Saturday, June 19, 2010

Saps què et dic?


Quan tens una certa edat hi ha dos llocs on vas trobant amics i coneguts que fa temps que no veies: el CAP  i la sala de vetlles. 
L'altre dia al matí, em vaig trobar la Carme al CAP. Treballa, des de fa trenta-cinc anys, en una fàbrica que fan peces de no sé ben bé què . En un moment vam repassar les nostres vides i les de mig poble. 
- Què, no tens ganes de jubilar-te?  A mi, si em jubilessin als seixanta, em farien una dona feliç del tot. Ara bé... no anem pas per aqueix camí...
- Nooooo a mi no hi ha qui em jubili -diu ella-, jo, a la fàbrica em distrec i, com sóc jo, ja saps que sempre dic el que tinc al cap. L'altre dia em van dir a veure si volia ensenyar una feina nova a una nena mora que havia entrat nova. Jo, encantada! Començo a explicar-li com anava la cosa de les peces: aquestes cap aquí, aquelles, cap allà... De cop i volta, m'aturo i li pregunto: M'entens en català, no? "Perfectamente - respon- aunque me gusta más que me hablen en castellano". I jo que li dic: Doncs mira, nena, veus això que tens aquí davant? Tot teu; ja t'ho aniràs arreglant sola, perquè jo el parlo perfectament el castellà, però m'agrada més parlar en català!

Follow by Email