Wednesday, December 1, 2010

Ser turista d'esglésies

Laura,
I naltros que no gosàvem dir que ens agradava fer de "turistes d’esglésies"! Mira quina joia m’ha enviat el blocaire Lior. Tot va ser publicar allò d’anar a missa a Londres i va i m’envia aquest article de Joan F. Mira.  Veus?, no som soles en la fascinació per saber de les religions, del cristianisme i del judaisme sobretot; i per voler confortar-nos l’esperit observant i escoltant; aprofundint, analitzant el que aprenem de nou; i sobretot recordant i resituant tot allò que vam aprendre de petites:


Missa, negres, jueus

El temps que corre, 28 de Febrer del 2006

Ser turista d’esglésies, a les ciutats de la vella Europa, és una activitat que té del tot asegurada la satisfacció de la cultura i de l’estètica, per poc que un hom done valor a les pedres antigues. A les ciutats de l’Amèrica moderna, la mateixa pràctica, tan poc habitual per raons òbvies, pot produir un altre tipus de satisfaccions. No certament per les pedres mateixes (parle dels Estats Units d’Amèrica, no d’esglesies colonials hispàniques), no per l’arquitectura dels temples, sovint banal o només d’imitació, sinó pels moviments que s’hi poden trobar. Com ara a la catedral de Sant Patrici, a Nova York, al lloc millor de la Cinquena Avinguda, seu principal dels catòlics locals, que no són pocs, siguen irlandesos o italians o sudamericans, plena de marededéus i de sants de devoció coneguda, de gent agenollada i de tot allò que és normal en un temple catòlic. Allò que no espera el visitant curiós és trobar-hi l’anunci d’una missa en honor de la Història Negra, tal qual, l’Annual Archidiocesan Celebration of Black History Month. De manera que, el dia anunciat el visitant acudeix al culte insòlit, i troba que gran part dels fidels van vestits amb túniques de colors llampants, africanes d’origen, i les senyores porten turbants voluminosos o capells com els diumenges al barri de Harlem. Al presbiteri, un cor de nom “Cants de Salomó” interpreta bellíssimament himnes litúgics que hom no espera escoltar en un temple catòlic: “Alceu totes les veus i canteu, fins que ressonen el cel i la terra.” Música gospel o allò que, amb poc encert, en dèiem “espirituals negres”. Són negres, en efecte, els cantants i el director, i “negra” la música. Negres uns altres cors infantils i adolescents que intervenen després en la Litúgia de la Paraula, “lloeu el Senyor, que cura els cors trencats”, o “tasteu i mireu, tasteu i mireu la bondad del Senyor”. També i ha kíries i glòries i credo, i tot allò que ha de tindre una missa, però els fidels no són avui com els altres catòlics: canten d’una altra manera, fan moviments quasi dansants, criden al•leluia al•leluia, agiten mocadors blancs al ritme de la música. A l’Àfrica, en esglesies de missioners, he assistit també a misses on es canta i es balla com ara a Sant Patrick, però era l’Àfrica, no era Nova York. I aquesta vesprada de febrer ventós, qui presideix la missa és l’arquebisbe en persona, el cardenal Edward Egan, amb uns altres bisbes i amb més d’una vintena de sacerdots, la major part d’ells negres. “Déu dels nostres anys cansats”, canten els cors, “Déu de les nostres llàgrimes silencioses, Tu que ens has dut fins ací en el camí, guarda’ns per sempre en aquesta sendera, et preguem”. Que aixa siga.



I darrere mateix de Sant Patrici hi ha una església anglicana-episcopal, que en litúgia i en altres coses és, de les anomenades protestants, la més acostada a la catòlica. Allà, doncs, el visitant curiós podia assistir també a un acte de culte igualment inesperat, una celebració “de la nostra herència jueva”, amb un pastor i un rabí, amb solistes i cors, i amb la interpretació del Service Sacré de Darius Milhaud, compost l’any 1947 per a una sinagoga de San Francisco, amb textos de psalms i altres parts de la bíblia, tot cantat en hebreu, amb una música impressionant, profunda, dificil de descriure. Quan cantaven el Shema Israel, se’m posava la pell de gallina: “Shema Israel, Adonay elohenu, Adonay e’had”, escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és Un. I el baríton quan cantava el Kaddish, i acabava “Osse Shalom Bimeromav…”: Que aquell que imposa la pau al seu lloc tan alt, impose la pau per a nosaltres i a tot Israel, i diguem tots Amén. Hi havia un rigor, una contenció, una quietud, una concentració entre els assistents, tots blancs i tos d’una certa edat i d’aire per dir-ho d’alguna manera “distingit”, que era aparentment el contrari de la missa dels negres. Com si aquesta aristocràcia urbana dels anglicans celebrant un servei sagrat jueu fora d’un altre món, d’un món distant i incompatible. I tanmateix, el visitant, que havia assistit feliçment als dos actes, sentia el cor espojat, reconfortat. No puc ara explicar-los el per què, però no és tan difícil d’entendre.

Joan F. Mira

Follow by Email