Sunday, July 17, 2011

Quedar-se orfe

La mare és la del mocador blanc al coll. La padrina Maria sempre patia que no se li "encostipés".

Quan es va morir sa mare de la Raymunda, va ser la primera vegada que vaig tenir la sensació: "La Ray s'ha quedat òrfena!". És que la Ray, com jo, és filla única. I té un mait, i tres fills, i ara néts... però... (i això ho he anat elaborant durant un munt d'anys) es va quedar sense ningú per compartir un passat, una memòria de la que ara només ella n'és dipositària. I vaig tenir la mateixa sensació amb la Mati, amb l'Ignasiet, amb el Quim Solé, amb tots els amics fills únics que ja no tenen pare ni mare. 
Fa poc més d'un any es va morir el pare. Ell m'havia transmès moltes històries de gent del poble, de la família, coneixia tothom i sabia anècdotes que explicava amb gràcia. Ara que ja no hi és, tot el que no ha quedat a la meva memòria ja està perdut, a no ser que la meva filla retingui alguna cosa del que li he explicat jo o son avi. Ja no puc pensar: "Ja li diré al pare que m'ho torni a explicar". 
Quan la mare es fa pesada explicant la seva infantesa, la guerra, la vida dels seus pares, avis i besavis, perquè ella és explicadora de mena i tenia un pare explicador, jo no li hauria de dir que ja m'ho sé tot, que porto més de cinquanta anys sentint-ho i que li podria recitar de memòria; el que hauria de fer és tornar-ho a escoltar i fixar d'alguna manera la valuosa memòria familiar.

Follow by Email