
CAPÍTOL XIII
El quart planeta era el del polític de despatx. Aquest home estava tan ocupat que ni aixecà el cap en arribar el petit príncep.
- Bon dia –digué-. Teniu el cigarret apagat!
- Tres i dos fan cinc. Cinc i set dotze [...] no tinc temps de tornar-lo a encendre! Això fa... tres-cents mil quatre-cents vint-i-un.
- Tres-cents mil què?
- Encara ets aquí? Tres-cents-mil... no ho sé. Tinc feina jo! Sóc un home seriós, no m’entretinc amb foteses! Dos i cinc fan set...
- Tres-cents mil què? –va repetir el petit príncep que mai no havia renunciat a una pregunta quan l’havia posseïda.
El polític va aixecar el cap:
- Fa trenta anys que habito en aquest planeta i només he deixat la feina tres vegades. La primera per causa de salut, la segona per errors en uns comptes i la tercera, aquesta! No tinc temps d’entretenir-me, jo. Sóc un home seriós... Tres-cents mil...
- Mil què?
El polític veié que no hi havia esperança de pau:
- Milers d’aquestes coses de les eleccions.
- Vots?
- No, persones, persones que voten. Sóc una persona seriosa, jo!
- Ja! I què en fas de tantes persones?
- Que què en faig?
- Sí.
- Res. Les controlo.
- Controles les persones?
- Sí.
- Però... ja n’hi ha d’altres que controlen!
- Sí, però no ho fan tan bé com jo!
- Molts controlen els vots. Jo també controlo els militants un a un, les persones.
- I per a què et serveix aquest control?
- Per a col·locar les persones en els llocs adequats per tal de controlar!
- I per a què et serveix posar aquestes persones a controlar?
- Per a tenir més poder, i poder controlar més.
Aquest, digué entre si el petit príncep, no raona de cap manera.
I encara li féu més preguntes.
- Com es poden controlar les persones?
- Tenint la informació–respongué el polític- Qui la té si no?
- No ho sé. Ningú.
- Llavors... jo la tinc, jo sóc qui les controlo, jo he estat el primer en pensar-hi.
- N’hi ha prou?
- Quan ets el primer en fer una cosa, la pots dominar, controlar. Jo controlo persones, les domino. Sóc el millor en la meva feina.
- Potser sí –digué el petit príncep. I després?
- Les cuido, les compto i recompto –digué el polític. És difícil, sóc un home seriós, jo.
El petit príncep encara no quedà satisfet.
- Si jo tinc un mocador del coll, me’l puc posar i emportar-me’l. Si tinc una flor, la cullo i me l’enduc. Però tu no ho pots fer amb les persones!
- No, però les puc col·locar al lloc que jo vull.
- Com vols dir?
- Vull dir que les tinc totes al meu cap. Ningú no em prendrà la informació. La puc fer servir quan vull.
- I... ja està?
- N’hi ha prou.
Divertit, pensà el petit príncep; però força patètic i poc seriós.
El petit príncep tenia unes idees diferents sobre les coses serioses.
- Jo –digué encara-, tinc una flor que rego cada dia, em fa companyia i m’alegra la vida. Tinc amics que cuido i estimo perquè l’amistat no s’apagui. Tinc una família que és el meu refugi i la meva fortalesa. Miro de ser útil a les persones... Però tu... què tens més enllà del control? On vols arribar?
El polític va obrir la boca i no va poder respondre. El petit príncep se’n va anar.
Els adults són completament extraordinaris, es deia ell mateix durant el viatge.