Sunday, July 18, 2010

Moriràs com els peixos...



M'ho deia el pare de joveneta: "Nena, moriràs com els peixos, enganxada per la boca." S'ho ben hauria pogut aplicar a ell mateix i no ho feia. En fi, no som perfectes. 
Jo, de joveneta, tenia la sensació de què no era gaire xeraire, ves per on! I, realment, no ho era. Només xerrava amb els de casa i amb les persones que eren molt amigues meves, bàsicament noies, perquè havia estat educada al col·legi de monges del poble, filla única, i només tenia cosines.


Recordo el primer curs a l'institut de Reus, als meus quinze anys acabats de fer. Em va tocar seure al costat d'un xicot de Riudecnyes amb qui vaig conversar comptades vegades, poc, i no sense posar-me vermella com un tomacot. De fet, estava totalment rodejada de nois en aquella classe. Jo diria que no els vaig dirigir la paraula cap vegada. Amb els nois de poble sí que hi parlava; a l'hora del pati, a l'hora de dinar... amb els de La Selva i amb els d'Alforja. No eren com els de Reus. Jo notava que els de Reus, també les noies, s'entonaven, ens miraven als de poble pel damunt de l'espatlla, i això feia que no els suportés, així de clar. Era una apreciació subjectiva, ben segur, però que, poc o molt, m'ha durat fins ara. Encara n'hi ha dels tibats d'aquella classe que els trobo pel carrer i no els saludo!

Sort que a COU vaig canviar d'institut, m'havia fet més gran i les coses van anar millorant. Llavors ja me'ls mirava tal com són els de Reus: com els d'arreu.

Amb el pas dels anys, vaig triar una professió en la que he de parlar. El primer dia que vaig fer classe davant d'un grup d'adults, just acabats els estudis, al final no em quedava ni un fil d'eixut al  cos. M'hi he fet, però; i ara, si no em paren els alumnes, no callo.

La vida, també, m'ha portat a haver de conèixer molta i variada gent i a haver de donar conversa de temes diversos. I, com sempre! Te n'acabes sortint i hi trobes gust.

I ja som al cap del carrer, ara xerro massa i m'ha agafat per provar d'escriure quatre coses malforjades, per provar-me a mi mateixa i veure com ho faig. Tinc l'estiu pel davant per anar seguint. M'equivocaré i refaré, que en això hi ha l'aprendre.

M'ha quedat una rèmora. És que tinc por escènica. Fora de la classe i davant de qualsevol auditori  -a no ser que cridi la Necessitat- no puc parlar, suo i m'entrebanco. "Em quedo en blanc", com diuen alguns alumnes nerviosos davant d'un examen.


Follow by Email