i maneres de viure a La Selva de fa més de cent anys. Està escrit en català d'abans de la normalització fabriana. Jo miraré de "normalitzar-lo" servant, en el que pugui, la seva autenticitat. Aquest primer relat que transcric, és interessant pel tema de jugar a fer la guerra, ans tan habitual i avui tan políticament incorrecte; i també perquè aquest joc es feia sempre en castellà, en el castellà que sabien llavors la gent de poble que poques vegades el sentien parlar.

"Frederich Vidal i Ferrer era fill de Francesc de Sales Vidal i Torrents, que també va passar temporades a ca Fontanals quan la casa era propietat del seu cunyat Josep Fontanals. Aquest home va ser uns dels que van escriure teatre en català, a la segona meitat del segle XIX, junt amb Pitarra, Eduard Vidal i Valenciano, etc. Un grapat de les seves obres es van representar a teatres de Barcelona. La seva peça més famosa va ser "La Malvasia de Sitges" Va morir sent Alcalde de Vilanova i la Geltrú." Josep M. Ràfols

______________

Lo camí dels Molins de pujada als anys 50 (foto arxiu Josep M. Ràfols)

Lo batalló petit

- Un... do ...tres.. cuatro...

Una remoreta lunyana s'anava deixant oir; un sorollet acompassat s'apropava; era una cosa que venia i marcava el pas.

- ¡Alto! -crida una veueta que amb tot i ser d'un home ben menut semblava pertànyer, ja, a la raça dels que manen.

-¡Uno!

I es para el batallonet; un silenci sepulcral succeeix a l'anterior saragateta.

- ¡A vert: firmes!

Lo general Quanitu acabava de donar l'ordre obeïda instantàniament. L'abanderado, més seriós i dret que un veritable cabo de gastadors, s'avança i saludant marcialment, fa saber a l'altre general, l'Antonet, que el presoner ja és en el lloc segur, vigilat de prop pel cabo Olegari i dos soldats dels més ferms del batalló.

-Està bé; vaig a comunicar-ho al Rei – contesta molt formal lo general Antonet.

Lo senyor Rei, Pepis per bon nom, s’apariava en aquell moment, una ploma del barret que amenaçava una caiguda. Era sa indumentaria senzilla com deuria ser la d’un rei de terra pobreta i desvalguda; un barret de palla, cansat i recansat de servir i anar per les soleiades, reposa damunt de son reial caparró que animen uns ullets de poca laxa; les ales cosides d'ací d’allà a la copa amb puntadetes clares formen curves armòniques i elegants que volen semblar les ones del mar i al davant unes lletrasses grosses, ben plenes de color: S.M. indiquen la majestat de què està investit son propietari; borles de cortinatges vellecons pengen del barretet i baixen, baixen entortolligant-se al voltant de la cintura que vesteix una bata descordada a mig aire pel davant i agafada, amb agulletes, pel darrera, simulant una casaca; un sabre esgarrifós completa l’equipatge.

Sa Majestat En Pepis I es passeja tot ranquejant, a rereguardia del batalló; és una coixesa accidental la que pateix lo bon reiet: una mala ensopegada amb una ampolla trencada que, per poc, li fa malbé un taló. La serietat, tot i anar coix, no ha fugit d’aquell semblant espavilat que, a la cuenta, s’ha fet càrrec de l’importantíssim paper que està representant i, en veure comparèixer els dos generals, lo Quanito i l’Antonet, para de caminar.

- Què hi ha de nou? –pregunta.

- Venim pel Consell de guerra; lo presoner està a punt.

- Anem-hi, doncs – i el senyor Rei comença a caminar.

Lo batalló segueix fins a la presó i forma. Una quietud de tomba regna; tots estan emocionats i, per les files, és immens l’esglai. Corren veus sinistres; potser sí que l'afusellaran! Los guerrers passen revista a les canyes, escopetes terribles que, dintre de poc, s’hauran d’encarregar de fer un òbit, portant a terme un acte horrorós... arrebatar, a mà irada, la vida d’un company! Perquè, ho era un company, encara que expulsat del batalló, feia uns quants dies.

Los barrets, tallats de diaris vells, es manegen molt, demostrant la nerviositat d’aquells que els porten; ho estan indignats de bo de bo perquè el presoner els ha insultat, aquell dia, en pasar lo batalló pel davant seu. – Soldadots! –los havia dit. Soldadots; quin insult!

Mentrestant, Goriet, l’abanderado, havia conduit el delinqüent a presència dels quefes superiors que deliberaven seriosament. Lo general Antonet era partidari de fer un escarment.

- Si gastem massa contemplacions –deia ell – ens arribaran a apedregar pels carrers, creiu-me.

L’altre general, lo Quanitu, semblava inclinar-se a la benevolença i el cabo Olegari reüllava el processat amb ben males intencions com si amb lo criminal haguessin mediat, anteriorment, algunes desavenences.

- Ara me les pagaràs –deia el cabo Olegari a cau d’orella del presoner.

Aquest semblava no tenir-les totes per més que procurés conservar una calma aparent i no deixava de vista el general Quanitu que s’havia erigit en defensor.

Lo senyor Rei, dóna un parell de passes enrera i amb veu que procura fer ben grossa, pregunta:

- Bueno, ¿qué hagamos...? ¿Que lo matamos, lo degollamos o lo dejamor anar?

- Lo matamos –declara el sanguinari general Antonet.

- Lo degollamos –murmura el cabo Olegari.

- Lo dejamos anar –afegeix lo general Quanitu.

- ¡Bueno!

Després de reflexionar una bona estona, lo senyor Rei En Pepis I declara el Consell finit i dicta la sentència, dient:

- Para hoy, te dejamos anar.

I allargant un braç majestuosament envers lo presoner, lo congedia, després de donar-li una mena de benedicció, semblant a les que tenia costum de veure repartir al senyor arquebisbe.

Lo cabo Olegari es posa a deslligar, de ben mala gana, el presoner qui, amb les alegries d’una propera deslliurança, no concedeix tota la importància que tenen a una bona colla de pessigots que, dissimuladament, li administra el cabo i, en veure’s lliure, tot fregant-se les parts damnificades, dona un salt i toca el dos de pressa, de por d’una repensada del Consell.

- Escolta! –li crida el general Quanitu. – Per avui te dejamos anart, pero, si hi tornes, te ficaremos á la preson.

I, girant-se marcialment, saluda el Rei amb tota serietat presentant-li un sabre rovellat, imitant-lo el general Antonet que es diferencia del seu colega per un gran coll planxat i una corbatassa vermellenca, un trajo molt cuidat fins a mitges cames i sense mitjons, els peus calçats amb espardenyes.

::::::::::::::::::::::::::::::::::

Ja toquen a rosari; és lo moment que la quitxalla del poble espera amb més delit, car assenyala l’hora de berenar. Lo batalló és dissolt en arribar al pati que los serveix de quartel. Ja no hi ha categories ni llinatges, una vegada rendits los honors a la bandera i al senyor Rei.

La panxa humana ho vol així i no s’entén de raons i les panxetes de la menudalla, menos i ben segur que per un tall de síndria o un parellet de préssecs serien capaços d’afusellar el Rei i fins a l’abanderado.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

De tornada de caseua, los soldadets van entrant al pati, lo seu quartel acostumat, amb un tros de pa cadascú, fent anar les barres amb una empenta que prou que la voldrien sos pares respectius que la tinguessin quan fos l’hora de plegar vellanes.

Un xicotet menut entrava plorant; havia rebut un clatellot d’un altre soldat més dolent que la quina. Un crit d’indignació es deixà sentir, arreu, en aparèixer l’autor de la pegada que es troba, immediatament obsequiat pels venjadors de la pobreta víctima amb una munió de plantofades i cops de fusell. Lo mal soldat pot escabullir-se, després d’haver passat per aquella carrera de baquetes improvisada. Un per un, no en tenia per esmorzar una sola vegada, però no hi podia amb tants a l’hora i com a aquell lleó de la faula que una colla de mosquits van arribar a vèncer, així mateix li passa al Fierabràs que emprèn, com un llampec, la correguda cap a casa bramant com un galifardeu. La mare s’enfurisma en veure’l comparèixer tan malmès i maltractat injustament, com ell mateix delcara, tot ploriquejant.

- Pobre fillet de mes entranyes! Com me l’han posat! Quan passi el batalló, me la pagaran; al qui atrapi, l’esclafaré –diu aquella furia maternal, plantant-se a la porta.

:::::::::::::::::::::::::::::::::

Lo batallonet forma al pati; ja no hi pensa amb aquell soldadot despedit de manera tant eloqüent; l’alegira és general. És aquella tarda, tarda de joia i completa benaurança. L’exèrcit havia augmentat considerablement i el celebèrrim Pep de la gallinera, amb tots els seus, tornava a ser-hi, fetes ja les paus d’antiquíssims resentiments previnents, tots ells, de qüestions de quefatura. Cadascú havia arronsat una micota i en lloc de dos generals n'hi hauria tres; tot era qüestió d’augmentar plantilla.

- A vestirse.

Tota la mainada, apressant-se a acabar lo pa i amb la boca plena es vesteix; los barrets de paper damunt del cap i al coll la carabina de canya lligada amb un cordill. En un instant queden arranjats i formen.

- ¡Firmes!

La veu del general Pep es deixa oir.

- De frente y cap al camí dels molinos.

- Un... do... tres... quatro... –va marxant lo batalló cap a la plaça

Les dones, assegudes a les portes, apedacen les calces dels pagesos i miren com passa la tropa i les que compten fills entre les files se’ls guaiten amb un pam de boca oberta; fins els cau la baba a algunes d’elles.

Ja hi són a la plaça; ja pugen lo carrer de l’abadia; ja travessen l’hospitalet.. Quin gust dona de contemplar aquell batallonet que marxa amb una empenta encisadora. – Un... do... tres... quatro...

- Senyor Rei...! –crida l’ordenança, un menut que es diu Mulet.

- Molt corrents ve el Pepitu –observa el general Quanitu. – Alguna li haurà passat.

Lo Pepitu Mulet arriba tot esbufegant i parla molt escagarritxat i amb pena; es coneix que la correguda ha sigut bona.

- Que et passa, Pepitu?

- La Grollera m’ha empaitat –contesta l’ordenança, mirant al darrera seu per veure si venia.

- Qui és la Grollera? –pregunta el general Antonet.

- La mare d’aquell soldat que havem apallissat al pati.

- I és dolenta? Té mal genit?

- Sí, general Antonet; és un dimoni.

Aquest general muda de color i comença a mirar arreu, mig esverat. De sobre, la mà li cau amb furia damunt del pom del sabre i treint-lo de la vaina diu:

- La unió és la força, minyons. Tos de cara a l’enemic.

- Sí, sí, tots... –responen a una els diminutius guerrers. – Mori la Grollera.

En Pepis I adopta un posat de circumstància i fent lo cor fort, convençut de que li toca donar l’exemple, es disposa a manar lo primer com pertoca a un Rei, a un quefe.

- ¡Pilatón, firmes! –crida el general Quanitu.

Lo batalló es planta.

- ¡En su lugar... anso!

Lo batalló descansa.

- Entrarem al poble –diu lo gneral Pep de la gallinera. – Anirem l’un darrera l’altre; així, en passar pel davant de la Grollera podrem còrrer i molt serà que n’atrapi cap; en pic entrem al patí, som salvats.

- Té raó –aprova l’abanderado, donant lo seu assentiment al pla estratègic del general Pep.

Lo general Quanitu es dirigeix al seus subordinats i els adreça un llarg discurs que, sintetitzat, ve a dir:

- No badem; apretar a còrrer i fiar-se amb lo valor de les cames respectives; eviteu la repulsa de la bruixa endimoniada i feu cap al quartel pel millor camí que es pugui.

- ¡De uno en fondo! –mana el general Quanitu que era el quefe a qui tocava donar l’ordre, per dret d’antiguetat, en aquella ocasió tan solemnial.

:::::::::::::::::::::::::::

Camí avall, sense marcar cap pas i fent uns ulls com unes bassetges, emboca el batalló lo primer carrer del poble, carrer a on resideix la fera malvada, la Grollera, qui s’està a la porta esperant passar la tropa.

S’observa un moment de vacil·lació en lo cap de la columna i el pilatón, com l’anomena lo general Quanitu, es para un instant. Lo quitxotisme venç al capdavall; no en va són espanyols los qui formen la mainada i l’exèrcit segueix, impertèrrit, lo seu camí.

La Grollera ja els espera amb lo xiquet adobat al seu costat; un paso gimnástico muy acelerado segueix al paso natural i... com fuets, tiren carrer avall, lo Rei, los quefes i les classes, cirdant com a diablets, per espantar la por. Passen sense baixes.

- Ja et tinc, Xaparro; tu pagaràs per tots.

La Grollera comença a donar patacades a un soldat que posa el crit al cel. Los qui van al darrera giren cua i es posen a córrer més de pressa i més lleugers que un esquirol; lo carrer s’omple de dones i de criatures, puja la cridòria, los generals i el Rei, armant-se de valor, arriben a poques passes, de la fera, sabre en ma, decidits a fer-ne trossos i es paen, no gosant a anar més endavant.

Per fi, lo Xaparro pot escapar de les mans pecaminoses de la dona fastigosa i se n’entra apesarat al quartel, tot vermell de galtes i altres ignots indrets de sa persona maltractada; arraconat i evitant les mirades dels homes, plora.

Van arribant los fugitius.

- Me creia que ja éreu morts –exclama l’abanderado, encara esparverat. – Sembla un gos rabiós aquella dona.

Al carrer, comencen les raons; les dones renyen la Grollera i una batussa de menudalla amenaça a convertir-se en fenomenal saragatada de gent gran.

- Encara s’acabarà malament això –diu un home assegut i amb un peu embolicat. – Si no fos el peu...

- Què, què faríeu? – gruny la Grollera. - A on va aquet coix!

Tots s’hi barregen; mares, pares, avis, àvies, soldats que ploren i soldats que riuen. Alguns d’aquests, més espatarrats que no és de raó, llencen lo barret i l’escopeta de canya, insígnies del seu càrrec i se’n van a casa; són dels que no estan per qüentos, una mena de mariners d’aigua dolça com molts n’hi ha, soldats per dia de parada...

És l’exemple un factor principalíssim en totes les coses de la vida; grans i petits són micos d’imitació més o menys polimentats i, és clar, en veure la defecció dels uns, los altres també volen desertar i l’estat major es queda gairebé en quadro.

- Què fem, ara? –pregunta el general Antonet, en veure tanta solitud i amb veu emocionada.

- Què hem de fer? Anar-se’n a casa –contesta en Pepis I. – Quan no hi ha soldats, no es pot fer exercici, i ben net, sobrem nosaltres. Fora graus, fora honors, fora corones!

I els fets seguint a les paraules, la temuda majestat del Rei en Pepis desapareix del món i dels seus econtorns. L’estat major i fins l’abanderado es despullen de les insignes que, aviat, jauen abandonades sota del cobert dels carros.

- Morir a mans de la Grollera, és una vergonya! –murmura l’ex-general Antonet, prenent un aspecte compungit.

- Bah! No en facis cas –contesta l’ex-Rei en Pepis. – Lo papà, sempre ho diu que és aquet un món de mones i que no cal fer-ne cas; avui, tu; demà, jo...

- No; avui la Grollera, la bruixa maleïda!

- Con! –exclama el Pep de la gallinera. – Si valtros es doneu, jo no em dono. Anem, Goriet, a la plaça; trobarem l’Olegari i en formarem un altre de batalló. ¡La custió és sempre manar, con! Manar, manar sempre.

La Selva del Camp, Agost de 1905

EL MEU POBLE I JO

2011-05-03T18:13:00.001+02:00

El meu carrer 1953 (foto arxiu Josep M. Ràfols)

A la memòria de Pompeu Fabra.
Mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu

Bin Laden és mort

2011-05-02T10:24:00.001+02:00

La notíci del dia. Els meus referents a primera hora del matí:

http://barcepundit.blogspot.com/2011/05/bingo-osama-bin-laden-ya-esta-en-el.html

http://fabregas.blogspot.com/2011/05/eeuu-mata-osama-bin-laden.html

Iom HaShoà ve HaGvurà

2011-05-01T08:41:00.001+02:00

Sí que sóc jo. La setmana passada. Sortint del Iad VaShem. Aquesta vegada més tocada que mai; potser per la discussió del dia abans. Més que no pas discussió, monòleg. Vaig agafar la paraula i em va sortir tot ben encadenat! Tothom va quedar callat. No puc permetre que davant meu ningú digui banalitats sobre la Shoà.

A la fotografia escoltava les paraules d'un supervivent. Paraules escrites en una exposició d'art al Iad VaShem:

"Sembla impossible que el món no s'hagi tornat aigua com fou en un principi. Resta com sempre, com si a ell no l'haguessin tocat."