Tuesday, May 28, 2013

La Pica d'Estats

La Pica d'Estats, Onze de setembre de 1984
Escoltava la ràdio del cotxe mentre conduia al migdia cap a casa. He sentit que l'alpinista Juanjo Garra ha mort al cim del Dhawalgiri i que la seva família ha decidit que les seves restes reposin allí. Al cel sigui!

M'ha vingut al cap el poema de mossèn Cinto que hi havia al meu llibre de text de quart de batxillerat i que jo mirava d'aprendre de memòria. El nom d'aquesta muntanya se'm resistia i avui he vist que havia quedat entegistrat: 


LA MALEÏDA

Veus-e-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vignemale i Ossau a sa cintura,
puig d'Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.

Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare;
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Mont Blanc i Dhawalgiri li poden dir germà;
a continents més amples d'ossada serviria,
a l'àngel, per tornar-se'n al cel, de graderia,
de trono a Jehovà.

Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada;
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada,
d'on cap voltor de races desallotjar-los pot;
quiscuna d'eixes serres, d'a on la vida arranca
son vol, d'aqueix superbo colós és una branca,
ell és lo cap de brot.

Al bes del sol llueixen son elm i sa corassa,
l'un fet de neus eternes, l'altra d'un tros de glaça
de dues hores d'ample, de quatre o cinc de llarg;
los núvols en sa espatlla són papallons que hi volen,
i eix quadro, on llums, tenebres i tinta i foc rodolen,
té el firmament per marc.

Damunt lo glaç; negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,

enmig de terra i cel.


I he decidit que si vull preservar la memòria he d'explicar la meva pujada a la Pica d'Estats ara farà trenta anys. 

Mon cunyat Florenci hi anava quasibé cada any. Ara era l'hora de pujar-hi els seus fills. Es feien grans i els havia de fer forts i valents. Naltros encara no teníem la xiqueta. Va trigar un any a venir.

Era l'Onze de setembre i teníem uns quants dies de festa. Mon cunyat va proposar al meu home d'anar a la Pica d'Estats. Hi aniríem tots. La Mercè i el Florenci amb la canalla, l'Ignasi i jo, i el Cinto boter amb la Cecília i el xiquet. A la pica hi pujarien els homens. Jo em podria quedar al refugi amb les dones i els petits. Bé! Amés a més, s'havia de fer tot en un dia; res de fer nit als llacs i seguir, com és costum.

Vulgues o no, em vaig quedar empipada que mon cunyat em subvalorés, vaja, que no cregués que jo també hi podia pujar. 

El dia abans de l'ascens ja érem al refugi. A la tarda, en un passeig pels voltants amb la canalla, vam començar a enfilar-nos per les pedres. Aquell xiquet del Cinto va i m'espeta que jo no podia, que les dones demà no pujaven a la pica. Jo que aribo al refugi i li dic a l'Ignasi que també faria el cim. A aquella criatura algú li havia de trencar les oracions!

A les set del matí vam començar a pujar. No he de dir una cosa per una altra, esbufegava una mica. No estava gens entrenada i en aquella època, fumava. Però el meu home va ser pacient. Anava al meu pas i m'esperava en les meves aturades. Mon cunyat va agafar el pas tot sol. Aviat el vam perdre de vista. Havia d'arribar una hora abans del que deien les guies. I així va ser! Naltros hi vam arribar una hora més tard del que està establert!

Amunt i sempre amunt! Primer pel mig dels arbres, després vorejant els llacs... fins arribar a aquella zona en què la vegetació ja desapareix i només queden pedres i líquens. La tartera immensa al nostre davant, dreta i imponent. O per allí o per la porta! 

Certament, les cames defallien i només esperava arribar al cim per descansar i donar per acabat el turment. Pensava que passada la tartera ja hi seríem. No! En el que semblava el capdamunt, vam haver de decidir si passar per la carena o baixar pel darrere. El camí curt era el difícil i el llarg el fàcil. Com sempre! "Com el camí que mena a l'infern, que és planer i fàcil; al contrari del que mena al cel, costerut i difícil de passar". Sí, sí, fixa't com han quedat les ensenyances de sor Meli a pàrvuls!

I sense tenir l'expert de mon cunyat per assessorar-nos. Evidentment, com que érem lo meu home i jo, dues criatures i el Cinto, que ja era gran, vam optar pel camí fàcil; però es va fer etern, enmig de pedregals que se't clavaven als peus. Jo estrenava bótes, que no eren res de l'altre món. Al cap del dia van quedar inservibles. 

Lo Florenci ja feia dues hores que s'esperava al cim. Fresquet com una rosa! En arribar, ja podeu comptar quina va ser la meva alegria i la de tots. També la de mon cunyat, que mai més no ha menystingut les meves possibilitats. Ni jo les seves!

Fotografia al cim. Era el mateix any que hi havia pujat el Jordi Pujol. També naltros féiem pàtria l'Onze de setembre! No massa estona per reposar i avall! Ara sí que vindria tot de cara! La baixada seria fàcil. De cara avall, tot corre!

Que en va ser de llarga la baixada! Pitjor que la pujada! Mai no m'han fet tant de mal els peus! Els darrers metres fins arribar al refugi els vaig fer de cul, relliscant pel fenàs. Al refugi, la Mercè ens esperava amb carneta a la brasa i uns rovellonets. Impossible empassar-me res ni posar-me res a la boca! Devien ser les set de la tarda i ja vam començar a tirar cap baix. Vam fer nit en un hostal de camí cap a casa. No vaig dormir en tota la nit. No tenia ni una trista aspirina per a fer-me passar el dolor que tenia per tot el cos. Especialment peus i cames!

Una setmana em va durar el cruiximent! Havia de baixar les escales de cul arrere. L'ungla grossa del peu dret se'm va començar a posar negra. Fins entrat l'any vinent no es va normalitzar.

Però quin bon record en tinc de la meva pujada a la Pica d'Estats! I jo li dic al meu home: "Va ser perquè tu vas creure que jo hi podia pujar i anaves al meu pas que jo hi vaig arribar." Gràcies!

Follow by Email