Wednesday, March 14, 2012

Analfabeta!


La setmana passada vaig anar a Barcelona. Havia de fer un trajecte llarg i vaig agafar el transport públic. Li vaig preguntar a ma filla com ho havia de fer i em va assessorar: "La línea vermella fins a A, i després el Tram Besòs fins a B." Entesos! 

M'ha costat, però a hores d'ara ja sé com comprar un bitllet pel metro en una màquina i amb targeta de crèdit. Ara bé, l'altre dia vaig haver d'agafar el tramvia sola, i era la primera vegada que ho feia. Aquest transport no és el meu fort. Els meus records són encara de quan el conductor cobrava els bitllets i et renyava si no tenies l'import exacte!

Vaig arribar a la parada del Tram Besòs i em vaig assessorar de nou preguntant als que esperaven si aquella era la parada adequada per anar a B. Fins i tot vaig pujar al Tram per preguntar al conductor. Vaig veure que no se'l podia molestar. Estava tancat en una cabina de vidre! Vaig mirar i remirar i vaig esperar el següent Tram per anar on calia. Vaig pujar-hi. Tenia el moneder a la mà per pagar... Engega el tramvia i jo, mira que miraràs buscant on podia fer-ho. Va venir cap a mi una noia que em va veure amoïnada i em va preguntar si no tenia bitllet. Li vaig respondre que no, que ara el compraria. La noia, tot mirant-me perplexa,  em va dir que l'havia d'haver comprat a la parada i que si ara passava el revisor em posaria una multa molt grossa. 
- I, doncs, què faig jo ara?
- No es preocupi, jo tinc aquesta targeta que només em queda un viatge, li passo per la màquina i vostè se la queda.
- Bé, gràcies... quant val el bitllet, doncs? És que a més a més, només tinc un bitllet de 5 euros! Té!
- No gràcies, no cal que em doni res. Jo li faig aquest favor i ja està. És una bona obra i només demano a Déu que m'ajudi a trobar feina. 
Jo, suada, vermella com un tomacot, encorreguda, sense saber què dir... Li vaig dir gràcies diverses vegades i així va quedar.

Al cap d'un moment, la noia se'm va acostar de nou i em va dir:
- Me permite que le haga una pregunta? -No he explicat que la noia parlava en castellà i se li notava que era estrangera.
- Digues.
- Es usted española? 
Uns ulls com a taronges, vaig obrir! Com gosava? De què devia fer cara jo? No me'n podia avenir. Potser volia que li ensenyés el carnet d'identitat? Per què m'ho preguntava?
- Sóc catalana. Sóc d'aquí, jo! - vaig respondre mig entrebancant-me.
- Perdone, pero es que no encuentro normal que una persona de aquí no sepa sacar un billete de transporte público. - ho va dir molt educadament, la noia.
"I ara què li dic jo?", vaig pensar. "Tampoc no m'he de justificar, però m'ha pagat el bitllet, la noia pateix de veure un desastre com jo. Per on començo?"
- Es que, sabe, yo soy de pueblo... - així, en un castellà amb el meu accent català, amb una veu que jo mateixa em sentia i em feia pena i a la vegada m'agafaven ganes de riure - y voy a trabajar cada dia con mi coche... 

Llavors ho va mig entendre i vam començar a parlar i em va explicar que era marroquina, de Larache. I jo, que era que era mestra i que tenia molts alumnes marroquins... Va arribar la seva parada i ens vam dir adéu. Li vaig dir que pregaria perquè Déu l'ajudés a trobar feina. Em va sortir de l'ànima. Jo dient que pregaria a Déu? He canviat molt darrerament!

Vaig sentir-me tan analfabeta! M'hauria agradat veure'm per un forat. La situació era entre patètica i hilarant.

Follow by Email