Sunday, January 13, 2013

Posi'm un entrepaipà, sisplau!

Res com una truita a la francesa entre pa i pa
Del meu record, la canalla per berenar menjàvem pa (en general una llesca) amb xocolata (una presa), pa amb formatge, pa amb codonyat, pa amb vi i sucre, pa amb tomaca (poques vegades, perquè això era més cosa dels dies de tros a l'estiu), pa amb oli i sal, pa amb oli i sucre... Alguna vegada, la mare abans de marxar cap a coŀegi, em deia: "Tho poso entre pa i pa?" Pernil, a casa nostra, no n'hi havia, ni cap mena d'embotit. La llangonissa a la paella o a la brasa i la botifarra a l'olla.

Una manera de menjar tall i verdura dins del pa era la clotxa, que feien pel tiet quan prenia el menjar cap al tros. S'escapçava un panet de mig o un pa de quilo, se'n treia la molla i se substituïa per tomaca fregida o samfaina i s'hi afegia llangonissa o arengada, i es tornava a tapar.

Quan tenia sis anys, vaig anar amb el pare a Barcelona amb tren. De tornada, ja fosc, vam canviar a Picamoixons i ens vam haver d'esperar una estona. Al taulell del bar de l'estació el pare em va ensenyar uns trossos de pa amb cosa a dins i em va dir: "Veus, nena, d'això n'hi diuen sandvitx". Tesos!

Al cap dels anys, ja recordo que prenia "bucadillus" per anar d'excursió. Havia triomfat el "bocadillo", mai acceptat en català, pel damunt del normatiu sandvitx. Coses de l'idioma. Més tard, amb la normalització del català, vam saber que n'hi podíem dir entrepà o badall.

Jo mai no m'he sentit a gust dient entrepà. Sempre m'ha semblat una paraula forània, nova, apresa ja de gran. Ves per què no li podien posar "entrepaipà" i així jo, tota cofoia, demanaria: "Posi'm un entrepaipà, si us plau."

"Bocata", mai dels mais! Ho trobo horrible, a no ser que vagi a Madrid i hagi de demanar un "bocata de calamares"; els trobo exceŀents. No he crescut més des de la primera vegada que en vaig sentir parlar i ho vaig trobar inversemblant. Ara, en canvi,  no puc anar a Madrid sense anar a menjar-ne almenys un!

Follow by Email