Wednesday, March 30, 2011

“TU” I “VÓS”


“TU” I “VÓS”

Un "tu" d’afecte, per error,
m’ha dit en comptes d’un sec "vós",
i tots els somnis m’han tornat
de sobte al cor enamorat.

Al seu davant resto retut,
ni força tinc d’acalar els ulls;
llavors li dic: "Sou molt gentil!",
però pensant: "Ah, com t’estimo!"

Aleksandr S. Puixkin (1828)
Traducció de Jaume Creus


(Suggerència del blocaire Lior)
____________


És un poema preciós. Poques vegades encerto amb poemes d'amor amb els que em pugui sentir identificada; uns els trobo carrinclons, o massa llefiscosos... d'altres em fan sentir incòmoda... alguns em semblen impossibles...

Aqueix, a més a més, m'ha desencadenat diverses associacions d'idees que tinc embolicades al cap, que a vegades explico, però que mai no he escrit; així, d'esquerra a dreta i de dalt a baix.

Una de les coses en les que em fixava de petita en les pel·lícules americanes era que no tenien ben resolt el "tú" i el "usted" en les escenes amoroses: Una parella començava el flirteig i es tractava de "usted"; arribava el moment del petó i, immediatament, de manera brusca, acabat el petó, començaven a tractar-se de "tú". Amb els anys ho vaig desentelar. Quina no va ser la meva sorpresa al saber que els anglesos només tenen un tractament! És clar, i per això fan servir el "please" a tort i a dret! M'he adonat també que, en el doblatge en català, el "please" és substituït pel sisplau; i mai com ara sents per la televisió sisplaus a tort i a dret. I els catalans en som gaire de la cosa de la polidesa, ja tenim prou tractaments.

I tot això em porta al vostè i al vós. Ja sabem que el vós està en desús en el català, tot i que era usual en la generació dels meus pares, al món rural, i ara només ha quedat pels tractaments administratius; però jo el reivindico. És un tractament de respecte però a la vegada de proximitat. El vostè ens allunya del receptor. 
De cada vegada més, sento oradors que es dirigeixen a l'audiència tractant-nos de vostès, i a mi em fa mal a l'orella; de seguida penso que volen marcar distàncies. Els trobo maleducats. També articulistes i blocaires es dirigeixen als seus lectors tractant-nos de vostès. Excuseu-me, però em fa mal a la vista i em sap greu que siguin tan distants.

Coda: Un final massa dur, no?, però no sé com rectificar-lo.


Wednesday, March 23, 2011

EL PETIT DAVID

El petit David va molt bé. És de lectura lenta, i cal assaborir les paraules. Aquest noi em fa patir, és molt intel·ligent i observador i fa com aquell assistent que "amb mitja en tenia prou".


Tuesday, March 22, 2011

La vaga afectarà 350 treballadors


Ja ho havia dit, no?, en el curt trajecte de casa a la feina poso Catalunya Informació. No estic pel que diuen, però les veus em fan companyia. De tant en tant, algunes paraules em sonen malament i me les vaig repetint fins que en trobo el desllorigador. Aquest matí ha estat aquesta frase: "La vaga afectarà 350 treballadors".
Jo em pensava que l'època de "Qué verde era mi valle" éra una època passada, que els afectats per una vaga el dia d'avui eren els usuaris d'un servei, els amos de l'empresa, els clients d'un negoci... Els treblalladors, jo pensava, van lliurement a la vaga per tal de reivindicar els seus drets, ningú no els empeny; fan vaga i en reben les conseqüències, tant si son positives com negatives; els asisteixen igualment el dret al treball i el dret a la vaga. Aquest matí, a la periodista l'ha traït l'inconscient, m'ha semblat. Ella volia veure poesia on no n'hi ha. Els treballadors estan "afectats" pel que imposen els sindicats que, per justificar els sous de tots els alliberats i delegats sindicals, convoquen vagues de tant en tant; sempre contra el govern que sigui.
Per cert, no sé pas quina vaga era ni quins treballadors n'estaven afectats.

Monday, March 21, 2011

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Poesia: una visió personal, de Marta Pessarrodona


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

SALVADOR ESPRIU

Tuesday, March 15, 2011

Ho sabíeu?

Jo ho he après ara:
talit
La bandera d'Israel està inspirada en el xal de pregària jueu (talit) ornat amb un escut de David (Maguen David) blau.
hilazon
D'acord amb la Torà, el talit ha de comprendre faixes d'un blau d'atzur. Aquest color només es trobava en uns mol·luscs (l'hilazon) que únicament existien a les costes de la terra d'Israel. I així, esdevingué el símbol del retorn del poble jueu a la seva pàtria.
La bandera d'Israel fou hissada per primera vegada a Kiev el 1884, després a Rishon LeTzion el 1885 i el 1887 al primer Congrés sionista.

Saturday, March 12, 2011

Itamar existeix

Faig exercici de lectura lenta:
Soldats fent de soldats
Ana Carbajosa signa la notícia a El País.

Cinco miembros de una familia mueren apuñalados en un asentamiento israelí
(Res de la paraula assassinar. Morts i prou. Apunyalats, és clar, no han pogut evitar dir- ho. Però es tracta d'un assentament i, ja se sap, són els dolents.)

Las autoridades de Israel creen que se trata de un atentado palestino, que se produce en medio de una nueva oleada de ataques de colonos a las fincas palestinas de la zona
(Ràpidament, s'introdueix que s'ho han buscat, que van començar els colons. Puntualització que es fa al final de la notícia i amb lletra petita quan l'exèrcit respon als atacs amb Qassam per part del Hamàs a la població del sud d'Israel.)

El Ejército israelí ha desplegado una amplia operación en el norte de Cisjordania para capturar a los responsables del múltiple apuñalamiento en una colonia israelí la noche del viernes. (Fixa't, una "àmplia operación" de l'exèrcit tot plegat per cinc morts, quan "ells" els maten a milers! Desproporció, la paraula que agrada més als periodistes.) Cinco miembros de una misma familia -el padre, la madre y tres hijos de entre once años y tres meses- murieron (tornem-hi amb el "murieron", així, com si no hagués estat res, també haurien pogut quedar ferits i no n'hi hauria per tant!) acuchillados la noche del viernes en su casa en Itamar, un asentamiento habitado por algunos de los colonos más fanáticos y violentos (caram! No s'han quedat curta amb els adjectius, vaja el Hamàs són les germanetes de la caritat front als pèrfids colons) y próximo a la ciudad palestina de Nablus. Las autoridades israelíes creen que se trata de un atentado palestino, que se produce en medio de una nueva oleada de ataques de colonos a las fincas palestinas de la zona (i com "ataquen" els tals colons? Podria puntualitzar-ho la periodista, per fer-nos a la idea de si eren o no mereixedors de mort). Ataques de esta envergadura han sido sin embargo muy poco frecuentes en los últimos años (els atacs de qui a qui són els d'aital envergadura?).

La entrada del asentamiento, incrustado (pervers! adjectiu, totalment negatiu, es diu incrustat d'un gra en un lloc que fa mal p.e.) en una colonia cisjordana ha estado hoy fuertemente custodiada por el ejército (evidentment, l'exèrcit ha de protegir els ciutadans). Dentro, los cuerpos de las víctimas esperan el fin de las pesquisas iniciales y del shabat para poder ser trasladados. Durante el día de descanso, los judíos observantes no pueden conducir coches, encender aparatos eléctricos ni en general trabajar (i... el rector del meu poble, si es diumenge i té massa misses, et fa esperar a dilluns per fer el funeral!).

Tras visitar el lugar del crimen, un israelí responsable de la seguridad de este y otros asentamientos y que prefiere no hacer pública su identidad (es bén sabut, que per seguretat, a tot arreu, és millor preservar la pròpia identitat. Per què si no tant d'escarafall al nostre país amb la Llei de protecció de dades?) explica que las primeras conclusiones policiales indican que uno o dos atacantes saltaron la valla electrificada que rodea el perímetro del asentamiento. Después, los asaltantes entraron en la casa y degollaron a dos de los niños y mataron a un tercero y a sus padres (ja diuen: "Ets més perillós que un periodista amb un diccionari de sinònims" per què si no a uns els degollen i als altres els maten?). Otros tres hijos, lograron sobrevivir al ataque, según la misma fuente, que explica que el padre de familia enseña en una yeshiva del asentamiento y que la familia llegó a Itamar tras ser evacuada de la franja de Gaza junto al resto de colonos israelíes en 2005. El ataque tuvo lugar en torno a las diez de la noche de ayer viernes.

"Israel no va a permanecer impasible ante este asesinato y actuará con energía para salvaguardar la vida de los ciudadanos de Israel y castigar a los asesinos", indicó el prime ministro israelí, Benjamín Netanyahu en comunicado. La autoridad Palestina y Naciones Unidas condenaron el ataque, mientras que el movimiento islamista Hamás mostró su "apoyo" a cualquier acción en contra de los colonos israelíes (cap adjectiu negatiu dirigit al Hamas?).

La respuesta del ejército no se hizo esperar. En torno a las seis y media de la mañana, los soldados entraron en tromba en Awarta, un pueblo palestino próximo a Itamar donde registraron casa por casa y detuvieron por la fuerza (potser la periodista es pensava que els joves del lloc són tan bons que s'entregarien voluntàriament per explicar els fets) a una veintena de jóvenes. Algunas de las viviendas están todavía hoy, pasado el mediodía patas arriba y sembradas de botes de humo ya vacíos. En una de las viviendas se pueden apreciar impactos de bala en la pared, aunque resulta imposible fechar los disparos a simple vista (això és gros, eh? Vaja, al mateix nivell que l'assassinat d'una família!). "Han detenido al menos a un menor, han disparado fuego de verdad y se han llevado el dinero y los teléfonos de la gente", asegura Hilary Minch, observadora internacional del Consejo Mundial de Iglesias (aquesta és dels bons, dóna el nom, no com aquell jueu de més amunt que vol passar inadvertit!), presente en Awarta. "Esto todavía no ha terminado. En cuanto se ponga el sol y termine el shabat vendrán los colonos", piensa Khalil Shurrab (fixa't, un altre de bo que diu el nom i el que pensa, profetitza), un vecino del pueblo que como el resto de habitantes de la zona temen las consecuencias del ataque a los colonos (i la policia de Cisjordània?).

No és perquè tingui especial interès per El País o qualsevol altre diari. Ni conec de res la tal Anna Carbajosa. És la primera notícia que m'ha sortit a la pantalla al matí.

Friday, March 11, 2011

TAPARRABUS

Tarzan amb el tapall primitiu a tall de calces (entengui's taparrabus) de consuetud
La primera peça de roba que va portar l'home en temps immemorials, vaja des que Adam i Eva foren foragitats del Paradís Terrenal, fou el "taparrabus". Llegint sobre una secta de fa més de 2000 anys, als membres de la qual, en ingressar-hi només els donaven un "loin-cloth, a hatchet and a white garment", m'ha passat pel cap veure com el castellà i el català se'n sortien amb el loin-cloth. Ràpidament he trobat que era el famós taparrabos en castellà, però no hi havia manera de trobar la paraula en català. No en tenim. Al diccionari hi diu: "Tapall primitiu a tall de calces"; Déu n'hi do!
Ara veig per què la majoria de catalans fem servir el mot "taparrabus".

Wednesday, March 9, 2011

Iguals davant la llei


Aquesta ho explica molt bé. Jo diria altres coses i diferent, evidentment. Ho deixo per un altre dia amb més temps.



08/03/2011 - María Blanco
Los enemigos de las mujeres
Uno de los mayores errores que hemos cometido nunca las mujeres es aceptar la idea de que para combatir la discriminación hay que discriminar. Es como si se propusiese, para combatir la esclavitud, el esclavizar a los amos. Este error, que se ve más claramente cuando se cambia el contexto, es defendido especialmente en un día como hoy, señalado en el calendario como Día Internacional de la Mujer.

Detrás de la ingenuidad de creer que, por conceder un día especial a las mujeres, la sociedad va a recapacitar acerca de lo importante que es la población femenina, hay un oscuro intento de controlarlo todo, empezando por la mujer.

Bien es verdad que en determinadas empresas hay diferencias salariales en función del sexo, y que hay mujeres maltratadas y asesinadas por sus parejas. Es verdad que a lo largo de la historia hemos pasado de no tener alma reconocida por el hombre en la Grecia antigua a necesitar la firma de un familiar varón para abrir una cuenta corriente en el banco en la España franquista.

Pero en la actualidad, y gracias al sacrificio y esfuerzo de muchas mujeres que nos precedieron, unas cara al público como feministas militantes y otras simplemente como mujeres que exigían igualdad ante la ley, las cosas no son igual. Probablemente esas mujeres luchadoras sentirían espanto al contemplar en qué han quedado sus reivindicaciones. Hemos pasado de las manos del padre a las manos del marido, y de ahí, directas, a las manos del Estado. Y lo que es aún peor: quienes pretenden esclavizar de nuevo a la mujer son otras mujeres. No dudo que tengan muy buenas intenciones, pero los resultados cantan.

El problema de fondo es el mismo que se planteaba en la antigüedad: ¿quiénes son los hombres para conceder graciosamente que las mujeres tienen o no alma? Es más, aun en el caso de que los afirmaran, ¿dejarían de tener las mujeres de entonces el mismo alma que los hombres (si es que estos la tienen)? La cuestión hoy en día es la igualdad de hombres y mujeres. ¿Quién son esas feministas colectivistas para decirnos a las demás mujeres si somos o no iguales a los hombres? Mientras las leyes se apliquen por igual a ambos, lo de menos es que venga una indocumentada a repartir sellos que certifican la igualdad.

A pesar de lo obvio que parecen estos argumentos, la mayoría de las mujeres sonríen encantadas cuando les felicitan en "su día" y se entretienen recordando lo malo que es la llamada violencia de género, lo maravillosas que somos las mujeres, las diferencias salariales y que no hay mujeres en puestos directivos. Juegos infantiles.

La violencia es mala cuando no es en defensa propia, tanto si el agredido es un hombre como si es una mujer. Y si hay más violencia hacia las mujeres es, entre otras cosas, porque nuestras madres y padres no nos enseñan a defendernos y nuestros gobernantes se aseguran de que no lo hagamos. Si tu pareja te pega, denuncia. ¿A quién? ¿A una justicia que hace años nos da miles de razones para dudar de su eficiencia? No, primero, defiéndete, si sabes y ves la oportunidad. Y eso implica aprender a nivelar la diferencia física entre hombres y mujeres, lo que es posible gracias a la libertad de armas.

No hay mujeres en puestos directivos. ¿Y qué? ¿Hay una confabulación de hombres para que no asciendan las mujeres? ¿Y la solución es crear leyes que obliguen a los hombres a ceder puestos directivos? Los datos dicen que es al revés, las cuotas aseguran que las minorías sigan siéndolo. Los estudiantes afro-americanos que estudiaron en grandes universidades americanas por "cuota" salieron peor preparados porque se era condescendiente con ellos, y engrosaban las filas del paro.

¿Por qué no hay más mujeres empresarias? Porque hay que arriesgar. Pues a lo mejor el problema (si es que es un problema) es que la mujer es más conservadora, dedica su tiempo a cosas diferentes que el hombre y tiene otra escala de valores. ¿Ser jefe es lo más importante? Pues que la que quiera, que arriesgue y monte su empresa. La solución de dar ayudas a mujeres empresarias por el mero hecho de ser mujer perpetúa la diferencia, la cristaliza y deja a la mujer a expensas de que el gobernante (hombre o mujer) le dé la ayuda o no.

Los enemigos de las mujeres no son los hombres, ni tampoco otras mujeres. Unos y otras funcionamos según los incentivos que hay en nuestra sociedad. Y esos incentivos dependen de los legisladores, los gestores políticos, los jueces... Pero también de quienes votan y quienes nos abstenemos. En el siglo XXI, en un continente que pertenece a lo que se llama "Primer Mundo", con pleno acceso a la Universidad, con las nuevas tecnologías de la información y la comunicación, ¿vamos a seguir las mujeres comprando el cuento del falso feminismo que nos vende el Estado? La machacona insistencia en la igualdad no hace sino abrir la brecha de la diferencia, pero, además, es una excusa perfecta para que el Estado compre nuestra libertad con la moneda de cambio en la política: la subvención, el privilegio, el cargo...

El día que la mujer se rebelde de verdad contra el verdadero negrero empezaremos a caminar en la buena dirección.

Tuesday, March 8, 2011

Digueu-ne son

"El Peter Stuyvesant, el petit vapor blanc que portava els immigransts des del tuf i el tràfec d'entrecoberta fins el tuf i el tràfec de les cases de pisos de Nova York, es gronxava suaument a l'aigua vora el moll de pedra de sotavent dels esbalandrats coberts i els nous edificis de maó d'Ellis Island."

Sunday, March 6, 2011

Jornades de cuina israeliana

Orelles d'Aman, que aviat és Purim.

"L'Associación de Hostelería d'Hondarabía ha suspès unes jornades sobre cuina israeliana per pressions de grups favorables a la causa del poble palestí"
Això diuen, més o menys, tots els diaris que porten la notícia.
Com que a cal Ma Pitom no tenim por a aquesta mena de pressions, aquí uns quants enllaços de cuina israeliana:

Menjar jueu sefardita
Cuina jueva
Gastronomia d'Israel
Restaurants israelians

Una minsa mostra per contrarestar les fallides jornades. Ja ho sabeu: "Pregunteu a Google i... a cuinar"

Friday, March 4, 2011

RAHEL


Poetessa de destí tràgic, romàntica i estimada per tots, Rahel (Rachel Bluwstein-Sela, 1890-1931) va viure a Kinneret, Degània, Rehovot, Jerusalem i Tel-Aviv, però tota la seva vida estigué compromesa al kibutz Kinneret. A la seva mort, després de llargs patiments a causa de la tuberculosi, fou enterrada al seu kibutz.

La meva Bíblia està oberta

La meva Bíblia està oberta al Llibre de Job.
Ensenyan's, oh tu, home tan noble,
a acceptar el mal, el bé, en pau,
beneint Déu que ens ha colpit.

Si sabéssim obrir els nostres cors,
com tu parlar davant del Senyor
i com tu en El Seu si de pare
reposar el nostre cap abatut, afligit.

Heshvan 5691-Novembre 1930

(Traducció del francès de M. Miró)

Follow by Email