Thursday, July 29, 2010

Cera m'hi ha caigut!

La padrina Maria el dia de la primera comunió, a principis del segle XX
Vaig preguntant als que em rodegen i ningú no coneix aquesta expressió: "Cera m'hi ha caigut!"
De cop i volta em va venir al cap l'altre dia. Jo sí que la dec fer servir. I ningú no s'hi fixa. Sempre he tingut la sensació de no ser escoltada. 
"Cera m'hi ha caigut!" Com si fos ara, la padrina Maria exclamant-ho quan tenia algun desengany; quan alguna cosa no era com ella esperava; quan n'hi feien alguna de grossa i prenia un determini... jo diria que l'expressió anava acompanyada amb un gest amb la mà dreta fent una creu. Com allò de les amigues de petites -a la meva època ja no es feia servir- que es feien "la creu de la formiga, mai més amiga".

PS: Porto una setmana que em cau cera per tot arreu.

Monday, July 26, 2010

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (9)


Si un hom està enamorat de la Galilea i no troba les paraules per descriure-la i explicar-la als altres, només cal que llegeixi Mosèn Cinto:

Tabor, 9 de maig

Tot és bell en esta muntanya, tot és bell al seu voltant. La Galilea no és pas pedregosa i estèril com la Judea; .../... lo Tabor està al mig d'ella, dominant sos millors paisatges, son unic estany, sa plana més gran i ses muntanyes més verdejants. A més, aqueixa és la més alta de Galilea, és rodona, tan ben feta com ben col·locada, entapissada d'herbes i vestida de flairoses plantes i fullosos arbres .../... Seria un dels punts de la terra on no em desplauria parar la tenda o almenys prolongar-hi lo sojorn, i dedicar-me a mirar aqueix cel, encara ple de la glòria de l'Altíssim, aqueixes valls i muntanyes, aqueixos camps, riberes i camins .../...

(Dietari d'un pelegrí a Tera Santa)

Sunday, July 25, 2010

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (8)

Tibèrias, la ciutat nova
Tiberiades, 11 de maig (1886)

Ahir a la tarda ferem un viatge al sud de l'estany, vers on lo sagrat Jorda tora a reprendre la marxa ininterrompuda per cinc o sis llegues de mar. M'ha recordat lo Roine sortint de l'estany de Ginebra, valent i impetuos com un cavall que es desvella ccansat de dormir, i empren de nou la carrera. La del Jorda no es tan forta, per ser la terra planera, mes cada any se'n porta cap al mar Mort alguns dels beduins que s'atreveixen a passar-lo, nusos, amb lo farcell de roba al cim del cap. Los que van a cavall lo passen mes segurs i millor, mes l'intrepid animal te que remar fort i ferm per vencer la corrent calmosa i avassalladora.
A mitja hora curta de la ciutat n'hi ha una gran tomba d'un jueu, a prop d'uns banys calents, celebres en lo pais. Entre ells i la ciutat se veuen rossos de paret enormes que em fan recordar los del moll de la antiga Empuries, i columnes de granit, fa dos mil anys ajagudes vora la mar, de que serien alguna hora ornament. Es tot lo que resta de la Tiberiades romana.

Mn. Cinto Verdaguer - Dietari d'un pelegrí a Terra Santa

Thursday, July 22, 2010

Ja baixen!

Foto feta pel Ramon Aladern "des de la Moixera"
Avui és santa Magdalena, "l'avellana és plena". I n'he anat a collir i, sí! com cada any, elles puntuals a la cita, verdes i tendres, una delícia. Fa anys que vaig prendre la decisió: m'agraden més verdes! 

Aquesta tarda ha fet una tarda d'aquelles de les darreries d'agost, que mai no acostuma a fer per aquestes dates: enuvolada, xafagosa i malastruga. Anaven caient quatre gotes escasses i se sentien trons fondos i llunyans. 
M'han vingut al cap moltes tardes com aqueixa, de petita, a casa amb la padrina Maria. Quan començava a sentir tronar lluny excalmava: "Ja baixen!" I jo em quedava sense saber ni qui baixava ni d'on. 
Amb els anys, tota soleta m'he anat muntant la teoria del "Ja baixen!".
El nostre poble està situat al peu de la muntanya i mirant al mar. Tenim les muntanyes al darrere -també ens ho podríem mirar al revés, però de generacions ens agrada mirar el mar. A l'acabar la Guerra Civil, les tropes franquistes van passar per La Selva; venien de l'Ebre i baixaven de la mutanya per anar a agafar la carretera. Explicava la padrina i també ho explica la mare, que tota la muntanya de Sant Pere es veia plena de fogueres a la nit i se sentia la remor dels soldats. També expliquen que havien sentit el soroll dels focs de la batalla de l'Ebre. I, mira, jo m'he empescat aquesta relació. I... "se non è vero, è ben trovato."

Una altra de tardes d'estiu de trons és aquella de: "No ho sentiu? Ja trona!" a la que algú responia: "No, que són els Castillejos".  
A Los Castillejos, campament de l'exèrcit situat en aquestes muntanyes del darrere, s'hi feien pràctiques de tir i maniobres militars. El soroll dels canons se sentia retronar les tardes caloroses al carrer durant llargues estones. Si estava ras, l'origen era clar; ara bé, si estava núvol començava la polèmica. Tardes d'estiu asseguts al carrer, a la cadira baixa, aprenent a cosir, les cames tapades amb el davantal i les mosques damunt del "pa amb vi i sucre". 

Tuesday, July 20, 2010

Salvatge cor


[XXVI]

No ho diria en va, perquè
hi ha el dolor, que és orgullós:
és només per al joiós
que la vida fa el seu ple.
Cal fer pura a tot o re
la jugada, com si ho fos:
qui no mori d'amorós,
l'amor no el prendrà a mercè.
Més que el pensament, profunds
són els ulls, si el pit ens brunz
del que han vist, amb glòria igual,
i estimem, Pare! aquest dolç
nostre regne terrenal
com uns prínceps entre molts.

CARLES RIBA

Sunday, July 18, 2010

Moriràs com els peixos...



M'ho deia el pare de joveneta: "Nena, moriràs com els peixos, enganxada per la boca." S'ho ben hauria pogut aplicar a ell mateix i no ho feia. En fi, no som perfectes. 
Jo, de joveneta, tenia la sensació de què no era gaire xeraire, ves per on! I, realment, no ho era. Només xerrava amb els de casa i amb les persones que eren molt amigues meves, bàsicament noies, perquè havia estat educada al col·legi de monges del poble, filla única, i només tenia cosines.


Recordo el primer curs a l'institut de Reus, als meus quinze anys acabats de fer. Em va tocar seure al costat d'un xicot de Riudecnyes amb qui vaig conversar comptades vegades, poc, i no sense posar-me vermella com un tomacot. De fet, estava totalment rodejada de nois en aquella classe. Jo diria que no els vaig dirigir la paraula cap vegada. Amb els nois de poble sí que hi parlava; a l'hora del pati, a l'hora de dinar... amb els de La Selva i amb els d'Alforja. No eren com els de Reus. Jo notava que els de Reus, també les noies, s'entonaven, ens miraven als de poble pel damunt de l'espatlla, i això feia que no els suportés, així de clar. Era una apreciació subjectiva, ben segur, però que, poc o molt, m'ha durat fins ara. Encara n'hi ha dels tibats d'aquella classe que els trobo pel carrer i no els saludo!

Sort que a COU vaig canviar d'institut, m'havia fet més gran i les coses van anar millorant. Llavors ja me'ls mirava tal com són els de Reus: com els d'arreu.

Amb el pas dels anys, vaig triar una professió en la que he de parlar. El primer dia que vaig fer classe davant d'un grup d'adults, just acabats els estudis, al final no em quedava ni un fil d'eixut al  cos. M'hi he fet, però; i ara, si no em paren els alumnes, no callo.

La vida, també, m'ha portat a haver de conèixer molta i variada gent i a haver de donar conversa de temes diversos. I, com sempre! Te n'acabes sortint i hi trobes gust.

I ja som al cap del carrer, ara xerro massa i m'ha agafat per provar d'escriure quatre coses malforjades, per provar-me a mi mateixa i veure com ho faig. Tinc l'estiu pel davant per anar seguint. M'equivocaré i refaré, que en això hi ha l'aprendre.

M'ha quedat una rèmora. És que tinc por escènica. Fora de la classe i davant de qualsevol auditori  -a no ser que cridi la Necessitat- no puc parlar, suo i m'entrebanco. "Em quedo en blanc", com diuen alguns alumnes nerviosos davant d'un examen.


Saturday, July 17, 2010

I will survive



Un supervivent dels camps d'extermini ha difós a internet un video en el que balla amb la seva família al so de "I will survive" davant de diversos llocs simbòlics de l'holocaust.

Wednesday, July 14, 2010

Un altre dia a la sala de vetlles


Avui pel Joan del Mas del Víctor (ACS). Evidentment, ja ens hem anat trobant els habituals i repetint la frase de rigor: "Ja som a la primera fila". I la Laura va i diu: "I no va en broma, no, això, que ara que no hi ha la mare, ja em van trucar a mi ahir a mitja nit fent-me saber que era mort el Joan. I aquest paper, abans el feia la mare."
Bé, sort de la Montse que ella sempre hi posa la seva punta d'humor i hem canviat de tema. Doncs... la setmana passada, la Montse va ser a Vinaròs i li van explicar una anècdota, verídica, per anar fent passar de boca en boca, del bona que és:
"Resulta que a Ulldecona, una dona d'uns vuitanta anys viu amb sa mare que en té cent u. La filla havia d'anar fora a fer encarrècs i no sabia on deixar sa mare. No se li acut altra cosa que agafar-la amb la cadira de rodes i deixar-la a la sala d'espera del CAP. Quan feia unes hores que la dona era allí, va una infermera i li pregunta per quin metge s'esperava. I la dona respon: 
- No, no m'espero per cap metge! la meva xica ha hagut d'anar a fora i m'ha deixat aquí per si em passava res, ara em deurà venir a buscar."
Les conclusions, per a les reflexions estuienques! 

Tuesday, July 13, 2010

Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona


Marta Pessarrodona parla de Gabriel Ferrater
(És que no sabia on guardar l'entrevista; he decidit que la millor opció per fer-ho és compartir-la)

Follow by Email