Wednesday, October 30, 2013

Le petit prince



Enguany fa 70 anys que es va publicar a Nova York El petit príncep (aquell noiet que no aixecava un pam de terra i que no estava per brocs). 

No ho sabia pas aquest estiu quan vaig decidir que el millor regal que li podia fer a la meva amiga de fatigues estiuenques pel seu aniversari era El petit príncep. Potser "el llegir li va fer perdre l'escriure", però al cap de quatre dies va tenir un entrebanc que espero que superi; i que llegir el llibre l'ajudi en el pas per la vida, que encara n'hi queda molta.

Jo no era pas tan perita quan el vaig començar a llegir en francès i no l'entenia. No és que se'm resistís l'idioma, era el que hi deia.  És un libre de lectura lenta, reflexiva i que dura tota una vida. 

Recomano, en especial, una edició que se n'ha fet enguany en català i que porta l'original en francès al darrere.

Friday, October 4, 2013

El rebesavi



M'ho ha explicat sempre la mare. Com que és bona explicadora i m'ho ha repetit i repetit al llarg dels anys, procuraré ser fidel al que recordo.

El rebesavi era picapedrer. Va picar tota la pedra dels ponts de la via del tren de Reus a Montblanc. Va fer dinerons amb l'empresa i va comprar uns quants trossos de terra i dues cases. El tros on visc és l'únic que ha arribat fins a mi.

Una filla es va fer monja, més tard es va desmonjar i es va casar amb un capità de barco de nom Guanyabens i se'n va anar a viure a Amèrica. Va tornar i vivia a Barcelona, li deien "La tia rica". Un fill es va fer frare de Sant Agustí. Li deia a son pare: "Pare, Déu em crida". Son pare li responia: "A tu el que et crida són els bous que entren a Sant Agustí". Evidentment, després d'un temps de ser monjo, se'n va va cansar i li dèia a son pare: "Treieu-me d'aquí!" El van treure. Un dia, mentre treballaven al tros va dir a son pare: "Si em doneu una unça d'or, marxaré i no em veureu mai més". L'home duia l'unça a la faixa i la hi va donar. El segon xic se'n va anar a viure a Barcelona. Una altra filla, la padrina de fonts de la mare, a qui va tocar el meu tros i el va deixar a la seva fillola, es va casar amb un home vint anys més jove que ella i no van tenir fills. I finalment, la besàvia Rosa, alcohòlica,  que va consumir la vida de la seva filla Roseta, que va morir jove i soltera. Sa mare li desfeia tots els casaments. 

Els meus besavis, l'Andreu i la Rosa, tenien un altre fill, el Joanet, que feia de cambrer en els barcos que anaven de Barcelona a Buenos Aires. En un dels viatges s'hi va quedar, es va casar amb una gallega i van fer nissaga a Rosario. El meu besavi se n'hi va anar i s'hi va estar dos anys; va deixar la seva dona i els seus fills, la Roseta i el padrí Andreu, sols a La Selva. Diu la mare que el besavi s'avenia molt amb el Joanet i com que casa seva era un infern... estava millor a l'Argentina.

El padrí Andreu es va casar amb una santa que va aguantar les impertinències de sa sogra i les del seu home, que era pastisser d'ofici i jugador i altres coses, a hores perdudes. Ho va perdre tot amb el joc: la casa i els trossos, i van haver d'anar a viure a Reus de lloguer i feia de pastisser en un forn del carrer de Santa Anna. 

Acabada la guerra va morir la padrina de la mare, i el seu home, "l'onclo", de qui la mare no en diu mai el nom, els va proposar que tornessin a La Selva i es posessin a viure amb ell; a canvi els deixaria la casa i els trossos. Ho van fer, i la padrina Maria va haver d'aguantar, a més a més, les impertinències de l'onclo. Mai no es queixava, la padrina. 

Follow by Email