Monday, January 21, 2013

Toda la noche me alumbres...

La lluna il·lumina el Iam HaMelakh. Al fons, les muntanyes de Jordània.

El poema que acompanya, aquí

Sunday, January 20, 2013

Això és fe

Simon Wiesenthal, el famós caçador de Nazis, una vegada va impartir una conferència al Congrés de Rabins europeus a Bratislava, Eslovàquia. Els rabins van lliurar a Wiesenthal, de 91 anys, un premi i el Sr. Wiesenthal, visiblement commogut, els va explicar la següent història: 

Va succeir a Mauthausen, poc després de l'alliberament. El campament va rebre la visita del Rabí Eliezer Silver, Director de Agudat HaRabanim (Unió de Rabins Ortodoxos d'Amèrica del Nord), que arribava amb la missió d'oferir ajuda i confortar els supervivents. Rabí Silver també va organitzar un Servei especial, i va convidar Wiesenthal a unir-se als altres supervivents en la Pregària. Simón Wiesenthal va rebutjar la invitació, i li va explicar per què:
- Al campament,  -Weisenthal va dir al Rabin Silver-  hi havia un home religiós que d'alguna manera se les va arreglar per passar de contraban un Sidur (Llibre de resos). Al principi, vaig admirar terriblement l'home pel seu valor, ja que havia arriscat la seva vida per portar el Sidur al camp. Però l'endemà vaig comprendre, per al meu horror, que aquest home ‘llogava’ aquest Sidur a la gent a canvi de menjar. Aquests jueus li lliuraven el seu últim tros de pa, per poder tenir durant uns minuts el Llibre de resos. Aquest home, que estava molt prim i amagrit quan va començar amb tot aquest tema, va arribar a menjar tant de sobte, que va morir abans que tots els altres doncs el seu sistema digestiu no va poder adaptar-se. 
Simón Wiesenthal va continuar: 
- Si així és com els jueus religiosos es comporten, no tinc res a fer amb un Llibre de Pregària. 
Quan Wiesenthal es va girar per allunyar-se, Rabí Silver el va tocar suaument a l'espatlla i li va dir en idish: 
Du dumer (home ximple). Per què mires el jueu que utilitzava el seu Sidur per treure el menjar de les boques de la gent famolenca? Per què no mires els molts jueus que van donar el seu últim tros de pa per poder usar un Sidur? Això és fe. Aquest és el veritable poder del Sidur.
I després, el Rabi Silver el va abraçar.  
- L'endemà vaig concórrer als Serveis -va dir Wiesenthal.

Sunday, January 13, 2013

Posi'm un entrepaipà, sisplau!

Res com una truita a la francesa entre pa i pa
Del meu record, la canalla per berenar menjàvem pa (en general una llesca) amb xocolata (una presa), pa amb formatge, pa amb codonyat, pa amb vi i sucre, pa amb tomaca (poques vegades, perquè això era més cosa dels dies de tros a l'estiu), pa amb oli i sal, pa amb oli i sucre... Alguna vegada, la mare abans de marxar cap a coŀegi, em deia: "Tho poso entre pa i pa?" Pernil, a casa nostra, no n'hi havia, ni cap mena d'embotit. La llangonissa a la paella o a la brasa i la botifarra a l'olla.

Una manera de menjar tall i verdura dins del pa era la clotxa, que feien pel tiet quan prenia el menjar cap al tros. S'escapçava un panet de mig o un pa de quilo, se'n treia la molla i se substituïa per tomaca fregida o samfaina i s'hi afegia llangonissa o arengada, i es tornava a tapar.

Quan tenia sis anys, vaig anar amb el pare a Barcelona amb tren. De tornada, ja fosc, vam canviar a Picamoixons i ens vam haver d'esperar una estona. Al taulell del bar de l'estació el pare em va ensenyar uns trossos de pa amb cosa a dins i em va dir: "Veus, nena, d'això n'hi diuen sandvitx". Tesos!

Al cap dels anys, ja recordo que prenia "bucadillus" per anar d'excursió. Havia triomfat el "bocadillo", mai acceptat en català, pel damunt del normatiu sandvitx. Coses de l'idioma. Més tard, amb la normalització del català, vam saber que n'hi podíem dir entrepà o badall.

Jo mai no m'he sentit a gust dient entrepà. Sempre m'ha semblat una paraula forània, nova, apresa ja de gran. Ves per què no li podien posar "entrepaipà" i així jo, tota cofoia, demanaria: "Posi'm un entrepaipà, si us plau."

"Bocata", mai dels mais! Ho trobo horrible, a no ser que vagi a Madrid i hagi de demanar un "bocata de calamares"; els trobo exceŀents. No he crescut més des de la primera vegada que en vaig sentir parlar i ho vaig trobar inversemblant. Ara, en canvi,  no puc anar a Madrid sense anar a menjar-ne almenys un!

Tuesday, January 8, 2013

Es veu Mallorca!


Des de qualsevol punt alt de Catalunya, hom diu que en un dia clar es veu Mallorca. Així és la llegenda. Des de l'Albiol, des de la Mola de Colldejou, des de la Mola prop de Sant Feliu del Racó... i altres llocs que en aquest moment no em vénen al cap.
Diumenge passat, els meus nebots van sortir amb la bicicleta i, a primera hora, tot just sortia el sol, van fer aquesta fotografia de l'Albiol estant.
"Val més creure-ho que anar-ho a veure."

Thursday, January 3, 2013

Bon any!


I per començar l'any un poema emblemàtic de la pionera, heroïna sionista i poetessa Hana Seneix (1921-1944).

Déu meu, 
Que mai acabarà
La sorra i el mar,
Murmuri de l'aigua,
Brillantor del cel,
L'oració de l'home.


(Via, Marta Castillon)

Follow by Email