Tuesday, May 28, 2013

La Pica d'Estats

La Pica d'Estats, Onze de setembre de 1984
Escoltava la ràdio del cotxe mentre conduia al migdia cap a casa. He sentit que l'alpinista Juanjo Garra ha mort al cim del Dhawalgiri i que la seva família ha decidit que les seves restes reposin allí. Al cel sigui!

M'ha vingut al cap el poema de mossèn Cinto que hi havia al meu llibre de text de quart de batxillerat i que jo mirava d'aprendre de memòria. El nom d'aquesta muntanya se'm resistia i avui he vist que havia quedat entegistrat: 


LA MALEÏDA

Veus-e-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vignemale i Ossau a sa cintura,
puig d'Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.

Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare;
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Mont Blanc i Dhawalgiri li poden dir germà;
a continents més amples d'ossada serviria,
a l'àngel, per tornar-se'n al cel, de graderia,
de trono a Jehovà.

Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada;
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada,
d'on cap voltor de races desallotjar-los pot;
quiscuna d'eixes serres, d'a on la vida arranca
son vol, d'aqueix superbo colós és una branca,
ell és lo cap de brot.

Al bes del sol llueixen son elm i sa corassa,
l'un fet de neus eternes, l'altra d'un tros de glaça
de dues hores d'ample, de quatre o cinc de llarg;
los núvols en sa espatlla són papallons que hi volen,
i eix quadro, on llums, tenebres i tinta i foc rodolen,
té el firmament per marc.

Damunt lo glaç; negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,

enmig de terra i cel.


I he decidit que si vull preservar la memòria he d'explicar la meva pujada a la Pica d'Estats ara farà trenta anys. 

Mon cunyat Florenci hi anava quasibé cada any. Ara era l'hora de pujar-hi els seus fills. Es feien grans i els havia de fer forts i valents. Naltros encara no teníem la xiqueta. Va trigar un any a venir.

Era l'Onze de setembre i teníem uns quants dies de festa. Mon cunyat va proposar al meu home d'anar a la Pica d'Estats. Hi aniríem tots. La Mercè i el Florenci amb la canalla, l'Ignasi i jo, i el Cinto boter amb la Cecília i el xiquet. A la pica hi pujarien els homens. Jo em podria quedar al refugi amb les dones i els petits. Bé! Amés a més, s'havia de fer tot en un dia; res de fer nit als llacs i seguir, com és costum.

Vulgues o no, em vaig quedar empipada que mon cunyat em subvalorés, vaja, que no cregués que jo també hi podia pujar. 

El dia abans de l'ascens ja érem al refugi. A la tarda, en un passeig pels voltants amb la canalla, vam començar a enfilar-nos per les pedres. Aquell xiquet del Cinto va i m'espeta que jo no podia, que les dones demà no pujaven a la pica. Jo que aribo al refugi i li dic a l'Ignasi que també faria el cim. A aquella criatura algú li havia de trencar les oracions!

A les set del matí vam començar a pujar. No he de dir una cosa per una altra, esbufegava una mica. No estava gens entrenada i en aquella època, fumava. Però el meu home va ser pacient. Anava al meu pas i m'esperava en les meves aturades. Mon cunyat va agafar el pas tot sol. Aviat el vam perdre de vista. Havia d'arribar una hora abans del que deien les guies. I així va ser! Naltros hi vam arribar una hora més tard del que està establert!

Amunt i sempre amunt! Primer pel mig dels arbres, després vorejant els llacs... fins arribar a aquella zona en què la vegetació ja desapareix i només queden pedres i líquens. La tartera immensa al nostre davant, dreta i imponent. O per allí o per la porta! 

Certament, les cames defallien i només esperava arribar al cim per descansar i donar per acabat el turment. Pensava que passada la tartera ja hi seríem. No! En el que semblava el capdamunt, vam haver de decidir si passar per la carena o baixar pel darrere. El camí curt era el difícil i el llarg el fàcil. Com sempre! "Com el camí que mena a l'infern, que és planer i fàcil; al contrari del que mena al cel, costerut i difícil de passar". Sí, sí, fixa't com han quedat les ensenyances de sor Meli a pàrvuls!

I sense tenir l'expert de mon cunyat per assessorar-nos. Evidentment, com que érem lo meu home i jo, dues criatures i el Cinto, que ja era gran, vam optar pel camí fàcil; però es va fer etern, enmig de pedregals que se't clavaven als peus. Jo estrenava bótes, que no eren res de l'altre món. Al cap del dia van quedar inservibles. 

Lo Florenci ja feia dues hores que s'esperava al cim. Fresquet com una rosa! En arribar, ja podeu comptar quina va ser la meva alegria i la de tots. També la de mon cunyat, que mai més no ha menystingut les meves possibilitats. Ni jo les seves!

Fotografia al cim. Era el mateix any que hi havia pujat el Jordi Pujol. També naltros féiem pàtria l'Onze de setembre! No massa estona per reposar i avall! Ara sí que vindria tot de cara! La baixada seria fàcil. De cara avall, tot corre!

Que en va ser de llarga la baixada! Pitjor que la pujada! Mai no m'han fet tant de mal els peus! Els darrers metres fins arribar al refugi els vaig fer de cul, relliscant pel fenàs. Al refugi, la Mercè ens esperava amb carneta a la brasa i uns rovellonets. Impossible empassar-me res ni posar-me res a la boca! Devien ser les set de la tarda i ja vam començar a tirar cap baix. Vam fer nit en un hostal de camí cap a casa. No vaig dormir en tota la nit. No tenia ni una trista aspirina per a fer-me passar el dolor que tenia per tot el cos. Especialment peus i cames!

Una setmana em va durar el cruiximent! Havia de baixar les escales de cul arrere. L'ungla grossa del peu dret se'm va començar a posar negra. Fins entrat l'any vinent no es va normalitzar.

Però quin bon record en tinc de la meva pujada a la Pica d'Estats! I jo li dic al meu home: "Va ser perquè tu vas creure que jo hi podia pujar i anaves al meu pas que jo hi vaig arribar." Gràcies!

Thursday, May 23, 2013

PLOURÀ


Plourà. I les arrels remotes
seran rius d'esperança.
Reculls l'aroma dels auguris?
Entens els jeroglífics
pintats per orenetes?

Sento efluvis
de futures llunyanes primaveres.
Les sitges s'estremeixen.

No enyoris la blavor
que captiva l'esguard
i ens torna oblidadissos.
Menysprea el boix del test
que s'acontenta
amb l'àmfora migrada.

No veus la terra
com tremola de goig
en la imminència?
Encén els finestrals.
Que ressoni a la llar
el cant de l'aigua viva!

Xavier Amorós 1957
_______________________________
Poemes inèdits de Xavier Amorós. 1940-1959
Tria i estudi de Xavier Amorós Corbella

Tuesday, May 14, 2013

EVIDÈNCIES



A. El sol surt per llevant i durant el dia va donant el tomb a la terra fins que arriba a ponent i es pon. És clar. Ho veig cada dia.

B. L'aigua cau. Va de dalt a baix. Sempre. Així, si plou al nord, els del sud només cal que esperem que baixi l'aigua. No que sí? Staclar! Més clar, el mapa!

C. De la mateixa manera que he escrit el que he escrit, ara escriuré que els nostres governants odien l'estat del benestar, els serveis públics i els funcionaris. No tenen altra cosa al cap que empobrir el personal. Portar-nos a la misèria. I així na fent.

"El paper ho aguanta tot." Com ho diríem ara?: "La pantalla ho aguanta tot."

Wednesday, May 1, 2013

El sacrifici d'Isaac

El sacrifici d'Isaac i la prova d'Abraham ha commogut molts artistes al llarg de la història. He recollit obres de tres artistes contemporanis tocats per la història d'Abraham i Isaac.

Menashe Kadishman

Els bens que pinta i esculpeix Menashe Kadishman (nascut el 1932 a Tel Aviv), i que pots trobar pertot a Israel, li vénen tant d'haver fet de pastor quan era jove al quibuts Ma'ayan Barukh com de la seva obsessió pel capítol del Gènesi on s'explica el sacrifici d'Isaac.

Com a curiositat, la primera gran aparició de bens en la seva obra va ser al 1978 a la Biennal de Venècia, on Kadishman es va presentar amb un ramat de bens de colors llampants com a mostra de l'art en viu. El 1995, va començar a pintar retrats de bens per centenars, i fins i tot milers, cadascun diferent de l'altre.

Bens
El sacrificid'Isaac

Amir Gilboa

Amir Gilboa, Israel, nascut a Ucraïna, 1917-1984. 

"Isaac"

El sol es va passejar pel bosc, de matí,
amb mi i amb el pare,
la mà dreta a la seva esquerra.

Com un llampec, s’abrandà el ganivet entre els arbres.
I tinc tanta por a la por dels meus ulls en les fulles sagnants.

Pare, pare, córre a salvar l'Isaac
i que no falti ningú a taula.

És a mi qui degollen, fill meu,
i la meva sang és ja sobre les fulles.
I la veu del meu pare es va trencar,
va empal·lidir la seva cara.

Vaig voler cridar, regirar-me negant a creure,
esgarrapant-me els ulls.
Em vaig despertar.

I la mà dreta estava exhausta.


Woody Allen

Relat inclòs al llibre "Without Feathers"

I Abraham es despertà enmig de la nit i digué al seu únic fill, Isaac: "He tingut un somni en el qual la veu del Senyor em deia que he de sacrificar el meu únic fill, així que posa't els pantalons."

I Isaac s'estremí i li digué: "I què Li has dit? Vull dir, quan se Li ha acudit aquesta bajanada?"

"Què vols que li hagi dit?" Va dir Abraham. "Allí dret, a les dues de la matinada, en roba interior amb el Creador de l’Univers. Havia de discutir?"

"Bé, t’ha dit per què vol que jo sigui sacificat?" preguntà Isaac al seu pare.

Però Abraham li digué: "Els creients no qüestionen. Anem-hi ara perquè demà tinc un dia dur.”

I Sara, que escoltava el pla d'Abraham es va esverar i digué: "Com carall saps que era el Senyor, i no, per exemple, el teu amic que li agraden les bromes pesades, perquè el Senyor detesta les bromes pesades i tot aquell que en faci una serà entregat en mans dels seus enemics,  paguin o no les despeses d'enviament ".

I respongué Abraham: "Perquè jo sé que era el Senyor. Era una veu profunda i ressonant, ben modulada, i ningú al desert no pot produir un bramul així.”

I Sara digué: "I estàs disposat a dur a terme un acte tan eixelebrat?" Però Abraham li digué: "Francament, sí. Qüestionar la paraula del Senyor és una de les pitjors coses que una persona pot fer, sobretot en l'estat en que està l’economia."

I així que prengué Isaac a un lloc determinat i es disposava a sacrificar-lo, però a l'últim moment el Senyor aturà la mà d'Abraham i li digué: "Com pots fer una cosa així?"

I respongué Abraham: "Però Vós no m’heu dit..."

"No importa el que jo t’he dit." I el Senyor digué. "Per ventura tu escoltes cada idea boja que se’t creua pel camí?" I Abraham restà avergonyit. "No, en realitat, no..."

"Parlava de broma quan et vaig suggerir el sacrifici d'Isaac i tu has corregut a fer-ho."

I Abraham es va agenollar, "Mireu, jo no sé quan em preneu el pèl.”

I el Senyor hi va tornar: "No tens sentit de l'humor. No m'ho puc creure."

"Però això no prova que jo Us estimo, que estava disposat a donar el meu fill pel vostre caprici?"

I el Senyor digué: "Això demostra que alguns homes segueixen qualsevol ordre no importa com sigui d’estúpida, sempre que es tracti d'una veu ressonant i ben modulada."

I amb això, el Senyor permeté un descans a Abraham per poder-lo posar a prova l’endemà.

(Culpeu-me'n a mi, de les traduccions.)

Leonard Cohen  (sugerència del David)

The door it opened slowly,
my father he came in,
I was nine years old.
And he stood so tall above me,
his blue eyes they were shining
and his voice was very cold.
He said, "I've had a vision
and you know I'm strong and holy,
I must do what I've been told."
So he started up the mountain,
I was running, he was walking,
and his axe was made of gold.

Well, the trees they got much smaller,
the lake a lady's mirror,
we stopped to drink some wine.
Then he threw the bottle over.
Broke a minute later
and he put his hand on mine.
Thought I saw an eagle
but it might have been a vulture,
I never could decide.
Then my father built an altar,
he looked once behind his shoulder,
he knew I would not hide.

You who build these altars now
to sacrifice these children,
you must not do it anymore.
A scheme is not a vision
and you never have been tempted
by a demon or a god.
You who stand above them now,
your hatchets blunt and bloody,
you were not there before,
when I lay upon a mountain
and my father's hand was trembling
with the beauty of the word.

And if you call me brother now,
forgive me if I inquire,
"Just according to whose plan?"
When it all comes down to dust
I will kill you if I must,
I will help you if I can.
When it all comes down to dust
I will help you if I must,
I will kill you if I can.
And mercy on our uniform,
man of peace or man of war,
the peacock spreads his fan.

Follow by Email