Sunday, February 28, 2010

TRAMPOSOS SOSTENIBLES (Barcelona antisemita) (sic)



Com que ho diuen els Hasbarats, no cal que ho escrigui jo, ja que ho subscric íntegrament i és la meva intenció fer-ne tota la difusió que sigui possible:

Avui tenim el plaer d'oferir-los un menú selecte. El plat estrella és un remenat d'antisemites, beats postmoderns i il·luminats sostenibles -amb els nostres diners-. Posem que es diuen SETEM. Com que són sostenibles i tenim la mania de llegir de dreta a esquerra ens ha sortit "metes" i ens ha fet gràcia il·lustrar aquest post amb l'animació sostenible que l'encapçala, una cosa innocent i sicalíptica que fa les delícies de la generació de la majoria dels Hasbarts.

SETEM és una ONG fundada per un escolapi l'any 68, anyada que ens ha deixat uns vins de retorns intensos i assilvestrats d'un roig pujat que en cas de manipulació inadequada o emmagatzemament resclosit degenera en un daurat pàlid, conegut com a Visa Oro. SETEM, que ve de "Servei al Tercer Món", és una ONG del tot laica, aconfessional o com li vulguin dir, però el fet que fos creada per un escolapi fa més de 40 anys no és una anècdota. Ja vam argumentar fa uns dies que molts "activistes" del moment tenen un regust retro-catòlic, una mena de ressaca del concili de Trento guarnida amb la parafernàlia més décontracté del Concili Vaticà Segon; un sofregit lent amb ingredients tan caducats com el pietisme, la histèria ascètica i la judeofòbia que ens volen colar com si fos un plat estrella de la nova cuina catalana : esferificat d'hòstia enganxada a la cassola. SETEM -convenientment acompanyat pel col·lectiu "Amb Palestina al cor" i pels inefables de SODEPAU - patrocina amb orgull la sessió que el Tribunal Russell sobre Palestina celebrarà els propers dies 1, 2 i 3 de març a Barcelona que, una vegada més, excel·lirà com a capital de la judeofòbia del segle XXI (gràcies, Carod!). La memòria de Bertrand Russell no mereix un insult tan obscè. Algú no sap en què consisteix aquesta pantomima? Ho resumim : una colla d'antisemites universals han muntat un "tribunal popular" per jutjar Israel que, com ja deuen saber, es l'únic estat del món que vulnera els drets humans, encara que, casualment, és l'únic país amb una democràcia parlamentària a l'Orient Mitjà. Entre el Consell Assessor d'aquest "Tribunal" hi trobaran gent tan objectiva com Boutros-Ghali, Noam Chomsky, Naomi Klein, José Saramago, Eduardo Galeano o Ken Loach. El Jurat Popular és d'allò més asèptic. Sense anar més lluny, dos dels representants espanyols segur que els ompliran d'orgull pel seu prestigi internacional : l'actor Alberto San Juan i el magistrat del Tribunal Supremo José Antonio Martín Pallín, que per tal que no quedi cap dubte sobre la imparcialitat d'un membre tan il·lustre de la judicatura espanyola ha declarat en la seva qualitat de JURAT perles com ara : "el menyspreu per la llei internacional de l'actitiud d'Israel és un crim del silenci, un crim imperdonable i insuportable. L'Operació Plom Fos és un crim de guerra i, jurídicament, així podria ser qualificat.", i ha definit la iniciativa com "un tribunal popular de consciència que escoltarà, analitzarà i valorarà el grau de veracitat, racionalitat i fonament jurídic dels experts i testimonis i que, al final, es pronunciarà amb una declaració que serà el més semblant a una opinió consultiva del Tribunal de l'Haia". Què? Com se'ls ha quedat el body? Això fa quatre segles es coronava amb un Auto de Fe presidit pel monarca de torn i amb uns quants jueus cremant a la foguera. Els recordem que aquest individu no és el FISCAL, és un membre del JURAT popular!! Amb una sola síl·laba del que ha declarat a qualsevol tribunal dels EEUU les parts haurien convingut la seva immediata revocació. Però no, som a Europa, som a Espanya, paradisos de la judeofòbia i el trilerisme jurídic. Que un magistrat del Suprem espanyol després de perbocar els seus prejudicis afirmi que el seu veredicte "serà el més semblant a una opinió consultiva del Tribunal de l'Haia" deixa molt clara la concepció que tenen d'aquest Tribunal Internacional els nostres progres i l'amnèsia d'aquest magistrat de l'òrbita del PSOE pel que fa al terrorisme d'estat practicat quan el seu partit governava Espanya als anys '80, amb segrestos, tortures, assassinats i enterraments clandestins en cal viva.

Però tornem al SETEM. Algú havia sentit aquest nom? Probablement no, però vostès l'han sufragat i la cosa no ha estat barata. A l'any 2008 els ingressos anuals d'aquesta ONG ignota pugen a 1.689.000 d'Euros. Però no s'esverin, que fan molta feina : comerç just, banca ètica, un altre món és possible, condonació del deute extern, màsters de sostenibilitat, turisme solidari, campaments de treball per a joves (glubs!),... SETEM té un tracte de favor en diverses Universitats catalanes per fer cursos i masters solidaris i sostenibles que ens costen un suplement de nassos, però no ens ve d'aquí, caram! Hauríem d'estar satisfets de subvencionar sense que ningú ens demani el nostre parer, una ONG tan minúscula que reparteix crèdits i títols universitaris a les principals Universitats del país, especialment a la Politècnica, orgull de Catalunya, que dedica part dels nostres impostos a impartir cursets de solidaritat i sostenibilitat i que, en just pagament a tan altes cotes d'excel·lència, té prou pes per negar la participació de la Universitat d'Ariel a un programa europeu. Si senyor!! ¿Què s'han pensat els jueus, que deixarem que una universitat pèrfida d'Israel ens vingui a vacil·lar amb edificis intel·ligents o amb fonts d'energia alternativa quan nosaltres dominem les tècniques del macramé de la república de Benin i la plantació de patates tardanes a l'altiplà de Bolívia? Au, va!

Sort en tenim els catalans d'organitzacions tan capdavanteres i transparents com SETEM : 1.689.000 d'Euros d'ingressos l'any 2008, en un 69 % d'aportació pública. Els resultats de la inversió són immillorables : 610.191 € (cent dos milions de pessetes) invertits en SOUS, més 173.109 € en Seguretat Social i ja tenim que es gasten el 46% en Personal fix. És que són solidaris a matar! A més paguen 234.185 € en "serveis professionals", amb la qual cosa la ràtio de personal ja puja al 60%. Però no acaba aquí la cosa, perquè cal sumar-hi 92.572 € de "altres serveis" (?), 81.709 € de "donatius a altres entitats", 22.812 € de "publicitat, propaganda i relacions públiques", 79.145 € de "lloguers d'aules i altres materials", 10.287 € de "primes d'assegurances", 13.466 € de "subministraments", 7.885 € de "quotes federatives", 24.882 € de "mobiliari", 63.421 € de "altres instal·lacions", 38.374 € de "equips informàtics" i 2.247 € de "despeses bancàries". TOTAL : s'han gastat el 86% en les seves coses, un total de 1.454.000 € del seu pressupost, osigui tot el que hem aportat nosaltres, ciutadans captius d'una administració amb tics feudals que reparteix els diners dels nostres impostos arbitrariament. Tots aquests diners no han ajudat en res les condicions de vida que sovint voregen la indigència dels nostres ancians, de la gent necessitada de Catalunya ni tampoc dels desafavorits del tercer món, que són la raó de l'existència d'aquesta ONG, o més aviat la seva coartada. I qui està al front d'aquesta organització "no governamental" que es nodreix dels nostres impostos?, perquè se suposa que la persona que administra 1.171.000 € de diner públic deu ser algú amb prestigi i solvència professional i personal. Doncs no!, SETEM està presidida per Meritxell Martínez Bellafont, una completa desconeguda d'uns trenta anys, economista i treballadora social (Ai!). Ho fa tan bé que el balanç entre deutors i creditors és negatiu en 927.176 €. Un èxit total, senyores i senyors!!! Qui pagarà aquests deutes? Aviam si inventaran els concursos de creditors per a ONGs i entre tots, inclosos els nostres soferts pensionistes, haurem de pagar la jubilació anticipada a aquesta trepa de "treballadors socials"! Això sí, mentre dilapiden els nostres diners i munten tribunals contra Israel, ni una paraula contra el fonamentalisme islàmic o contra el règim castrista.

Ha mort un home, es deia Orlando Zapata, era a la presó per atrevir-se a pensar i fer us d'un dret fonamental, la llibertat d'expressió. Ha mort després de 85 dies de vaga de fam de veritat -no de filfa com les que fan els nostres "activistes"- per protestar des d'una presó sinistra contra un règim totalitari. Els "activistes" s'ho callen; els demòcrates no. Avui, per Orlando, cridem amb totes les nostres forces VIVA ZAPATA!

Friday, February 26, 2010

TERRA ALLUNYADA


Mentre les vinyes moren
sense assolir les cimes,
jo flairo un vi
que va perdent aroma.

Deserto, inert per al combat,
cap a una mort més flonja.

Xavier Amorós, Poemes inèdits, 1959

Wednesday, February 24, 2010

Ja està aquí, ja ha arribat....



Ja ha arribat, ja és aquí (val més prendre-s'ho rient, quan no hi ha solució). Tindrà llibertat de moviments però no podrà sortir d'Espanya. Qui li ho impedirà? Els demés països de la UE no el volen, però Espanya és més caritativa i més comprensiva. El Moratinos i el Rubalcaba s'han ofert generosament a ajudar l'Obama en la feinada que té.
Ja ho va dir el Rubalcaba: los presos que sean acogidos vivirán "de forma absolutamente ajustada a derecho, con un permiso de residencia y con la posibilidad de trabajar". Casa i tot els ofereixen.
Aquest pres palestí cal que sigui ben tractat: "Hay que respetar su privacidad para que pueda rehacer su vida". Es veu que a Gaza no podia refer la seva vida com a fuster, tot i les subvencions de la UE que hi arriben (mira, igual que un del meu poble, el Miquel del Bar, que se'n va anar a Amèrica a fer fortuna i va tornar més pobre que abans, i deia: "tants que n'alimenten i no n'han pogut mantenir un de més!") i se'n va anar a la Meca a fer fortuna i com que passava per allí, el van agafar els americans en un camp d'ensinistrament afgà, que segur que no sabia pas quina mena d'ensinistrament li feien. Llegiu, llegiu... i escolteu:

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/02/24/espana/1267001167.html

Els comentaris van a càrrec dels qui passeu per la casa.

Sunday, February 21, 2010

Son tres palabras



Dubai, assassins, terroristes, passaports falsos, mossat, afers exteriors, Israel, Gran Bretaya, Moratinos, ascensors, càmeres de seguretat, Irán, tennistes, hotels de luxe, aeroports, Alemanya... Els mitjans de comunicació que ho emboliquen; paraules i paraules sobre el tema; tot plegat per fer un garbuix mental a la població.

El resum és senzill, com diu la cançó "Son tres palabras":

UN DE MENYS

Friday, February 19, 2010

Boicot a Israel?



L’Estat d’Israel és l’únic estat del món que s’enfronta a un perill existencial. Si els seus enemics guanyessin, l’Estat desapareixeria i, amb ell, també ho podria fer la majoria de la gent que hi habita. Atès que Israel no es pot permetre perdre cap guerra, es pren les amenaces seriosament.
Encara que Israel sap que, en darrera instància, només compta amb la seva pròpia capacitat de defensa, els principals actors de la comunitat internacional no estan disposats a tolerar que cap dels seus membres pugui ser eliminat per l’acció col·lectiva dels seus veïns, si no volen veure com s’enfonsa l’estantissa balança de poder al món. Aquest capteniment majoritari juga a favor d’Israel, que pot estar segur que, per ara, ningú seriós presentar arguments per desmantellar l’Estat del poble jueu.
Tot i així, els seus enemics no renuncien al seu somni i dediquen molt esforç a atacar Israel. N’hi ha que ho fan directament, tot recorrent a la violència i, de tant en tant, es troben amb la resposta adequada, per proporcionada, a les seves accions. N’hi ha d’altres que, sabent que la via militar té escasses possibilitats d’èxit, opten per una via alternativa, més llarga i complexa, però que aspira a ser efectiva amb el pas dels anys d’una constant insistència en la batalla de les idees. Per aquests altres, l’estratègia passa per deslegitimar l’Estat d’Israel fins al punt que un dia hi hagi un consens mundial prou gran que faciliti passar a un atac frontal i directe. Aleshores, si el terreny estigués prou abonat, aquests atacs serien eficaços perquè hi hauria molta gent que els consentiria.
Els darrers anys una entesa entre grups i ideologies diferents ha excel·lit en aquesta empresa orientada a afeblir els fonaments intel·lectuals de l’Estat d’Israel. Es tracta de l’entesa roig i verda, en la que hi conflueixen bona part de l’esquerra del món occidental i l’islamisme. Des de punts de partida fins i tot antagònics (la lluita per la igualtat, la llibertat i la fraternitat que encapçala l’esquerra –si més no, en teoria- és incompatible no només amb la lectura rigorista de l’Alcorà, sinó que hi ha prou elements per sospitar que ho és amb la lectura més liberal possible, si és que això no és, de fet, un oximoron com una casa de pagès), el bloc roig i el bloc verd coincideixen en atacar Israel. Si bé en principi els motius que al·leguen l’un i l’altre són diferents, amb el pas dels anys s’han anat retroalimentant fins arribar a l’actualitat, on hi ha una mena de simbiosi entre els uns i els altres. [Sigui dit de passada: caldrà que algú algun dia estudiï la fascinació que senten determinats esquerrans per l’Islam, que li troben totes les gràcies i li toleren idees i actuacions que no permeten, ni de lluny, amb el catolicisme, per exemple.]
L’aliança roig-verda, bevent ambdues de les fonts del totalitarisme, desplega una estratègia implacable, assentada en unes bases perfectament raonades a partir de l’exemple de la campanya contra l’apartheid a Sudàfrica.
Aquest règim de segregació racial va caure per la pressió interna però, sobretot, per la pressió externa. Va arribar un moment que aquest règim racista va quedar completament deslegitimat a ulls de sectors determinants de la població dels principals països del món. Un cop això havia esdevingut, Sudàfrica va fer la seva pròpia transició i l’apartheid va quedar enrere.
L’aliança roig-verda voldria repetir l’experiència. Si per això cal forçar la realitat, banalitzar l’apartheid, reproduir argumentari nazi, fer comparacions insostenibles racionalment, es fa sense problema. Al capdavall, tant els “rojos” com els “verds” sempre han acceptat sense massa matisos que “la fi justifica els mitjans”.
En aquesta estratègia, doncs, una peça fonamental és presentar Israel com un estat no democràtic on hi ha apartheid. Encara que les evidències que presenten són tan febles que no aguantarien cap contrastació davant d’un tribunal seriós, aquest és el punt de partida per passar a la segona fase: la promoció del boicot a tot allò que sigui israelià. La seva esperança és que com més dur sigui el boicot a Israel més aviat haurà de canviar la seva manera d’actuar i, fins i tot, més aviat desapareixerà.
En principi, l’ús del boicot com a arma política és legítim. Cada ciutadà, en ús dels seus drets polítics pot fer i pot promoure un boicot a algú o alguna cosa que considera que té una actuació blasmable o contra els seus plantejaments polítics o ideològics. Hi ha exemples de l’ús del boicot que han servit per fer avançar molt causes molt nobles i perfectament defensables.
No obstant, recórrer al boicot implica un compromís que ha de ser ferm, consistent i robust si és que es vol l’èxit de l’esforç i si no es vol caure en el ridícul. A la llarga, això seria contraproduent per la causa que s’està defensant. En aquest sentit, de la mateixa manera que una vaga de fam s’ha de fer bé (és massa seriosa perquè es transformi en una mena de dejuni fàcilment ridiculitzable), el boicot també. Per tant, ha de ser total i sense excepcions. I se n’ha d’assumir les conseqüències. Per això els qui volen fer boicot a Israel (als seus productes, als seus artistes, a la seva gent, a les seves universitats, etc.) el primer que han de tenir al cap és el llistat de coses que caldrà que deixin de banda. Per exemple, si no estan disposats a abandonar l’ús del mòbil, dels ordinadors portàtils, del programari informàtic més habitual (windows, google, etc.), de molts medicaments, i d’un llarg etcètera, que ni comencin. Si diuen que fan boicot però no són conseqüents, l’únic que demostren és la precària consistència de les seves idees i la feblesa de les seves posicions.
Així mateix, la campanya més o menys persistent (però fallida) de boicot a Israel és també indefensable per un altre motiu.. Des del moment que se singularitza Israel i s’obvien circumstàncies que passen a altres llocs del món que, aquestes sí, es mereixerien una “mica” (almenys) de boicot, es demostra l’existència d’un doble estàndard dels seus promotors envers Israel i s’està caient pel pendent de l’antisemitisme. Aquest existeix en la mesura que es promou el rebuig tot allò que no només vingui d’Israel sinó que sigui jueu; i existeix en la mesura que no es blasma les accions d’un govern sinó que s’estén la crítica al conjunt de la ciutadania de l’Estat.
Finalment, per si fos poc, el grau de perversió dels promotors del boicot s’enlaira quan es recorre a eslògans, frases i expressions pròpies del nazisme. I, és clar, en cap cas aquestes actituds poden presentar-se com a acceptables per més que hi hagi algun jueu, instal·lat en l’autoodi, que les avali.

Jordi Argelaguet (publicat al web de l'ACAI)

Wednesday, February 17, 2010

MOSSAD

Via Nihil Obstat (entrada reproduïda íntegrament)

Agents del Mossad van matar Mahmoud Al-Mabhouh, excomandament de l'ala militar de Hamas i fundador de les brigades Izz ad-Din al-Qassam, el passat 19 de gener en un hotel de Dubai. En aquest vídeo, que recull imatges de diverses càmeres de seguretat, es reconstrueix l'operació dels serveis d'intel·ligència israelians. Un document excepcional de 27 minuts de durada.

Sunday, February 14, 2010

Què he après?




Fotos arxiu CM - Joies de regal en un casament jueu, a l'Exposició d'objectes quotidians i rituals que hem pogut veure avui a l'Aleixar, col·lecció personal de Jaim Grau.



L'anell en un casament jueu:

En la llei jueva, el matrimoni esdevé oficial quan el nuvi dóna un objecte de valor a la núvia. Tradicionalment, aquest objecte és un anell, que ha de ser d'or llis, sense taques ni ornaments (per exemple, pedres precioses) –així com s'espera que el matrimoni sigui un i de senzilla bellesa.
El nuvi agafa l'anell i, davant de dos testimonis, li diu a la núvia: "Heus aquí que estàs compromesa amb mi amb aquest anell, d'acord amb la Llei de Moises i Israel". Llavors, posa l'anell al dit índex de la mà dreta de la núvia. Segons la llei jueva, aquest és el moment central de la cerimònia; ara la parella ja està definitivament casada.

Si la núvia també vol donar un anell al nuvi o aquest vol regalar-li joies de més valor o bellesa, també ho pot fer, però només després de la cerimònia i no mentre són dintre la khupà; a fi i efecte d'evitar confusions pel que fa al que és el veritable matrimoni segons la Torà.

Friday, February 12, 2010

ARBRES


Gleditsia -Foto arxiu CM

Per al Dominik i la Basia

Donem un tomb pel parc, el que és estiu
Per a vosaltres, per a mi és tardor
Ja avançada, és potser qüestió de climes
I de lligams amb la naturalesa.
Anomeneu diversos tipus d’arbres,
Saludats amb el meu silenci llarg.

Encara que he crescut en un poblet,
Ningú no m’ha ensenyat secrets de noms,
I els arbres esdevenen sers tancats
Que no em diuen detalls de l’existència.
Hauria de llegir potser Lineu
Però hi ha taques que ja no s’esborren.

Puc traduir molts noms buscant l’ajut
Del diccionari, pins, avets, oms, àlbers.
Noms que evoquen un món sense conèixer,
Vedat a aquells que no han assaborit
Amb lentitud les síl·labes verdoses.
Mots que només encaixen en un vers.

I què n’he fet, de la infantesa meva?
N’he pogut treure cap profit? El cert
És que ha transcorregut enmig de boires,
D’oblits, de desconeixement, llacunes
Que inútil és després intentar omplir.
Com arreglar un equívoc a destemps.

I el temps et deixa sempre amb la recança,
Tal vegada un silenci entre converses.

Xavier Farré - Del llibre Retorns de l'Est



Wednesday, February 10, 2010

L'Ariadna Jové. Prou de dir activistes als pro-terroristes

EMBOLICA QUE FA FORT AMB EL VOCABULARI


COOPERANT: El qui intervé en una guerra que no és la seva amb ànim de lucre (econòmic o de glòria personal). O bé hi ha un altre nom per a aquesta definició?

PRO-TERRORISTES: Pijoprogres que des de Catalunya van a Israel a col·laborar en actes de 'resistència popular'.

ACTIVISTES: Els estrangers que amb visats turistes es dediquen a delinquir a Israel amb el pretext del “pacifisme” que simplement encobreix i suporta el terrorisme islamo-palestí.


IDEES: cat-israel.org El matí digital Monjoies

Saturday, February 6, 2010

QUE SERAIS-JE SANS TOI



Jean Ferrat

Le poème d'Aragon


Que serais-je sans toi qui vins à ma rencontre
Que serais-je sans toi qu'un coeur au bois dormant
Que cette heure arrêtée au cadran de la montre
Que serais-je sans toi que ce balbutiement

J'ai tout appris de toi sur les choses humaines
Et j'ai vu désormais le monde à ta façon
J'ai tout appris de toi comme on boit aux fontaines
Comme on lit dans le ciel les étoiles lointaines
Comme au passant qui chante on reprend sa chanson
J'ai tout appris de toi jusqu'au sens du frisson

Que serais-je sans toi qui vins à ma rencontre
Que serais-je sans toi qu'un coeur au bois dormant
Que cette heure arrêtée au cadran de la montre
Que serais-je sans toi que ce balbutiement

J'ai tout appris de toi pour ce qui me concerne
Qu'il fait jour à midi qu'un ciel peut être bleu
Que le bonheur n'est pas un quinquet de taverne
Tu m'as pris par la main dans cet enfer moderne
Où l'homme ne sait plus ce que c'est qu'être deux
Tu m'as pris par la main comme un amant heureux

Que serais-je sans toi qui vins à ma rencontre
Que serais-je sans toi qu'un coeur au bois dormant
Que cette heure arrêtée au cadran de la montre
Que serais-je sans toi que ce balbutiement

Qui parle de bonheur a souvent les yeux tristes
N'est-ce pas un sanglot de la déconvenue
Une corde brisée aux doigts du guitariste
Et pourtant je vous dis que le bonheur existe
Ailleurs que dans le rêve ailleurs que dans les nues
Terre terre voici ses rades inconnues

Que serais-je sans toi qui vins à ma rencontre
Que serais-je sans toi qu'un coeur au bois dormant
Que cette heure arrêtée au cadran de la montre
Que serais-je sans toi que ce balbutiement

Wednesday, February 3, 2010

"No alçarà espasa nació contra nació."

Jo sóc Israel.
Vaig néixer abans que fos nomenada Palestina pels conqueridors romans, i abans que els britànics decidissin donar les meves terres de ponent a Jordània.
La meva gent, els jueus, mantingueren comunitats aquí durant tres mil anys, que és fins que els àrabs van decidir massacrar aquests jueus el 1920 i el 1929. Centenars de cvils foren assassinats; la majoria, dones i nens.
Mentrestant, els seus germans dels estats àrabs van exiliar un milió de jueus àrabs. Esborrant la seva història.
Jo sóc Israel.
He estat atacada quatre vegades per cinc exèrcits àrabs en seixanta anys. Sóc una supervivent. Vaig guanyar cada guerra que lliuraren contra meu. Vaig explicar als àrabs que vivien a la meva terra que eren benvinguts a estar-shi, però els seus germans deien: “Aneu-vos-en temporalment, mentre els jueus en tenen cura.”
He ofert un missatge de pau des del dia que vaig néixer; però els meus enemics només han respost amb bombes, bales i sang... la nostra i la seva. A l’adonar-se que no em podien vèncer amb les armes, van girar-se cap a la mentida.
Jo sóc Israel.
Una vegada i una altra, el meu nom és tacat. Malgrat tot, com en l’engany de Muhamad Al-Dura, cada mentida és finalment refutada; però els meus enemics continuen clamant que cometo “genocidi”
Dieu-me, és “genocidi” donar oportunitats educatives als àrabs palestins?, el 20% dels estudiants de la Universitat de Haifa són àrabs. Si jo vaix exiliar tots els àrabs el 1948, per què el 20% dels meus ciutadans són àrabs que voten? Per què els vaig donar tot el Sinaí i la franja de Gaza, desarrelant la meva pròpia gent de casa seva, només per l’ESPERANÇA de pau?
Jo sóc Israel.
En operacions de combat, arrisco les vides dels meus adolescents per minimitzar les víctimes civils. Faig el possible per només tenir com a objectiu els combatents, sovint perjudicant els meus soldats. A la guerra, deixo caure butlletes a les àrees que han de ser atacades, alertant els civils a evacuar. Hi ha algun altre excèrcit a la història de la humanitat que hagi fet això pels seus enemics? He esperat 8 anys per aturar Hamas dels seus atacs diaris amb projectils. Alguns queien en els meus jardins d’infància. Jo sóc pacient, però la meva paciència no és infinita.
Jo sóc Israel.
Descobreixo nous medicaments per tractar malalties devastadores, he desenvolupar tecnologies per a la creació d’Intel, anti-virus i telèfons mòbils, i he liderat el món en publicacions científiques per càpita. He enviat missions humanitàries per al desenvolupament de països, incoent-hi països musulmans. He absorvit centenars de musulmans refugiats que afrontaren el genocidi de Darfur, refugiats que cap estat musulmà no es va emportar.
Jo sóc Israel.
Un dels païson més petits del món, i potser el més tossut... em nego a renunciar a l’esperança per a la pau. Els meus amics em donen suport, no a causa de cap “lobby”, sinó perquè veuen la veritat: Sóc el cor de l’Orient Mitjà, i l’esperança pel seu futur.
El meu profeta va dir: “No alçarà espasa nació contra nació.” I jo ho intento i ho intento... fins que aquestes paraules siguin veritat.




Tuesday, February 2, 2010

...



"Si hay que ir, se va; pero ir por ir, es tontería"

Follow by Email