Sunday, May 15, 2016

Ser en la foscor


Viure dins el negre. Ser en la foscor. Vaig provar-ho fa tretze anys, talment com una persona cega. Era a Viena, en un espai adaptat, d'una associació de cecs, per a què els que hi veiem poguéssim saber com son uns instants, una estona de vida sense veure-hi. 

El cec era el teu acompanyant. Et rebia a les fosques, només el senties i el tocaves. T'ensenyava a fer anar el bastó. 

La nostra era una noia el nom de la qual no recordo, però el vaig repetir mil vegades durant passeig, de tan perduda com em sentia. 

Vam passar per un bosc amb olor d'humit i amb el terra tou de molsa; vam travessar un pont de fusta agafats a la barana, sentíem la remor de l'aigua del riu. La veu dolça de l'acompanyant ens donava seguretat. Ella no callava per tal que tinguéssim un referent. Quan la sentíem al costat, li estrenyíem el braç i l'agafàvem de bracet. Vam fer cap a un aparcament de cotxes. El vam travessar tot palpant-los per no entrebancar-nos. El rebombori de la ciutat va torbar-nos després de la suau fressa del bosc.

Olors, sentors, flaires...  sorolls, xivarris, murmuris, cridòries... abraçades, agafades de braç, 

Per tal de relaxar-nos, vam entrar en un bar. Se sentia música de piano. Hi havia un pianista, ens va dir. Ens vam asseure, va venir el cambrer i vam demanar la consumició. El cambrer i el pianista éren cecs. Allí, les discapacitades, les que ens sentíem inútils, les que necessitàvem ajuda érem nosaltres tres. Posar la beguda de l'ampolla al got va ser el primer tràfec, així com mirar de no vessar-lo. Però... tampoc res de l'altre món! Totes patíem per l'hora de pagar: un exercici de tacte i de confiança amb qui cobrava.

Finalment, es féu la llum: la cara de la noia cega em va quedar gravada per sempre. Mai no l'oblidaré. Aquella que fou la meva taula de salvament en la foscor, ara ni em mirava. Em va donar la mà i ens vam acomiadar. 

En la foscor parlàvem, ens vam presentar, vam explicar-nos bocins de vida, coses insignificants que ens expliquem la gent en conèixer-nos. Rèiem, l'agafava per no caure... Quan la vaig veure vaig emmudir. Mai no he tingut paraules per explicar què es va produir en mi, les sensacions que vaig tenir. I heus ací que ara llegeixo en Miquel Colomer que en parla. Eren aquells músculs facials que presentaven una expressió incontrolada, d'una vida que no hi havist mai. I jo tampoc no m'havia aturat mai a pensar en l'expressió de la cara d'una persona que no hi veu, en les seves paraules i els seus pensaments.



Follow by Email