Thursday, December 26, 2013

Llufes

Com n'era de tímida, poruga, espantada... quan era petita! La mare em va explicar tan bé la tradició del dia dels Innocents que vaig decidir que no sortiria mai de casa aquell dia.

Que els xiquets t'empaitessin pel carrer i et pengessin una llufa a l'esquena em semblava una vexació que jo no podria mai suportar. M'agafaven tots els mals. I no, no sortia al carrer. Aquesta mena de pors les tenia de molt petita i encara me'n recordo, vull dir que recordo la sensació. I, del tot, no han marxat.

De fet, filla única, bona xiqueta, mimada i educada en un coŀegi de nenes, em feien por els xiquets. Eren tremendos. Et tiraven pedres, i petards per sant Joan: un altre dia que no volia sortir de casa. I és que dos carrers més avall del meu n'hi vivia un que era la pell de Barrabàs. Quan anàvem cap al tros havíem de passar pel davant de casa seva. Fins ara de gran la mare no ha sapigut per què sempre la feia canviar d'itinerari. Aquell xiquet em tenia espaordida!

Tampoc no volia ni que la mare sortís de casa pels Sants Innocents. No fos que li enganxessin una llufa! Un any, al matí, la mare venia de comprar i ella, tota contenta, em va ensenyar la llufa que portava a l'esquena. Se l'havia posada per veure si em feia passar la por. Ella vinga a riure i jo vinga a plorar! 

No sé què em devia imagirar!

Sí. M'imaginava que se'n reien de mi i això mai no ho he suportat.

Follow by Email