Monday, June 28, 2010

:-))

l'Ignasi i jo:

a Madrid per Guilad Shalit



Des de cat-israel.org ens han fet arribar les fotografies de la "trobada" a Madrid per la Llibertat de Gillad Shalid. Amb les seves paraules:
"Un acte que gràcies a tots podem considerar un veritable èxit i un precedent per a noves accions. MAZAL TOV"
Gràcies per haver-hi estat!

Més fotografies: facebook ACAI

Sunday, June 27, 2010

facebook -Alberto Contador-



Ahir, se me'n va anar la fletxa del ratolí al facebook a demanar amistat a un tal "Alberto Contador". Ignorant de mi, jo no sabia qui era. Vaig pensar que... no passa res!
Avui, he rebut aquest missatge que us poso en la capta de pantalla. No hi ha la fotografia perquè m'ha agafat un calfred i l'he denunciat i bloquejat al moment.
Us poso també el missatge que m'ha arribat al gmail; aquí sí que encara es veu la foto:


Em diuen amics que pot ser que sigui algú que suplanti la personalitat del ciclista i es dediqui a fer estupudeses. En tot cas, cal denunciar els "estúpids":



(me les he enginyades per tornar-lo a trobar)

Friday, June 25, 2010

El soldat d'Israel


Des del primer dia del segrest, no m'ha marxat del cap, l'he tingut cada dia present. Tots els que heu passat per aquí l'heu vist. Sigui perquè és de l'edat de la nostra filla, sigui perquè tenim amics israelians amb fills a l'exèrcit de la mateixa edat... 
És increïble el dolor que podem aguantar els éssers humans. Tots, quan pensem que la vida dels nostres fills pot estar en perill, tenim una mena de cobriment de cor, de sobresalt, se'ns estripa quelcom molt endins; imaginem que no ho podríem suportar... i és veritat. Em vénen al cap els pares del soldat Shalit, els passa tot això de veritat, no és només un pensament. Fa quatre anys que lluiten per recuperar el seu fill i tinc tota la impressió que l'"esperança" de veure'l viu els dóna forces per seguir. 
I sé que tots els joves d'Israel el tenen present, hi pensen, no menys que en d'altres companys que han perdut en les guerres contra Hisbol·là i Hamàs. És dura la vida dels joves a Israel. Ara bé... no us penseu que ploren, no! Viuen! que la vida és el principal valor que tenim i cal que la defensem. 

Lehaim! i que tinguem el soldat Shalit en els nostres pensaments.

"Durant quatre llargs anys, el nostre fill Guilad, un jove de carn i ossos, que té ara 23 anys, ens ha demanat un crit silent des dels soterranis foscos de Hamas, un crit silent però ressonant. Demana una sola cosa: 'Restaurar la meva llibertat que em van robar fa quatre anys' "(Noam, el pare de Guilad)

Thursday, June 24, 2010

"Quedada" en suport a l'alliberament de Guilad Shalit



Diumenge 27 de juny a les 12 del migdia, a Madrid
Al monument a la Constitució als Jardins del Museu de Ciències Naturals, a la confluència del carrer Vitruvi i el passeig de la Castellana

El proper divendres 25 de juny es compleixen quatre anys del segrest del soldat israelià Guilad Shalit per part del grup terrorista palestí Hamàs. En la seva captura van morir dos dels seus companys, el tinent Hannan Barak i el sergent Pavel Slotzker.
Després dels últims esdeveniments ocorreguts a Israel per la tràgica mort de diversos activistes 'pacífics', gràcies a la manipulació informativa, l'Estat d'Israel està en el punt de mira de crítiques i odi a nivell mundial. Ens hauria de preocupar netejar aquesta imatge difamatòria de l'únic país democràtic de la regió.
Ara més que mai tenim l'obligació de sortir en ajuda d'Israel. Ens necessita igual que necessitem de la seva existència. Hem de manifestar públicament tots els que donem suport les decisions d'un govern que vetlla per la seguretat dels seus ciutadans.

Passa aquesta informació a tots els teus amics per a què hi assisteixin. E-mail, SMS, Facebook, Twitter, etc...
Si tens qualsevol dubte pots escriure a juanjose@shariber.com

Tuesday, June 22, 2010

Esgarrifances

Tots els diaris en van plens:

LA VANGUARDIA
"Los islamistas radicales residentes en España simulan posturas moderadas en pos de sus objetivos"

Libertad Digital
"Mezquitas catalanas enseñan que el 11-S fue una conspiración judía"

EL PAÍS
"El salafismo se hace con el control de cinco mezquitas en Tarragona"

I a mi no em fa cap gràcia. I Reus n'és el centre neuràlgic. I del que fa temps que observo no en puc parlar amb ningú, no em creurien...  I fa temps que dura

Sunday, June 20, 2010

Dur la cara tapada


Si una dona es vol posar un mocador al cap, que se'l posi! Com si s'hi vol posar un gall, al cap! Les monges, fins ara i encara n'hi ha, bé portaven toca i a ningú no se li acut discutir-ho ni prohibir-ho. Elles ho han decidit així. La gent anem vestits com volem, seguint unes normes bàsiques de convivència. Per exemple, a l'entrar en un lloc tancat, si fos un home i portés barret, me'l treuria. Si fos jueu observant, aniria amb el cap tapat. I així na fent...
Ara bé, la cosa és que t'obliguin a vestir-te o tocar-te (de toca) d'una determinada manera. Si t'hi avens, doncs bé... i si no, ja ho saps, protesta! és la teva elecció. 

Ara bé, a la nostra civilització occidental, les cares tapades, habitualment les porta la gent que vol fer alguna malifeta (tret d'honroses excepcions com els cascs d'anar amb moto i alguna altra); i per això, el poder públic ha de garantir que tothom ensenyi la cara en els llocs públics.

Hi ha una llegenda al meu poble que diu que el Divendres Sant, algunes noies, o dones -que en aquest tema l'edat no compta- aprofitant que duien la cara tapada amb la vesta, anaven cap a la Riera, als canyars, a trobar-se amb els xicots, amants... (És clar, els homes no calia que hi anessin amb la cara tapada!)

Saturday, June 19, 2010

Saps què et dic?


Quan tens una certa edat hi ha dos llocs on vas trobant amics i coneguts que fa temps que no veies: el CAP  i la sala de vetlles. 
L'altre dia al matí, em vaig trobar la Carme al CAP. Treballa, des de fa trenta-cinc anys, en una fàbrica que fan peces de no sé ben bé què . En un moment vam repassar les nostres vides i les de mig poble. 
- Què, no tens ganes de jubilar-te?  A mi, si em jubilessin als seixanta, em farien una dona feliç del tot. Ara bé... no anem pas per aqueix camí...
- Nooooo a mi no hi ha qui em jubili -diu ella-, jo, a la fàbrica em distrec i, com sóc jo, ja saps que sempre dic el que tinc al cap. L'altre dia em van dir a veure si volia ensenyar una feina nova a una nena mora que havia entrat nova. Jo, encantada! Començo a explicar-li com anava la cosa de les peces: aquestes cap aquí, aquelles, cap allà... De cop i volta, m'aturo i li pregunto: M'entens en català, no? "Perfectamente - respon- aunque me gusta más que me hablen en castellano". I jo que li dic: Doncs mira, nena, veus això que tens aquí davant? Tot teu; ja t'ho aniràs arreglant sola, perquè jo el parlo perfectament el castellà, però m'agrada més parlar en català!

Thursday, June 10, 2010

Reus-Prades (i 3)


                        
Els Motllats - XIII caminada Reus-Prades-Reus  
(fotografia AEC - Reus)

L'hora d'esmorzar, a les antenes de la Mussara; i jo, desorientada com sóc, li dic a la Iolanda que ja érem als Motllats! Ella que truca al seu home i li explica on som -si ho diu la Milagrosa va missa!- El Josep Maria, al veure el ritme trepidant que portàvem, va pensar que no calia pujar a veure com ens anava tot: "L'hora d'esmorzar i aqueixes xiques ja són als Motllats? Quines fletxes estan fetes!". Vam seguir caminant, el camí ja era més planer, però jo me n'adonava que no "érem on anàvem". De cop i volta, veig que som als Motllats, la plana dalt de la muntanya: "Noies, perdo." -els vaig comentar-, "Ara sí que som als Motllats."

Passar el control, alguna cosa per menjar i beure i anar seguint el camí. Ja havíem fet el punt més alt i el que quedava era bufar i fer ampolles. Jo els anava dient que el millor que havia pogut fer era no portar rellotge. En cap moment vaig saber quina hora era. Això em va fer desconectar, desestressar i estar només pendent de mi mateixa i de disfrutar el moment, sense pensar en res. 

El sol ja havia sortit, les bromes eren lluny. L'airet del capdamunt ens havia assecat la roba i caminàvem a gust; conversàvem lleugerament i bromejàvem amb els que ens passaven al davant i amb els que deixàvem darrere. Cal dir que jo em meravellava que pogués deixar algú darrere meu, em feia gràcia i tot! Vaja, que em donava ànims. 

Caminant, caminant, anàvem dient "I el Josep M. que havia dit que passaria a veure'ns per algun control i encara deu dormir. Ens ha abandonat!". Mentrestant, a la Montse li va trucar la xiqueta. Aqueixes xiquetes nostres (hi poso la meva, també) són sempre oportunes per preocupar inútilment les mares; per qualsevol rucada els fas falta. I au! a parlar de les nostres nenes, que n'estem molt orgulloses i dels seus nens petits, que són dues joies, entremaliats en la justa mesura i espavilats com toca! I del gran de la Montse... 

I el paisatge... de dalt estant veus tot el Camp i la vista t'allarga fins a mar. Aquell qui ho veu per primera vegada queda verament impressionat. Les muntanyes de darrere nostre, el nostre perfil, és quelcom que no t'abandona en la vida; el tens al cap, el dibuixaries de memòria. I ara érem allí albirant la immensitat de la nostra plana.

Baixar cap a la Febró, el darrer control i començar a xafar la terra vermella de Prades. Ara ja hi havíem arribat. Quansevol entrebanc del darrer moment no ens podria fer dir que no havíem pogut! 

Jo ja feia estona que havia baixat el ritme. Els darrers quilòmetres em feia esperar més, me n'adonava... però faltava poc i m'ho prenia amb calma. Per on arribaríem a Prades? Dalt, baix, mig o vores? El meu sentit de l'orientació desafina. 

Allà baix, lluny... les cases de Prades! Emocionades com estàvem i amb el terra mullat de la pluja del matí, la Iolanda travessa un rec d'aigua i cau! Com un llampec, es va aixecar. Ni vam tenir temps de veure-la a terra. Una mica de fang als pantalons i endavant!

Enfilem el primer carrer del poble i ja veiem el Florenci Costas i el Jaume, l'home de la Montse, que ens esperaven. El Costas ja tenia els càlculs fets! Ens havia vist caminar entrenant i havia calculat l'hora d'arribada exacta! -ni fiar-se'n d'allò de l'esmorzar als Motllats! 

Cap a la Plaça de Prades a dir al control que ja havíem arribat; petons i abraçades... La Montse Bosque també ens esperava; i els petits d'elles, l'Arnau i l'Eloi; fotografies de rigor, canvi de roba i sabates, i... L'Ignasi no s'ho creia pas que arribaríem tan aviat, ell sempre arriba una miqueta més tard que jo. Jo tenia la roba al cotxe i va arribar just quan començava a caure una gotellada com la que ens havia acomiadat de Reus.

Cansades? NO! Felices d'haver-ho aconseguit. Cap a dinar a Capafonts tot el grup i a celebrar-ho.

L'any que ve, REUS-PRADES-REUS!


Tuesday, June 8, 2010

Reus-Prades (2)


Reus-Prades Reus 2009 (foto AEC -Reus)

El dia abans, què dic! la setmana abans,  els nervis em portaven, les cames no deixaven de fer-me mal... entumides, no eren cruiximents, no; era la por al ridícul; dit d'una altra manera, a fer quedar malament les meves companyes de caminada, la Iolanda i la Montse, que m'havien dit a cor i de cor que seguirien al meu ritme i que no em deixarien.

Dissabte, tot el dia de descans, preparar la roba i la motxilla, banyet calent a la tarda, massatge, cremes als peus i cames, Recuperation -el Ramon Aladern ja m'havia avisat una setmana abans que n'anés prenent cada dia- relaxant muscular i a dormir aviadet, que, puntualment, a les cinc de la matinada el despertador havia de tocar. Difícil, dormir amb els nervis i l'ull mig obert per no fer tard! Evidentment, abans que toqués el despertador, vaig saltar del llit: dutxa, cremes, cafetó calent, vestir-se adequadament i... la trucada perduda de la Montse que ja em venien a buscar amb el cotxe. Tot va ser sortir al carrer i veure quatre gotes a terra. De fet, feia estona que sentia tronar, però ni em va passar pel cap que els trons poguessin amenaçar pluja; no hi ha més cec que el que no vol veure-hi! De pressa, a buscar una peça de roba qualsevol que pogués salvar-me de l'aigua.

Au! cap a Reus, al punt de sortida totes tres. No eren les sis de la matinada, que ja estàvem enregistrades i lluïem al pit el número de participant (n'hi diuen dorsal?). Mai no havia vist un esdeveniment com aquell. Una organització perfecta. Més de vuit-centes persones formiguejant per la sortida: uns encara s'apuntaven, els altres anaven a buscar el dorsal, d'altres ja assaborien l'abundant esmorzar que t'oferia l'organització... Mentrestant, petites gotes d'aigua anaven caient damunt dels nostres caps nus. No dúiem barret, no feia sol, encara era fosc. No havíem tret la peça impermeable de la motxilla. La pluja! res més lluny del noste pensament. Peta el coet de sortida i, com si ho esperés amb candeletes, comença a ploure a bots i barrals, un xàfec! barrets, impermeables, capolines... però tothom caminant o bé corrent al ritme que tocava. Et passaven gent per tot arreu, corrent, xipollejant pel carrer... però amunt, cap a Castellvell! I jo callada, els meus pensaments corrien: "Vols dir que haurem d'anar així fins a Prades? De moment només tinc una mica mullats els pantalons. Ara sí, ara ja vaig xopa,  no tinc un pèl d'eixut. Potser l'aigua no calarà dins de les sabates..." I un mal al sec de la cama que no em deixava...

Així com vam anar sortint de Castellvell i enfilant cap al Picarany, el mal es va esvair, no pensava en res i seguia caminant. Calades fins al moll totes tres, ens anàvem mirant la fila que féiem, però no deixàvem el somriure i les ganes de seguir malgrat tot.  Al capdamunt de la pujada del Picarany ja va venir el camí més planer fins al coll de la Batalla. No plovia i podíem anar caminant i xerrant i mirant el paisatge. Aquest camí l'he fet sovint amb bicicleta i no m'era estrany, em sabia cada racó i com venien les pujades i les baixades. Al coll de la Batalla ja ens esperava un control amb una mica de menjar i aigua. Aturadeta curta i seguir amunt. Ara venia el fort! Fins a les antenes de la Mussara pel mig del bosc espès, un senderó pedregós i costerut. Fila índia i amunt! I jo extranyada de veure com les meves cames seguien i no m'havia d'aturar: "Noia, això va bé; potser hi arribaràs!" -em deia a mi mateixa.

(Continuarà)

Monday, June 7, 2010

Reus-Prades (1)




Quan tingui temps, faré un relat detallat de la pujada a Prades de diumenge passat amb les meves noves amigues, la Iolanda i la Montse. Tinc ganes de deixar l'experiència escrita. Ha estat inoblidable! 26 km cara amunt. La sortida a 2/4 de 7 del matí, plovent a bots i barrals. Més de 800 persones xopes de cap a peus... i amunt! A 2/4 d'1 arribàvem a Prades amb aquestes cares de felicitat. 

(Continuarà)

Thursday, June 3, 2010

Seguiment informatiu al facebook de l'ACAI








ACAI (Associació Catalana d'Amics d'Israel)
__________________________________________



Follow by Email