Tuesday, June 8, 2010

Reus-Prades (2)


Reus-Prades Reus 2009 (foto AEC -Reus)

El dia abans, què dic! la setmana abans,  els nervis em portaven, les cames no deixaven de fer-me mal... entumides, no eren cruiximents, no; era la por al ridícul; dit d'una altra manera, a fer quedar malament les meves companyes de caminada, la Iolanda i la Montse, que m'havien dit a cor i de cor que seguirien al meu ritme i que no em deixarien.

Dissabte, tot el dia de descans, preparar la roba i la motxilla, banyet calent a la tarda, massatge, cremes als peus i cames, Recuperation -el Ramon Aladern ja m'havia avisat una setmana abans que n'anés prenent cada dia- relaxant muscular i a dormir aviadet, que, puntualment, a les cinc de la matinada el despertador havia de tocar. Difícil, dormir amb els nervis i l'ull mig obert per no fer tard! Evidentment, abans que toqués el despertador, vaig saltar del llit: dutxa, cremes, cafetó calent, vestir-se adequadament i... la trucada perduda de la Montse que ja em venien a buscar amb el cotxe. Tot va ser sortir al carrer i veure quatre gotes a terra. De fet, feia estona que sentia tronar, però ni em va passar pel cap que els trons poguessin amenaçar pluja; no hi ha més cec que el que no vol veure-hi! De pressa, a buscar una peça de roba qualsevol que pogués salvar-me de l'aigua.

Au! cap a Reus, al punt de sortida totes tres. No eren les sis de la matinada, que ja estàvem enregistrades i lluïem al pit el número de participant (n'hi diuen dorsal?). Mai no havia vist un esdeveniment com aquell. Una organització perfecta. Més de vuit-centes persones formiguejant per la sortida: uns encara s'apuntaven, els altres anaven a buscar el dorsal, d'altres ja assaborien l'abundant esmorzar que t'oferia l'organització... Mentrestant, petites gotes d'aigua anaven caient damunt dels nostres caps nus. No dúiem barret, no feia sol, encara era fosc. No havíem tret la peça impermeable de la motxilla. La pluja! res més lluny del noste pensament. Peta el coet de sortida i, com si ho esperés amb candeletes, comença a ploure a bots i barrals, un xàfec! barrets, impermeables, capolines... però tothom caminant o bé corrent al ritme que tocava. Et passaven gent per tot arreu, corrent, xipollejant pel carrer... però amunt, cap a Castellvell! I jo callada, els meus pensaments corrien: "Vols dir que haurem d'anar així fins a Prades? De moment només tinc una mica mullats els pantalons. Ara sí, ara ja vaig xopa,  no tinc un pèl d'eixut. Potser l'aigua no calarà dins de les sabates..." I un mal al sec de la cama que no em deixava...

Així com vam anar sortint de Castellvell i enfilant cap al Picarany, el mal es va esvair, no pensava en res i seguia caminant. Calades fins al moll totes tres, ens anàvem mirant la fila que féiem, però no deixàvem el somriure i les ganes de seguir malgrat tot.  Al capdamunt de la pujada del Picarany ja va venir el camí més planer fins al coll de la Batalla. No plovia i podíem anar caminant i xerrant i mirant el paisatge. Aquest camí l'he fet sovint amb bicicleta i no m'era estrany, em sabia cada racó i com venien les pujades i les baixades. Al coll de la Batalla ja ens esperava un control amb una mica de menjar i aigua. Aturadeta curta i seguir amunt. Ara venia el fort! Fins a les antenes de la Mussara pel mig del bosc espès, un senderó pedregós i costerut. Fila índia i amunt! I jo extranyada de veure com les meves cames seguien i no m'havia d'aturar: "Noia, això va bé; potser hi arribaràs!" -em deia a mi mateixa.

(Continuarà)

Follow by Email