Thursday, December 26, 2013

Llufes

Com n'era de tímida, poruga, espantada... quan era petita! La mare em va explicar tan bé la tradició del dia dels Innocents que vaig decidir que no sortiria mai de casa aquell dia.

Que els xiquets t'empaitessin pel carrer i et pengessin una llufa a l'esquena em semblava una vexació que jo no podria mai suportar. M'agafaven tots els mals. I no, no sortia al carrer. Aquesta mena de pors les tenia de molt petita i encara me'n recordo, vull dir que recordo la sensació. I, del tot, no han marxat.

De fet, filla única, bona xiqueta, mimada i educada en un coŀegi de nenes, em feien por els xiquets. Eren tremendos. Et tiraven pedres, i petards per sant Joan: un altre dia que no volia sortir de casa. I és que dos carrers més avall del meu n'hi vivia un que era la pell de Barrabàs. Quan anàvem cap al tros havíem de passar pel davant de casa seva. Fins ara de gran la mare no ha sapigut per què sempre la feia canviar d'itinerari. Aquell xiquet em tenia espaordida!

Tampoc no volia ni que la mare sortís de casa pels Sants Innocents. No fos que li enganxessin una llufa! Un any, al matí, la mare venia de comprar i ella, tota contenta, em va ensenyar la llufa que portava a l'esquena. Se l'havia posada per veure si em feia passar la por. Ella vinga a riure i jo vinga a plorar! 

No sé què em devia imagirar!

Sí. M'imaginava que se'n reien de mi i això mai no ho he suportat.

Friday, December 20, 2013

Pare



"...Y en ese momento Sherman llevó a cabo un horrible descubrimiento, el mismo que todos los hombres, tarde o temprano, hacen en relación con su respectivo padre. Por primera vez comprendió que el anciano que tenía junto a él no era un padre envejecido, sino un muchacho, un muchacho muy parecido al que había sido él mismo, un muchacho que creció, tuvo un hijo y, lo mejor que pudo, obedeciendo a su sentido del deber y también quizás, por amor, adoptó un papel consistente en Ser Padre, a fin de que su hijo tuviera una figura mítica e infinitamente importante a su lado: la figura del Protector encargado de impedir que se destapara la caja que contenía todas las posibilidades de caos y desastre que la vida podía traer consigo. Y, ahora, ese muchacho, ese buen actor, se había hecho frágil, se había convertido en un ser cansado, mucho más cansado que nunca ante la perspectiva de tener que ponerse otra vez su armadura de Protector, cuando sus hombros ya no tenían fuerza para cargar con ella
...". Tom Wolfe. The Bonfire of the Vanities, 1987

Gràcies Flanders!

Thursday, December 12, 2013

L'hoste de Nadal


“Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal. 

Davant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal. 

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal. 

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “Trieu la més grossa!” Ells volien la més retrorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal. 

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal. 

S’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, inconmovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal. 

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal."

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal. 

Joan Puig i Ferrater. L’hoste de Nadal (fragment). Història amb aire de balada

Saturday, December 7, 2013

Apaga aquests ulls meus


                                                   
                                                          Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

                                              És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli. 

Follow by Email