Tuesday, March 2, 2010

Aquí no val el riure!



Pel que fa a les darreres cartes escrites per escolars espanyols a l'ambaixada d'Israel, no val el riure, no és tema de broma. Potser perquè sóc mestra em sento amb la necessitat de dir-hi alguna cosa.

A les meves classes, no es discuteix mai ni de política ni de religió. La classe no és un lloc de discussió, els alumnes hi venen a aprendre, i ells decidiran què en fan del que hi puguin aprendre (els meus alumnes són adults). Que ningú no s'equivoqui amb mi.

Els de la meva generació estàvem cansats de l'adoctrinament a les escoles; ara bé, no s'hi debatia. Tu escoltaves i t'anaves fent gran i anaves aprenent alguna cosa i destriant el gra de la palla; que per això un va a l'escola de petit, per aprendre a llegir i escriure i tenir les eines que li calen per ser un adult amb criteri, no?

Ara no! de ben petits -sis anys com acabem de veure- ja són ensinistrats en temes d'acualitat i els fan discutir i debatre i, a més a més, els inciten a fer pública la seva opinió, que és, ni més ni menys, la del mestre que els ha alliçonats. El mestre és un inconscient que no sap que té menors d'edat al davant!
El mestre d'ara no difereix en res del prototipus de mestre del franquisme (i tant que el critiquen!). Té la raó que l'assisteix en temes fonamentals com: la religió (ell és ateu, i ho predica), la política (ell és d'esquerres, i ho predica), la immigració (ell és bo de mena i vol papers per a tothom, i ho predica), el canvi climàtic (Els EUA i les multinacionals ens destrossen el planeta, i ho predica)... i seguiríem amb l'educació sexual, la democràcia, l'asssemblearisme... i ara, també el que toca: els jueus són una religió i els israelians maten nens, i ho predica! Així de senzilla, així d'ignorant, així de malèvola és l'educació que reben els nens a les escoles públiques. La culpa només cal donar-la als mestres un per un. Cadascú és responsable dels seus actes. No hi ha govern que valgui. L'actuació d'un mestre a la classe només és responsabilitat d'ell mateix. Ell és l'amo del que diu i del que calla.

Encara recordo ara el "No a la guerra". Fent anar criatures petites en manifestació per pobles i ciutats. Per ensenyar-los que ningú no vol guerres, calia tanta pèrdua de temps? Després, aquestes criatures petites esdevindran adults, i es pensaran que el món és un joc d'anar pel carrer amb globus protestant irreflexivament ningú no sap per què, com feien a l'escola de petits.

Recordo també manifestacions d'estudiants en vaga. D'estudiants d'institut, tots menors d'edat, protestant pel "no a la guerra" o per no sé quina llei que els perjudicava. ¿No hi tenen res al cap aquests mestres o professors que deixen sortir menors d'edat del centre escolar, sense permís dels pares? I recordo també els professors amb rialla de satisfacció de veure com tenien de "conscienciats" els seus alumnes.

I em venen al cap tota aquella sèrie d'escolars que van per les sales de plens dels ajuntaments i dels parlaments una vegada l'any a fer d'alcaldes, de regidors o de diputats, com si gestionar un poble, un país... fos un joc; i els governants i legisladors els riuen les gràcies i s'apunten les irreflexionades i infantils propostes. Aquests nens, de grans, seran com un governant actual que diu a la seva dona: "Te'n faries creus, noia, del fàcil que és governar. Milers de ciutadans ho farien com jo!". És clar que creuran que no cal cap esforç, cap estudi per governar, per menar un país, una comunitat... una família...

I després d'aquesta buidada de pap sense ordre ni concert, el que em queda per dir, resumint, és que a l'escola s'hi va a aprendre de llegir i d'escriure i les quatre regles. I que em va costar molt d'aprendre aquesta senzilla norma. Només me'n vaig adonar conscientment quan vaig tenir una filla que començava a anar a l'escola. I que per alliçonar els fills, ja hi som els pares; no cal que hi perdin el temps els mestres, ni que ens prenguin el paper.

Follow by Email