Monday, November 29, 2010

Ja ha acabat de comptar! (repetició)



CAPÍTOL XIII

El quart planeta era el del polític de despatx. Aquest home estava tan ocupat que ni aixecà el cap en arribar el petit príncep.

- Bon dia –digué-. Teniu el cigarret apagat!
- Tres i dos fan cinc. Cinc i set dotze [...] no tinc temps de tornar-lo a encendre! Això fa... tres-cents mil quatre-cents vint-i-un.
- Tres-cents mil què?
- Encara ets aquí? Tres-cents-mil... no ho sé. Tinc feina jo! Sóc un home seriós, no m’entretinc amb foteses! Dos i cinc fan set...
- Tres-cents mil què? –va repetir el petit príncep que mai no havia renunciat a una pregunta quan l’havia posseïda.
El polític va aixecar el cap:
- Fa trenta anys que habito en aquest planeta i només he deixat la feina tres vegades. La primera per causa de salut, la segona per errors en uns comptes i la tercera, aquesta! No tinc temps d’entretenir-me, jo. Sóc un home seriós... Tres-cents mil...
- Mil què?
El polític veié que no hi havia esperança de pau:
- Milers d’aquestes coses de les eleccions.
- Vots?
- No, persones, persones que voten. Sóc una persona seriosa, jo!
- Ja! I què en fas de tantes persones?
- Que què en faig?
- Sí.
- Res. Les controlo.
- Controles les persones?
- Sí.
- Però... ja n’hi ha d’altres que controlen!
- Sí, però no ho fan tan bé com jo!
- Molts controlen els vots. Jo també controlo els militants un a un, les persones.
- I per a què et serveix aquest control?
- Per a col·locar les persones en els llocs adequats per tal de controlar!
- I per a què et serveix posar aquestes persones a controlar?
- Per a tenir més poder, i poder controlar més.
Aquest, digué entre si el petit príncep, no raona de cap manera.
I encara li féu més preguntes.
- Com es poden controlar les persones?
- Tenint la informació–respongué el polític- Qui la té si no?
- No ho sé. Ningú.
- Llavors... jo la tinc, jo sóc qui les controlo, jo he estat el primer en pensar-hi.
- N’hi ha prou?
- Quan ets el primer en fer una cosa, la pots dominar, controlar. Jo controlo persones, les domino. Sóc el millor en la meva feina.
- Potser sí –digué el petit príncep. I després?
- Les cuido, les compto i recompto –digué el polític. És difícil, sóc un home seriós, jo.
El petit príncep encara no quedà satisfet.
- Si jo tinc un mocador del coll, me’l puc posar i emportar-me’l. Si tinc una flor, la cullo i me l’enduc. Però tu no ho pots fer amb les persones!
- No, però les puc col·locar al lloc que jo vull.
- Com vols dir?
- Vull dir que les tinc totes al meu cap. Ningú no em prendrà la informació. La puc fer servir quan vull.
- I... ja està?
- N’hi ha prou.

Divertit, pensà el petit príncep; però força patètic i poc seriós.
El petit príncep tenia unes idees diferents sobre les coses serioses.

- Jo –digué encara-, tinc una flor que rego cada dia, em fa companyia i m’alegra la vida. Tinc amics que cuido i estimo perquè l’amistat no s’apagui. Tinc una família que és el meu refugi i la meva fortalesa. Miro de ser útil a les persones... Però tu... què tens més enllà del control? On vols arribar?

El polític va obrir la boca i no va poder respondre. El petit príncep se’n va anar.

Els adults són completament extraordinaris, es deia ell mateix durant el viatge.

Follow by Email