Friday, May 6, 2011

ESCENES DE LA TERRA (1)

Lo camí dels Molins de baixada als anys 50 (foto arxiu Josep M. Ràfols)
Gràcies al Josep Maria Ràfols Cabrisses (el Mima, cosí dels cosins del meu home), ha arribat a les meves mans el llibre del seu besavi Frederich Vidal i Ferrer (de ca Fontanals) "Escenes de la terra" en el que hi ha alguns relats sobre la vida a La Selva del Camp a començaments del segle XX. El llibre té el valor afegit de ser un retrat de costums i maneres de viure a La Selva de fa més de cent anys. Està escrit en català d'abans de la normalització fabriana. Jo miraré de "normalitzar-lo" servant, en el que pugui, la seva autenticitat. Aquest primer relat que transcric, és interessant pel tema de jugar a fer la guerra, ans tan habitual i avui tan políticament incorrecte; i també perquè aquest joc es feia sempre en castellà, en el castellà que sabien llavors la gent de poble que poques vegades el sentien parlar.

"Frederich Vidal i Ferrer era fill de Francesc de Sales Vidal i Torrents, que també va passar temporades a ca Fontanals quan la casa era propietat del seu cunyat Josep Fontanals. Aquest home va ser uns dels que van escriure teatre en català, a la segona meitat del segle XIX, junt amb Pitarra, Eduard Vidal i Valenciano, etc. Un grapat de les seves obres es van representar a teatres de Barcelona. La seva peça més famosa va ser "La Malvasia de Sitges" Va morir sent Alcalde de Vilanova i la Geltrú." Josep M. Ràfols
______________

Lo camí dels Molins de pujada als anys 50 (foto arxiu Josep M. Ràfols)

Lo batalló petit

- Un... do ...tres.. cuatro...
Una remoreta lunyana s'anava deixant oir; un sorollet acompassat s'apropava; era una cosa que venia i marcava el pas.
- ¡Alto! -crida una veueta que amb tot i ser d'un home ben menut semblava pertànyer, ja, a la raça dels que manen.
-¡Uno!
I es para el batallonet; un silenci sepulcral succeeix a l'anterior saragateta.
- ¡A vert: firmes!
Lo general Quanitu acabava de donar l'ordre obeïda instantàniament. L'abanderado, més seriós i dret que un veritable cabo de gastadors, s'avança i saludant marcialment, fa saber a l'altre general, l'Antonet, que el presoner ja és en el lloc segur, vigilat de prop pel cabo Olegari i dos soldats dels més ferms del batalló.
-Està bé; vaig a comunicar-ho al Rei – contesta molt formal lo general Antonet.
Lo senyor Rei, Pepis per bon nom, s’apariava en aquell moment, una ploma del barret que amenaçava una caiguda. Era sa indumentaria senzilla com deuria ser la d’un rei de terra pobreta i desvalguda; un barret de palla, cansat i recansat de servir i anar per les soleiades, reposa damunt de son reial caparró que animen uns ullets de poca laxa; les ales cosides d'ací d’allà a la copa amb puntadetes clares formen curves armòniques i elegants que volen semblar les ones del mar i al davant unes lletrasses grosses, ben plenes de color: S.M. indiquen la majestat de què està investit son propietari; borles de cortinatges vellecons pengen del barretet i baixen, baixen entortolligant-se al voltant de la cintura que vesteix una bata descordada a mig aire pel davant i agafada, amb agulletes, pel darrera, simulant una casaca; un sabre esgarrifós completa l’equipatge.
Sa Majestat En Pepis I es passeja tot ranquejant, a rereguardia del batalló; és una coixesa accidental la que pateix lo bon reiet: una mala ensopegada amb una ampolla trencada que, per poc, li fa malbé un taló. La serietat, tot i anar coix, no ha fugit d’aquell semblant espavilat que, a la cuenta, s’ha fet càrrec de l’importantíssim paper que està representant i, en veure comparèixer els dos generals, lo Quanito i l’Antonet, para de caminar.
- Què hi ha de nou? –pregunta.
- Venim pel Consell de guerra; lo presoner està a punt.
- Anem-hi, doncs – i el senyor Rei comença a caminar.
Lo batalló segueix fins a la presó i forma. Una quietud de tomba regna; tots estan emocionats i, per les files, és immens l’esglai. Corren veus sinistres; potser sí que l'afusellaran! Los guerrers passen revista a les canyes, escopetes terribles que, dintre de poc, s’hauran d’encarregar de fer un òbit, portant a terme un acte horrorós... arrebatar, a mà irada, la vida d’un company! Perquè, ho era un company, encara que expulsat del batalló, feia uns quants dies.
Los barrets, tallats de diaris vells, es manegen molt, demostrant la nerviositat d’aquells que els porten; ho estan indignats de bo de bo perquè el presoner els ha insultat, aquell dia, en pasar lo batalló pel davant seu. – Soldadots! –los havia dit. Soldadots; quin insult!
Mentrestant, Goriet, l’abanderado, havia conduit el delinqüent a presència dels quefes superiors que deliberaven seriosament. Lo general Antonet era partidari de fer un escarment.
- Si gastem massa contemplacions –deia ell – ens arribaran a apedregar pels carrers, creiu-me.
L’altre general, lo Quanitu, semblava inclinar-se a la benevolença i el cabo Olegari reüllava el processat amb ben males intencions com si amb lo criminal haguessin mediat, anteriorment, algunes desavenences.
- Ara me les pagaràs –deia el cabo Olegari a cau d’orella del presoner.
Aquest semblava no tenir-les totes per més que procurés conservar una calma aparent i no deixava de vista el general Quanitu que s’havia erigit en defensor.
Lo senyor Rei, dóna un parell de passes enrera i amb veu que procura fer ben grossa, pregunta:
- Bueno, ¿qué hagamos...? ¿Que lo matamos, lo degollamos o lo dejamor anar?
- Lo matamos –declara el sanguinari general Antonet.
- Lo degollamos –murmura el cabo Olegari.
- Lo dejamos anar –afegeix lo general Quanitu.
- ¡Bueno!
Després de reflexionar una bona estona, lo senyor Rei En Pepis I declara el Consell finit i dicta la sentència, dient:
- Para hoy, te dejamos anar.
I allargant un braç majestuosament envers lo presoner, lo congedia, després de donar-li una mena de benedicció, semblant a les que tenia costum de veure repartir al senyor arquebisbe.
Lo cabo Olegari es posa a deslligar, de ben mala gana, el presoner qui, amb les alegries d’una propera deslliurança, no concedeix tota la importància que tenen a una bona colla de pessigots que, dissimuladament, li administra el cabo i, en veure’s lliure, tot fregant-se les parts damnificades, dona un salt i toca el dos de pressa, de por d’una repensada del Consell.
- Escolta! –li crida el general Quanitu. – Per avui te dejamos anart, pero, si hi tornes, te ficaremos á la preson.
I, girant-se marcialment, saluda el Rei amb tota serietat presentant-li un sabre rovellat, imitant-lo el general Antonet que es diferencia del seu colega per un gran coll planxat i una corbatassa vermellenca, un trajo molt cuidat fins a mitges cames i sense mitjons, els peus calçats amb espardenyes.
::::::::::::::::::::::::::::::::::
Ja toquen a rosari; és lo moment que la quitxalla del poble espera amb més delit, car assenyala l’hora de berenar. Lo batalló és dissolt en arribar al pati que los serveix de quartel. Ja no hi ha categories ni llinatges, una vegada rendits los honors a la bandera i al senyor Rei.
La panxa humana ho vol així i no s’entén de raons i les panxetes de la menudalla, menos i ben segur que per un tall de síndria o un parellet de préssecs serien capaços d’afusellar el Rei i fins a l’abanderado.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
De tornada de caseua, los soldadets van entrant al pati, lo seu quartel acostumat, amb un tros de pa cadascú, fent anar les barres amb una empenta que prou que la voldrien sos pares respectius que la tinguessin quan fos l’hora de plegar vellanes.
Un xicotet menut entrava plorant; havia rebut un clatellot d’un altre soldat més dolent que la quina. Un crit d’indignació es deixà sentir, arreu, en aparèixer l’autor de la pegada que es troba, immediatament obsequiat pels venjadors de la pobreta víctima amb una munió de plantofades i cops de fusell. Lo mal soldat pot escabullir-se, després d’haver passat per aquella carrera de baquetes improvisada. Un per un, no en tenia per esmorzar una sola vegada, però no hi podia amb tants a l’hora i com a aquell lleó de la faula que una colla de mosquits van arribar a vèncer, així mateix li passa al Fierabràs que emprèn, com un llampec, la correguda cap a casa bramant com un galifardeu. La mare s’enfurisma en veure’l comparèixer tan malmès i maltractat injustament, com ell mateix delcara, tot ploriquejant.
- Pobre fillet de mes entranyes! Com me l’han posat! Quan passi el batalló, me la pagaran; al qui atrapi, l’esclafaré –diu aquella furia maternal, plantant-se a la porta.
:::::::::::::::::::::::::::::::::
Lo batallonet forma al pati; ja no hi pensa amb aquell soldadot despedit de manera tant eloqüent; l’alegira és general. És aquella tarda, tarda de joia i completa benaurança. L’exèrcit havia augmentat considerablement i el celebèrrim Pep de la gallinera, amb tots els seus, tornava a ser-hi, fetes ja les paus d’antiquíssims resentiments previnents, tots ells, de qüestions de quefatura. Cadascú havia arronsat una micota i en lloc de dos generals n'hi hauria tres; tot era qüestió d’augmentar plantilla.
- A vestirse.
Tota la mainada, apressant-se a acabar lo pa i amb la boca plena es vesteix; los barrets de paper damunt del cap i al coll la carabina de canya lligada amb un cordill. En un instant queden arranjats i formen.
- ¡Firmes!
La veu del general Pep es deixa oir.
- De frente y cap al camí dels molinos.
- Un... do... tres... quatro... –va marxant lo batalló cap a la plaça
Les dones, assegudes a les portes, apedacen les calces dels pagesos i miren com passa la tropa i les que compten fills entre les files se’ls guaiten amb un pam de boca oberta; fins els cau la baba a algunes d’elles.
Ja hi són a la plaça; ja pugen lo carrer de l’abadia; ja travessen l’hospitalet.. Quin gust dona de contemplar aquell batallonet que marxa amb una empenta encisadora. – Un... do... tres... quatro...
- Senyor Rei...! –crida l’ordenança, un menut que es diu Mulet.
- Molt corrents ve el Pepitu –observa el general Quanitu. – Alguna li haurà passat.
Lo Pepitu Mulet arriba tot esbufegant i parla molt escagarritxat i amb pena; es coneix que la correguda ha sigut bona.
- Que et passa, Pepitu?
- La Grollera m’ha empaitat –contesta l’ordenança, mirant al darrera seu per veure si venia.
- Qui és la Grollera? –pregunta el general Antonet.
- La mare d’aquell soldat que havem apallissat al pati.
- I és dolenta? Té mal genit?
- Sí, general Antonet; és un dimoni.
Aquest general muda de color i comença a mirar arreu, mig esverat. De sobre, la mà li cau amb furia damunt del pom del sabre i treint-lo de la vaina diu:
- La unió és la força, minyons. Tos de cara a l’enemic.
- Sí, sí, tots... –responen a una els diminutius guerrers. – Mori la Grollera.
En Pepis I adopta un posat de circumstància i fent lo cor fort, convençut de que li toca donar l’exemple, es disposa a manar lo primer com pertoca a un Rei, a un quefe.
- ¡Pilatón, firmes! –crida el general Quanitu.
Lo batalló es planta.
- ¡En su lugar... anso!
Lo batalló descansa.
- Entrarem al poble –diu lo gneral Pep de la gallinera. – Anirem l’un darrera l’altre; així, en passar pel davant de la Grollera podrem còrrer i molt serà que n’atrapi cap; en pic entrem al patí, som salvats.
- Té raó –aprova l’abanderado, donant lo seu assentiment al pla estratègic del general Pep.
Lo general Quanitu es dirigeix al seus subordinats i els adreça un llarg discurs que, sintetitzat, ve a dir:
- No badem; apretar a còrrer i fiar-se amb lo valor de les cames respectives; eviteu la repulsa de la bruixa endimoniada i feu cap al quartel pel millor camí que es pugui.
- ¡De uno en fondo! –mana el general Quanitu que era el quefe a qui tocava donar l’ordre, per dret d’antiguetat, en aquella ocasió tan solemnial.
:::::::::::::::::::::::::::
Camí avall, sense marcar cap pas i fent uns ulls com unes bassetges, emboca el batalló lo primer carrer del poble, carrer a on resideix la fera malvada, la Grollera, qui s’està a la porta esperant passar la tropa.
S’observa un moment de vacil·lació en lo cap de la columna i el pilatón, com l’anomena lo general Quanitu, es para un instant. Lo quitxotisme venç al capdavall; no en va són espanyols los qui formen la mainada i l’exèrcit segueix, impertèrrit, lo seu camí.
La Grollera ja els espera amb lo xiquet adobat al seu costat; un paso gimnástico muy acelerado segueix al paso natural i... com fuets, tiren carrer avall, lo Rei, los quefes i les classes, cirdant com a diablets, per espantar la por. Passen sense baixes.
- Ja et tinc, Xaparro; tu pagaràs per tots.
La Grollera comença a donar patacades a un soldat que posa el crit al cel. Los qui van al darrera giren cua i es posen a córrer més de pressa i més lleugers que un esquirol; lo carrer s’omple de dones i de criatures, puja la cridòria, los generals i el Rei, armant-se de valor, arriben a poques passes, de la fera, sabre en ma, decidits a fer-ne trossos i es paen, no gosant a anar més endavant.
Per fi, lo Xaparro pot escapar de les mans pecaminoses de la dona fastigosa i se n’entra apesarat al quartel, tot vermell de galtes i altres ignots indrets de sa persona maltractada; arraconat i evitant les mirades dels homes, plora.
Van arribant los fugitius.
- Me creia que ja éreu morts –exclama l’abanderado, encara esparverat. – Sembla un gos rabiós aquella dona.
Al carrer, comencen les raons; les dones renyen la Grollera i una batussa de menudalla amenaça a convertir-se en fenomenal saragatada de gent gran.
- Encara s’acabarà malament això –diu un home assegut i amb un peu embolicat. – Si no fos el peu...
- Què, què faríeu? – gruny la Grollera. - A on va aquet coix!
Tots s’hi barregen; mares, pares, avis, àvies, soldats que ploren i soldats que riuen. Alguns d’aquests, més espatarrats que no és de raó, llencen lo barret i l’escopeta de canya, insígnies del seu càrrec i se’n van a casa; són dels que no estan per qüentos, una mena de mariners d’aigua dolça com molts n’hi ha, soldats per dia de parada...
És l’exemple un factor principalíssim en totes les coses de la vida; grans i petits són micos d’imitació més o menys polimentats i, és clar, en veure la defecció dels uns, los altres també volen desertar i l’estat major es queda gairebé en quadro.
- Què fem, ara? –pregunta el general Antonet, en veure tanta solitud i amb veu emocionada.
- Què hem de fer? Anar-se’n a casa –contesta en Pepis I. – Quan no hi ha soldats, no es pot fer exercici, i ben net, sobrem nosaltres. Fora graus, fora honors, fora corones!
I els fets seguint a les paraules, la temuda majestat del Rei en Pepis desapareix del món i dels seus econtorns. L’estat major i fins l’abanderado es despullen de les insignes que, aviat, jauen abandonades sota del cobert dels carros.
- Morir a mans de la Grollera, és una vergonya! –murmura l’ex-general Antonet, prenent un aspecte compungit.
- Bah! No en facis cas –contesta l’ex-Rei en Pepis. – Lo papà, sempre ho diu que és aquet un món de mones i que no cal fer-ne cas; avui, tu; demà, jo...
- No; avui la Grollera, la bruixa maleïda!
- Con! –exclama el Pep de la gallinera. – Si valtros es doneu, jo no em dono. Anem, Goriet, a la plaça; trobarem l’Olegari i en formarem un altre de batalló. ¡La custió és sempre manar, con! Manar, manar sempre.

La Selva del Camp, Agost de 1905

Follow by Email