Thursday, February 3, 2011

Endavant Carni-Crack!



Fa pocs diumenges, vam celebrar els 40 anys del meu nebot Xavier i els 38 de la seva dona, la Loli, en una festa-pedalada a l’Albiol. Un matí càlid; ho era al carrer, ens va lluir el sol, i ho va ser en l'ambient emotiu, familiar i d'amistat que vam viure durant la celebració. El meu nebot és campió d’Espanya de BTT en la seva categoria. I és bo. I... què puc dir més que no digui aquest amic seu, la carta del qual m’ha fet arribar el Xavier per dir-me que...

Bona nit tieta,
L’adjunt fa referència a un escrit d'un bon amic...
I m’agradaria compartir-lo amb els meus.
Només és perquè sapigueu que estic molt orgullós de ser qui sóc, i tenir un bon cognom.
Gràcies,
Xavi

[...] a 26 de Gener de 2011

Xavi, us ho mereixeu... per ser com sou i per moltes raons, tots els que diumenge hi érem i d'altres que no hi van poder ser vam voler agrair-vos amb la nostra presència el poder compartir un dia especial per als dos com és el de celebrar un aniversari i més encara en el teu cas que passes la barrera psicològica dels 40, on potser arriba un d'aquells moments en la vida en què et planteges una mirada enrere per veure tot allò que has fet i tota aquella gent que has conegut; alguns hi són i d’altres es van quedar pel camí.

Potser no havia tingut la oportunitat mai de dir-t'ho així tan clar, ¿però tu ets conscient del que signifiques per al tota la gent que et segueix? Xavi, jo que potser no fa molt de temps que et conec però crec que hem tingut una química especial d'ençà que un dia vam coincidir pedalant amb el Manel Chivite (sempre em recordaré d'aquell dia), et puc dir que tot això que vas veure diumenge és només una petita mostra del que la teva gent sent per tu... Aquesta humiltat i senzillesa que et caracteritza és la que ha calat tant a dins dels cors de tots aquells que estan al voltant teu. Un dissabte a la tarda pots estar espurgant els avellaners i l'endemà guanyant un campionat d'Espanya... Això és el que meravella a la gent que t'envolta, sense ostentacions, sense necessitat d'aparentar res. Un petit exemple és el que es viu a la cursa de la Pica: estic segur que dels 800 paios que hi havia allà tots et coneixen, saben qui ets o almenys t'han sentit anomenar.... 'El carni... el màquina... ho guanya tot... etc etc...' aquests eren els comentaris allà a prop teu que tu ni te n'adonaves però jo que hi era uns metres més enrere els sentia. Ningú deia: 'és un xulo de merda...' com he sentit dir d'altres persones que ni s'apropen a la teva ombra i es pensen que són millors que l'Hermida perquè tenen un blog on hi posen els entrenaments i resultats que fan...

Ara semblaré 'el abuelo cebolleta' però t'explicaré una anècdota que mai t'he dit abans... Quan jo començava en aixo del BTT, fa cosa de 3 anys, una de les primeres curses on vaig participar va ser La Pica del 2009. Tu vas fer primer i em vas treure més d'una hora i mitja de temps, imagina't el meu nivell... jo pensava, ¿com pot ser que hi hagi paios que van tan forts i que em passin com avions...? i entrenava i entrenava i somiava en semblar-me algun dia al Xavi Carnicer... perquè tothom amb qui parlava em deia que era un màquina, que era d'un altre món... que no era normal... i jo et veia de lluny allà com un ésser d'un altre planeta amb la indumentària de Massi i pensava: “Segur que arribar a conèixer algú així és impossible... aquesta gent és inabastable, juguen en una altra divisió... segur que amb els globeros com jo ni tan sols hi parlen. I vaig entrenar-me cada cop més i més amb un únic objectiu: algun dia poder assemblar-me a algun dels campions per qui tanta admiració sentia... Vet aquí que un dia ens vàrem conèixer pedalant, i tot allò que tantes vegades havia sentit dir a la gent ho vaig poder viure per mi mateix, però no a nivell esportiu sinó a nivell personal perquè tot allò que es deia de tu a dins dels circuits no tenia ni punt de comparació amb el que has fet i fas per la gent fora d'ells. Aquesta humiltat que et caracteritza de seguida captiva als que t'envolten i amb mi no va ser menys. Jo al·lucinava quan et veia allà i pensava per mi: “Eh tio! que aquest paio que porto a roda és el campió d'Espanya!”, no m'ho podia creure que poguessis arribar a ser tan proper no coneixent-me de res. Després van passar els dies i jo explicava a la gent que sortia amb tu i m'ensenyaves coses de les que saps... amb tu vaig aprendre (i aprenc) moltíssimes coses com fer sèries de força (mortals) i vaig aprendre el significat de la frase 'per no patir a la cursa s’ha de patir entrenant'.

Xavi, amb tot aixo et vull dir que com jo, molts (per no dir tots) dels teus amics a més d'amics som els teus fans incondicionals. Això no es fàcil d'aconseguir i tu ho has fet. És per aquest motiu que et volia escriure aquestes línies per fer-te pensar una mica en positiu i reflexionar sobre totes aquestes coses que has fet durant 40 anys que acabes de complir. Tota la gent que hi ha al teu voltant no és fruit de la casualitat i dubto que en cap cas per interès. A la vida s’ha de tenir sort però tu saps tan be com jo que la sort també s’ha de buscar i fer coses per tenir-la. Jo crec que tota la gent que hi ha al teu voltant, començant per la teva dona, no és només sort, també t’ho has guanyat per ser com ets.

Espero poder celebrar molts mes aniversaris amb tu i la resta de la gent que envolta aquesta gran familia.

XXX

Follow by Email