Thursday, June 10, 2010

Reus-Prades (i 3)


                        
Els Motllats - XIII caminada Reus-Prades-Reus  
(fotografia AEC - Reus)

L'hora d'esmorzar, a les antenes de la Mussara; i jo, desorientada com sóc, li dic a la Iolanda que ja érem als Motllats! Ella que truca al seu home i li explica on som -si ho diu la Milagrosa va missa!- El Josep Maria, al veure el ritme trepidant que portàvem, va pensar que no calia pujar a veure com ens anava tot: "L'hora d'esmorzar i aqueixes xiques ja són als Motllats? Quines fletxes estan fetes!". Vam seguir caminant, el camí ja era més planer, però jo me n'adonava que no "érem on anàvem". De cop i volta, veig que som als Motllats, la plana dalt de la muntanya: "Noies, perdo." -els vaig comentar-, "Ara sí que som als Motllats."

Passar el control, alguna cosa per menjar i beure i anar seguint el camí. Ja havíem fet el punt més alt i el que quedava era bufar i fer ampolles. Jo els anava dient que el millor que havia pogut fer era no portar rellotge. En cap moment vaig saber quina hora era. Això em va fer desconectar, desestressar i estar només pendent de mi mateixa i de disfrutar el moment, sense pensar en res. 

El sol ja havia sortit, les bromes eren lluny. L'airet del capdamunt ens havia assecat la roba i caminàvem a gust; conversàvem lleugerament i bromejàvem amb els que ens passaven al davant i amb els que deixàvem darrere. Cal dir que jo em meravellava que pogués deixar algú darrere meu, em feia gràcia i tot! Vaja, que em donava ànims. 

Caminant, caminant, anàvem dient "I el Josep M. que havia dit que passaria a veure'ns per algun control i encara deu dormir. Ens ha abandonat!". Mentrestant, a la Montse li va trucar la xiqueta. Aqueixes xiquetes nostres (hi poso la meva, també) són sempre oportunes per preocupar inútilment les mares; per qualsevol rucada els fas falta. I au! a parlar de les nostres nenes, que n'estem molt orgulloses i dels seus nens petits, que són dues joies, entremaliats en la justa mesura i espavilats com toca! I del gran de la Montse... 

I el paisatge... de dalt estant veus tot el Camp i la vista t'allarga fins a mar. Aquell qui ho veu per primera vegada queda verament impressionat. Les muntanyes de darrere nostre, el nostre perfil, és quelcom que no t'abandona en la vida; el tens al cap, el dibuixaries de memòria. I ara érem allí albirant la immensitat de la nostra plana.

Baixar cap a la Febró, el darrer control i començar a xafar la terra vermella de Prades. Ara ja hi havíem arribat. Quansevol entrebanc del darrer moment no ens podria fer dir que no havíem pogut! 

Jo ja feia estona que havia baixat el ritme. Els darrers quilòmetres em feia esperar més, me n'adonava... però faltava poc i m'ho prenia amb calma. Per on arribaríem a Prades? Dalt, baix, mig o vores? El meu sentit de l'orientació desafina. 

Allà baix, lluny... les cases de Prades! Emocionades com estàvem i amb el terra mullat de la pluja del matí, la Iolanda travessa un rec d'aigua i cau! Com un llampec, es va aixecar. Ni vam tenir temps de veure-la a terra. Una mica de fang als pantalons i endavant!

Enfilem el primer carrer del poble i ja veiem el Florenci Costas i el Jaume, l'home de la Montse, que ens esperaven. El Costas ja tenia els càlculs fets! Ens havia vist caminar entrenant i havia calculat l'hora d'arribada exacta! -ni fiar-se'n d'allò de l'esmorzar als Motllats! 

Cap a la Plaça de Prades a dir al control que ja havíem arribat; petons i abraçades... La Montse Bosque també ens esperava; i els petits d'elles, l'Arnau i l'Eloi; fotografies de rigor, canvi de roba i sabates, i... L'Ignasi no s'ho creia pas que arribaríem tan aviat, ell sempre arriba una miqueta més tard que jo. Jo tenia la roba al cotxe i va arribar just quan començava a caure una gotellada com la que ens havia acomiadat de Reus.

Cansades? NO! Felices d'haver-ho aconseguit. Cap a dinar a Capafonts tot el grup i a celebrar-ho.

L'any que ve, REUS-PRADES-REUS!


Follow by Email