Saturday, February 26, 2011

Es veu que és dolenta


Una coneguda ha escrit un llibre. Una amiga meva s'ha vist en el compromís de llegir-lo. M'ha comentat que hi diu: "Sóc dolenta per culpa de les monges." Un any, va venir a les monges amb naltros...

Que trist no haver superat els més elementals tòpics de l'adolescència als cinquanta!

Thursday, February 24, 2011

LIOR, compartim i ens comuniquem

Mirant el correu brossa del bloc, no sé com he recuperat aquests comentaris. N'hi havia tants de repetits que em vaig fer un embolic.

He trobat aquest article i aquesta tarda vaig a comprar el llibre.

També comentes això:

"Tot repassant revistes "antigues" (coses de l'edat),he trobat aquest article d'en Jonathan Rosen a la revista El Temps de la setmana del 21 al 27 de setembre del 2004, ara fa sis anys, doncs. N'he trobat l'original a la xarxa, però el teu bloc no me l'accepta. Miro d'enviar-te'l en un altre comentari. En tinc la traducció catalana de la Marta Insa escanejada, però no sé com es pot penjar a la web. Si t'interessa a tu o a algú altre, ja m'explicareu com es fa."

No es pot posar un arxiu als comentaris dels blogs. Si t'enregistres aquí o aquí pots pujar aquests documents a la xarxa i enviar la URL. Sí que m'interessa llegir-ho.

De totes maneres, si vols que ho pengi jo, tinc correu electrònic per cominicar-te amb mi!
curosa@gmail.com

Has pensat mai en tenir facebook? O ja hi ets i jo no ho sé? I ara diràs: "No m'agraden les xarxes socials i tota la pesca..." com diuen molts puristes coneguts -n'hi ha que els tinc molt a prop.

A les xarxes socials, almenys al facebook, tu decideixes amb qui et comuniques i amb qui no, què vols compartir amb els demés, en quins grups vols ser, si vols tenir grups privats o secrets... 

En fi, salut hi hagi i anys de vida per seguir comunicant-nos i compartint amb els d'aquí i els d'allí...





Sunday, February 20, 2011

Buscar la resposta

Todo comenzó en el 1991
Estaba en un helicóptero, apenas habíamos despegado, y estábamos a 50 pies del terreno. Al mismo tiempo, un pequeño avión estaba despegando con un maestro y su estudiante, y chocamos. Nuestro helicóptero se estrelló contra el asfalto, pero el avión explotó y ambos pasajeros murieron.
Desperté en el hospital atormentado por una ola de culpa. “¿Por qué murieron esas dos personas? ¿Por qué yo estaba vivo?”. Eso me asustó, y traté de encontrar la respuesta.
Pero… ¿dónde encuentras la respuesta a una pregunta como esa? ¿Vas a ver a una adivinadora de la suerte a que te lea las cartas? ¿A un astrólogo? ¿O quizás a la India para pedir una audiencia con el Dalai Lama?
Lo que nunca pensé fue buscar la respuesta en el judaísmo.
El judaísmo y yo nos separamos hace mucho tiempo cuando yo era un niño pobre creciendo en Ámsterdam, Nueva York.
En ese entonces, yo era muy bueno en el jeder (escuela para niños), por lo que los judíos de nuestra comunidad pensaron que harían algo maravilloso si recolectaban dinero suficiente para enviarme a una ieshivá y de esa manera me convertiría en Rabino. Y eso me asustó terriblemente, pues yo quería ser un actor. Créeme, los miembros de la comunidad fueron persistentes. Yo tenía pesadillas de que tendría peies largos y un sombrero negro, y tuve que trabajar mucho para salirme de eso…y me tomó un tiempo largo entender que no tienes que ser rabino para ser judío.

Una Historia Temerosa
Me asusté del judaísmo a la edad de 14 años después de leer la historia en la cual Dios le ordena a Abraham que sacrifique a su hijo Itzjak. Recuerdo la escena en mi libro escolar. Abraham con una barba larga, tenía en una mano un cuchillo y en la otra a su pequeño niño asustado. ¡Y ese niño se veía igual que yo! Un ángel estaba intentando evitar la acción de Abraham. ¿Cómo podría convencerlo de que era simplemente una prueba? ¡Vaya prueba!
Esta escena se quedó en mi mente por mucho tiempo hasta que fui alejándome del judaísmo. Crecí, fui a la universidad, pero mi judaísmo se quedó atorado en el libro de texto de un niño de 14 años.
Se me ha dicho que ninguna persona racional tomaría una decisión respecto de su negocio basado en lo que sabía cuando tenía 14 años. No decidirías con quien casarte basado en lo que sabías sobre el amor a los 14 años. Pero muchos de nosotros parecemos satisfechos al eliminar a la religión, basados en lo que estudiamos a los 14 años y yo fui uno de aquellos tontos.
Claro que siempre supe que era judío e inclusive hice una audiencia para tratar de incorporarme a un teatro en Idish en Nueva York. Me veían con pelo rubio y ojos azules y decían: “Si tenemos una papel para un nazi te llamamos”.
Aunque me sentía atraído al drama y misterio del judaísmo, otros aspectos me alejaban. ¿Qué tenía en común con aquellos hombres de barba, sombrero negro y largos pies?
Pero mientras el tiempo pasaba, empezaba a ver las cosas un poco diferentes. El catalizador fue mi hijo Michael. Un día me preguntó: “Papa, ¿de dónde vienen tus ancestros?”. Eso fue lo que me incitó. No estaba seguro. Yo sabía que mis padres venían de Rusia, de algún lugar llamado Mogilev.
De repente me di cuenta de que no sabía nada sobre mis antepasados. Todos estaban muertos. No tenía antepasados.
Esto me deprimió y me asustó. ¡No tenía antepasados! ¿Puede saber una persona quién realmente es si no sabe quiénes son sus antepasados?
Estaba descansando en mi cuarto meditando sobre esta pregunta por enésima vez, cuando levante la mirada y vi en la pared mi colección de litografías de Chagall - su serie de la Biblia. Y me tocó, pues ahí estaban mis antepasados.


Antepasados Famosos
¡Eran más famosos que estrellas de cine! Abraham, Itzjak, Iaacov, Salomón, David, Rivká, Rajel, Rut, Ester. Ellos eran en mi familia los músicos, guerreros, poetas, legisladores, etc. Empecé a leer sobre ellos y cuanto más leía más feliz me sentía. ¿Por qué? Porque todos venían de familias como la mía, todos tenían problemas: Caín mata a Abel, Iaacov le miente a su padre, Iosef es vendido por sus hermanos. Y a pesar de todo se les dio una segunda oportunidad: ¡todos ellos se sobrepusieron y lograron grandes cosas!
¡Qué inspirador para un pecador como yo! ¡Y qué carga de culpa para mis hombros!
Estaba muy agradecido a Chagall por recordarme el increíble linaje del cual provenía. Después me enteré de que Chagall, un judío ruso, vino de una ciudad muy cercana a la de mis padres en la Rusia Blanca. De hecho, tanto mi padre como Chagall dejaron esa región más o menos al mismo tiempo. Chagall se convirtió en un artista famoso en París, y mi padre se convirtió en un famoso vendedor de trapos en Ámsterdam, Nueva York. Los judíos tienen diversos talentos.

La Maravilla de la Supervivencia Judía
¿Cómo sobrevivimos, perdidos en diferentes partes del mundo, dentro de culturas extrañas - constantemente perseguidos? Nuestros enemigos se levantaron y cayeron, y nosotros seguimos aquí. Los Babilonios, los Persas, Griegos, Romanos, todos están fuera de la imagen pero nosotros permanecemos. Fue ahí cuando me di cuenta de que debemos agradecer a aquellos judíos piadosos de barba negra y sombrero por haber ayudado a mantener al judaísmo vivo por tanto tiempo.
Ellos entendieron algo muy profundo que nosotros, los más seculares, nunca entendimos. Dios nos dio la Torá e hizo que seamos la conciencia del mundo. Las ideas de amor, compasión, amabilidad a los extraños y a los pobres, las ideas de santidad del propósito humano, la reverencia por la vida y la disciplina personal, todas vienen de la Torá. Inclusive que nosotros los judíos a veces nos olvidemos, nuestros perseguidores se acuerdan.
Así como dijo Adolf Hitler en su momento:
“Es verdad que nosotros los alemanes somos bárbaros; ese es un título de honor para nosotros. Yo libero a la humanidad del alma: del sufrimiento degradante causado por una falsa visión llamada conciencia y ética. Los judíos han infligido dos heridas a la humanidad: la circuncisión en su cuerpo y la conciencia en su alma. Esos son inventos judíos. La guerra por el dominio del mundo está siendo peleada solamente entre estos dos campos, los alemanes y los judíos. Todo lo demás es pura decepción”.
Hitler tenía razón. Todo es la batalla entre el bien y el mal. Sólo me estoy empezando a dar cuenta de lo que significa para nosotros, los judíos, y me da miedo, pues esto nos hace tener una enorme responsabilidad.
No hay que sorprenderse del por qué muchos judíos han tratado de escapar a la seguridad de la asimilación. Pero esa seguridad siempre resulta ser una trampa.

La Trampa de la Asimilación
¡¿Increíble no?! - antes de que los nazis llegaran al poder, Alemania era el país donde los judíos se habían asimilado a un nivel asombroso. El judaísmo se estaba muriendo y los alemanes, quienes habían aceptado a los judíos con los brazos abiertos, se dieron la vuelta con un gran odio. Y esto ha pasado una y otra vez.
¿No es raro que con todas las persecuciones a las que hemos sido sometidos, lo peor siempre viene cuando nos alejamos del judaísmo?! ¿Nos estará diciendo algo Dios? Estoy comenzando a pensar acerca de eso.
A lo largo de mi vida, cuando me iba alejando más y más del judaísmo, siempre quedé atado a un hilo: Iom Kipur. En ese día ayunaba. Podía haber estado disparando con Burt Lancaster o John Wayne pero siempre ayuné. Verás, había algo que me asustaba en aquel libro en el que está escrito: “quien vivirá y quien morirá…”,…quien sobrevivirá un choque de helicóptero como yo, y quien moriría…

Regresando a Casa
El choque de mi helicóptero me trajo a la conciencia lo que había estado merodeando bajo la superficie por todos esos años. Hice una visita a Israel después de una ausencia de 12 años. Había filmado cuatro películas ahí y había estado muchas veces, pero esta vez me quedé allí mucho tiempo. Estaba emocionado.
Manejamos al hotel King David en Jerusalem. Todos parecían muy contentos de verme de nuevo. Nos acompañaron a mi esposa y a mí hasta nuestro cuarto. Caminé hacia la ventana y me quedé viendo la magnifica vista de la ciudad vieja, las murallas del Imperio Otomano rodeadas de pasto y flores.
La primera vez que miré desde esa ventana hace 40 años, vi soldados árabes caminando y bloqueándome la entrada a la ciudad vieja, asegurándose de que no llegáramos al Muro Occidental - al Kotel.
¡Cómo había cambiado Israel desde entonces! ¡Tantas cosas nuevas! Pero lo más importante… tantas cosas viejas.
Lo viejo es lo que me trajo de vuelta. No esperé a cambiarme de ropa, corrí fuera del hotel cuando el sol se estaba poniendo. El Muro estaba lleno de gente rezando. La energía que emanaba de todos los judíos que rezaban a un paso veloz era abrumadora. Me moví hacia la gente. Era difícil encontrar un lugar para tocar el Muro. Caminé tratando de encontrar un lugar donde poner mi pequeño pedazo de papel con mi rezo. Encontré uno. Mientras lo metía toque otros papelitos. “¿Habrán sido contestados esos rezos?” - me pregunté. Seguro que sí - pues Dios contesta todos los rezos, pero a veces la respuesta es “no”.

Confrontando el Pasado
Fui a caminar a través del túnel que va junto a los cimientos del Templo. Ese túnel te lleva a lo que alguna vez fue el lugar más sagrado de los judíos. Mientras caminaba siguiendo a mi guía, dejé que mis dedos acariciaran los increíbles bloques de piedra que encierran la montaña donde alguna vez el Templo estuvo erigido. Y después nos paramos en un punto donde podíamos ver una piedra especial. Mi guía, una jovencita de Pittsburg que se había mudado a Israel, dijo en voz baja: “Esta es la piedra del Monte Moriá”.
Miré a esa piedra negra y dura. “¿El Monte Moriá?” - pregunté. “¿Quieres decir…?”. Ella acabó la frase por mí. “Sí, aquí es donde Abraham tomó a su hijo Itzjak para sacrificarlo”. La escena de mi libro de texto regresó a mi mente. Pero ya no me asustaba. Ahora sabía que Abraham vivió en un tiempo en donde sacrificar a un hijo era una práctica común. La lección del Monte Moriá era precisamente que Dios no quiere el sacrificio humano - que Dios no es alguien del cual uno debe tener miedo. El túnel estaba muy silencioso, poco iluminado, fresco. La voz de mi guía era un poco más fuerte que un susurro: “Aquí es donde comenzó todo”. No podía hablar. Ella tenía razón.
Este lugar representaba el principio de mis dudas. Y, después de todo, el final de las mismas.
Aquí en el túnel oscuro, mirando la roca del Monte Moriá, crecí. Esa noche pasé Shabat en un hogar en el corazón de la ciudad vieja. Cantamos canciones; canciones felices. Me sentí bien. A través de la ventana pude escuchar las mismas canciones y ver las otras casas alumbradas por las luces cálidas de las velas.
Cerré mis ojos y podía ver la cara de mi madre a través de las velas, diciendo los rezos de Shabat.
Esa noche sentí que había vuelto a casa.

Un Gran Camino por Recorrer
Sé que mi travesía aún no acabó. Tengo todavía un gran camino por recorrer.
Cuando apenas regresé a estudiar Torá, estaba motivado. Sólo tenía 350 páginas para estudiar. Pero cuando empecé a estudiarla seriamente, entendí por qué dicen que es una vida de estudio, ya que me tomó más de dos meses salir del relato del Jardín del Edén. Antes de que pudiera acabar, mi espalda se lesionó y pasé una operación. Dos semanas después tuve un ataque cardíaco y mi vida estaba acabada por tener que volver a aprender a hablar.
Ahora ya no soy tan engreído como solía ser. Ahora no tomo el lenguaje por sentado. Cuando no tenía problema con él, parecía tan natural. Piensas y lo expresas verbalmente. No te das cuenta de que existen miles de terminaciones nerviosas en tu mejilla, tu lengua, tus labios. Nunca piensas en el movimiento de tu lengua contra tus dientes, y todo combinado con tus cuerdas vocales. ¡Hablar es un milagro!
Y los milagros sólo vienen de Dios. Y están a nuestro alrededor. Recuerdo haber sido despertado por un temblor, y por poco fui tirado de la cama. Ese poder - ¿de dónde vino? ¿Alguna vez has visto un huracán que levanta a los largos árboles como palillos? Es impresionante.
¿Alguna vez has visto el cielo en una noche oscura? Existen cientos de billones de estrellas en otras galaxias. ¡A billones de años luz de distancia!
Un milagro tan increíble asombra a la mente.
Pero yo estoy esperando por un milagro pequeño. Espero que no sea demasiado tarde para mí. Si Dios es un Dios paciente, probablemente me dará el tiempo suficiente para estudiar las cosas que tengo que saber para entender qué es lo que nos hace a los judíos ser la conciencia del mundo.
Kirk Douglas

(Extraído de un discurso de Kirk Douglas en el Centro Simon Wiesenthal, 27 de Septiembre de 1997)

Friday, February 18, 2011

l'Struma


... els donaré un nom etern, que no es perdrà mai


En els Arxius militars soviètics hi ha aquest document referit al submarí SHCH-213 comandat pel Tinent colonel Isaev:

El submarí Sc-23... en la matinada del 24/2/1942 va tenir un encontre amb el vaixell enemic desprotegit Struma... El vaixell fou torpedejat exitosament des d’una distància de 1.118 metres i enfonsat... Oficials joves... Comandant de la unitat i oficials no comissionats... i el mariner de la Flota Roja que va disparar el torpedo... han mostrat coratge.

Han mostrat coratge... quin era aquest vaixell enemic anomenat Struma, torpedejat i mereixedor de tal valerós reconeixement?

Struma era un barcassa grega de 45 metres de llargada, construïda el 1830, que el 1942 fou contractada per l’organització jueva revisionista Betar i que navegava a les ordres d’un capità búlgar, sota bandera panamenya, des de Constança (Romania) cap a Palestina i que va fer cap, a causa del seu mal estat, al port d’Istambul a on les autoritats turques i les consolars britàniques van impedir que continués el seu viatge, o que fossin desembarcats els seus tripulants, essent, finalment, torpedejat i enfonsat per un submarí soviètic. A dintre seu, moriren 759 persones, i aquí ve la peça clau de la història, eren persones sense cap pàtria, jueves.

Vaixell grec, capità búlgar, bandera panamenya, port romanès, escala turca, destinació Palestina, torpede soviètic més el malaire de les SS nazis i de la Guàrdia de Ferro romanesa, amb el lema Totul pentru Tara (Tot per la Pàtria).

Tot plegat, el paradigma de la insostenible supervivència d’un Poble sense pàtria, sense cap vaixell, ni tripulació, ni port, ni bandera, ni cònsols, ni administració ni exèrcit que el protegís i l’emparés, tot plegat el paradigma de la necessitat vital de disposar d’una terra, d’una bandera, d’uns vaixells, d’una administració i d’un exèrcit que el protegissin, que l’emparessin i que li garantissin la seva supervivència.

Aquesta és la lliçò de l’Struma, nom mitològic del riu grec (en català Estrimó), una barcassa de 45 metres d’amplada per 16 de màxima amplada, de més de cent anys, amb només un servei, atapeït de gent provinent, majoritàriament del municipi de Barland, que havien esperat dies i dies a Constança per a sortir de la persecució racista i que havien pagat fortunes per un bitllet que els havia de portar cap a la Terra Promesa. El moll de Constança i els seus vaixells de fugitius ja eren anomenats els vaixells taüts, per l’agència Associated Press. A l’any 1940, un vaixell uruguaià, Salvador, havia salpat sobrecarregat amb 327 persones, 204 van morir en un naufragi.

Surten el 12 de desembre de 1941 i, tres dies més tard, la barcassa s’espatlla i ha de fer port a Istambul. Allí, inicialment sense recursos, esperen ajut i visats. L’ajut arriba, la JDC (Joint Distribution Committee) envia una primera remesa de 50.000 $ per als queviures i la comunitat jueva turca ofereix un camp de refugiats propi a les autoritats. Tot plegat és endebades, les autoritats britàniques, a les ordres del Secretari de Colònies, Walter Edward Guinness (cerveses Guinness), baró de Moyne, neguen els visats i l’Alt Comissionat britànic a Palestina, Harold MacMichael, com aquell qui s’espolsa el problema, digué: El destí d’aquesta gent fou tràgic, pel fet que eren nacionals d’un país en guerra contra Bretanya, procedents directament de territori enemic. Palestina no tenia cap obligació vers ells.

Jueus romanesos, fugits de Romania perquè els consideraven jueus, no nacionals, i rebutjats arreu perquè eren considerats romanesos i no pas jueus, ja que aquests no tenien pàtria. A on havien d’anar per salvar-se, si no tenien cap pàtria al món?

El Llibre Blanc britànic que impedia l’emigració jueva cap a Palestina es complia irremissiblement, i lord Moyne i sir Harols n’eren fidels i polits servidors que veien aquells jueus perseguits com a romanesos amb guerra contra Gran Bretanya i que, per aquesta causa, no podien conseguir el visat vers el Mandat britànic a Palestina. Els turcs, neutrals, no volien deixar entrar ningú sense visats; els romanesos, a qui se’ls va oferir la mercaderia humana, tampoc.... i els soviètics a l’aguait de tancar qualsevol via d’escapada des del Bòsfor.

Tots els contrasentits d’un atzucac que, ja feia temps, només tenia un desllorigador, aconseguir una pàtria. Mentre, els turcs, donen un temps per a què els britànics, o qui fos, s’emportin aquell vaixell atapeït i putrefacte, a on més de 700 persones, sense quasi queviures ni aigua ni higiene es troben enclaustrats i que han de fer torns per a sortir a coberta i respirar. Passen els dies, les setmanes i els mesos, el dia 23 de febrer, en el segon intent, els turcs tallen la cadena de l’àncora i empenyen la barcassa al Mar Negre, fora de les seves aigües territorials, i al dia següent, a les 9 del matí el submarí soviètic SHCH-213, a les ordres del Tinent colonel Isaev, enfonsa l’Struma amb el coratge de la seva tripulació.

759 morts, dels quals 749 eren jueus, i 1 supervivent, David Stoilar. Els pescadors turcs intenten rescatar les víctimes quan senten l’explosió, les autoritats turques ho impedeixen i imposen el silenci. Silenci damunt l’Struma, silenci damunt el mig milió de víctimes jueves de la Shoà a Romania, membres d’un país en guerra contra la Gran Bretanya i, per això, fora de la responsabilitat dels britànics. Tants països que, d’una manera o altra intervenien, com Grècia, Panamà, Bulgària, Romania, Turquia, URSS, Gran Bretanya i cap d’ells sense fer res, sense sentir-se’ls seus... només hi havia un camí possible, establir una pàtria que protegís aquest Poble, sempre perseguit i desvalgut de qualsevol empara duradora.

Lord Moyne va plegar com a Secretari de Colònies el 22 de febrer de 1942, tot just un dia abans que els turcs, empenyessin la barcassa a la tragèdia. A la Cambra dels Lords, es mostra contrari a la futura emigració jueva cap a Palestina, perquè era un territori molt petit i, també, perquè no eren una raça pura, per haver-se barrejat amb els gentils, i no conviurien bé amb els àrabs, els altres semites de la zona. L’agost de 1942 és nomenat la màxima autoritat britànica a l’Orient Proper i s’estableix a El Caire, com a Ministre diputat resident.

Com a màxima autoritat britànica a l’Orient Proper, fou l’encarregat de sospesar la proposta formal d’Himmler Blut Für Ware (Sang per Mercaderies), més coneguda per Sang per Camions. Aquesta proposta, que li fou transmessa a lord Moyne per mitjà de Joel Brand, membre de la resistència jueva hongaresa, consistia en lliurar 10.000 camions als nazis a canvi de salvar de l’extermini a un milió de jueus hongaresos. Joel Brand fou empresonat a El Caire durant uns mesos i interrogat pels britànics. Segons diverses informacions, en un dels interrogatoris, lord Moyne digué: Que hauria de fer jo amb aquest milió de jueus?

Tot i que lord Moyne sembla ser que estava d’acord en fer una contraposta, la postura oficial del govern britànic fou la de desestimar l’oferiment nazi. Com a conseqüència, 437.000 jueus hongaresos foren gasejats a Auschwitz entre maig i juny de 1944.

Joel Brand fou alliberat a l’octubre i va ingressar a l’organització jueva revisionista Lehi (Lohamei Herut Israel o Lluitadors per la llibertat d’Israel). El mes següent, el 6 de novembre de 1944, dos membres d’aquesta organització, Eliyahu Bet-Zuri i Eliyahu Hakim van assassinar lord Moyne a prop de casa seva a El Caire, amb l’ajut d’egipcis, tota vegada que el grup fundat per Stern propugnava una aliança de semites (àrabs i jueus) contra l’Imperi Britànic.

Bet-Zuri i Hakim foren atrapats, jutjats i sentenciats a mort. El 23 de març de 1944 van ser penjats a la forca. El 1975, els cadàvers foren traslladats a Israel i enterrats en el Cementiri Militar de la Muntanya Herzl de Jerusalem.

Els 759 morts de l’Struma foren engolits a les aigües del Mar Negre. Els seus cossos, que en vida ningú no els volgué, són rememorats al mur del Yad Vasehm amb les paraules d’Isaïes: Jo els donaré en la meva casa i en els meus murs una estela i un nom que valdrà més que no pas fills i filles, els donaré un nom etern, que no es perdrà mai (56, 5).

ignasi carnicer barrufet

Thursday, February 17, 2011

Contra la campanya d'adoctrinament a les escoles



Kalashnikov-kids
Han actuado
0 personas
Nos faltan
0 firmas


Actúa ahora


Tu nombre
Tu apellido
Tu correo-e
Cód. Postal







Friday, February 11, 2011

Tuesday, February 8, 2011

correu electrònic


Aquests dies em toca explicar als alumnes la manera correcta d'enviar un correu electronic. Els dic que siguin curosos amb la forma, que no és el mateix enviar un correu a un amic que enviar-me'l a mi, per exemple. 
També, si comenten al facebook, cal que facin diferència entre quan parlen amb els amics o quan som al grup de la classe. Que no tot s'hi val a tot arreu...

I justament aquests dies circula el correu de la subdirectora General de Formación para la Seguridad Vial de la DGT. És la meva obligació de mostrar-lo a la classe com allò que no ha de ser.

Saturday, February 5, 2011

Ho va dir clar

"No trobeu que, tal com estan les coses només es poden solucionar amb una dictadura de mà dura?"
Les tres que escoltàvem vam obrir uns ulls com a taronges, no podíem articular paraula.
I ella anant-hi insistint, com acostuma a fer la gent quan es veu assistida per la raó i veu que no contradius res.
"Au, canviem de conversa i para de dir rucades. Vols dir que has pensat prou el que dius?"

O no té res al cap o volia provocar. I es proclama socialista ella, militant del partido!

Em sembla que va ser un somni!

Escriuria més però no en tinc ganes. Tinc la sensació que el que he escrit no es pot creure. Hem tocat fons!

Thursday, February 3, 2011

Endavant Carni-Crack!



Fa pocs diumenges, vam celebrar els 40 anys del meu nebot Xavier i els 38 de la seva dona, la Loli, en una festa-pedalada a l’Albiol. Un matí càlid; ho era al carrer, ens va lluir el sol, i ho va ser en l'ambient emotiu, familiar i d'amistat que vam viure durant la celebració. El meu nebot és campió d’Espanya de BTT en la seva categoria. I és bo. I... què puc dir més que no digui aquest amic seu, la carta del qual m’ha fet arribar el Xavier per dir-me que...

Bona nit tieta,
L’adjunt fa referència a un escrit d'un bon amic...
I m’agradaria compartir-lo amb els meus.
Només és perquè sapigueu que estic molt orgullós de ser qui sóc, i tenir un bon cognom.
Gràcies,
Xavi

[...] a 26 de Gener de 2011

Xavi, us ho mereixeu... per ser com sou i per moltes raons, tots els que diumenge hi érem i d'altres que no hi van poder ser vam voler agrair-vos amb la nostra presència el poder compartir un dia especial per als dos com és el de celebrar un aniversari i més encara en el teu cas que passes la barrera psicològica dels 40, on potser arriba un d'aquells moments en la vida en què et planteges una mirada enrere per veure tot allò que has fet i tota aquella gent que has conegut; alguns hi són i d’altres es van quedar pel camí.

Potser no havia tingut la oportunitat mai de dir-t'ho així tan clar, ¿però tu ets conscient del que signifiques per al tota la gent que et segueix? Xavi, jo que potser no fa molt de temps que et conec però crec que hem tingut una química especial d'ençà que un dia vam coincidir pedalant amb el Manel Chivite (sempre em recordaré d'aquell dia), et puc dir que tot això que vas veure diumenge és només una petita mostra del que la teva gent sent per tu... Aquesta humiltat i senzillesa que et caracteritza és la que ha calat tant a dins dels cors de tots aquells que estan al voltant teu. Un dissabte a la tarda pots estar espurgant els avellaners i l'endemà guanyant un campionat d'Espanya... Això és el que meravella a la gent que t'envolta, sense ostentacions, sense necessitat d'aparentar res. Un petit exemple és el que es viu a la cursa de la Pica: estic segur que dels 800 paios que hi havia allà tots et coneixen, saben qui ets o almenys t'han sentit anomenar.... 'El carni... el màquina... ho guanya tot... etc etc...' aquests eren els comentaris allà a prop teu que tu ni te n'adonaves però jo que hi era uns metres més enrere els sentia. Ningú deia: 'és un xulo de merda...' com he sentit dir d'altres persones que ni s'apropen a la teva ombra i es pensen que són millors que l'Hermida perquè tenen un blog on hi posen els entrenaments i resultats que fan...

Ara semblaré 'el abuelo cebolleta' però t'explicaré una anècdota que mai t'he dit abans... Quan jo començava en aixo del BTT, fa cosa de 3 anys, una de les primeres curses on vaig participar va ser La Pica del 2009. Tu vas fer primer i em vas treure més d'una hora i mitja de temps, imagina't el meu nivell... jo pensava, ¿com pot ser que hi hagi paios que van tan forts i que em passin com avions...? i entrenava i entrenava i somiava en semblar-me algun dia al Xavi Carnicer... perquè tothom amb qui parlava em deia que era un màquina, que era d'un altre món... que no era normal... i jo et veia de lluny allà com un ésser d'un altre planeta amb la indumentària de Massi i pensava: “Segur que arribar a conèixer algú així és impossible... aquesta gent és inabastable, juguen en una altra divisió... segur que amb els globeros com jo ni tan sols hi parlen. I vaig entrenar-me cada cop més i més amb un únic objectiu: algun dia poder assemblar-me a algun dels campions per qui tanta admiració sentia... Vet aquí que un dia ens vàrem conèixer pedalant, i tot allò que tantes vegades havia sentit dir a la gent ho vaig poder viure per mi mateix, però no a nivell esportiu sinó a nivell personal perquè tot allò que es deia de tu a dins dels circuits no tenia ni punt de comparació amb el que has fet i fas per la gent fora d'ells. Aquesta humiltat que et caracteritza de seguida captiva als que t'envolten i amb mi no va ser menys. Jo al·lucinava quan et veia allà i pensava per mi: “Eh tio! que aquest paio que porto a roda és el campió d'Espanya!”, no m'ho podia creure que poguessis arribar a ser tan proper no coneixent-me de res. Després van passar els dies i jo explicava a la gent que sortia amb tu i m'ensenyaves coses de les que saps... amb tu vaig aprendre (i aprenc) moltíssimes coses com fer sèries de força (mortals) i vaig aprendre el significat de la frase 'per no patir a la cursa s’ha de patir entrenant'.

Xavi, amb tot aixo et vull dir que com jo, molts (per no dir tots) dels teus amics a més d'amics som els teus fans incondicionals. Això no es fàcil d'aconseguir i tu ho has fet. És per aquest motiu que et volia escriure aquestes línies per fer-te pensar una mica en positiu i reflexionar sobre totes aquestes coses que has fet durant 40 anys que acabes de complir. Tota la gent que hi ha al teu voltant no és fruit de la casualitat i dubto que en cap cas per interès. A la vida s’ha de tenir sort però tu saps tan be com jo que la sort també s’ha de buscar i fer coses per tenir-la. Jo crec que tota la gent que hi ha al teu voltant, començant per la teva dona, no és només sort, també t’ho has guanyat per ser com ets.

Espero poder celebrar molts mes aniversaris amb tu i la resta de la gent que envolta aquesta gran familia.

XXX

Wednesday, February 2, 2011

Un altre...

Aquests dies ens cal una mica d'humor (almenys a mi). Vegem, la tipologia és variada:

Follow by Email