Tuesday, December 14, 2010

Escola catalana

Les de la classe de Sor Maria Berta

Naltros vam anar en una escola catalana. Vam convenir l’altre dia la Nuri i jo tot prenent cafè ben assegudes en una cèntrica cafeteria de Barcelona.

El que ara n'hi diuen "llengua vehicular" era el català, sens cap mena de dubte. Les monges parlaven en català, el senyor rector també i mossèn Ramon, el capellà que vivia al convent i que cada setmana ens confessava, també. Totes les xiquetes érem del poble, a tot estirar n'hi havia dues de família andalusa però que parlaven català amb les demés. Els primers llibres eren en castellà, per suposat. La cartilla primer, el manuscrit després i el compendi de saber que era la Enciclopèdia Álvarez eren l'única referència del castellà, una llengua en la que lligàvem lletres sense saber-ne el significat, i que entonàvem com el català -ningú no ens va explicar mai que tenia un accent i una entonació diferents. I no gosés ningú a preguntar el significat de cap paraula!

Les oracions bàsiques i el senyal de la creu només s'ensenyaven en català, primera cosa que s'aprenia a col.legi abans que el llegir i l'escriure. Entre els sis i els set anys, ja ens vam aprendre el catecisme de memòria, a fi i efecte de fer la primera comunió. Un catecisme escrit en un català acurat, versió de l'abadia de Montserrat. Les primeres misses, en llatí; però cap allà a l'any seixanta-quatre ja va arribar la missa en català, un cop a la setmana, com a mínim. El rosari, cada tarda, en català, i les lletanies en llatí.

A la meva època vaig coincidir amb monges a qui agradava cantar. Totes les cançons que ens van ensenyar eren en català, i no van ser poques. El dissabte anàvem a la capella a fer una oració anomenada Sabatina, que jo relacionava amb sabata, i de la que no recordo cap cançó ni cap oració; fenòmen ben curiós, ja que sóc famosa entre les amigues del poble per recordar de memòria totes les coses de col.legi des de la més remota infància. L'única cançó que recordo en castellà és la que cantàvem a pàrvuls al sortir: "De clase la salida, nos vamos a marchar. Adiós clase querida, no te podré olvidar". I jo feia una mena de sinalefa-elisió i em quedava: "Adiós lasequerida", que no sabia pas què volia dir, però l'escola i el castellà ja ho tenien això. I no en tinc cap trauma; amb els anys ja he après el significat de moltíssimes paraules gravades a la memòria sense saber què volien dir.

Pel que toca al parvulari,  vam divergir. La Nuri havia anat als pàrvuls a Corbera de Llobregat. Mai no li havia sentit explicar l’experiència parvulària. Una escola nacional, enorme, destartalada, llòbrega; amb Doña Lorenza, que parlava en castellà i un munt de criatures amb les que no hi sentia res encomú. Diu que per a ella, el retorn a La Selva i anar a les monges va ser un alliberament. Amb Sor Maria Berta, en aquella aula petitona amb piano i tot, al costat del pati de la cisterna, poques xiquetes a la classe i mimada per la monja que li donava caramels perquè no se sentís sola entre les veteranes, cantant i parlant amb la mateixa llengua que a casa. Quin tip de riure quan va pronunciar la frase: “Valtros sí que no vau viure la postguerra!”. Li va quedar tan gravada al cap la imatge de Doña Lorenza, que li queda pendent de fer-ne un dibuix. Diu que el farà ara, a finals d’any i el penjarem al bloc. A primers d’any tenim pendent de fer un viatge a Corbera a veure com està l'escola d'aquell poble on la Nuri i sons pares van anar a viure uns quants anys.

Follow by Email