Wednesday, June 29, 2011

La revolució al tros del costat



No fa dos mesos que es va morir el veí del costat; uns dos mesos després que la seva dona. Eren ja vells, vivien sols i la vida té el seu cicle. 

El Manolo portava el tros com un jardí. Dues hectàrees d'avellaners no són feina dura de fer, i feia la verdura de cada temporada. També, uns quants olivers pel consum de l'oli de l'any i arbres fruiters. L'aigua de la mina, que raja dolça, i a l'estiu la del pantà, que la mina hi ha anys que s'estronca. Un mas vell, de l'època dels meus rebesavis, arreglat modestament per viure-hi: aigua corrent, electricitat, calefacció. Un rafal al carrer amb un ombriu que no deixava passar ni un raig de sol a l'estiu, i flors pertot. La Rosita era pintora, i bona. Havia estudiat a Barcelona i al cap d'uns anys havia fet cap de nou al poble. Una Arcàdia, diríem fent al·lusió a la mitologia. 

"Veurem la revolució al tros de Manolo", dèiem a casa els darrers anys, i... sí, la comencem a veure. Ja no es reguen les plantes ni els arbres; l'herba s'ensenyoreix del mig dels bancals i de sota dels arbres; la pitjor, el miraguano, puja i escanya tot el que troba; el rafal està ple de fulles seques i enguany no han sortit tantes flors; els "hijitos míos", cinc o sis gossos peteners que la Rosita així anomenava, la majoria han desaparegut, només un o dos vaguen perduts per les rodalies... En fi, el temps passa indefectiblement i algú tornarà al tros i esperem que la cultura i la civilització s'ensenyoreixin de nou de la natura.

No m'invento res. Ja ho deia Josep Pla: "Cultura contra natura". I des que ho vaig llegir veia venir la revolució al tros del costat.


Follow by Email