Tuesday, May 17, 2016

Com va començar això meu amb Obeses?

11 de gener de 2014


Des de la Seu Vella de Lleida, acte que inaugura el Tricentenari dels fets del 1714.

A casa som davant de la televisió asseguts, anem seguint l'acte, jo vaig i vinc, no del tot interessada, no sé per què. Sóc com el cul de Jaumet, que no està mai quiet. Després m'he repassat l'acte diverses vegades, però el dia que toca sempre tinc feina per fer.

De cop i volta, lo meu home em crida: "Corre, corre, Curosa, això no t'ho pots perdre! quina veu, mira! Qui és aquest que canta? I quin gest més imponent davant del públic! Aquí hi sóc jo! Ara, ara, ara! Genial! Aquest és un geni!" Aplaudiments incessants. "Corre, mira el nom! Arnau Tordera."

A la nit tornen a donar l'acte en diferit. En aquesta hora estem més relaxats i el seguim amb més emoció i capteniment, posant-ho tot al seu lloc. Un acte digne d'una nació amb una història de la qual se'n sent orgullosa. Molta qualitat, bon gust i saber fer.

Torna a sortir aquell xicot que nosaltres veiem alt i ben plantat, vestit amb texans i que toca una guitarra elèctrica blava, d'un blau que enamora, com diria el poeta. "El Cant dels Aucells" surt de la seva boca amb diferents tonalitats de veu, una veu com mai més n'hagis trobat al món (em sento maragalliana!). Parlem amb lo meu home sobre qui ens recorda el posat d'aquell noi, la manera de presentar-se al país. Jo li dic: "Ignasi, ets tu quan eres jove, sense por de res, de cara a tot, desafiant..."

Sort en tenim del Google. Hi poso Arnau Tordera i m'ho diu tot! Començo a escoltar Obeses i les cames em ballen soles. Literalment! No m'havia passat des de l'adolescència. Els grups del rock o diem-n'hi pop-rock català, llevat d'algunes cançons, no m'han fet ni fred ni calor, això que la meva xiqueta me n'ha fet escoltar i m'he fet un tip d'acompanyar-la als concerts. Ara bé, Obeses és una altra cosa!, ho veig clar! Escolto una a una totes les cançons. Un dia, a la migdiada, em quedo dormida com una soca amb "Bona nit". Genials! i escolta que escoltaràs! I ho dic al facebook. I el Joan Magrané em diu que són molt bons i que són amics seus. I el millor de tot: que són bones persones. Encantada de la vida!

Resulta que el 2014 l'Ignasi ha de fer el Pregó de Setmana Santa del poble. Ja ho té tot preparat. Un diumenge a la tarda, tot parlant-ne em diu que per arrodonir-ho li caldria posar-hi algú que cantés. Anem pensant tots dos a veure qui pot ser. Devia pensar només jo perquè al cap d'una estona de parlar sola em diu:
- És que només ho pot fer l'Arnau Tordera.
I Jo:
- A veure, Ignasi, i tu què hi tens al cap? A tu et sembla que tot és bufar i fer ampolles! Et sembla que tothom està a la teva disposició. Aquest xic no sabem ni qui és ni res, ni què cobra, ni si pot, ni si vol, ni res de res!
- Au, va, Curosa, no vas dir que era conegut del Magrané?, doncs escrius al Joan i li ho expliques.

Com que el Joan sempre és a twitter, va i li explico per DM la idea esbojarrada de l'Ignasi, posant-lo a ell tocant l'orgue. Bona una n'hi vaig dir! Es va engrescar com una criatura: que ara mateix li escric a l'Arnau i que si això, que si allò.

I l'Arnau que sí, que encantat de la vida!

I res, que vam anar a Tona a veure l'Arnau, que no és alt i imponent (lo meu home tampoc) però que és una gran persona i que va ser el començament d'una bona amistat.  

I l'Arnau Tordera va cantar al Pregó. 

Sunday, May 15, 2016

Ser en la foscor


Viure dins el negre. Ser en la foscor. Vaig provar-ho fa tretze anys, talment com una persona cega. Era a Viena, en un espai adaptat, d'una associació de cecs, per a què els que hi veiem poguéssim saber com son uns instants, una estona de vida sense veure-hi. 

El cec era el teu acompanyant. Et rebia a les fosques, només el senties i el tocaves. T'ensenyava a fer anar el bastó. 

La nostra era una noia el nom de la qual no recordo, però el vaig repetir mil vegades durant passeig, de tan perduda com em sentia. 

Vam passar per un bosc amb olor d'humit i amb el terra tou de molsa; vam travessar un pont de fusta agafats a la barana, sentíem la remor de l'aigua del riu. La veu dolça de l'acompanyant ens donava seguretat. Ella no callava per tal que tinguéssim un referent. Quan la sentíem al costat, li estrenyíem el braç i l'agafàvem de bracet. Vam fer cap a un aparcament de cotxes. El vam travessar tot palpant-los per no entrebancar-nos. El rebombori de la ciutat va torbar-nos després de la suau fressa del bosc.

Olors, sentors, flaires...  sorolls, xivarris, murmuris, cridòries... abraçades, agafades de braç, 

Per tal de relaxar-nos, vam entrar en un bar. Se sentia música de piano. Hi havia un pianista, ens va dir. Ens vam asseure, va venir el cambrer i vam demanar la consumició. El cambrer i el pianista éren cecs. Allí, les discapacitades, les que ens sentíem inútils, les que necessitàvem ajuda érem nosaltres tres. Posar la beguda de l'ampolla al got va ser el primer tràfec, així com mirar de no vessar-lo. Però... tampoc res de l'altre món! Totes patíem per l'hora de pagar: un exercici de tacte i de confiança amb qui cobrava.

Finalment, es féu la llum: la cara de la noia cega em va quedar gravada per sempre. Mai no l'oblidaré. Aquella que fou la meva taula de salvament en la foscor, ara ni em mirava. Em va donar la mà i ens vam acomiadar. 

En la foscor parlàvem, ens vam presentar, vam explicar-nos bocins de vida, coses insignificants que ens expliquem la gent en conèixer-nos. Rèiem, l'agafava per no caure... Quan la vaig veure vaig emmudir. Mai no he tingut paraules per explicar què es va produir en mi, les sensacions que vaig tenir. I heus ací que ara llegeixo en Miquel Colomer que en parla. Eren aquells músculs facials que presentaven una expressió incontrolada, d'una vida que no hi havist mai. I jo tampoc no m'havia aturat mai a pensar en l'expressió de la cara d'una persona que no hi veu, en les seves paraules i els seus pensaments.



Follow by Email