Friday, February 19, 2010

Boicot a Israel?



L’Estat d’Israel és l’únic estat del món que s’enfronta a un perill existencial. Si els seus enemics guanyessin, l’Estat desapareixeria i, amb ell, també ho podria fer la majoria de la gent que hi habita. Atès que Israel no es pot permetre perdre cap guerra, es pren les amenaces seriosament.
Encara que Israel sap que, en darrera instància, només compta amb la seva pròpia capacitat de defensa, els principals actors de la comunitat internacional no estan disposats a tolerar que cap dels seus membres pugui ser eliminat per l’acció col·lectiva dels seus veïns, si no volen veure com s’enfonsa l’estantissa balança de poder al món. Aquest capteniment majoritari juga a favor d’Israel, que pot estar segur que, per ara, ningú seriós presentar arguments per desmantellar l’Estat del poble jueu.
Tot i així, els seus enemics no renuncien al seu somni i dediquen molt esforç a atacar Israel. N’hi ha que ho fan directament, tot recorrent a la violència i, de tant en tant, es troben amb la resposta adequada, per proporcionada, a les seves accions. N’hi ha d’altres que, sabent que la via militar té escasses possibilitats d’èxit, opten per una via alternativa, més llarga i complexa, però que aspira a ser efectiva amb el pas dels anys d’una constant insistència en la batalla de les idees. Per aquests altres, l’estratègia passa per deslegitimar l’Estat d’Israel fins al punt que un dia hi hagi un consens mundial prou gran que faciliti passar a un atac frontal i directe. Aleshores, si el terreny estigués prou abonat, aquests atacs serien eficaços perquè hi hauria molta gent que els consentiria.
Els darrers anys una entesa entre grups i ideologies diferents ha excel·lit en aquesta empresa orientada a afeblir els fonaments intel·lectuals de l’Estat d’Israel. Es tracta de l’entesa roig i verda, en la que hi conflueixen bona part de l’esquerra del món occidental i l’islamisme. Des de punts de partida fins i tot antagònics (la lluita per la igualtat, la llibertat i la fraternitat que encapçala l’esquerra –si més no, en teoria- és incompatible no només amb la lectura rigorista de l’Alcorà, sinó que hi ha prou elements per sospitar que ho és amb la lectura més liberal possible, si és que això no és, de fet, un oximoron com una casa de pagès), el bloc roig i el bloc verd coincideixen en atacar Israel. Si bé en principi els motius que al·leguen l’un i l’altre són diferents, amb el pas dels anys s’han anat retroalimentant fins arribar a l’actualitat, on hi ha una mena de simbiosi entre els uns i els altres. [Sigui dit de passada: caldrà que algú algun dia estudiï la fascinació que senten determinats esquerrans per l’Islam, que li troben totes les gràcies i li toleren idees i actuacions que no permeten, ni de lluny, amb el catolicisme, per exemple.]
L’aliança roig-verda, bevent ambdues de les fonts del totalitarisme, desplega una estratègia implacable, assentada en unes bases perfectament raonades a partir de l’exemple de la campanya contra l’apartheid a Sudàfrica.
Aquest règim de segregació racial va caure per la pressió interna però, sobretot, per la pressió externa. Va arribar un moment que aquest règim racista va quedar completament deslegitimat a ulls de sectors determinants de la població dels principals països del món. Un cop això havia esdevingut, Sudàfrica va fer la seva pròpia transició i l’apartheid va quedar enrere.
L’aliança roig-verda voldria repetir l’experiència. Si per això cal forçar la realitat, banalitzar l’apartheid, reproduir argumentari nazi, fer comparacions insostenibles racionalment, es fa sense problema. Al capdavall, tant els “rojos” com els “verds” sempre han acceptat sense massa matisos que “la fi justifica els mitjans”.
En aquesta estratègia, doncs, una peça fonamental és presentar Israel com un estat no democràtic on hi ha apartheid. Encara que les evidències que presenten són tan febles que no aguantarien cap contrastació davant d’un tribunal seriós, aquest és el punt de partida per passar a la segona fase: la promoció del boicot a tot allò que sigui israelià. La seva esperança és que com més dur sigui el boicot a Israel més aviat haurà de canviar la seva manera d’actuar i, fins i tot, més aviat desapareixerà.
En principi, l’ús del boicot com a arma política és legítim. Cada ciutadà, en ús dels seus drets polítics pot fer i pot promoure un boicot a algú o alguna cosa que considera que té una actuació blasmable o contra els seus plantejaments polítics o ideològics. Hi ha exemples de l’ús del boicot que han servit per fer avançar molt causes molt nobles i perfectament defensables.
No obstant, recórrer al boicot implica un compromís que ha de ser ferm, consistent i robust si és que es vol l’èxit de l’esforç i si no es vol caure en el ridícul. A la llarga, això seria contraproduent per la causa que s’està defensant. En aquest sentit, de la mateixa manera que una vaga de fam s’ha de fer bé (és massa seriosa perquè es transformi en una mena de dejuni fàcilment ridiculitzable), el boicot també. Per tant, ha de ser total i sense excepcions. I se n’ha d’assumir les conseqüències. Per això els qui volen fer boicot a Israel (als seus productes, als seus artistes, a la seva gent, a les seves universitats, etc.) el primer que han de tenir al cap és el llistat de coses que caldrà que deixin de banda. Per exemple, si no estan disposats a abandonar l’ús del mòbil, dels ordinadors portàtils, del programari informàtic més habitual (windows, google, etc.), de molts medicaments, i d’un llarg etcètera, que ni comencin. Si diuen que fan boicot però no són conseqüents, l’únic que demostren és la precària consistència de les seves idees i la feblesa de les seves posicions.
Així mateix, la campanya més o menys persistent (però fallida) de boicot a Israel és també indefensable per un altre motiu.. Des del moment que se singularitza Israel i s’obvien circumstàncies que passen a altres llocs del món que, aquestes sí, es mereixerien una “mica” (almenys) de boicot, es demostra l’existència d’un doble estàndard dels seus promotors envers Israel i s’està caient pel pendent de l’antisemitisme. Aquest existeix en la mesura que es promou el rebuig tot allò que no només vingui d’Israel sinó que sigui jueu; i existeix en la mesura que no es blasma les accions d’un govern sinó que s’estén la crítica al conjunt de la ciutadania de l’Estat.
Finalment, per si fos poc, el grau de perversió dels promotors del boicot s’enlaira quan es recorre a eslògans, frases i expressions pròpies del nazisme. I, és clar, en cap cas aquestes actituds poden presentar-se com a acceptables per més que hi hagi algun jueu, instal·lat en l’autoodi, que les avali.

Jordi Argelaguet (publicat al web de l'ACAI)

Follow by Email