Monday, January 31, 2011

Egipte...

No és or tot el que lluu. Les coses a Egipte, a Tuníssia,  Jordània, al Iemen... poden acabar molt malament. Ajuntem-hi els darrers fets a Salt i cal que estem alerta per preservar els valors de la llibertat i la democràcia (que no ens agafin per sorpresa, ni per haver pecat d'omissió): 

"Diversos manifestants a Egipte van explicar a un periodista de la CNN les seves raons i el perquè volen enderrocar Mubarak: "Odiem a Israel i si Mubarak no està destruirem .... Israel maneja als EUA" van dir entre altres coses."
(Vía)

Thursday, January 27, 2011

La memòria

La pregunta:

I què hauria fet si m'hi hagués trobat?

Monday, January 24, 2011

Aqueix també ho porta de la seva manera


And Abraham awoke in the middle of the night and said to his only son, Isaac, "I have had a dream where the voice of the Lord sayeth that I must sacrifice my only son, so put your pants on."
And Isaac trembled and said, "So what did you say? I mean when He brought this whole thing up?"
"What am I going to say?" Abraham said. "I'm standing there at two A.M. I'm in my underwear with the Creator of the Universe. Should I argue?"
"Well, did he say why he wants me sacrificed?" Isaac asked his father.
But Abraham said, "The faithful do not question. Now let's go because I have a heavy day tomorrow."
And Sarah who heard Abraham's plan grew vexed and said, "How doth thou know it was the Lord and not, say, thy friend who loveth practical jokes, for the Lord hateth practical jokes and whosoever shall pull one shall be delivered into the hands of his enemies whether they pay the delivery charge or not."
And Abraham answered, "Because I know it was the Lord. It was a deep, resonant voice, well modulated, and nobody in the desert can get a rumble in it like that."
And Sarah said, "And thou art willing to carry out this senseless act?" But Abraham told her, "Frankly yes, for to question the Lord's word is one of the worst things a person can do, particularly with the economy in the state it's in."
And so he took Isaac to a certain place and prepared to sacrifice him but at the last minute the Lord stayed Abraham's hand and said, "How could thou doest such a thing?"
And Abraham said, "But thou said ---"
"Never mind what I said," the Lord spake. "Doth thou listen to every crazy idea that comes thy way?" And Abraham grew ashamed. "Er - not really … no."
"I jokingly suggest thou sacrifice Isaac and thou immediately runs out to do it."
And Abraham fell to his knees, "See, I never know when you're kidding."
And the Lord thundered, "No sense of humor. I can't believe it."
"But doth this not prove I love thee, that I was willing to donate mine only son on thy whim?"
And the Lord said, "It proves that some men will follow any order no matter how asinine as long as it comes from a resonant, well-modulated voice."
And with that, the Lord bid Abraham get some rest and check with him tomorrow.

Woody Allen, Without Feathers

Sunday, January 23, 2011

L'ametller del tros dels veïns

Aquest migdia

L'ametller del tros dels veïns ja ha florit. Dijous vaig sortir a caminar i pel terme ja apuntaven totes les flors dels ametllers. Avui fa fred, però aquest sol lluent del Camp no te'l deix sentir tan intensament. Aquest matí a l'Albiol, la temperatura era sota zero, i conversant al sol tot mirant l'espectacle que la natura ens oferia de cara a mar, ni ens n'adonàvem.

He buscat aquests textos de fa dos anys per veure com la meva ànima ha canviat en aquest temps:

Trobo a faltar els ametllers florits. Enguany encara no treuen flor. Deu ser que ha fet molt de fred a l'hivern i encara estan adormits. Escric això de nit mentre penso que potser demà sortiré al carrer i veuré que ja hi ha flors a l'ametller del tros del davant de casa. Vaig massa atabalada, no me n'adono dels prodigis que es produeixen davant meu fins passats uns quants dies, i em sap greu no haver estat puntual a la cita.

Em deia el Xavier Amorós que a ell els ametllers florits li semblen un espectacle carnavalesc, una disfressa alegre i ufana que la naturalesa ens ofereix enmig d'un hivern trist i grisós. Amb el carnaval no fem res més que fer com els ametllers, canviar per uns quants dies, lluir, fingir, veure-ho tot bonic i tornar, en acabat, a la realitat.

Potser sí; jo que no sóc amant de carnavals ni de disfresses, hi veig els primers senyals de què s'acaba l'hivern, que la vida vol tornar i ens avisa d'una manera cridanera i colorida; contrast de colors que dóna ànims a seguir, a sortir de la quietud de l'hivern, a començar amb més activitat. Els veig com una mostra d'optimisme, que et fa adonar que tot plegat l'hivern, aquest hivern de la vida que a vegades ens entristeix, no és tan llarg ni tan dur.
(20 de gener del 2009)

migdia de la Candelera del 2009

Eren les dotze del migdia i feia unaclaror grisa. No n'hi ha com per cantar victòria, però ja s'albira un canvi en l'humor del temps. I demà és la Candelera i plorarà, i l'hivern serà ja fora. Ho diu la dita. L'home del temps qui sap què dirà. Fins la primavera queden dies, que passin a poc a poc, com haurien de passar tots els que ens queden per viure. No hi ha pressa per acabar.
(2 de febrer del 2009)


Friday, January 21, 2011

Ari Ben Canaan

(Dedicat als de la conyeta amb el David :)))

[Jewish Ari Ben Canaan is masquerading as a gentile British officer named Bowen]
Maj. Caldwell: [about Jews] They look funny too. I can spot one a mile away.
Ari Ben Canaan: [pointing at his eye] Would you mind looking into my eye, sir? It feels like a cinder.
Maj. Caldwell: Yes, certainly.
[Caldwell looks into Ben Canaan's eye]
Maj. Caldwell: You know, a lot of them try to hide under gentile names, but one look at their face, you just know.
Ari Ben Canaan: With a little experience, you can even smell them out.
Maj. Caldwell: I'm sorry Bowen, I can't find a thing.

Wednesday, January 19, 2011

Krusty i son pare


... també son jueus i cadascú ho viu de la seva manera. El pare és rabí, respectat per tota la comunitat jueva de Springfield i no es feia amb el fill perquè no volia que fes de pallasso. Sort en van tenir del Bart* i de la Lisa Simpson perquè van intercedir en la seva reconciliació. I va arribar un dia en què el Krusty, ja una miqueta tard, va voler fer la Bar Mitzvà (que no havia fet quan tocava perquè era poc seriós amb les observances) i la va fer sonada.
Be, doncs, quan els països àrabs van comprar la sèrie, el primer que van fer és treure'ls d'escena! a part de no deixar beure cervesa al Homer i treure-li els "hot dogs" de porc del menjar.
Herschel Shmoikel Pinkus Yerocham Krustofsky
Rabí Hyman Krustofsky

* Extracte de la conversa entre el Bart i el Rabí:
Bart: "Hem vingut per parlar del teu fill."
Rabí Krustofsky: "No en tinc jo de fill!"
Bart: "Bé doncs. Hem fet tot aquest camí i ens hem equivocat de persona."
Rabí Krustofsky: "Home, no t'ho prenguis al peu de la lletra!

Tuesday, January 18, 2011

LA PREGUNTA (...i, com són els jueus?)

Si massa vegades et fan la pregunta, tingues la resposta a punt:

LA RESPOSTA:
- Així. That's it!


Wednesday, January 12, 2011

Preterit imperfet d'indicatiu

Ai com patia!

Avui tocava el pretèrit imperfet de l'indicatiu a la classe amb els estrangers. Hem començat explicant "Com era quan era petit?". També m'ha tocat el torn d'explicar a mi. I he recordat, entre altres coses, que era molt tímida, i que el cine em feia por. Més que por, em feia patir. Els dibuixos animats de Tom i Jerry que feien abans de començar m'eren un sofriment. No parlem de quan la mare, amb tota la il·lusió del món, em va prendre al cine a veure Pinotxo. Em vaig passar la pel·lícula amagada a les seves faldilles, vaig patir tant per aquella pobra criatura a qui dos malvats ensarronaven, que no em van quedar ganes de tornar-hi. El cine no estava fet per a mi. M'estimava més quedar-me a casa amb la padrina Maria i jugar a cartes amb les seves amigues: la Gasulla, la Isabel Macai, l'Antònia de les Conxes, la tia Pilar... que venien a passar la tarda. 
Parlo de quan tenia cinc o sis anys, però més tard no em va passar la por ni el patiment. A les pel·lícules dites "de por" ja no hi entrava. La primera que vaig intentar veure de Dràcula em va durar fins que es van acabar les lletres de la presentació, no vaig aguantar més. Evidentment, parlo d'aquella època en què als pobles feien cine els diumenges. Dues pel·lícules. A la mitja part: pipes, palomites, moresc, un xiclet i un xupa-xup; tot plegat, un duro!, i el cine valia deu pessetes. 
Es va acabar el cine als pobles i a mi el patir no se'm va acabar. Fa pocs anys recordo haver sortit de la sala de cine per no patir. Una vegada vaig veure, sola a casa, una cosa que li deien Àlien. Ho vaig acabar tancant la televisió!
Sempre havia pensat que de petita era una nena normal. Avui ho he començat a dubtar!

Monday, January 10, 2011

La relíquia


Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

Joan Alcover


http://www.youtube.com/watch?v=FMrbg4Y9CBg


Wednesday, January 5, 2011

Què han portat els reis de l'orient?

El meu relat de la marxa per Guilad Shalit a Tel Aviv






Ho vaig saber ahir al vespre pel facebook. De seguida hi vaig posar "Hi assistiré". Puntualment, a dos quats d'11 del matí, el Yair, l'Ignasi i jo érem davant del teatre Cameri a Tel Aviv. Moltes mares i molta gent esperava la mare de Guilad per començar la marxa pel seu alliberament; marxa com les moltes que es fan arreu del país i com les que vam viure també molts de nosaltres a Madrid i a Barcelona.
La família de Guilad anava acompanyada per Yael Dayan, la filla de Moshe Dayan i actual membre de la Knesset.
Ha obert els parlaments Gila Almagor, considerada una de les millors actrius israelianes. També ha parlat la mare de Ehud Goldwasser un dels soldats segrestats i assassinats en la darrera guerra del Liban. L'ambient, en cap moment era de crispació. Evidentment que es demanava al govern que fés més del que fa; es repartien cartes per enviar personalment a Netanyahu... Com que no entenia el que deien si no m'ho traduia el Yair, anava mirant al meu voltant: ulleres de sol (el dia estava mig ennuvolat), nassos vermells que anaven ensumant, ulls vidrosos, dits que rescaven els ulls, llavis closos i apretats... I la veu de Lea Shabbat amb la guitarra als braços cantant "Sempre esperant-te". I també tots entonant la cançó que Aviv Geffen va fer per Guilad.
Amb veu forta i segura, ens hem dit Shalom entonant la Hatikvà.

Bon any ple d'Esperança.

Tel Aviv, 31 de desembre de 2010

Monday, January 3, 2011

Israel és així


Veieu? Israel és un país diferent; tot passejant per Tel Aviv, aixeques el cap i veus elefants que volen. O bé es fa realitat allò del:

"Mireu allà dalt
en els estels què hi ha:
És un gros animal
que amb bicicleta va.
És un elefant!
I què us pensàveu doncs?
Té una cua al darrere
i una trompa al davant."



Follow by Email