Thursday, October 7, 2010

Totes tres


I n'érem molts... i han passat els anys. L'altre dia feia repàs familiar. I com canvia l'apreciació subjectiva dels "valors"! Em vaig adonar que fa poc més d'un any el meu passat llunyà era una fotografia plena de gent, i de cop i volta es va reduir a nosaltres tres; les que ens havíem retratat aquella vegada al port de Barcelona, prop de l'estàtua de Colom, on vam pujar per primer cop. Ràpidament, vaig anar al calaix dels retrats familiats i vaig agafar la imatge, i em vaig aferrar als records que em queden, tot esbiaixant-los, sense afrontar-los. S'ha esvaït tot.

Però arribarà el dia en què em deurà passar com a l'Octavi Fullat. A mig estiu vaig anar a Alforja a la presentació del darrer volum de les seves memòries. Des d'aquell dia, les seves paraules em tomben pel cap en certs moments. Era allà, a la sala de l'Ateneu, det, impecablement vestit, amb les formes polides com d'habitud, i el gesticular amb les mans que sembla que vagin parlant, seguint-li les paraules. Clar, alt i precís:
"Ara tinc vuitanta-dos anys i mig. Miro al meu davant i no hi veig "res". Miro el moment actual i és "una merda". Sóc en aquella edat en la que només em queda la memòria."
Aquest "res" el vaig comentar amb una amiga:
- Deus voler dir que "no hi veu futur" -comentà ella.
- No. "Res", i prou -vaig respondre.

Em va donar la raó, l'Octavi, quan dies després li vaig explicar la meva precisió en el concepte.

Ara bé, vist des dels ulls dels que ens l'escoltem embadalits, encara li veiem molta energia i ganes de viure. 

Follow by Email