Wednesday, January 12, 2011

Preterit imperfet d'indicatiu

Ai com patia!

Avui tocava el pretèrit imperfet de l'indicatiu a la classe amb els estrangers. Hem començat explicant "Com era quan era petit?". També m'ha tocat el torn d'explicar a mi. I he recordat, entre altres coses, que era molt tímida, i que el cine em feia por. Més que por, em feia patir. Els dibuixos animats de Tom i Jerry que feien abans de començar m'eren un sofriment. No parlem de quan la mare, amb tota la il·lusió del món, em va prendre al cine a veure Pinotxo. Em vaig passar la pel·lícula amagada a les seves faldilles, vaig patir tant per aquella pobra criatura a qui dos malvats ensarronaven, que no em van quedar ganes de tornar-hi. El cine no estava fet per a mi. M'estimava més quedar-me a casa amb la padrina Maria i jugar a cartes amb les seves amigues: la Gasulla, la Isabel Macai, l'Antònia de les Conxes, la tia Pilar... que venien a passar la tarda. 
Parlo de quan tenia cinc o sis anys, però més tard no em va passar la por ni el patiment. A les pel·lícules dites "de por" ja no hi entrava. La primera que vaig intentar veure de Dràcula em va durar fins que es van acabar les lletres de la presentació, no vaig aguantar més. Evidentment, parlo d'aquella època en què als pobles feien cine els diumenges. Dues pel·lícules. A la mitja part: pipes, palomites, moresc, un xiclet i un xupa-xup; tot plegat, un duro!, i el cine valia deu pessetes. 
Es va acabar el cine als pobles i a mi el patir no se'm va acabar. Fa pocs anys recordo haver sortit de la sala de cine per no patir. Una vegada vaig veure, sola a casa, una cosa que li deien Àlien. Ho vaig acabar tancant la televisió!
Sempre havia pensat que de petita era una nena normal. Avui ho he començat a dubtar!

Follow by Email