Vicenç Villatoro a Reus

Parlament institucional que Vicenç Villatoro va pronunciar al Saló de Plens de l'Ajuntament de Reus amb motiu de l’11 de setembre de 2012

Alexandre el Gran i els jueus

Pintura del Saló Noble del Palau Bofarull de Reus

La primera interacció entre Alexandre i els jueus es troba enregistrada tant al Talmud (Yoma 69) com en el llibre "Antiguitats Jueves" de l'historiador jueu Flavi Josep (XI, 321-47). En ambdós relats el gran sacerdot del temple de Jerusalem, tement que Alexandre destruís la ciutat, va sortir a trobar-lo abans que hi arribés. La narració descriu com Alexandre, en veure el gran sacerdot, va baixar del seu cavall i va fer una reverència (Alexandre rarament, potser mai, es prosternava davant algú). En el relat de Flavi Josep, quan el general Parmenió li va preguntar la raó, Alexandre va respondre: "No vaig fer una reverència davant seu, sinó davant el Déu que l'ha honrat amb el gran sacerdoci; doncs he vist a aquesta mateixa persona en un somni, amb aquesta mateixa aparença".

Iom Kipur

Som a les portes de Iom Kipur i cal estar pel que és important. Demano perdó als que he ofès durant l'any. I ajunto les meves paraules a la fina ironia de l'Ariel Kanievsky: "Y a los que no he ofendido, paciencia. Seguro que lo haré el año que viene..."  Hem de ser curosos en complir les promeses que hem fet. Ara bé, El Kol Nidrè és l'oració que és resa a la sinagoga en començar el Iom Kipur i té a veure amb l'anulació de promeses. Em costa d'entendre aquesta pregària, cal estudi i atenció i concentració, i més als que venim d'una altra tradició. La versió del Kol Nidrè de "El cantant de jazz" m'emociona especialment pel significat de reconciliació amb el pare en els moments previs a la seva mort:

I van quedar astorats!

Al primer claustre del curs, no sé què va ser que em va desllenguar i vaig fer un discurs sobre la diferència entre nois i noies a l'escola, l'evidència que elles tenen més èxit en les notes, que a primària hem tingut una educació molt feminitzada, que falten homes a l'ensenyament i els nois no tenen referents, que no poden jugar a pilota al pati perquè les mestres s'enfaden i són antifutbol i ho escampen al vent amb orgull, i que els nens tenen jocs diferents al pati de les nenes, que això és així i que encara sort que el sou de mestre els darrers anys dóna per mantenir una família i en molts casos ja no és segon sou i hi ha més homes als centres de primària...

El discurs era matusser, ja ho sé, gens organitzat i improvitzat. Els mestres i professors van quedar astorats, esmaperduts, espaordits. Jo diria que molts no s'havien plantejat mai aquest tema i els va sonar a retrògrad i "de dretes". Ara bé, em vaig despatxar a gust! 

I... ve-t'ho aquí que avui veig l'article del Gregorio Luri que m'ha fet somriure:

Diferents o diferenciats?

GREGORIO LURI 

| Actualitzada el 15/09/2012 00:00

Torben Drewes és un economista de la canadenca Trent University partidari de l'educació diferenciada. Sosté que, ja que s'està ampliant la diferència acadèmica ("the performance gap") entre nois i noies a favor d'elles, hem de començar a veure els nois com un grup desfavorit ("a disavantaged group"). D'acord amb les seves dades, les noies de secundària estudien setmanalment dues hores més que els nois, però si estudiessin el mateix temps, només reduirien a la meitat la seva diferència acadèmica. En cap cas l'eliminarien, perquè l'altra meitat tindria a veure amb el que els pedagogs anomenen "el currículum ocult" (organització, feminització de l'ensenyament, etc.) que, a hores d'ara, afavoriria clarament les noies. El resultat, conclou Drewes, és que, al Canadà, els homes estan abandonant la universitat.

Vaig començar a interessar-me per les diferències acadèmiques entre nois i noies en descobrir que, mentre a Catalunya pensem la coeducació com un dogma d'immaculada concepció, a Alemanya les dones socialistes el van posar en qüestió amb criteris estrictament feministes compartits immediatament per moltes dones d'Europa i dels Estats Units. Com que hi ha estudis de tota mena, a favor i en contra, no sempre és fàcil treure'n l'aigua clara, però sembla evident l'expansió de l'educació diferenciada a tot arreu. I, com que al segle XXI les possibilitats d'interacció entre els sexes són molt grans fora de l'escola, els resultats ens suggereixen que no convé confondre mecànicament els fins (la noble aspiració a la igualtat d'oportunitats) amb els mitjans (la coeducació).

Xanà tovà umetukà 5773

Catalunya, nou Estat d'Europa

Comparteixo l'entrada, com a membre que sóc de l'ACAI:

Catalunya, nou Estat d'Europa

L'Associació Catalana d'Amics d'Israel s'adhereix a la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana amb el lema "Catalunya, nou Estat d'Europa". L'ACAI, partint de la convicció que tots els pobles tenen dret a constituir el seu propi estat per garantir-se la seva continuïtat, està compromesa en la defensa del dret a l'estat en els casos d'Israel i de Catalunya. En aquest sentit, fa una crida a tots els seus associats i simpatitzants a mobilitzar-se aquest Onze de Setembre a favor de Catalunya i dels catalans.

Am Israel Hai

Visca Catalunya Lliure

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill 
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
 
1898

---

Joan MARAGALL, Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1970. 

New Computer Gadgets - the Dry Bones Blog

New Computer Gadgets - the Dry Bones Blog

The Man Who Shot Liberty Valance

Ahir a la nit em vaig tornar a quedar embadalida pel Jonh Ford. M'ho confirmava una i altra vegada, en cada moment de la pel·lícula. És el millor. La ironia, la sensibilitat i el tractament seriós dels temes importants a la vida, junt amb una especial i senzilla manera de fer amb la càmera conformen la perfecció que busco en el cinema.

Al final, a la "roda de premsa" que fa al arribar al poble per anar al funeral de John Wayne, als periodistes no els interessa la seva important carrera política ni que pugui ser el nou vicepresident dels USA. Els fets han superat la llegenda, però, this is the west sir...

I em vaig quedar amb la frase i vaig córrer a apuntar-la (la versió en castellà):

"Cuando los hechos se convierten en leyenda, no es bueno imprimirlos."

I l'amic Flanders m'ha ajudat a arrodonir aquesta entrada: 

"This is the West, sir. When the legend becomes fact, print the legend." Aquesta és la frase més coneguda de la película, que exactament és l'esperit de la pel·lícula i tot el contrari d'allò que John Ford fa. Ell ens explica la veritat, qui va matar realment Valance, tot i que vol en certa manera acabar amb els mites del far-west. Encara que, per a mi (Flanders) la millor frase-diàleg es la de Tom Doniphon amb Valance quan aquest fa caure James Steward i amb ell el plat de menjar que duia :"That's *my* steak, Valance". Sobretot la manera com diu el "my". En fí, gran gran gran film...