Wednesday, September 21, 2011

Haikus de tardor

Mai no m'ho hauria pensat! Fa quatre dies, no sabia què era un haiku i aquí en teniu uns quants fets meus, qui ho havia de dir. 
Ja l'estiu passat, me'n vaig anar amb una colla de l'Ateneu Cultural Josep Taverna d'Alforja a escriure (ara Alforja és més a prop que ans de La Selva). Enguany, amb els tràfecs de l'estiu, no hi havia pensat. Hi vaig fer cap el darrer dia de les sessions d'estiu i ens vam dedicar als haikus. Seguiré anant a Alforja, m'agrada!

Rifa de panellets i confitura per Tots Sants a la Selva del Camp. 
Foto: Botanch, publicada a Joaquim M. Masdeu, Calendari festiu de la Selva del Camp (Reus: Carrutxa, 1998)

Brunzir llunyà,
polseguera enlaire,
cada collita.
_______________
Per Sant Miquel,
berenar cap al cel.
Pleguem aviat.
_____________________
Fira a Alcover,
a La Selva més tard.
La claror fuig.
____________________
Un vent serè,
ànimes i espelmetes,
tarda de festa.
__________________
Terme esfullat
que vol començar el son.
Nadal s'acosta.
___________

Tuesday, September 13, 2011

Thursday, September 8, 2011

Gràcies, Marta!

(Marta, aqueixa li dediquem a la Nuri, que és el seu sant; a veure si s'enganxa a la poesia!)


Prefaci


"He escrit aquest llarg poema per exorcitzar l'enyor. La meva irrenunciable, però difícil, condició d'illòmen menorquí m'ha duit a ser estranger pertot. Pessoa diu que la poesia és l'estat rítmic del pensament i he volgut compondre'l, com si fos un oratori, un rèquiem. amb el ritme del dodecasíl·lab i, per raons de numerologia, esctucturar-lo en set parts."


                                                                                   Nura. PONÇ PONS.

VII.  CRIT ESCRIT

(...)

Compromès a través de la tinta no vull
creure que són normals el dolor i la misèria
Sobre els murs crivellats sobre els mapes rendits
sobre els gúlags glaçats sobre els dogmes mentits
sobre els àngels castrats sobre els déus reprimits
escric lliure el teu nom sagrat Literatura
No venim a patir Perdon els capellans
sorruts que em van omplir els diumenges de sermons
terribles sobre inferns i judicis finals
Moltes nits m’allitava amb la por de sentir
sepulcrals les trompetes de l’Apocalipsi
Veia el poble esfondrant-se entre el pànic i els crits
de la gent que fugia i Déu segut mirant
com un jutge impassible aquell caos cruel
Més enllà de les boires marcides de Llimbs
on suraven afònics els plors dels albats
coronada de llum la vida ens esperava
senzilla i simple alegre jugant pels carrers
No teníem maldat no teníem ni sexe
i ells parlaven només dels pecats de la carn
La llengua en què vivíem no entrava a l’escola
capbaixos ensumàvem l’ombra de l’encens
Amb plomes de llenya teixíem l’escriptura
cercant per la finestra el rastre dels dofins
Dalt porxos sentíem bramar tramuntanades
que omplien enllitats els somnis del salpluig
Sé que es pot viure igual sense haver llegit Tolstoi
Conec gent que és feliç sense haver vist cap Shakespeare
Per ravals de grans urbs la mort viu a xaboles
Aquí ve disfressada d’agost i divises
Literari i humà el meu món no és d’aquest regne
Ja han sembrat arenals de lletjor i d’ignomínia
Com cantava Jacques Brel On s’habitue C’est tout

Com va alliçonar Rilke Has de fer una altra vida

Aborígens mansuets que parlam en vernacle
Donam color local formam part del tipisme

(...)

                        

Sunday, September 4, 2011

Els llimbs

En aquellà època de la vida en què tot és blanc o negre i això dóna seguratat, hi havia el cel i l'infern. Els bons, cap al cel i els dolets, a l'infern. El purgatori em va donar una solució més personalitzada. Jo no seria mai ni santa ni monja; així que, amb uns quants anys al purgatori ho solventaríem. Podien ser molts anys de sofriment tan dolorós i insofrible com el de l'infern però amb l'esperança que algun dia podria contemplar la faç de Déu. I així m'aconformava.

Ja devia estar estudiat el moment en què es feien aparèixer "Els llimbs dels justos". Allí hi anaven tots els que no estaven batejats, criatures que morien als pocs dies de néixer sense ser a temps de tirar-los quatre gotes apressades al cap en senyal de baptisme, que eren pocs. Als llimbs s'hi estaven per sempre, tota l'eternitat, en un estat de beatitud, però privats de contemplar la faç de Déu i assaborir la felicitat del cel. A mi ja em semblaven bé els llimbs, ja m'hi hauria quedat; no tenia massa fal·lera per "contemplar la faç de Déu" i no t'hi cremaves; però la meva condició de batejada m'hi barrava el pas. 

A les "mitges tintes" només ens quedava el purgatori. Jo li dic el "sis i mig"; aquella nota que ni excel·leix ni suspèn; la mediocritat en la que m'he sentit sempre instal·lada, sense afany de competir ni de destacar.

Tot va canviar quan el meu món va sobrepassar els límits del poble i del país. De cop i volta, van aparèixer gent no batejada, sobretot albirava milions de xinesos (dels negres ja se'n cuidaven els missioners) que arribaven als llimbs. Amb l'"overbooking" als llimbs em van assaltar les primeres qüestions sobre Déu i tot el que fa a la religió... i així fins ara.

_________________

La porta del cel
La porta del purgatori
La porta de l'infern
En el camí de casa al tros, la mare o el padrí m'explicanven el conte del Ferreret, un conte dels de "Nostre Senyor i els dotze Apòstols que van pel món demanant acolliment per una nit...". Al conte, tal com pertoca, hi surten el cel, l'infern i el purgatori. Jo tenia exactament localitzades les tres portes. Passàvem primer pel davant de la del cel. Una porta reixada de ferro treballat, gran, i pintada de color platejat. Era l'entrada al xalet urbà d'una família rica. Una mica més avall, la del purgatori, de fusta, petita, atrotinada i insignificant. Era l'entrada a un petit hotet a les portes del poble. La de l'infern no venia de pas; la veia de lluny, gran, de ferro, amb barrots i pintada de negre. L'entrada a una finca rural. Seguíem de camí cap al tros i el conte continuava fins al final feliç que sempre he identificat amb el meu tros (deu ser els llimbs?).
______________

Si no vaig errada, el 20 d'abril del 2007, el Vaticà va abolir els llimbs. Ell dia que ho vaig sentir em va agafar mal de cap de pensar en la feinada per reubicar tantes animetes en pena. També devien tenir maldecap ells; així que, pels "googles" que he fet, dedueixo que ho deixen amb "stand by", confiant en la mà de Déu per a la instal·lació definitiva i afirmant-se en què l'única via per a la salvació és el baptisme.

I jo sempre amb dubtes!

Follow by Email