Wednesday, April 28, 2010

Thursday, April 15, 2010

La Moixera (La Selva del Camp)


L'any 1936, quan es va publicar "La farsa i la quimera", novel·la de Joan Puig i Ferreter que només transcorre a La Selva del Camp, va causar, entre els vilatans, "desassossec, malestar, remor, malvolença i, al capdavall, llegenda, adversitat, rancúnia" (paraules de Xavier Fort i Bofill al pròleg de l'edició de 1995). Cert és. Encara recordo sentir-ho dir als meus avis.
Ara bé, aquesta és una novel·la, que no per ser rural i centrada en un univers petit deix de ser un compendi de passions humanes, d'un gran interès literari. Independentment de ser, com jo, nascuda i resident a la Selva, si la llegiu veureu com Puig i Ferreter demostra un profund coneixement de l'ànima humana, des dels seus actes més generosos i prodigiosos fins als més mesquins.

Us n'ofereixo un fragment. Aquell que sovint llegim els de casa nostra, en fem motiu de sobretaula en dinars d'amics, i ens mirem amb complicitat recitant-ne algun bocí en situacions que ho requereixen.

La Selva del Camp, closa com el rovell dins de l'ou

La gent hi viu bé [...]

La Moixera està enclavada en una contrada ubèrrima de Catalunya.

La Moixera està enclavada en una contrada ubèrrima de Catalunya. La gent hi viu bé, el pagès és treballador, la terra dóna. El pagès toca de peus a terra, sua, cull i no està per raons. Però damunt, entorn i dins de la Moixera hi ha difusa una atmòsfera d’inèrcia, d’abandó, de renúncia, de docilitat i de benaventurança gratuïta que afecta una zona de gent que no és pagesa, però que té la sornagueria i la vivor del pagès junt amb la curta visió i la por del senyor rural. Aquesta atmòsfera afaiçona una ànima moixerina, una ànima col·lectiva difícil de descriure.
El moixerí burgès, el menestral i el desvagat són els qui han creat l’esperit singular d’aquest poble. Ells l’han manat en política, l’han administrat, l’han guiat ningú no sap devers a on. Al moral li han infiltrat un bàlsam de quietud, de fixesa i, alhora, un somni o deliri de grandesa estàtic i una il·lusió de personalitat. En els més realistes, el selvatanisme es converteix en farsa descordada. En els ardents, somniosos i concentrats, en una confusa quimera que sovint els fa delirar.
Tot això sembla fosc. Ho explicarem. El moixerí es creu superior a la gent dels pobles del voltant. Es creu ésser més senyor, més educat, més distingit, més intel·ligent. Quan visita els pobles de la rodalia els troba massa pagesos. Ell s'hi prsenta més ben vestit, més benparlat, com si ja fos de Reus, home de la capital. El moixerí, si tingués cultura, diria que ell és europeu, en esguard dels altres pobles, que encara són rurals. Una petulància filla del seu orgull de moixerí, el fa parlar alt, fort, dogmàticament i mestrejador. Aquest orgull del moixerí i aquesta adoració de si mateix, els ha infiltrats al poble la seva burgesia rural, que és abundant, mandrosa, ignorant i closa dins la Moixera com el rovell dintre l’ou.
Amb el temps, aquest orgull ha penetrat fins a les capes més inferiors. El pagès de la Moixera opina que conrea millor que ningú; ningú no sap podar les oliveres com ell; ningú no sap fer produir més l'avellaner; les fruites dels seus arbres tenen més dolçor que les dels altres llocs. Però el propietari rural de la Moixera va més enllà, La Moixera és quelcom a part de Catalunya. A part del món, No està vinculada a res. Lluny del regionalisme de Cambó, lluny de l'Estatut de Macià, més prop de Madrid que no pas de Barcelona, més prop de la lluna que no pas de Madrid, i per tant com la lluna és molt distant, difícil d'haver, no cal preocupar-se'n, no ofereix problemes, deixa tranquil·les les coses, les confon bellament i fa somiar els somiadors.
Tanmateix, què ha fet la Moixera per tenir aquesta idea de superioritat? Mai no s'ha distingit per cap acció heròica. Les paraules llibertat i pàtria la deixen indiferent. Tancada en el seu localisme, ha trobat el secret de viure sense ideals. Si algú se li atansa en nom de la llibertat es neguiteja en un profund malestar. Si sent el nom de pàtria pregunta: "Què és això?" Els senyors del poble li ho expliquen: "És Guzmán el Bueno i el Cid Campeador. No te'n preocupis; són uns temps que han passat."
El moixerí rarament surt al món a lluitar. Cap moixerí no s'ha apassionat per l'art o per la ciència; cap no s'ha fet milionari, cap no ha mort per una causa, llevat de dos nois que anaven amb Savalls; cap no s'ha fet cèlebre, baldament fos per un crim.
A tot estirar, el moixerí s'arriba a Barcelona. Es fa dels qui manen per pescar una col·locacioneta o posa una botigueta d'oli i sabó. Si un moixerí recull quatre diners -la majoria es fonen en l'anonimat pobre de la gran urbs- sofreix una crisi de moixerinisme, de "dolça moixera, pàtria del meu cor", i se'n torna al poble amb les presses d'un mal de ventre. Perquè el bon moixerí a la moixera ha de tornar. Aquell és el seu món propi. Si prova d'aclimatar-se en un altre lloc, se sent perdut, disminuït i sense ànima, la qual no retroba fins que ha retornat a la Moixera, on esdevé personatge.
I, tanmateix, els moixerins són homes, subjectes, per tant, a les passions, a les idees, als sentiments, a les ambicions, als somnis, forces humanes que, quan no lleven fruits magnífics, en lleven de mesquins; florida de l'ànima que, si no arriba a granar, d'una manera o d'una altra s'haurà de podrir.

JOAN PUIG I FERRETER, La farsa i la quimera, 1936

Tuesday, April 13, 2010

Sunday, April 11, 2010

Iom HaShoà ve HaGevurà


Trobada per Iom HaShoà veHa Gevurà 2008 a Barcelona (Foto arxiu Carnicer-Miró)

La cerimònia del record consisteix en l'encesa de 6 llumeneres, una per cada milió de morts... habitualment dita en hebreu però que podem dir en català amb les paraules portades de l'hebreu pel Jaim Grau:

Seder (Ordre) per a Iom HaShoà ve HaGevurà

La paraula Shoà (assolament, devastació, catàstrofe, ruïna, hecatombe, destrucció, eixorcament) és la paraula en hebreu que traduïm al català com a l'Holocaust. És el nom que li hem donat a la denigració, persecució, eliminació i matança soferta pel poble jueu durant el nazisme a Europa. El Tanakh esmenta sis vegades aquesta paraula (en la seva grafia completa). Aquestes cites ens serveixen per donar una visió del que va succeir a Europa des de l’ascens de la barbàrie fins el 1945.

Al començament de les restriccions legals anti-jueves; les democràcies i els països que es definien com a “neutrals” de tot el món van tancar les seves portes per al rescat dels jueus:

"Què fareu el dia del càstig i de la devastació (Shoà) que vindrà des de lluny? On fugireu a demanar auxili, i on deixareu la vostra glòria?" (Ieshaiau / Isaïes 10:3)

S'encen la primera llumenera.

Un milió de jueus quedaven compromesos amb l’horror de la mort. Era el futur i, amb ell, el milió i mig llarg de nenes i nens que serien morts en la barbàrie.

Quan començaven les persecucions; hi ha qui ens explica que res no es va poder fer o procurar per a escapar-se de la maldat nazi; de la devastació que era impensable als ulls del món i que per més que els jueus ja patien, s’escapava, doncs es considerava Hitler com un boig solitari, un xarlatà de fira... Gran error que podem cometre altra vegada!:

"Vindrà damunt teu un mal que no sabràs com allunyar . Caurà damunt teu una ruïna que no podràs evitar amb rescat. De cop i volta esdevindrà damunt teu una devastació (Shoà) que no t'imagines." (Ieshaiau / Isaïes 47:11)

S'encen la segona llumenera.

Dos milions de jueus quedaven presos en la barbàrie. De res no servia el que tenien. La seva vida quedava ennegrida per la desconsideració del Món davant tota la por del nazisme.

I amb la mirada perduda del Món i l’oblit dels jueus, malgrat les creixents veus de les Comunitats arreu del Món; arriba l'amuntegament en guetos; els camps de la mort; l’anul·lació total i absoluta de la persona:

"Aquell serà dia d’ira, dia d’angoixa i d'aflicció, dia de desolació (Shoà) i de devastació (meShoà), dia de tenebres i de foscor, dia de núvols i de densa boira" (Zefonià / Sefonïes 1,15 )

Encenem la tercera llumenera.

El rostre de HaShem s’oculta al Món. El mal campa arreu i la mort s'estén. Hi ha persones que ja entenen que el Món està malalt mentre la ruïna del nazisme destrueix inexorablement el poble jueu: Tres milions de jueus tenen ja compromesa la seva existència. Els justos de les nacions fan veure també la seva llum.

"Per la misèria i la fam estan anèmics; roseguen el desert, la terra erma (Shoà) i desolada (meShoà)." (Iov / Job 30,3)

Encenem la quarta llumenera.

Com Iov pregunten per què? I la resposta no arriba. Com renyar aquells d’aquella generació que salvant-se del desastre, havent-ho pedut tot, digueren: “Ja no creiem en res.” Què els podem dir? Son ja quatre milions els qui fumegen davant la desesperació dels qui quedaren morts en vida.

I malgrat tot, midà kenegued midà (la resposta correspon a l’acte, en justícia plena), la justa retribució d’Hashem caurà sobre els perseguidors però més sobre els qui s’hi oposaren, i els Justos de les Nacions alenen sobre la barbàrie:

"Arribi la destrucció damunt qui no s’ho imagina, i caigui en la xarxa que ell mateix va amagar. Caigui ell mateix en la destrucció (Shoà)." (Tehilim / Salm 35:8)

Encenem la cinquena llumenera.

I de l’ombra a la llum. I en la llum, ni en aquest Món ni en el següent, se salven els maleïts assassins de la justícia d’HaShem. Són cinc els milions que cauen mentre el món no reacciona, però la llum és cada vegada més gran.

"Els qui busquen la meva ànima per a destruir-la (Shoà) cauran a les profunditats de la terra."
(Tehilim / Salm 63:10)

Encenem la sisena llumenera.

I quan la persona coneix la possibilitat de ser ja un no res, de ser anul·lada, solament llavors s’adona que aquest dia, Iom HaShoà veHaGevurà es un día commemoratiu de la memòria d’aquells que van ser assassinats i torturats en la Shoà. Per això diem “HaGevurà”, i de l’heroisme, de la força. Malgrat tot, de la força de ser, de seguir sent. La força de tornar a creure que quan HaShem amaga el seu rostre, som nosaltres com part de la seva creació els qui en fem llum. Com les sis llumeneres que hem encès. Sis que són set, quan es fan una. Set per a tots els no jueus que patiren també el nazisme, una per a la unitat de tots nosaltres que recordem amb voluntat de ser.

Avui és potser el dia de l’any per a enfortir la confiança en què solament ens queda actuar correctament, en què l’exemple de la conducta elevada pot arrelar en tota la humanitat. Si no ho fem nosaltres qui ho farà? I les sis llumeneres que són set, esdevenen unitat foragitant del Món qualsevol possibilitat de noves matances i discriminacions.

És el moment de prendre consciència , i d’actuar amb lògica, amb fermesa contra tot totalitarisme, contra tota ideologia i pràctica que vindica la humiliació (eliminació) d’aquells que són diferents.
De poc serveix repetir l’eslògan: "Mai més", si no sabem fer-lo realitat. Com hem dit, per alguna cosa el nom sencer d’aquesta commemoració inclou la "Guevurà", l’heroisme. Un heroisme, una força B”H necessària per a superar-se i seguir sent “llum per a les nacions”. AMEN SELÀ .
_____________________



Tuesday, April 6, 2010

Ser modern i estar de moda

La mà que agafa l'estri com cal
Perquè encara és petit,
però si no li arreglen l'hàbit,
farà mala lletra quan sigui gran, ves per on!



Follow by Email