Sunday, September 4, 2011

Els llimbs

En aquellà època de la vida en què tot és blanc o negre i això dóna seguratat, hi havia el cel i l'infern. Els bons, cap al cel i els dolets, a l'infern. El purgatori em va donar una solució més personalitzada. Jo no seria mai ni santa ni monja; així que, amb uns quants anys al purgatori ho solventaríem. Podien ser molts anys de sofriment tan dolorós i insofrible com el de l'infern però amb l'esperança que algun dia podria contemplar la faç de Déu. I així m'aconformava.

Ja devia estar estudiat el moment en què es feien aparèixer "Els llimbs dels justos". Allí hi anaven tots els que no estaven batejats, criatures que morien als pocs dies de néixer sense ser a temps de tirar-los quatre gotes apressades al cap en senyal de baptisme, que eren pocs. Als llimbs s'hi estaven per sempre, tota l'eternitat, en un estat de beatitud, però privats de contemplar la faç de Déu i assaborir la felicitat del cel. A mi ja em semblaven bé els llimbs, ja m'hi hauria quedat; no tenia massa fal·lera per "contemplar la faç de Déu" i no t'hi cremaves; però la meva condició de batejada m'hi barrava el pas. 

A les "mitges tintes" només ens quedava el purgatori. Jo li dic el "sis i mig"; aquella nota que ni excel·leix ni suspèn; la mediocritat en la que m'he sentit sempre instal·lada, sense afany de competir ni de destacar.

Tot va canviar quan el meu món va sobrepassar els límits del poble i del país. De cop i volta, van aparèixer gent no batejada, sobretot albirava milions de xinesos (dels negres ja se'n cuidaven els missioners) que arribaven als llimbs. Amb l'"overbooking" als llimbs em van assaltar les primeres qüestions sobre Déu i tot el que fa a la religió... i així fins ara.

_________________

La porta del cel
La porta del purgatori
La porta de l'infern
En el camí de casa al tros, la mare o el padrí m'explicanven el conte del Ferreret, un conte dels de "Nostre Senyor i els dotze Apòstols que van pel món demanant acolliment per una nit...". Al conte, tal com pertoca, hi surten el cel, l'infern i el purgatori. Jo tenia exactament localitzades les tres portes. Passàvem primer pel davant de la del cel. Una porta reixada de ferro treballat, gran, i pintada de color platejat. Era l'entrada al xalet urbà d'una família rica. Una mica més avall, la del purgatori, de fusta, petita, atrotinada i insignificant. Era l'entrada a un petit hotet a les portes del poble. La de l'infern no venia de pas; la veia de lluny, gran, de ferro, amb barrots i pintada de negre. L'entrada a una finca rural. Seguíem de camí cap al tros i el conte continuava fins al final feliç que sempre he identificat amb el meu tros (deu ser els llimbs?).
______________

Si no vaig errada, el 20 d'abril del 2007, el Vaticà va abolir els llimbs. Ell dia que ho vaig sentir em va agafar mal de cap de pensar en la feinada per reubicar tantes animetes en pena. També devien tenir maldecap ells; així que, pels "googles" que he fet, dedueixo que ho deixen amb "stand by", confiant en la mà de Déu per a la instal·lació definitiva i afirmant-se en què l'única via per a la salvació és el baptisme.

I jo sempre amb dubtes!

Follow by Email