Wednesday, April 27, 2011

contacontes

Quan la ninOna era petita, cada nit tocava conte o cançó abans d'anar a dormir. Jo m'estimava més cançó, perquè així no havia de pensar (son pare era de lectura de qualitat!). Ella, conte; és d'argument i cant de l'obra, la xiqueta. Li costava adormir-se, ves. M'adormia primer jo. Encara ara recordem el dia que la iaia es va menjar el llop! Ei! i això que adaptava la lletra de les cançons de bressol com si fossin expresses per a ella:
"Dorm ninOna en pau
a la falda més suau,
a la falda de la mare..."

Wednesday, April 20, 2011

CAP ARC DEL TRIOMF A CASA NOSTRA

David (Dado) Elazar

El general en cap David Elazar (1925-1976) comandà les forces del Tzahal que conqueriren el Golan durant la guerra dels Sis dies i fou cap de'Estat major durant la guerra de Iom Kipur.

"[...] El nostre poble mai no ha erigit monuments a les seves victories. A les nostres esteles hi gravem el nom dels caiguts defensant la nostra pàtria. Els altres pobles aixequen arcs del triomf quan són vencedors. Els símbols del nostre heroisme són Massada, Tel-Hai i el Guetto de Varsòvia -on precisament vam ser derrotats però on vam aconseguir defensar la llibertat del nostre poble. La llarga història de l'heroisme jueu no s'ha interromput des del cèlebre discurs d'Eleazar Ben-Yair a Massada, des dels darrers mots de Trumpeldor (l'heroi de Tel-Hai) i des de l'ordre del dia de Mordehai Anielewicz (comandant de la resistència jueva al gueto de Varsòvia)."
David Eliazar a la cerimònia del 30è aniversari de l'aixecament del Guetto de Varsòvia al Kibutz Lohameh Haghettaot, 29 d'abril de 1973

Saturday, April 16, 2011

La metodologia

Cinc anys juntes / De nou a nou
La metodologia... Aquesta paraula sempre m'ha amoïnat. Llibres i llibres sobre metodologies a l'educació, que si aquesta funciona que si l'altra no. Que si ara està de moda una i ara l'altra...

Aquell pobre tècnic de l'ajuntament que va venir a visitar-nos, va quedar ben servit! "Naltros, expliquem la lliçó, els alumnes fan els exercicis, estudien i després els examinem!" Em va saber greu, però això d'anar de moderna i fer passar bou per béstia grossa no m'agrada. De fa uns anys, la Gencat ho ha solucionat amb dues paraules als impresos: "presencial o a distància". Si ho hagués sapigut abans hauria quedat més bé amb aquell noiet.

A què ve a tomb això? Doncs que em queda pendent escriure un capítol de la meva vida que va durar cinc anys i em va marcar profundament. L'època del batxillerat elemental: dels nou als catorze anys. Les que estudiàvem batxillerat ens havíem d'anar a examinar "lliures" a Reus, a l'institut Gaudí. Tots els exàmens en un dia del mes de juny; de les nou del matí a les nou del vespe. Aquests exàmens requerien la preparació de tot un curs; t'ho jugaves tot a una sola carta. Vist amb la distància que ens dóna l'edat, ningú millor que "la monja" per a preparar-nos. Ara bé, l'esforç era dur.

Dels nou als catorze anys perquè a la monja li va semblar que havia de fer els agrupaments d'una manera determinada i el primer curs el vam fer dues vegades, fins la segona no ens va portar a examinar. I ningú no ho va qüestionar.

Entràvem a col·legi a les nou del matí. Una hora de matemàtiques: corregir els exercicis que havíem fet a casa la nit abans. Explicació, poca, s'aprenia amb el mètode d'assaig i error. El primer exàmen que vaig fer d'equacions, un 0,25! Ja en vaig aprendre, ja! Ara no se me'n resisteix cap. Seguia una hora d'estudi, i mitja de preguntar la lliçó. Mitja horeta de pati. Una altra hora d'estudi i preguntar la lliçó. Amb això ja es feien dos quarts de dues i cap a dinar. Al migdia a casa tocava estudiar una coseta fluixeta com religió, política o música. Dos quarts de quatre es feien de pressa. Al començar, mitja hora de preguntes del que havíem estudiat al migdia. I seguia el mateix mètode: una hora d'estudi i mitja de preguntar. Una miqueta de pati, just per berenar, i tornem-hi a estudiar i preguntar. A les 7 la monja anava a l'oració i després a sopar. Mentrestant, naltros estudiàvem la lliçó que ens preguntaria al pujar del refectori. Amb això es feien les 8, hora de sortir si tot anava bé. Si havia estat un mal dia d'estudi i no ens havíen sapigut les lliçons o havíem fet xivarri, es podia allargar fins a 2/4 de 9, les 9. Arribar a casa, sopar i fer els exercicis de matemàtiques.

Els dissabtes al matí hi havia classe. Era undia més relaxat: una mica d'estudi, "sabatina" i netejar la classe, el pati i els corredors.

Diumenge a la tarda, si tenies faltes per xerrar massa o perquè no t'havies sapigut la lliçó, cap a les monges a estudiar. Ja hi anàvem totes i ens esperàvem fins l'hora d'anar al cine. Ah!, i diumenge al matí, a missa major, que dilluns s'havia de portar el resum del sermó.

Quan s'acostaven els exàmens, no hi havia festa que valgués: dissabtes i diumenges a les monges. Els llibres els repassàvem tres o quatre vegades, per activa i per passiva, fins que pràcticament els podíem recitar i recordàvem visualmenten quina pàgina eren les preguntes. Féiem resums i esquemes de totes les lliçons. Els quadernets d'exercicis de matemàtiques els esborràvem i els tornàvem a fer les vegades que convingués, fins que s'estripaven els fulls.

El que també, sens cap menade dubte, ajudava molt era la novena del darrer trimestre. Cada dia a missa de vuit. No hi havia manera de fer nou dies seguits! Sempre tornar a començar. Sortint de missa, un entrepà al pati de la cisterna i cap a la classe!

Els èxits es veien quan arribava la monja de Reus amb les cartilles i cara de satisfeta. Poques en quedaven pel setembre!

Al darrer curs, quan la monja ja ens preparava moral i psíquicament per afrontar les classes oficials a l'institut, ens va explicar que allí els professors dedicaven una hora a explicar la lliçó. A mi em va sortir de l'ánima: "Així sí que aproven tots!". Les Ciències Naturals de cinquè les hauria superades amb excel·lent només amb les explicacions de la professora. Era la primera vegada que m'explicaven una lliçó. Em va trair la mineralogia. Aquí s'havia de fer colzes i em va fer peresa (no tenia la monja que m'empenyia).

Això sí, la monja ens classifcava a totes segons tres paràmetres: memòria, intel·ligència i voluntat. "Milagrosa: Memòria, muy bien; inteligencia, muy bien; voluntad, poca". I és així, ja ho dic jo que tinc dropada intel·lectual. Visc de renda!

(Pot continuar...)

Thursday, April 14, 2011

khametz


Ja aneu fent neteja de khametz? A qui li convingui, l'hi compro a un mòdic preu.

Tuesday, April 12, 2011

Ho havia de dir!


És creïble que digui que vaig signar primer que el Carod i que vaig veure el seu nom un cop s'havia publicat? I per ell no me n'havia de tirar pas enrere. I que no m'honora gens que el meu nom sigui al costat d'aquest Honorable. I que aquest que ara signa comunicats a favor d'Israel recordem que ha format part d'un Govern antiisraelià que repartia subvencions a dojo a ONG pro palestines i no deia ni paraula.

També sé que només jo sóc responsable dels meus actes.

Saturday, April 9, 2011

El "negritu" de Sor Meli

Sense barret i amb trenes, però clavades!
Sor Meli em va tenir a pàrvuls fins els sis anys. No només a mi, a totes les del mateix any que ens portàvem bé i apreníem. Dividir, no; però multiplicar jo diria que ja ho vaig fer al parvulari. I la primera comunió, sabent-me tot el catecisme de memòria en català, també. I els rius d'Espanya, i les muntanyes, i las provincias i las regiones... Vaja, ¡que n'he viscut de renda del que vaig aprendre amb Sor Meli!

El "negritu"..., el tenia Sor Meli damunt de la taula i era com un autòmata. Parava la mà, hi posaves la moneda i li acostaves fins a la boca per empassar-se-la. Sor Meli ja va ser mestra de la meva àvia. No sé si llavors ja tenia el "negritu" o va arribar més tard; però si tu preguntes als del poble que vam passar per aquella classe, i encara som molts, tots el tenim present. Què no donaríem per veure'l de nou, o per tenir-lo a casa. I, més... Si preguntes a qui s'assembla, la resposta és unànim!

A l'octubre, quan arribava l'època del DOMUND, ja començava la recol·lecta de diners, les postulacions, les disfresses de negrets i de xinets, amb el consegüent passeig pel poble, talment com si fos un carnaval. No hi podia faltar l'explicació anual de Sor Meli sobre la labor dels missioners a les missions. 

"Y los misioneros, cogen a los negritos de la selva y los llevan a la misión. Allí les dan de comer y les lavan bien con agua y jabón." Jo no sé ben bé si ho vaig preguntar, (cosa que dubto, perquè jo diria que en la meva època d'estudiant no vaig preguntar mai res en cap classe) o li va sortir del cor a la monja. Suposem que jo vaig preguntar: "Y quedan más blancos después de lavarlos? Sí" -respongué ella. Quin descans no em va quedar! Ho veia molt negre, jo, tot allò! 

Tuesday, April 5, 2011

La jamais contente




Prop de París, l'1 de maig de 1899, el belga Camille Jenatzy va batre el rècord de velocitat en cotxe. La Jamais contente va arribar a la velocitat de 105,88 km/h. 

La Jamais contente, un veritable cotxe elèctric com un torpede, o com una bala, si volem mirar-ho així, va ser el precursor del que ara reinventem. Els fabricants d'automòbils van seguir produint cotxes elèctrics fins a 1909, data en que el cotxe de gasolina, finalment prevalgué. 

Fixa't, 100 km/h, amb tants anys i res de nou, just la velocitat que, deu amunt, deu avall, ens permeten avui en dia. 

Tot va ser qüestió de triar un camí i no un altre. De fet, aquest model, es veu que era incòmode i poc aerodinàmic. Això ja ho tenim superat:


Un cotxe famós amb nom de chanson française i jo sense saber-ho fins avui!


Monday, April 4, 2011

Es va equicocar

Sembla que s'ho escolti i que s'hi fixi, no?

Tots ens equivoquem. I el jutge Goldstone també, i ho admet públicament al Washington Post. Està bé, encara que el que ara sap ho hauria pogut esbrinar llavors, no? Nosaltres, gent normaleta, ja ho sabíem. No calia ser cap cap d'ala per veure evidències. I això que té una plana a la Wikipedia que no te la pots acabar. Ara bé, el que m'agrada més és el llenguatge utilitzat en el comunicat de l'ambaixada d'Israel: clar, precís, sense embuts, anant al gra. I, per filar més prim, el comentari del portaveu Lior Haiat: fixem-nos-hi: 
"como hemos dicho en el pasado, el informe Goldstone poco tiene que ver con los hechos y ahora ocupa el lugar que le corresponde en el basurero de la Historia".
El NYT no ho va voler publicar 

Saturday, April 2, 2011

BON DIA!

Matí de primavera resplendent. Cal aprofitar el sol ara que escalfa agradablement. Au, cap al carrer. Bon cap de setmana!

Nanit!


A fora és fosc. Aquí dins, penombra. Només un petit llum enfoca el que escric. Tots dormen. Comença el cap de setmana i s'albira càlid, ple de moviment i intens.
Alço els ulls i veig la televisió; claror i gent que es mou m'acompanyen. Són les cares de sempre. Els he emmudit tots.
Ara em fa peresa deixar aquesta estona plàcida. Escric per escriure, pur exercici. Llegir? M'hi quedaria massa hores i demà hi ha matines. Cap a dormir? Les dents, les cremes, els peus... massa fronts oberts abans d'arribar a l'objectiu. Els dits de les mans només compten les hores que em queden fins que toqui el despertador. Au, nanit i fins demà.

Follow by Email