Thursday, July 28, 2011

La FuSión: A Erekat le molesta

La FuSión: A Erekat le molesta: "Si a Saeb Erekat le molesta este video, es deber nuestro volver a colgarlo para que lo vean todos. La verdad duele, Erekakito."


Sunday, July 24, 2011

Quina vergonya!


Cert, tal com ho veieu. La primera presó voluntària del món. I on és? No cal llegir-ho tot, el temps el podeu perdre amb altres coses més interessants. M'estalvio tota mena de comentaris, que podeu fer distesament els que passeu per aquí. No us retingueu. Jo passo vergonya!

Sunday, July 17, 2011

Quedar-se orfe

La mare és la del mocador blanc al coll. La padrina Maria sempre patia que no se li "encostipés".

Quan es va morir sa mare de la Raymunda, va ser la primera vegada que vaig tenir la sensació: "La Ray s'ha quedat òrfena!". És que la Ray, com jo, és filla única. I té un mait, i tres fills, i ara néts... però... (i això ho he anat elaborant durant un munt d'anys) es va quedar sense ningú per compartir un passat, una memòria de la que ara només ella n'és dipositària. I vaig tenir la mateixa sensació amb la Mati, amb l'Ignasiet, amb el Quim Solé, amb tots els amics fills únics que ja no tenen pare ni mare. 
Fa poc més d'un any es va morir el pare. Ell m'havia transmès moltes històries de gent del poble, de la família, coneixia tothom i sabia anècdotes que explicava amb gràcia. Ara que ja no hi és, tot el que no ha quedat a la meva memòria ja està perdut, a no ser que la meva filla retingui alguna cosa del que li he explicat jo o son avi. Ja no puc pensar: "Ja li diré al pare que m'ho torni a explicar". 
Quan la mare es fa pesada explicant la seva infantesa, la guerra, la vida dels seus pares, avis i besavis, perquè ella és explicadora de mena i tenia un pare explicador, jo no li hauria de dir que ja m'ho sé tot, que porto més de cinquanta anys sentint-ho i que li podria recitar de memòria; el que hauria de fer és tornar-ho a escoltar i fixar d'alguna manera la valuosa memòria familiar.

Sunday, July 10, 2011

L'escoleta



A Eivissa, a Sant Mateu, un poblet petit de l'interior, un poblet d'aquella Eivissa que no s'ha barrejat mai ni amb els turistes ni amb els hippies, hi ha una escoleta; l'escoleta de "Sa meva Maria".

L'escoleta és just abans d'entrar al poble, enmig dels pins, i té la casa del mestre al costat,  la caseta i l'hortet on hi viuen feliçment Sa Meva Maria i família.

Quan, fa trenta anys, va arribar la Dolors a l'escola, era una unitària amb pocs nens i de mica en mica la Dolors, la directora, Sa Meva Maria l'ha anat tirant endavant, millorant en qualitat, això que tant se n'omplen la boca els sindicats quan fan reivindicacions salarials. I és que resulta que la qualitat es va guanyant així com ha fet la Dolors, dedicant-s'hi, amb estima, integrant-se al poble, sense comptar les hores que hi passa... ensenyant petits i grans per tenir un bon nivell quan surtin de l'escola. I jo no ho sé per ella; tinc un moixonet espia que m'ho explica. A hores d'ara, a l'escoleta ja hi van un munt d'especialistes a ajudar-la, ha pujat molt la matrícula, és una escola de qualitat. Allí s'hi baregen els nens del poble amb els fills i nets dels hippies dels anys 60 que s'hi van quedar. Dos móns difícils de conjuminar però que la Dolors porta amb la saviesa que li dóna l'edat. Quan amb tota la il·lusió em va enviar el vídeo del "libdub" que havien fet al final de curs d'enguany, vaig pensar que valia la pena parlar-ne, ensenyar la feina ben feta per treure'ns el mal regust de boca d'aquell altre video.

Monday, July 4, 2011

La sabata a la porta

Això va passar a Catalunya, posem per cas, en aquell temps que les bèsties parlaven i els homes callaven... no, no fa tant de temps. Devia ser a l'Aleixar cap allà l'any 1450.

"I, aquesta fotografia és de llavors o és d'ara?" que va preguntar aquella el dia que vam anar al Museu d'Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus.

Un viatger baixava de Prades cap a Tarragona i, a mig camí, se li va trencar una sandàlia. L'home, aquí caic allà m'aixeco, va poder arribar a l'Aleixar. Pensava que trobaria algun sabater que li arreglaria el greu problema. Tot va ser entrar a la vila i veure una porta amb una sabata penjada d'un cordill.
Li va fer un salt el cor! Aviat deixaria de patir i podria seguir el seu camí. Ell que truca a la porta i crida: 
- "A Maria!" 
Baixa les escales un home tot ben posat demanant al viatger què se li oferia. El viatger respon: 
- Mireu, mestre, se m'ha estropellat la sandàlia i, al veure que arregàveu calçat, us voldria demanar que me l'apariéssiu ara mateix, per poder seguir el camí.
- No heu fet cap al lloc adequat. No en sóc de sabater, jo. Sóc "circumcisador".
- Ah! Com que he vist la sabata penjada a la porta...
- Què preteníeu que hi pengés, doncs!  

Saturday, July 2, 2011

Dels signes de puntuació...


Llegida la darrera entrada dels Hasbarats i un cop vista la carta de la Miembro de la Plataforma de Solidaridad Avila por Palestina, passo a fer de “mestra”, per allò de la deformació professional. No me n’adono que en lloc de mirar el contingut miro, primer, la forma. 


ACTUALITZACIÓ a les 5.45: Si no fós que ja l'he publicat... No es pot anat pel món amb una pedanteria com la meva.
ACTUALITZACIÓ a les 10.15: De mestra, fa molts anys que ho faig. A la política mai no m'hi he dedicat. Només, com dic en algun altre lloc, m'hi he fixat molt, com aquell mussol.
________

Sr. Presidente del Gobierno:
He recibido hoy respuesta a mi anterior carta dejada aquí, [Aquesta coma no cal, no hi fa res aquí.] con relación a la Flotilla Rumbo a Gaza y me deja igual que estaba, no me ha dicho nada nuevo [És clar, si no li donen la raó, no és res nou!], [Aquí hi hauria d’haver un punt i seguit, la coma té altres funcions.] de hecho [I aquí hi hauria d’anar una coma, que per això serveix.] la carta que le dirigí era precisamente en respuesta a la Insatisfacción [En la ORTOGRAFÍA  de la LENGUA ESPAÑOLA no hay caso alguno que justifique que “Insatisfacción” se escriba con mayúscula.] que me genera la mala actitud del Ministerio de Asuntos Exteriores y del Gobierno que Usted preside en general a los Activistas de la Flotilla Rumbo a Gaza [Llegim bé, intentant comprendre i... res! Està clar que la mala actitud del Ministerio de Asuntos Exteriores y del Gobierno que Usted preside genera Insatisfacción a la xica. Ara bé, sembla que aquest Gobierno presideixi, en general, els activistes de la Flotilla... No se sap ben bé.] Su respuesta a mi carta me confirma dos o tres cosas:
1º- Su Negligencia e Irresponsabilidad [I més usos que no toquen de les majúscules! Deu ser que desconeix l’ús de les cometes i de la lletra cursiva.] como Gobierno Español por no garantizar la seguridad de la Flotilla Rumbo a Gaza [Punt final, que també es posa a l’acabar una frase!]
2º – Que ignora totalmente el Principio de Justicia Universal respecto a la situación de Palestina y en particular de Gaza y la Legalidad Internacional dentro de la cual actúan los Activistas de Rumbo a Gaza y además que independientemente de que pidan prudencia a Israel pues su petición son palabras huecas pues realmente su gobierno está vendido a los intereses del Estado de Israel ó quizás algo más fuerte está prostituido al Estado de Israel, así que hacen mucho más por ese Estado Terrorista y Criminal que por Gaza que es victima de la Limpieza Étnica ejecutada por el Estado de Israel desde hace 63 años [Punt i final! Que alguna coma més, mai sigui per respirar, hauria anat bé!] [De fet, com que les úniques paraules que li interessa destacar són vendido y prostituido al Estado Terrorista y Criminal de Israelés igual que no s’entengui res!]
3º.[-] Me deja claro que Usted y su Gobierno, además de que [Dequeísmo!, que això ho sabem fins i tot els catalans que diuen que no ensenyem castellà a les escoles.] no escuchan al Pueblo Español, tampoco se toman la molestia de leer bien las Cartas [¡Dale con ponerlo todo en mayúscula! Les han explicado lo de la “democratización del lenguaje administrativo” y ya no saben qué es qué.] que los españoles les dirigen porque entonces se daría cuenta que mi carta está llena de indignación, rabia, [El último elemento de una enumeración suele ir precedido por la conjunción y; en este caso, e.] impotencia por su respuesta insatisfactoria a los Activistas de la Flotilla Rumbo a Gaza que si [Sí, afirmativo, con acento.] merecen mi respeto y admiración contrariamente a lo que ocurre con la gestión de su gobierno como presidente del mismo [Claro, si es presidente del Gobierno, es su gobierno y lo preside. ¡Tampoco hay como para repetirlo tantas veces!].
Ruego, [¿Y esta coma aquí? ¿No iría mejor un que o, simplemente, nada?] lea bien mi carta anterior y esta misma, [Punto] no responda si va a contestar con las mismas palabras huecas, vacías, [“e hipócritas”, lo dicho.] hipócritas que acostumbra. Simplemente lea la Carta y Reflexione [Otra vez con la “democratización” del uso de las mayúsculas] un poco que no le hará ningún mal, dado que no acostumbra precisamente a hacerlo. [No es que yo crea que Zapatero sea un gran reflexionador, pero de ahí a acabar la carta con tal generalización… ¡Qué quieres que te diga! Una carta formal a un presidente del gobierno debe tener un registro más adecuado a la institución que representa.]
Atentamente
María Jesús García
Miembro de la Plataforma de Solidaridad Avila por Palestina

_______________
En fi, no és que els meus escrits siguin cap meravella, però corregint els dels altres també se n'aprèn. Als alumnes els explico que han d'aprendre a corregir els seus propis textos; quan jo els corregeixo, si després no se'ls miren, l'única que aprèn sóc jo.

He mirat, a cop d’ull, la primera carta i veig que sí, que la "democratització" de les majúscules fa furor. El contingut no m’interessa, sempre el mateix i ja cansa.

Follow by Email