Thursday, December 30, 2010

L'any que ve

Un raconet a l'orient (el pròxim)
‎"La bonesa moral és, i aspira a l'eternitat; la física està i té la fugacitat de l'esplendor de l'herba."

Albert Pla Nualart - Això del català 
BON ANY! 

Monday, December 20, 2010

Gràcies per les ales!

Dear Georges: 
Remember no man is a failure who has friends.
Thanks for the wings!
Love
Clarence

 BONES FESTES!

Saturday, December 18, 2010

In memoriam


ABANS QUE NEIXI L'ALBA

...mentre che'l danno e la vergogna dura...
MICHELANGIOLO, Rime, 247

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.
Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.

Joan Vinyoli

Tuesday, December 14, 2010

Escola catalana

Les de la classe de Sor Maria Berta

Naltros vam anar en una escola catalana. Vam convenir l’altre dia la Nuri i jo tot prenent cafè ben assegudes en una cèntrica cafeteria de Barcelona.

El que ara n'hi diuen "llengua vehicular" era el català, sens cap mena de dubte. Les monges parlaven en català, el senyor rector també i mossèn Ramon, el capellà que vivia al convent i que cada setmana ens confessava, també. Totes les xiquetes érem del poble, a tot estirar n'hi havia dues de família andalusa però que parlaven català amb les demés. Els primers llibres eren en castellà, per suposat. La cartilla primer, el manuscrit després i el compendi de saber que era la Enciclopèdia Álvarez eren l'única referència del castellà, una llengua en la que lligàvem lletres sense saber-ne el significat, i que entonàvem com el català -ningú no ens va explicar mai que tenia un accent i una entonació diferents. I no gosés ningú a preguntar el significat de cap paraula!

Les oracions bàsiques i el senyal de la creu només s'ensenyaven en català, primera cosa que s'aprenia a col.legi abans que el llegir i l'escriure. Entre els sis i els set anys, ja ens vam aprendre el catecisme de memòria, a fi i efecte de fer la primera comunió. Un catecisme escrit en un català acurat, versió de l'abadia de Montserrat. Les primeres misses, en llatí; però cap allà a l'any seixanta-quatre ja va arribar la missa en català, un cop a la setmana, com a mínim. El rosari, cada tarda, en català, i les lletanies en llatí.

A la meva època vaig coincidir amb monges a qui agradava cantar. Totes les cançons que ens van ensenyar eren en català, i no van ser poques. El dissabte anàvem a la capella a fer una oració anomenada Sabatina, que jo relacionava amb sabata, i de la que no recordo cap cançó ni cap oració; fenòmen ben curiós, ja que sóc famosa entre les amigues del poble per recordar de memòria totes les coses de col.legi des de la més remota infància. L'única cançó que recordo en castellà és la que cantàvem a pàrvuls al sortir: "De clase la salida, nos vamos a marchar. Adiós clase querida, no te podré olvidar". I jo feia una mena de sinalefa-elisió i em quedava: "Adiós lasequerida", que no sabia pas què volia dir, però l'escola i el castellà ja ho tenien això. I no en tinc cap trauma; amb els anys ja he après el significat de moltíssimes paraules gravades a la memòria sense saber què volien dir.

Pel que toca al parvulari,  vam divergir. La Nuri havia anat als pàrvuls a Corbera de Llobregat. Mai no li havia sentit explicar l’experiència parvulària. Una escola nacional, enorme, destartalada, llòbrega; amb Doña Lorenza, que parlava en castellà i un munt de criatures amb les que no hi sentia res encomú. Diu que per a ella, el retorn a La Selva i anar a les monges va ser un alliberament. Amb Sor Maria Berta, en aquella aula petitona amb piano i tot, al costat del pati de la cisterna, poques xiquetes a la classe i mimada per la monja que li donava caramels perquè no se sentís sola entre les veteranes, cantant i parlant amb la mateixa llengua que a casa. Quin tip de riure quan va pronunciar la frase: “Valtros sí que no vau viure la postguerra!”. Li va quedar tan gravada al cap la imatge de Doña Lorenza, que li queda pendent de fer-ne un dibuix. Diu que el farà ara, a finals d’any i el penjarem al bloc. A primers d’any tenim pendent de fer un viatge a Corbera a veure com està l'escola d'aquell poble on la Nuri i sons pares van anar a viure uns quants anys.

Thursday, December 9, 2010

Fi de tardor


Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrera veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l’espai amb branques desvalgudes.
Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl·lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor de fred.

JoanVinyoli

Tuesday, December 7, 2010

Dies de Khanukà




"Dilluns, 7 de desembre 1942
Estimada Kitty:

Per un dia, la nostra Chanuka i Sant Nicolau no han caigut en la mateixa data, aquest any. Per la festa de Chanuka no hem fet gaire cosa; només algunes llaminadures i, sobretot, les espelmetes. Per raó de la manca d’espelmes, només les hem enceses deu minuts, però no hem oblidat el cant ritual, que és el principal. El senyor Van Daan ha fabricat un canelobre de fusta, de manera que la cerimònia s’ha desenvolupat com cal."

Del Diari d’Anna Frank, Biblioteca Selecta, 1959, traducció de Ramon Folch i Camarassa

Monday, December 6, 2010

la dona

Capta de pantalla d'un correu d'aquest matí


A la tal sfc, a qui no conec de res, però que m'ha arribat el seu "missatge de capçalera" per un correu d'aquells enviats i reenviats diverses vegades amb adreces a la vista:

Noia, no em sorprèn la submisió de la dona àrab, i de memòria encara en tinc molta, i precisament per això no vull que ningú se sotmeti a res ni a ningú en contra de la seva voluntat.


mmr

Sunday, December 5, 2010

RESPOSTA A UN AMIC



Encantada que sóc, i no ho vaig voler deixar córrer així com així. Tinc un amic que fa poc va estar a NYC per primera vegada. A la tornada, quan ens vam trobar, li vaig demanar amb deler que m'expliqués com havia anat el viatge. Realment fascinant, et feia agafar ganes d'anar-hi. Coneixedor de la meva relació amb Israel i el judaisme, em va explicar com el va impressionar la visita a Brooklyn i veure jueus amb tirabuixons i el cap cobert, i les dones amb faldilla llarga i perruca i molts nens amb tota la família passejant pel carrer...

I jo li explicava les diferents maneres que hi ha de ser jueu i de complir la Llei i que a Israel és on veus aquesta diversitat i que aquí a Catalunya també es dóna entre els jueus; i ell m'anava preguntant i jo intentava respondre amb el que sé... fins que va dir:
"És clar, aquests ultrareligiosos al costat dels de Hamás... per això passa el que passa al Pròxim Orient." i jo sense reaccionar, dient-li que simplement són molt observants de la Llei, i que jo tinc amics molt observants i que cal conèixer la gent... i no sé què més vaig anar dient, pots comptar! No sóc discutidora de mena. I reacciono tard. I em va saber greu, perquè... què podia haver-li explicat perquè fes aquesta afirmació? M'esgarrifo, i me n'adono que no es pot parlar a la lleugera; aquesta lliçó miro d'aprendre-la i no és fàcil. Tot el que va restar del dia, a casa, vaig pensar que no havia respost de cap manera, que havia de ser clara, i li vaig escriure un correu electrònic dient-li que m'havia deixat la conversa sense acabar :

A Israel, cap jueu, per ultraortodox que sigui, no ha assassinat mai nens, ni ha tirat bombes, ni pot ser qualificat de terrorista assasí com els del Hamás; i si es donés el cas, hi ha els tribunals per jutjar i castigar, com a qualsevol altra democràcia; i que a Israel, la resposta al terrorisme assassí la dóna l'Estat, que és qui ha de defensar els seus ciutadans dels agressors,  ja que si no ho fa ell, fa dos mil anys que ningú més no ha defensat els jueus arreu del món. 

Friday, December 3, 2010

Wednesday, December 1, 2010

Ser turista d'esglésies

Laura,
I naltros que no gosàvem dir que ens agradava fer de "turistes d’esglésies"! Mira quina joia m’ha enviat el blocaire Lior. Tot va ser publicar allò d’anar a missa a Londres i va i m’envia aquest article de Joan F. Mira.  Veus?, no som soles en la fascinació per saber de les religions, del cristianisme i del judaisme sobretot; i per voler confortar-nos l’esperit observant i escoltant; aprofundint, analitzant el que aprenem de nou; i sobretot recordant i resituant tot allò que vam aprendre de petites:


Missa, negres, jueus

El temps que corre, 28 de Febrer del 2006

Ser turista d’esglésies, a les ciutats de la vella Europa, és una activitat que té del tot asegurada la satisfacció de la cultura i de l’estètica, per poc que un hom done valor a les pedres antigues. A les ciutats de l’Amèrica moderna, la mateixa pràctica, tan poc habitual per raons òbvies, pot produir un altre tipus de satisfaccions. No certament per les pedres mateixes (parle dels Estats Units d’Amèrica, no d’esglesies colonials hispàniques), no per l’arquitectura dels temples, sovint banal o només d’imitació, sinó pels moviments que s’hi poden trobar. Com ara a la catedral de Sant Patrici, a Nova York, al lloc millor de la Cinquena Avinguda, seu principal dels catòlics locals, que no són pocs, siguen irlandesos o italians o sudamericans, plena de marededéus i de sants de devoció coneguda, de gent agenollada i de tot allò que és normal en un temple catòlic. Allò que no espera el visitant curiós és trobar-hi l’anunci d’una missa en honor de la Història Negra, tal qual, l’Annual Archidiocesan Celebration of Black History Month. De manera que, el dia anunciat el visitant acudeix al culte insòlit, i troba que gran part dels fidels van vestits amb túniques de colors llampants, africanes d’origen, i les senyores porten turbants voluminosos o capells com els diumenges al barri de Harlem. Al presbiteri, un cor de nom “Cants de Salomó” interpreta bellíssimament himnes litúgics que hom no espera escoltar en un temple catòlic: “Alceu totes les veus i canteu, fins que ressonen el cel i la terra.” Música gospel o allò que, amb poc encert, en dèiem “espirituals negres”. Són negres, en efecte, els cantants i el director, i “negra” la música. Negres uns altres cors infantils i adolescents que intervenen després en la Litúgia de la Paraula, “lloeu el Senyor, que cura els cors trencats”, o “tasteu i mireu, tasteu i mireu la bondad del Senyor”. També i ha kíries i glòries i credo, i tot allò que ha de tindre una missa, però els fidels no són avui com els altres catòlics: canten d’una altra manera, fan moviments quasi dansants, criden al•leluia al•leluia, agiten mocadors blancs al ritme de la música. A l’Àfrica, en esglesies de missioners, he assistit també a misses on es canta i es balla com ara a Sant Patrick, però era l’Àfrica, no era Nova York. I aquesta vesprada de febrer ventós, qui presideix la missa és l’arquebisbe en persona, el cardenal Edward Egan, amb uns altres bisbes i amb més d’una vintena de sacerdots, la major part d’ells negres. “Déu dels nostres anys cansats”, canten els cors, “Déu de les nostres llàgrimes silencioses, Tu que ens has dut fins ací en el camí, guarda’ns per sempre en aquesta sendera, et preguem”. Que aixa siga.



I darrere mateix de Sant Patrici hi ha una església anglicana-episcopal, que en litúgia i en altres coses és, de les anomenades protestants, la més acostada a la catòlica. Allà, doncs, el visitant curiós podia assistir també a un acte de culte igualment inesperat, una celebració “de la nostra herència jueva”, amb un pastor i un rabí, amb solistes i cors, i amb la interpretació del Service Sacré de Darius Milhaud, compost l’any 1947 per a una sinagoga de San Francisco, amb textos de psalms i altres parts de la bíblia, tot cantat en hebreu, amb una música impressionant, profunda, dificil de descriure. Quan cantaven el Shema Israel, se’m posava la pell de gallina: “Shema Israel, Adonay elohenu, Adonay e’had”, escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és Un. I el baríton quan cantava el Kaddish, i acabava “Osse Shalom Bimeromav…”: Que aquell que imposa la pau al seu lloc tan alt, impose la pau per a nosaltres i a tot Israel, i diguem tots Amén. Hi havia un rigor, una contenció, una quietud, una concentració entre els assistents, tots blancs i tos d’una certa edat i d’aire per dir-ho d’alguna manera “distingit”, que era aparentment el contrari de la missa dels negres. Com si aquesta aristocràcia urbana dels anglicans celebrant un servei sagrat jueu fora d’un altre món, d’un món distant i incompatible. I tanmateix, el visitant, que havia assistit feliçment als dos actes, sentia el cor espojat, reconfortat. No puc ara explicar-los el per què, però no és tan difícil d’entendre.

Joan F. Mira

Follow by Email