Wednesday, February 3, 2010

"No alçarà espasa nació contra nació."

Jo sóc Israel.
Vaig néixer abans que fos nomenada Palestina pels conqueridors romans, i abans que els britànics decidissin donar les meves terres de ponent a Jordània.
La meva gent, els jueus, mantingueren comunitats aquí durant tres mil anys, que és fins que els àrabs van decidir massacrar aquests jueus el 1920 i el 1929. Centenars de cvils foren assassinats; la majoria, dones i nens.
Mentrestant, els seus germans dels estats àrabs van exiliar un milió de jueus àrabs. Esborrant la seva història.
Jo sóc Israel.
He estat atacada quatre vegades per cinc exèrcits àrabs en seixanta anys. Sóc una supervivent. Vaig guanyar cada guerra que lliuraren contra meu. Vaig explicar als àrabs que vivien a la meva terra que eren benvinguts a estar-shi, però els seus germans deien: “Aneu-vos-en temporalment, mentre els jueus en tenen cura.”
He ofert un missatge de pau des del dia que vaig néixer; però els meus enemics només han respost amb bombes, bales i sang... la nostra i la seva. A l’adonar-se que no em podien vèncer amb les armes, van girar-se cap a la mentida.
Jo sóc Israel.
Una vegada i una altra, el meu nom és tacat. Malgrat tot, com en l’engany de Muhamad Al-Dura, cada mentida és finalment refutada; però els meus enemics continuen clamant que cometo “genocidi”
Dieu-me, és “genocidi” donar oportunitats educatives als àrabs palestins?, el 20% dels estudiants de la Universitat de Haifa són àrabs. Si jo vaix exiliar tots els àrabs el 1948, per què el 20% dels meus ciutadans són àrabs que voten? Per què els vaig donar tot el Sinaí i la franja de Gaza, desarrelant la meva pròpia gent de casa seva, només per l’ESPERANÇA de pau?
Jo sóc Israel.
En operacions de combat, arrisco les vides dels meus adolescents per minimitzar les víctimes civils. Faig el possible per només tenir com a objectiu els combatents, sovint perjudicant els meus soldats. A la guerra, deixo caure butlletes a les àrees que han de ser atacades, alertant els civils a evacuar. Hi ha algun altre excèrcit a la història de la humanitat que hagi fet això pels seus enemics? He esperat 8 anys per aturar Hamas dels seus atacs diaris amb projectils. Alguns queien en els meus jardins d’infància. Jo sóc pacient, però la meva paciència no és infinita.
Jo sóc Israel.
Descobreixo nous medicaments per tractar malalties devastadores, he desenvolupar tecnologies per a la creació d’Intel, anti-virus i telèfons mòbils, i he liderat el món en publicacions científiques per càpita. He enviat missions humanitàries per al desenvolupament de països, incoent-hi països musulmans. He absorvit centenars de musulmans refugiats que afrontaren el genocidi de Darfur, refugiats que cap estat musulmà no es va emportar.
Jo sóc Israel.
Un dels païson més petits del món, i potser el més tossut... em nego a renunciar a l’esperança per a la pau. Els meus amics em donen suport, no a causa de cap “lobby”, sinó perquè veuen la veritat: Sóc el cor de l’Orient Mitjà, i l’esperança pel seu futur.
El meu profeta va dir: “No alçarà espasa nació contra nació.” I jo ho intento i ho intento... fins que aquestes paraules siguin veritat.




Follow by Email