Thursday, October 28, 2010

El cementiri de poble

Tots sants i el dia de difunts, dies d'ànimes i castanyes; dies d'ànimes en pena que ens les recorda la tradició i la literatura, com el Comte Arnau i el Mal caçador de Joan Maragall o La cancó del vell Cabrés del convilatà Ventura Gassol. M'agrada seguir les nostres tradicions i no voldria que es perdessin.

Dies dels morts, sobretot dels morts de casa; també dels morts del poble; de visites al cementiri. "La mort és llei de vida" diem de generació en generació. La nostra tradició no encara la mort amb por. Ho fa amb respecte i recolliment. S'encenen llànties i es posen flors al cementiri. Ara bé, les visites al cementiri van més enllà d'això. S'hi va de passeig, es recorden temps passats i persones que ja no hi són. Et trobes amb gent que veus només una vegada a l'any, que venen de fora només per fer una visita al cementiri, als seus morts. Aquests dies, hi tornes cada vegada que algun amic o familiar hi vol anar a donar un tomb. Cada vegada reconeixes més gent als nínxols. "De cada any que passa, conec més gent al cementiri i menys quan passejo pel poble", diem així com ens fem grans. Anem sumant els que no veurem mai més i els que neixen i ja no sabrem "de quina casa són".


Un especial record per a La Maria B, una visita que fem molta gent cada any, un mite de bellesa femenina al poble. L'Ava Gardner del nostre cementiri. Només aquests dies en veiem la fotografia. A casa, no. Naltros en  tenim una perquè era veïna i amiga de la mare:


I jo que tinc una feinada per explicar totes aquestes sensacions i experiències, i tan magistralment com ho ha resumit en Xavier Farré en el seu poema:

Guia d'un cementiri rural


Aquí només s'hi pot venir els dies
assenyalats (la resta de l'any tanquen).

En aquest lloc no es designen els morts
ja que esdevenen, cada any, un record,
viu. En el fons tothom sap que és veí
de l'altre, fins i tot del que contempla
la vida des del seu racó marmori.

Així, el cementiri es converteix
en un local més que el poble conserva,
com els diversos bars on recuperen
l'oblit, com els pocs bancs en què no es fa
cap gestió, només s'hi tafaneja.

Un cementiri rural no és cap línia
divisòria, no separa els vius
dels morts, sinó dos diferents estadis
d'una mateixa situació
que els habitants, com a veïns, relleven.



Follow by Email