Saturday, August 28, 2010

La pel·lícula de l'estiu

La meva pel·lícula de l'estiu. Recomanació d'un amic facebook que s'ha passat els dies de calor amb el Kubrick.

Situem-nos:

França, 1916, durant la Primera Guerra Mundial, el general Boulard ordena la captura d'una inexpugnable posició alemanya i encarrega aquesta tasca a l'ambiciós general Mireau. Aquest, al seu torn, ordena al coronel Dax que encapçali l'atac. La presa del turó resulta un infern, i el regiment torna a les seves posicions. L'alt comandament militar, irritat per la derrota, decideix castigar i donar exemple als soldats.

Es tracta de "Camins de glòria" (títol original en anglès "Paths of Glory"), pel·lícula dirigida l'any 1957 per Stanley Kubrick. El film és un al·legat antimilitarista, diuen uns.

Antibel.licista, diuen uns altres... potser sí! Poques pel.licules he vist de guerra que hi incitin. Jo sóc d'una generació de cinema cada diumenge, dues pel.lícules. De les de guerra, en queien cada dos per tres, i us puc assegurar que mai, després de cap d'elles em van quedar ganes de lliurar cap batalla per res. Sort que, amb els anys, he après que hi ha causes a les que no s'ha de donar l'esquena.

"Senderos de gloria" és una pel.lícula sobre l'autoritat; i la idiotesa i la bogeria dels que tenen el poder. Té lloc durant la Gran Guerra, una guerra en la qual els mètodes tradicionals van fracassar i van morir milions de soldats. 
Tres homes, triats a l'atzar, són executats per covardia tot i que l'espectador sap que no són covards.
També he trobat aquest comentari amb el que em sento més identificada:

"Stanley Kubrick nunca se refirió al film como una clara interpretación anti-belicista, sino más bien como una apología anti-ignorancia autoritaria. "Senderos de Gloria" es una de las películas más humanistas y sentimentalistas del director, mostrando las penurias de los condenados y el sufrimiento y la impotencia a través del Coronel Dax que solo puede asistir como espectador al crimen de guerra que sucede impune ante sus ojos."


Coronel Dax: Caballeros miembros del tribunal, hay ocasiones en las que siento vergüenza de pertenecer a la raza humana y esta es una de ellas. Es imposible resumir los argumentos de la defensa porque el tribunal no me dio ni siquiera la oportunidad de exponer el caso.
General Mireau: ¿Pone en duda la imparcialidad de este tribunal?
Colonel Dax: [pausa] Sí, señor. Protesto de que se me haya impedido presentar pruebas que considero absolutamente vitales para la defensa. El fiscal no ha llamado a un solo testigo. No hubo, como es preceptivo, acusación escrita contra mis defendidos, y por último, tengo que protestar finalmente de que no se haya tomado taquigráficamente la vista.
[pausa]
Coronel Dax: El ataque de ayer por la mañana no manchó el honor de Francia, y no deshonró en absoluto a los combatientes de esta nación. Sin embargo, esta corte sí que es una deshonra, un agravio al honor. La causa contra estos hombres no es más que una burla de la Justicia. Señores miembros del tribunal, si declaran culpables a estos hombres, ese error les atormentará hasta el día de su muerte. No puedo creer que el impulso más noble del hombre, la compasión al projimo, sea cuestionado aquí. Humildemente suplico que sean clementes.


L'escena de l'execució pot ser vista com l'escena més significativa i cruel. Davant de tan gran injustícia, el paper del coronel Dax, interpretat per l'impecable Kirk Douglas, obre els ulls i el cor a l'esperança i a l'idealisme:

Coronel Dax: Señor, me deja sugerirle lo que puede hacer con ese ascenso?
General Broulard: Coronel Dax, discúlpese ahora mismo o le arrestaré.
Coronel Dax: Me disculpo por no haber sido del todo sincero con usted, me disculpo por no revelar mis verdaderos sentimientos, me disculpo, señor, por no haberle dicho a usted antes que es un degenerado, un viejo sádico, y aunque me hunda en la profundidad del infierno, no le pediré más disculpas.
General Broulard: Coronel Dax, me decepciona usted, ha perdido su agudeza por culpa del sentimentalismo. Usted quería salvar a esos hombres y no iba detrás del puesto de Mireau. Es un idealista. ¡De veras coronel que lo siento, es una guerra que tenemos que ganar. Tuvimos que fusilar a esos hombres! Usted ha acusado al general Mireau y yo le he pedido cuentas. ¿Qué es lo que he hecho mal?
Coronel Dax: Si no se sabe contestar a esa pregunta, le compadezco.


Recomanable fervorosament. De fet, quan enganxo un tema, em dura uns dies que m'hi apassiono (em dura poc, malauradament). Després de veure "Senderos de gloria", m'ha agafat per la Gran Guerra i ara estic amb "Sin novedad en el frente". S'accepten suggerències.

Friday, August 27, 2010

Cohèlet

Les carxofes, abans de morir, ens ofereixen aquest espectacle.
Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir [...]

Monday, August 23, 2010

El meu primer somni

Tinc un altre blog, que li dic "jodesh". I ara no sé què fer-ne, perquè sóc més aquí que allà. Però al "jodesh" li tinc molta estima, perquè és el primer i hi poso les coses més meves... I, és clar, ara me n'adono que vull compartir això:
http://static.cosmicknot.com/folio/
Aquesta que veieu aquí damunt és la tècnica feta servir a la imatge del primer somni que recordo. També els colors són molt semblants: Traços fins i arrodonits, de diferents tons, que anaven, en el meu cas, del groc al vermell, passant per tota mena de marronosos i ocres. Gargots controlats que configuraven el conjunt. El meu somni era un paisatge urbà; el que veia cada dia al sortir de col·legi: Un pedrís llarg, de rajola vermella, que feia baixada, a la meva dreta. A l'altra banda del pedrís hi havia un esbalç. Les xiquetes més atrevides hi passaven pel damunt. Això era quan anàvem als pàrvuls. Jo no hi vaig passar mai. Les que no hi passàvem ens miràvem les altres tot entonant la cantarella: "Això es dirà a sor Meli!", insistint-hi diverses vegades.

Tenia set anys que es va morir la padrina Teresa. Aquella nit vaig somiar aquesta imatge. Damunt del pedrís, ajaguda, hi havia la padrina morta.

Aquests dies, remenant imatges per la xarxa, he trobat aquesta que encapçala el relat i m'ha recordat el somni. Sempre he procurat retenir-lo, per poder-lo fer realitat damunt del paper algun dia, amb els colors i els traços tal i com han quedat gravats a la meva ment. Avui, al cap dels anys, aquesta troballa m'ha esperonat a escriure-ho. Esperem el dia del dibuix!

Tuesday, August 17, 2010

Charles Bukowski

POETRY

it
takes
a lot of

desperation

dissatisfaction

and
disillusion

to
write

a
few
good
poems.

it’s not
for
everybody

either to

write
it

or even to

read
it.

The Last Night of the Earth Poems, 1992.

Wednesday, August 11, 2010

Un dels grans





Girl with a Pearl Earring - Johannes Vermeer


Monday, August 9, 2010

Miraré d'explicar-ho

L'explicació és de segona mà; per tant, en donaré les meves impressions i les conclusions que en vaig treure.

Peregrinatge a Terra Santa amb els franciscans

Des de tot el món catòlic, arriben a Israel peregrins que van a visitar la Terra Santa, la terra on visqué Jesús de Natzaret, acompanyats pels franciscans, els quals tenen una sèrie de convents tot al llarg del país, prop dels llocs sants cristians, on allotjar els peregrins. Pensió complerta. 

Ells dónen una visió del país com si se'l miressin, ja, des de la Jerusalem Celest, pel damunt del bé i del mal. Quan anomenen els israelians són "aquesta gent". Els musulmans són els palestins, que viuen en la misèria, "perquè són pobres". És clar, com que per visitar alguns llocs sants s'han d'endinsar dins l'ANP, els peregrins veuen la diferència entre ambdues societats, i l'explicació rau en la pobresa.
Les paraules "Estat d'Israel" no són mai anomenades. Passen pel davant de la Knesset i diuen: "Van voler fer el parlament a Jerusalem per marcar el tereny; de fet, la capital administrativa és Tel Aviv, però ells volen que sigui Jerusalem". Tel Aviv, ni visitar-la.

Granja Ha Tabor - Kinneret (foto arxiu CM)

Visiten el Santuari del llibre i Qumran, com a orígens, per ells, del cristianisme. Es banyen al Mar Mort i dinen un dia al menjador d'un kibutz a la vora del Kinèret. Evidentment, visiten el kòtel i el barri jueu de Jerusalem. Passen pel davant de Mea Shearim i veuen els religiosos ultraortodoxos i aqueixa és la visió que s'enduen d'Israel i dels seus habitants. Si algun peregrí observa més que no pas resa, mira el país i veu com els pagesos treballen, com el desert de Judea és ple de conreus productius... com és un país que viu al dia i que està per la feina...

Concluint: la meva amiga va veure un país molt diferent al nostre, una gent diferent... I jo que no em canso de dir, quan em pregunten: "Mira, com aquí, jo no hi veig diferències." Deu ser que sóc poc explicadora de mena i aviat ho enllesteixo tot.

Ah, i una altra cosa, només veuen gent amb armes al coll i a la cintura. Potser a mi ja em passen per alt. Els soldats sí que hi van amb armes i veus soldats pertot. Nois i noies joves que porten alegria i ganes de viure, en un país constantment amenaçat.

Follow by Email