Thursday, October 28, 2010

El cementiri de poble

Tots sants i el dia de difunts, dies d'ànimes i castanyes; dies d'ànimes en pena que ens les recorda la tradició i la literatura, com el Comte Arnau i el Mal caçador de Joan Maragall o La cancó del vell Cabrés del convilatà Ventura Gassol. M'agrada seguir les nostres tradicions i no voldria que es perdessin.

Dies dels morts, sobretot dels morts de casa; també dels morts del poble; de visites al cementiri. "La mort és llei de vida" diem de generació en generació. La nostra tradició no encara la mort amb por. Ho fa amb respecte i recolliment. S'encenen llànties i es posen flors al cementiri. Ara bé, les visites al cementiri van més enllà d'això. S'hi va de passeig, es recorden temps passats i persones que ja no hi són. Et trobes amb gent que veus només una vegada a l'any, que venen de fora només per fer una visita al cementiri, als seus morts. Aquests dies, hi tornes cada vegada que algun amic o familiar hi vol anar a donar un tomb. Cada vegada reconeixes més gent als nínxols. "De cada any que passa, conec més gent al cementiri i menys quan passejo pel poble", diem així com ens fem grans. Anem sumant els que no veurem mai més i els que neixen i ja no sabrem "de quina casa són".


Un especial record per a La Maria B, una visita que fem molta gent cada any, un mite de bellesa femenina al poble. L'Ava Gardner del nostre cementiri. Només aquests dies en veiem la fotografia. A casa, no. Naltros en  tenim una perquè era veïna i amiga de la mare:


I jo que tinc una feinada per explicar totes aquestes sensacions i experiències, i tan magistralment com ho ha resumit en Xavier Farré en el seu poema:

Guia d'un cementiri rural


Aquí només s'hi pot venir els dies
assenyalats (la resta de l'any tanquen).

En aquest lloc no es designen els morts
ja que esdevenen, cada any, un record,
viu. En el fons tothom sap que és veí
de l'altre, fins i tot del que contempla
la vida des del seu racó marmori.

Així, el cementiri es converteix
en un local més que el poble conserva,
com els diversos bars on recuperen
l'oblit, com els pocs bancs en què no es fa
cap gestió, només s'hi tafaneja.

Un cementiri rural no és cap línia
divisòria, no separa els vius
dels morts, sinó dos diferents estadis
d'una mateixa situació
que els habitants, com a veïns, relleven.



Sunday, October 24, 2010

Avui, Barcelona amb Guilad Shalit

Per llegir, els Hasbara-ts: AQUÍ
Trobada a la plaça Francesc Macià
La gent que va arribant

Moments abans d'enlairar les banderes d'Israel per començar la marxa
Un bocí de la marxa per la Diagonal
Les paraules del germà de Guilad
La veu de la Pilar Raola
Ha parlat l'Estat d'Israel en la persona del portaveu de l'ambaixada
Entonant la Hatikvà al final
Els darrers moments d'un matí amb Guilad Shalit

Saturday, October 23, 2010

Thursday, October 21, 2010

L´última rosa

L'última de davant de casa ahir al matí matí (foto icb)

Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l’última rosa es bada.


Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs.
¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi despullada,
el botó destinat a obrir-se a l’arribada
de l’orba estació que condemna les flors?


Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,
Si tot el món és fred i hostil com el jardí?


L’atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
Sobretot pels camins que no duen enlloc.


Màrius Torres

(Per a la nostra poncella de les darreries d'octubre, avui que en fa 25)

Tuesday, October 12, 2010

Tardor dins a casa

Jack Vettriano
Per què no? El blau-gris per a les tardes de tardor ennegrides que amenacen pluja. I amb una rosa que ha gosat sortir perquè el fred encara no ha arribat.

Thursday, October 7, 2010

Totes tres


I n'érem molts... i han passat els anys. L'altre dia feia repàs familiar. I com canvia l'apreciació subjectiva dels "valors"! Em vaig adonar que fa poc més d'un any el meu passat llunyà era una fotografia plena de gent, i de cop i volta es va reduir a nosaltres tres; les que ens havíem retratat aquella vegada al port de Barcelona, prop de l'estàtua de Colom, on vam pujar per primer cop. Ràpidament, vaig anar al calaix dels retrats familiats i vaig agafar la imatge, i em vaig aferrar als records que em queden, tot esbiaixant-los, sense afrontar-los. S'ha esvaït tot.

Però arribarà el dia en què em deurà passar com a l'Octavi Fullat. A mig estiu vaig anar a Alforja a la presentació del darrer volum de les seves memòries. Des d'aquell dia, les seves paraules em tomben pel cap en certs moments. Era allà, a la sala de l'Ateneu, det, impecablement vestit, amb les formes polides com d'habitud, i el gesticular amb les mans que sembla que vagin parlant, seguint-li les paraules. Clar, alt i precís:
"Ara tinc vuitanta-dos anys i mig. Miro al meu davant i no hi veig "res". Miro el moment actual i és "una merda". Sóc en aquella edat en la que només em queda la memòria."
Aquest "res" el vaig comentar amb una amiga:
- Deus voler dir que "no hi veu futur" -comentà ella.
- No. "Res", i prou -vaig respondre.

Em va donar la raó, l'Octavi, quan dies després li vaig explicar la meva precisió en el concepte.

Ara bé, vist des dels ulls dels que ens l'escoltem embadalits, encara li veiem molta energia i ganes de viure. 

Wednesday, October 6, 2010

Guerra del Iom Kipur, 37 anys després

Hevenu shalom aleikhem,
hevenu shalom aleikhem,
hevenu shalom aleikhem,
hevenu shalom, shalom
shalom aleikhem.

Follow by Email