Thursday, December 30, 2010

L'any que ve

Un raconet a l'orient (el pròxim)
‎"La bonesa moral és, i aspira a l'eternitat; la física està i té la fugacitat de l'esplendor de l'herba."

Albert Pla Nualart - Això del català 
BON ANY! 

Monday, December 20, 2010

Gràcies per les ales!

Dear Georges: 
Remember no man is a failure who has friends.
Thanks for the wings!
Love
Clarence

 BONES FESTES!

Saturday, December 18, 2010

In memoriam


ABANS QUE NEIXI L'ALBA

...mentre che'l danno e la vergogna dura...
MICHELANGIOLO, Rime, 247

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.
Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.

Joan Vinyoli

Tuesday, December 14, 2010

Escola catalana

Les de la classe de Sor Maria Berta

Naltros vam anar en una escola catalana. Vam convenir l’altre dia la Nuri i jo tot prenent cafè ben assegudes en una cèntrica cafeteria de Barcelona.

El que ara n'hi diuen "llengua vehicular" era el català, sens cap mena de dubte. Les monges parlaven en català, el senyor rector també i mossèn Ramon, el capellà que vivia al convent i que cada setmana ens confessava, també. Totes les xiquetes érem del poble, a tot estirar n'hi havia dues de família andalusa però que parlaven català amb les demés. Els primers llibres eren en castellà, per suposat. La cartilla primer, el manuscrit després i el compendi de saber que era la Enciclopèdia Álvarez eren l'única referència del castellà, una llengua en la que lligàvem lletres sense saber-ne el significat, i que entonàvem com el català -ningú no ens va explicar mai que tenia un accent i una entonació diferents. I no gosés ningú a preguntar el significat de cap paraula!

Les oracions bàsiques i el senyal de la creu només s'ensenyaven en català, primera cosa que s'aprenia a col.legi abans que el llegir i l'escriure. Entre els sis i els set anys, ja ens vam aprendre el catecisme de memòria, a fi i efecte de fer la primera comunió. Un catecisme escrit en un català acurat, versió de l'abadia de Montserrat. Les primeres misses, en llatí; però cap allà a l'any seixanta-quatre ja va arribar la missa en català, un cop a la setmana, com a mínim. El rosari, cada tarda, en català, i les lletanies en llatí.

A la meva època vaig coincidir amb monges a qui agradava cantar. Totes les cançons que ens van ensenyar eren en català, i no van ser poques. El dissabte anàvem a la capella a fer una oració anomenada Sabatina, que jo relacionava amb sabata, i de la que no recordo cap cançó ni cap oració; fenòmen ben curiós, ja que sóc famosa entre les amigues del poble per recordar de memòria totes les coses de col.legi des de la més remota infància. L'única cançó que recordo en castellà és la que cantàvem a pàrvuls al sortir: "De clase la salida, nos vamos a marchar. Adiós clase querida, no te podré olvidar". I jo feia una mena de sinalefa-elisió i em quedava: "Adiós lasequerida", que no sabia pas què volia dir, però l'escola i el castellà ja ho tenien això. I no en tinc cap trauma; amb els anys ja he après el significat de moltíssimes paraules gravades a la memòria sense saber què volien dir.

Pel que toca al parvulari,  vam divergir. La Nuri havia anat als pàrvuls a Corbera de Llobregat. Mai no li havia sentit explicar l’experiència parvulària. Una escola nacional, enorme, destartalada, llòbrega; amb Doña Lorenza, que parlava en castellà i un munt de criatures amb les que no hi sentia res encomú. Diu que per a ella, el retorn a La Selva i anar a les monges va ser un alliberament. Amb Sor Maria Berta, en aquella aula petitona amb piano i tot, al costat del pati de la cisterna, poques xiquetes a la classe i mimada per la monja que li donava caramels perquè no se sentís sola entre les veteranes, cantant i parlant amb la mateixa llengua que a casa. Quin tip de riure quan va pronunciar la frase: “Valtros sí que no vau viure la postguerra!”. Li va quedar tan gravada al cap la imatge de Doña Lorenza, que li queda pendent de fer-ne un dibuix. Diu que el farà ara, a finals d’any i el penjarem al bloc. A primers d’any tenim pendent de fer un viatge a Corbera a veure com està l'escola d'aquell poble on la Nuri i sons pares van anar a viure uns quants anys.

Thursday, December 9, 2010

Fi de tardor


Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrera veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l’espai amb branques desvalgudes.
Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl·lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor de fred.

JoanVinyoli

Tuesday, December 7, 2010

Dies de Khanukà




"Dilluns, 7 de desembre 1942
Estimada Kitty:

Per un dia, la nostra Chanuka i Sant Nicolau no han caigut en la mateixa data, aquest any. Per la festa de Chanuka no hem fet gaire cosa; només algunes llaminadures i, sobretot, les espelmetes. Per raó de la manca d’espelmes, només les hem enceses deu minuts, però no hem oblidat el cant ritual, que és el principal. El senyor Van Daan ha fabricat un canelobre de fusta, de manera que la cerimònia s’ha desenvolupat com cal."

Del Diari d’Anna Frank, Biblioteca Selecta, 1959, traducció de Ramon Folch i Camarassa

Monday, December 6, 2010

la dona

Capta de pantalla d'un correu d'aquest matí


A la tal sfc, a qui no conec de res, però que m'ha arribat el seu "missatge de capçalera" per un correu d'aquells enviats i reenviats diverses vegades amb adreces a la vista:

Noia, no em sorprèn la submisió de la dona àrab, i de memòria encara en tinc molta, i precisament per això no vull que ningú se sotmeti a res ni a ningú en contra de la seva voluntat.


mmr

Sunday, December 5, 2010

RESPOSTA A UN AMIC



Encantada que sóc, i no ho vaig voler deixar córrer així com així. Tinc un amic que fa poc va estar a NYC per primera vegada. A la tornada, quan ens vam trobar, li vaig demanar amb deler que m'expliqués com havia anat el viatge. Realment fascinant, et feia agafar ganes d'anar-hi. Coneixedor de la meva relació amb Israel i el judaisme, em va explicar com el va impressionar la visita a Brooklyn i veure jueus amb tirabuixons i el cap cobert, i les dones amb faldilla llarga i perruca i molts nens amb tota la família passejant pel carrer...

I jo li explicava les diferents maneres que hi ha de ser jueu i de complir la Llei i que a Israel és on veus aquesta diversitat i que aquí a Catalunya també es dóna entre els jueus; i ell m'anava preguntant i jo intentava respondre amb el que sé... fins que va dir:
"És clar, aquests ultrareligiosos al costat dels de Hamás... per això passa el que passa al Pròxim Orient." i jo sense reaccionar, dient-li que simplement són molt observants de la Llei, i que jo tinc amics molt observants i que cal conèixer la gent... i no sé què més vaig anar dient, pots comptar! No sóc discutidora de mena. I reacciono tard. I em va saber greu, perquè... què podia haver-li explicat perquè fes aquesta afirmació? M'esgarrifo, i me n'adono que no es pot parlar a la lleugera; aquesta lliçó miro d'aprendre-la i no és fàcil. Tot el que va restar del dia, a casa, vaig pensar que no havia respost de cap manera, que havia de ser clara, i li vaig escriure un correu electrònic dient-li que m'havia deixat la conversa sense acabar :

A Israel, cap jueu, per ultraortodox que sigui, no ha assassinat mai nens, ni ha tirat bombes, ni pot ser qualificat de terrorista assasí com els del Hamás; i si es donés el cas, hi ha els tribunals per jutjar i castigar, com a qualsevol altra democràcia; i que a Israel, la resposta al terrorisme assassí la dóna l'Estat, que és qui ha de defensar els seus ciutadans dels agressors,  ja que si no ho fa ell, fa dos mil anys que ningú més no ha defensat els jueus arreu del món. 

Friday, December 3, 2010

Wednesday, December 1, 2010

Ser turista d'esglésies

Laura,
I naltros que no gosàvem dir que ens agradava fer de "turistes d’esglésies"! Mira quina joia m’ha enviat el blocaire Lior. Tot va ser publicar allò d’anar a missa a Londres i va i m’envia aquest article de Joan F. Mira.  Veus?, no som soles en la fascinació per saber de les religions, del cristianisme i del judaisme sobretot; i per voler confortar-nos l’esperit observant i escoltant; aprofundint, analitzant el que aprenem de nou; i sobretot recordant i resituant tot allò que vam aprendre de petites:


Missa, negres, jueus

El temps que corre, 28 de Febrer del 2006

Ser turista d’esglésies, a les ciutats de la vella Europa, és una activitat que té del tot asegurada la satisfacció de la cultura i de l’estètica, per poc que un hom done valor a les pedres antigues. A les ciutats de l’Amèrica moderna, la mateixa pràctica, tan poc habitual per raons òbvies, pot produir un altre tipus de satisfaccions. No certament per les pedres mateixes (parle dels Estats Units d’Amèrica, no d’esglesies colonials hispàniques), no per l’arquitectura dels temples, sovint banal o només d’imitació, sinó pels moviments que s’hi poden trobar. Com ara a la catedral de Sant Patrici, a Nova York, al lloc millor de la Cinquena Avinguda, seu principal dels catòlics locals, que no són pocs, siguen irlandesos o italians o sudamericans, plena de marededéus i de sants de devoció coneguda, de gent agenollada i de tot allò que és normal en un temple catòlic. Allò que no espera el visitant curiós és trobar-hi l’anunci d’una missa en honor de la Història Negra, tal qual, l’Annual Archidiocesan Celebration of Black History Month. De manera que, el dia anunciat el visitant acudeix al culte insòlit, i troba que gran part dels fidels van vestits amb túniques de colors llampants, africanes d’origen, i les senyores porten turbants voluminosos o capells com els diumenges al barri de Harlem. Al presbiteri, un cor de nom “Cants de Salomó” interpreta bellíssimament himnes litúgics que hom no espera escoltar en un temple catòlic: “Alceu totes les veus i canteu, fins que ressonen el cel i la terra.” Música gospel o allò que, amb poc encert, en dèiem “espirituals negres”. Són negres, en efecte, els cantants i el director, i “negra” la música. Negres uns altres cors infantils i adolescents que intervenen després en la Litúgia de la Paraula, “lloeu el Senyor, que cura els cors trencats”, o “tasteu i mireu, tasteu i mireu la bondad del Senyor”. També i ha kíries i glòries i credo, i tot allò que ha de tindre una missa, però els fidels no són avui com els altres catòlics: canten d’una altra manera, fan moviments quasi dansants, criden al•leluia al•leluia, agiten mocadors blancs al ritme de la música. A l’Àfrica, en esglesies de missioners, he assistit també a misses on es canta i es balla com ara a Sant Patrick, però era l’Àfrica, no era Nova York. I aquesta vesprada de febrer ventós, qui presideix la missa és l’arquebisbe en persona, el cardenal Edward Egan, amb uns altres bisbes i amb més d’una vintena de sacerdots, la major part d’ells negres. “Déu dels nostres anys cansats”, canten els cors, “Déu de les nostres llàgrimes silencioses, Tu que ens has dut fins ací en el camí, guarda’ns per sempre en aquesta sendera, et preguem”. Que aixa siga.



I darrere mateix de Sant Patrici hi ha una església anglicana-episcopal, que en litúgia i en altres coses és, de les anomenades protestants, la més acostada a la catòlica. Allà, doncs, el visitant curiós podia assistir també a un acte de culte igualment inesperat, una celebració “de la nostra herència jueva”, amb un pastor i un rabí, amb solistes i cors, i amb la interpretació del Service Sacré de Darius Milhaud, compost l’any 1947 per a una sinagoga de San Francisco, amb textos de psalms i altres parts de la bíblia, tot cantat en hebreu, amb una música impressionant, profunda, dificil de descriure. Quan cantaven el Shema Israel, se’m posava la pell de gallina: “Shema Israel, Adonay elohenu, Adonay e’had”, escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és Un. I el baríton quan cantava el Kaddish, i acabava “Osse Shalom Bimeromav…”: Que aquell que imposa la pau al seu lloc tan alt, impose la pau per a nosaltres i a tot Israel, i diguem tots Amén. Hi havia un rigor, una contenció, una quietud, una concentració entre els assistents, tots blancs i tos d’una certa edat i d’aire per dir-ho d’alguna manera “distingit”, que era aparentment el contrari de la missa dels negres. Com si aquesta aristocràcia urbana dels anglicans celebrant un servei sagrat jueu fora d’un altre món, d’un món distant i incompatible. I tanmateix, el visitant, que havia assistit feliçment als dos actes, sentia el cor espojat, reconfortat. No puc ara explicar-los el per què, però no és tan difícil d’entendre.

Joan F. Mira

Monday, November 29, 2010

Ja ha acabat de comptar! (repetició)



CAPÍTOL XIII

El quart planeta era el del polític de despatx. Aquest home estava tan ocupat que ni aixecà el cap en arribar el petit príncep.

- Bon dia –digué-. Teniu el cigarret apagat!
- Tres i dos fan cinc. Cinc i set dotze [...] no tinc temps de tornar-lo a encendre! Això fa... tres-cents mil quatre-cents vint-i-un.
- Tres-cents mil què?
- Encara ets aquí? Tres-cents-mil... no ho sé. Tinc feina jo! Sóc un home seriós, no m’entretinc amb foteses! Dos i cinc fan set...
- Tres-cents mil què? –va repetir el petit príncep que mai no havia renunciat a una pregunta quan l’havia posseïda.
El polític va aixecar el cap:
- Fa trenta anys que habito en aquest planeta i només he deixat la feina tres vegades. La primera per causa de salut, la segona per errors en uns comptes i la tercera, aquesta! No tinc temps d’entretenir-me, jo. Sóc un home seriós... Tres-cents mil...
- Mil què?
El polític veié que no hi havia esperança de pau:
- Milers d’aquestes coses de les eleccions.
- Vots?
- No, persones, persones que voten. Sóc una persona seriosa, jo!
- Ja! I què en fas de tantes persones?
- Que què en faig?
- Sí.
- Res. Les controlo.
- Controles les persones?
- Sí.
- Però... ja n’hi ha d’altres que controlen!
- Sí, però no ho fan tan bé com jo!
- Molts controlen els vots. Jo també controlo els militants un a un, les persones.
- I per a què et serveix aquest control?
- Per a col·locar les persones en els llocs adequats per tal de controlar!
- I per a què et serveix posar aquestes persones a controlar?
- Per a tenir més poder, i poder controlar més.
Aquest, digué entre si el petit príncep, no raona de cap manera.
I encara li féu més preguntes.
- Com es poden controlar les persones?
- Tenint la informació–respongué el polític- Qui la té si no?
- No ho sé. Ningú.
- Llavors... jo la tinc, jo sóc qui les controlo, jo he estat el primer en pensar-hi.
- N’hi ha prou?
- Quan ets el primer en fer una cosa, la pots dominar, controlar. Jo controlo persones, les domino. Sóc el millor en la meva feina.
- Potser sí –digué el petit príncep. I després?
- Les cuido, les compto i recompto –digué el polític. És difícil, sóc un home seriós, jo.
El petit príncep encara no quedà satisfet.
- Si jo tinc un mocador del coll, me’l puc posar i emportar-me’l. Si tinc una flor, la cullo i me l’enduc. Però tu no ho pots fer amb les persones!
- No, però les puc col·locar al lloc que jo vull.
- Com vols dir?
- Vull dir que les tinc totes al meu cap. Ningú no em prendrà la informació. La puc fer servir quan vull.
- I... ja està?
- N’hi ha prou.

Divertit, pensà el petit príncep; però força patètic i poc seriós.
El petit príncep tenia unes idees diferents sobre les coses serioses.

- Jo –digué encara-, tinc una flor que rego cada dia, em fa companyia i m’alegra la vida. Tinc amics que cuido i estimo perquè l’amistat no s’apagui. Tinc una família que és el meu refugi i la meva fortalesa. Miro de ser útil a les persones... Però tu... què tens més enllà del control? On vols arribar?

El polític va obrir la boca i no va poder respondre. El petit príncep se’n va anar.

Els adults són completament extraordinaris, es deia ell mateix durant el viatge.

Friday, November 19, 2010

S'acosten eleccions


- Y tu papá, Libertad, A quién piensa votar en las próximas elecciones?
- Cállate... ¡Anda con una cara, el pobre!
- Ah, ¿todavía no se decidió por ningún candidato?
- Sí, se decidió, ¡Y anda con una cara, pobre!
- ¿Por qué? ¿Piensa que ese candidato va a perder?
- No, piensa que va a ganar, ¡Y anda con una cara, pobre!
- No entiendo a tu papá, Libertad. Sabe a quién votar en las próximas elecciones, piensa que ese candidato va a ganar... ¿Y no está contento?
-No, ¡Anda con una cara, pobre!
- Pero... ¿Por qué? ¿Acaso supone que al candidato no lo van a dejar gobernar?
- Aveces supone eso, ¡Y entonces, anda con una cara, pobre! Otras veces supone que sí, que lo van a dejar gobernar, ¡Y anda con una cara, pobre!
- ¡Pero jorobar! ¡Si tanto le fastidia ese candidato, por qué cuernos no se le ocurrió votar a cualquiera de los otros!
- Se le ocurrió. ¡Y anduvo con unas caras, pobre!
__________________
"No tiene importacia lo que yo pienso de Mafalda. Lo importante es lo que Mafalda piensa de mí".  Julio Cortázar

“Puesto que nuestros hijos se preparan para ser –por elección nuestra– una multitud de Mafaldas, no será imprudente tratar a Mafalda con el respeto que merece un personaje real”. Umberto Eco

Sunday, November 14, 2010

Magranes, la fruita de la tardor

La magrana és una fruita procedent de l'Iran però cultivada a tota la Mediterrània durant milenis.
La paraula magrana ve del llatí pomum (poma) i granatus (llavor), per la seva forma de poma i els centenars de grans que porta dins.
En hebreu es diu "rimon".
Segons la tradició jueva, la magrana té un nombre fixe de grans, exactament 613. Equiparables a les 613 mizvot o manaments que tot jueu ha de complir. Per això, en la tradició jueva, la magrana és símbol de justícia.
Demà, a casa, les desgranarem, i amanirem els grans amb sucre i mistela (o bé moscatell, que és millor).

Wednesday, November 10, 2010

Canadian PM: I Will Defend Israel 'whatever the cost'


Ottawa, Canadà - El primer ministre Stephen Harper ha dit que està disposat a patir qualsevol reacció política que ve la seva manera de parlar en contra de la retòrica anti-Israel.

Harper va dir davant d'una audiència el dilluns que mentre que Israel és receptiu a la crítica justa, Canadà té l'obligació de defensar al seu aliat quan es tracta sota l'atac dels altres.

"No només perquè és el correcte, sinó perquè la història ens mostra, i la ideologia de la màfia anti-Israel ens diuen molt bé, que aquells que amenacen l'existència del poble jueu són a llarg termini en una amenaça per a tots nosaltres. "

El primer ministre va reconèixer que la seva posició no és popular amb tots els governs i organitzacions, inclosos els membres de les Nacions Unides i la Francofonia.

"I sé que, per cert, perquè tinc els blaus de mostrar, que si és a les Nacions Unides o qualsevol altre fòrum internacional, la cosa més fàcil de fer és simplement per obtenir només al llarg i estar d'acord amb aquest anti -retòrica d'Israel, per fingir que es tracta només de ser imparcial, i per excusar amb l'etiqueta d'intermediari honest.

"Hi ha, després de tot, molts més vots, molt més a ser anti-israelià que a prendre una posició. No obstant això, mentre que a mi el primer ministre, ja sigui a les Nacions Unides, la Comunitat de Parla Francesa o en qualsevol altre lloc, Canadà haurà d'estar, costi el que costi. "

l'ús del primer ministre de la frase "intermediari honest" és una aparent referència a un recent discurs fet pel líder liberal Michael Ignatieff.

Ignatieff criticat al govern de Harper per a l'ús d'Israel com una falca amb els seus oponents polítics al Canadà, a costa de la influència del país en la pau a l'Orient Mitjà. El líder liberal va demanar el retorn a una època en que el Canadà es percebia com un intermediari honest en la comunitat global.

Harper va fer aquestes declaracions en l'inici d'una conferència de dos dies sobre l'antisemitisme que se celebra en el Pujol del Parlament durant la Setmana de l'Educació de l'Holocaust.

(Traducció automàtica que ja arreglaré quan tingui temps.)


Saturday, November 6, 2010

A missa a London


Sona a frívol, a pedant, estúpid, malversador... com li vulgueu dir, però és cert i no em fa vergonya dir-ho. Què hi farem.
Cap de setmana a London amb un grup d'amics. Dos dies plujosos, dies de passeig per la ciutat disfrutant de l'entorn, conversant, rient, menjant, mirant... no dóna per massa un cap de setmana!
Diumenge al matí hi havia la intenció de visitar la Westminster Abbey. Com que sempre hi ha cua i l'entrada no és pas barata, vam decidir anar a l'ofici matinal de les 10. Cantava The Choir of Westminster Abbey. Quin ordre! Quina organització! No tourists! No! We go to the service! i t'anaven guiant fins al banc, sense deixar cap lloc buit. Tres quarts d'hora d'ofici cantat, practicant reading i listenig i entenent-ho tot, avesats com estem, per l'eduació rebuda, al vocabulari religiós. Fins i tot vaig entendre el sermó de la capellana (es deu dir així?) que com que era el dia internacional de la protecció dels animals, versava sobre el que és moral o no en el tracte que els humans donem als animals; i feia un repàs de les parts de la bíblia on es tracta el tema. Es notava que ho tenia preparat, parlava de manera clara, precisa i ben entonada.
Acabada la funció religiosa, a prendre cafè a la cafeteria del claustre. Sempre ho he trobat una mica irreverent això de menjar i beure a les esglésies; de petita em deien que era pecat i m'ha quedat.
A fora plovia i la temperatura era baixa. Ara tocava anar a un famós mercat al carrer de diumenge al matí. "Et passaràs el matí sota la pluja en un metcat d'andròmines on no compraràs res i et posaràs de mal humor? Ni parlar-ne! Sabeu que? que jo em quedo a missa d'11!"
Que bonic! Com si fos una anglesa autèntica, seguint la missa amb el llibret i els cants.
A combregar, no, un excés de comèdia per la meva part i no calia. Ara bé, un matí aprofitat, relaxat, bo per a l'esperit.

Tuesday, November 2, 2010

Miralls de tardor


El sol que encara escalfa tímidament al matí i les fulles més dèbils ja no aguanten l'embat del vent.

Thursday, October 28, 2010

El cementiri de poble

Tots sants i el dia de difunts, dies d'ànimes i castanyes; dies d'ànimes en pena que ens les recorda la tradició i la literatura, com el Comte Arnau i el Mal caçador de Joan Maragall o La cancó del vell Cabrés del convilatà Ventura Gassol. M'agrada seguir les nostres tradicions i no voldria que es perdessin.

Dies dels morts, sobretot dels morts de casa; també dels morts del poble; de visites al cementiri. "La mort és llei de vida" diem de generació en generació. La nostra tradició no encara la mort amb por. Ho fa amb respecte i recolliment. S'encenen llànties i es posen flors al cementiri. Ara bé, les visites al cementiri van més enllà d'això. S'hi va de passeig, es recorden temps passats i persones que ja no hi són. Et trobes amb gent que veus només una vegada a l'any, que venen de fora només per fer una visita al cementiri, als seus morts. Aquests dies, hi tornes cada vegada que algun amic o familiar hi vol anar a donar un tomb. Cada vegada reconeixes més gent als nínxols. "De cada any que passa, conec més gent al cementiri i menys quan passejo pel poble", diem així com ens fem grans. Anem sumant els que no veurem mai més i els que neixen i ja no sabrem "de quina casa són".


Un especial record per a La Maria B, una visita que fem molta gent cada any, un mite de bellesa femenina al poble. L'Ava Gardner del nostre cementiri. Només aquests dies en veiem la fotografia. A casa, no. Naltros en  tenim una perquè era veïna i amiga de la mare:


I jo que tinc una feinada per explicar totes aquestes sensacions i experiències, i tan magistralment com ho ha resumit en Xavier Farré en el seu poema:

Guia d'un cementiri rural


Aquí només s'hi pot venir els dies
assenyalats (la resta de l'any tanquen).

En aquest lloc no es designen els morts
ja que esdevenen, cada any, un record,
viu. En el fons tothom sap que és veí
de l'altre, fins i tot del que contempla
la vida des del seu racó marmori.

Així, el cementiri es converteix
en un local més que el poble conserva,
com els diversos bars on recuperen
l'oblit, com els pocs bancs en què no es fa
cap gestió, només s'hi tafaneja.

Un cementiri rural no és cap línia
divisòria, no separa els vius
dels morts, sinó dos diferents estadis
d'una mateixa situació
que els habitants, com a veïns, relleven.



Sunday, October 24, 2010

Avui, Barcelona amb Guilad Shalit

Per llegir, els Hasbara-ts: AQUÍ
Trobada a la plaça Francesc Macià
La gent que va arribant

Moments abans d'enlairar les banderes d'Israel per començar la marxa
Un bocí de la marxa per la Diagonal
Les paraules del germà de Guilad
La veu de la Pilar Raola
Ha parlat l'Estat d'Israel en la persona del portaveu de l'ambaixada
Entonant la Hatikvà al final
Els darrers moments d'un matí amb Guilad Shalit

Saturday, October 23, 2010

Thursday, October 21, 2010

L´última rosa

L'última de davant de casa ahir al matí matí (foto icb)

Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l’última rosa es bada.


Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs.
¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi despullada,
el botó destinat a obrir-se a l’arribada
de l’orba estació que condemna les flors?


Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,
Si tot el món és fred i hostil com el jardí?


L’atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
Sobretot pels camins que no duen enlloc.


Màrius Torres

(Per a la nostra poncella de les darreries d'octubre, avui que en fa 25)

Tuesday, October 12, 2010

Tardor dins a casa

Jack Vettriano
Per què no? El blau-gris per a les tardes de tardor ennegrides que amenacen pluja. I amb una rosa que ha gosat sortir perquè el fred encara no ha arribat.

Thursday, October 7, 2010

Totes tres


I n'érem molts... i han passat els anys. L'altre dia feia repàs familiar. I com canvia l'apreciació subjectiva dels "valors"! Em vaig adonar que fa poc més d'un any el meu passat llunyà era una fotografia plena de gent, i de cop i volta es va reduir a nosaltres tres; les que ens havíem retratat aquella vegada al port de Barcelona, prop de l'estàtua de Colom, on vam pujar per primer cop. Ràpidament, vaig anar al calaix dels retrats familiats i vaig agafar la imatge, i em vaig aferrar als records que em queden, tot esbiaixant-los, sense afrontar-los. S'ha esvaït tot.

Però arribarà el dia en què em deurà passar com a l'Octavi Fullat. A mig estiu vaig anar a Alforja a la presentació del darrer volum de les seves memòries. Des d'aquell dia, les seves paraules em tomben pel cap en certs moments. Era allà, a la sala de l'Ateneu, det, impecablement vestit, amb les formes polides com d'habitud, i el gesticular amb les mans que sembla que vagin parlant, seguint-li les paraules. Clar, alt i precís:
"Ara tinc vuitanta-dos anys i mig. Miro al meu davant i no hi veig "res". Miro el moment actual i és "una merda". Sóc en aquella edat en la que només em queda la memòria."
Aquest "res" el vaig comentar amb una amiga:
- Deus voler dir que "no hi veu futur" -comentà ella.
- No. "Res", i prou -vaig respondre.

Em va donar la raó, l'Octavi, quan dies després li vaig explicar la meva precisió en el concepte.

Ara bé, vist des dels ulls dels que ens l'escoltem embadalits, encara li veiem molta energia i ganes de viure. 

Wednesday, October 6, 2010

Guerra del Iom Kipur, 37 anys després

Hevenu shalom aleikhem,
hevenu shalom aleikhem,
hevenu shalom aleikhem,
hevenu shalom, shalom
shalom aleikhem.

Thursday, September 23, 2010

La tardor del blocaire Lior

Fotografia feta avui mateix, just a l'hora en què s'acabava el dia.

DIA DE TARDOR

(Versió de Joan Vinyoli)

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.
__________________
Herr: es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß.
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren,
und auf den Fluren laß die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten voll zu sein;
gieb ihnen noch zwei südlichere Tage,
dränge sie zur Vollendung hin und jage
die letzte Süße in den schweren Wein.

Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr.
Wer jetzt allein ist, wird es lange bleiben,
wird wachen, lesen, lange Briefe schreiben
und wird in den Alleen hin und her
unruhig wandern, wenn die Blätter treiben.

Rainer Maria Rilke
_______________
Gràcies, Lior, per compartir el poema.
____________________

Tuesday, September 21, 2010

...dormir, qui sap si somiar...

 Elliot, Erwitt - New York - Fotografia de la col·lecció "The big sleep" del Josep Marc Fierro al Facebook
Quan teníem la nena petita, no dormia les hores que volia. No he estat única, ja ho sé; també tenia bona ajuda per alliberar-me moltes vegades; però de dia m'adormia per tot arreu; va començar a ser preocupant. Anava a unes classes on tenia tots els meus companys esgarrifats que un dia el professor no em cridés l'atenció per dormir a la seva cara. I és que "pesava figues" qualsevulla que fos l'activitat que es fes, per "participativa" que fos. Un dia, agafada a la barra del metro de Barcelona, les amigues em van haver de despertar per baixar a la parada que tocava. Oh, i dormia a gust!

Ara bé, millor que les dormides meves, era mirar com dormia la nena. Hores hi podies passar mirant el dormir plàcid, tranquil, net de preocupacions i malsons que té una criatura. 

Una altra cosa plaent de bo de bo era mirar-la, petitona de bolquers, com es movia, amb aquells moviments descontrolats de mans i peus, sempre variats, com quan mires el foc a la nit i no et cansaries mai d'observar l'espectacle perquè sempre t'ofereix colors i formes diferents.

Monday, September 13, 2010

1a Marxa per Guilad Shalit a Barcelona


S'organitza una marxa a Barcelona exigint l'alliberament de Gilad Shalit i en suport a l'Estat d'Israel, el 24 d'octubre a les 10:00 (a confirmar). L'objectiu és reunir 1.581 persones que representin cada dia que porta segrestat Gilad. Introduiu les vostres dades en el formulari de l'enllaç per poder participar i estar al corrent de les notícies sobre la marxa: 

Thursday, September 9, 2010

Shanà Tovà


Només quatre ratlles per desitjar un bon any a tots els amics jueus i als que en som amics. Entre els tràfecs de començar el curs encara he tingut temps d'anar a celebrar Rosh HaShanà amb la comunitat Jabad. He sentit per primera vegada el toc del shofar i m'ha fet estremir. El millor per a mi, les paraules del rabí:
"En acabar l'any, D'u reajusta el món, se'l replanteja. D'aquesta manera, els homes no som hereus del que han fet els nostres avantpassats, sinó responsables dels nostres propis actes." 
Venia a dir això, o bé així ho he entès jo. Gràcies!

Saturday, August 28, 2010

La pel·lícula de l'estiu

La meva pel·lícula de l'estiu. Recomanació d'un amic facebook que s'ha passat els dies de calor amb el Kubrick.

Situem-nos:

França, 1916, durant la Primera Guerra Mundial, el general Boulard ordena la captura d'una inexpugnable posició alemanya i encarrega aquesta tasca a l'ambiciós general Mireau. Aquest, al seu torn, ordena al coronel Dax que encapçali l'atac. La presa del turó resulta un infern, i el regiment torna a les seves posicions. L'alt comandament militar, irritat per la derrota, decideix castigar i donar exemple als soldats.

Es tracta de "Camins de glòria" (títol original en anglès "Paths of Glory"), pel·lícula dirigida l'any 1957 per Stanley Kubrick. El film és un al·legat antimilitarista, diuen uns.

Antibel.licista, diuen uns altres... potser sí! Poques pel.licules he vist de guerra que hi incitin. Jo sóc d'una generació de cinema cada diumenge, dues pel.lícules. De les de guerra, en queien cada dos per tres, i us puc assegurar que mai, després de cap d'elles em van quedar ganes de lliurar cap batalla per res. Sort que, amb els anys, he après que hi ha causes a les que no s'ha de donar l'esquena.

"Senderos de gloria" és una pel.lícula sobre l'autoritat; i la idiotesa i la bogeria dels que tenen el poder. Té lloc durant la Gran Guerra, una guerra en la qual els mètodes tradicionals van fracassar i van morir milions de soldats. 
Tres homes, triats a l'atzar, són executats per covardia tot i que l'espectador sap que no són covards.
També he trobat aquest comentari amb el que em sento més identificada:

"Stanley Kubrick nunca se refirió al film como una clara interpretación anti-belicista, sino más bien como una apología anti-ignorancia autoritaria. "Senderos de Gloria" es una de las películas más humanistas y sentimentalistas del director, mostrando las penurias de los condenados y el sufrimiento y la impotencia a través del Coronel Dax que solo puede asistir como espectador al crimen de guerra que sucede impune ante sus ojos."


Coronel Dax: Caballeros miembros del tribunal, hay ocasiones en las que siento vergüenza de pertenecer a la raza humana y esta es una de ellas. Es imposible resumir los argumentos de la defensa porque el tribunal no me dio ni siquiera la oportunidad de exponer el caso.
General Mireau: ¿Pone en duda la imparcialidad de este tribunal?
Colonel Dax: [pausa] Sí, señor. Protesto de que se me haya impedido presentar pruebas que considero absolutamente vitales para la defensa. El fiscal no ha llamado a un solo testigo. No hubo, como es preceptivo, acusación escrita contra mis defendidos, y por último, tengo que protestar finalmente de que no se haya tomado taquigráficamente la vista.
[pausa]
Coronel Dax: El ataque de ayer por la mañana no manchó el honor de Francia, y no deshonró en absoluto a los combatientes de esta nación. Sin embargo, esta corte sí que es una deshonra, un agravio al honor. La causa contra estos hombres no es más que una burla de la Justicia. Señores miembros del tribunal, si declaran culpables a estos hombres, ese error les atormentará hasta el día de su muerte. No puedo creer que el impulso más noble del hombre, la compasión al projimo, sea cuestionado aquí. Humildemente suplico que sean clementes.


L'escena de l'execució pot ser vista com l'escena més significativa i cruel. Davant de tan gran injustícia, el paper del coronel Dax, interpretat per l'impecable Kirk Douglas, obre els ulls i el cor a l'esperança i a l'idealisme:

Coronel Dax: Señor, me deja sugerirle lo que puede hacer con ese ascenso?
General Broulard: Coronel Dax, discúlpese ahora mismo o le arrestaré.
Coronel Dax: Me disculpo por no haber sido del todo sincero con usted, me disculpo por no revelar mis verdaderos sentimientos, me disculpo, señor, por no haberle dicho a usted antes que es un degenerado, un viejo sádico, y aunque me hunda en la profundidad del infierno, no le pediré más disculpas.
General Broulard: Coronel Dax, me decepciona usted, ha perdido su agudeza por culpa del sentimentalismo. Usted quería salvar a esos hombres y no iba detrás del puesto de Mireau. Es un idealista. ¡De veras coronel que lo siento, es una guerra que tenemos que ganar. Tuvimos que fusilar a esos hombres! Usted ha acusado al general Mireau y yo le he pedido cuentas. ¿Qué es lo que he hecho mal?
Coronel Dax: Si no se sabe contestar a esa pregunta, le compadezco.


Recomanable fervorosament. De fet, quan enganxo un tema, em dura uns dies que m'hi apassiono (em dura poc, malauradament). Després de veure "Senderos de gloria", m'ha agafat per la Gran Guerra i ara estic amb "Sin novedad en el frente". S'accepten suggerències.

Friday, August 27, 2010

Cohèlet

Les carxofes, abans de morir, ens ofereixen aquest espectacle.
Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir [...]

Monday, August 23, 2010

El meu primer somni

Tinc un altre blog, que li dic "jodesh". I ara no sé què fer-ne, perquè sóc més aquí que allà. Però al "jodesh" li tinc molta estima, perquè és el primer i hi poso les coses més meves... I, és clar, ara me n'adono que vull compartir això:
http://static.cosmicknot.com/folio/
Aquesta que veieu aquí damunt és la tècnica feta servir a la imatge del primer somni que recordo. També els colors són molt semblants: Traços fins i arrodonits, de diferents tons, que anaven, en el meu cas, del groc al vermell, passant per tota mena de marronosos i ocres. Gargots controlats que configuraven el conjunt. El meu somni era un paisatge urbà; el que veia cada dia al sortir de col·legi: Un pedrís llarg, de rajola vermella, que feia baixada, a la meva dreta. A l'altra banda del pedrís hi havia un esbalç. Les xiquetes més atrevides hi passaven pel damunt. Això era quan anàvem als pàrvuls. Jo no hi vaig passar mai. Les que no hi passàvem ens miràvem les altres tot entonant la cantarella: "Això es dirà a sor Meli!", insistint-hi diverses vegades.

Tenia set anys que es va morir la padrina Teresa. Aquella nit vaig somiar aquesta imatge. Damunt del pedrís, ajaguda, hi havia la padrina morta.

Aquests dies, remenant imatges per la xarxa, he trobat aquesta que encapçala el relat i m'ha recordat el somni. Sempre he procurat retenir-lo, per poder-lo fer realitat damunt del paper algun dia, amb els colors i els traços tal i com han quedat gravats a la meva ment. Avui, al cap dels anys, aquesta troballa m'ha esperonat a escriure-ho. Esperem el dia del dibuix!

Tuesday, August 17, 2010

Charles Bukowski

POETRY

it
takes
a lot of

desperation

dissatisfaction

and
disillusion

to
write

a
few
good
poems.

it’s not
for
everybody

either to

write
it

or even to

read
it.

The Last Night of the Earth Poems, 1992.

Wednesday, August 11, 2010

Un dels grans





Girl with a Pearl Earring - Johannes Vermeer


Monday, August 9, 2010

Miraré d'explicar-ho

L'explicació és de segona mà; per tant, en donaré les meves impressions i les conclusions que en vaig treure.

Peregrinatge a Terra Santa amb els franciscans

Des de tot el món catòlic, arriben a Israel peregrins que van a visitar la Terra Santa, la terra on visqué Jesús de Natzaret, acompanyats pels franciscans, els quals tenen una sèrie de convents tot al llarg del país, prop dels llocs sants cristians, on allotjar els peregrins. Pensió complerta. 

Ells dónen una visió del país com si se'l miressin, ja, des de la Jerusalem Celest, pel damunt del bé i del mal. Quan anomenen els israelians són "aquesta gent". Els musulmans són els palestins, que viuen en la misèria, "perquè són pobres". És clar, com que per visitar alguns llocs sants s'han d'endinsar dins l'ANP, els peregrins veuen la diferència entre ambdues societats, i l'explicació rau en la pobresa.
Les paraules "Estat d'Israel" no són mai anomenades. Passen pel davant de la Knesset i diuen: "Van voler fer el parlament a Jerusalem per marcar el tereny; de fet, la capital administrativa és Tel Aviv, però ells volen que sigui Jerusalem". Tel Aviv, ni visitar-la.

Granja Ha Tabor - Kinneret (foto arxiu CM)

Visiten el Santuari del llibre i Qumran, com a orígens, per ells, del cristianisme. Es banyen al Mar Mort i dinen un dia al menjador d'un kibutz a la vora del Kinèret. Evidentment, visiten el kòtel i el barri jueu de Jerusalem. Passen pel davant de Mea Shearim i veuen els religiosos ultraortodoxos i aqueixa és la visió que s'enduen d'Israel i dels seus habitants. Si algun peregrí observa més que no pas resa, mira el país i veu com els pagesos treballen, com el desert de Judea és ple de conreus productius... com és un país que viu al dia i que està per la feina...

Concluint: la meva amiga va veure un país molt diferent al nostre, una gent diferent... I jo que no em canso de dir, quan em pregunten: "Mira, com aquí, jo no hi veig diferències." Deu ser que sóc poc explicadora de mena i aviat ho enllesteixo tot.

Ah, i una altra cosa, només veuen gent amb armes al coll i a la cintura. Potser a mi ja em passen per alt. Els soldats sí que hi van amb armes i veus soldats pertot. Nois i noies joves que porten alegria i ganes de viure, en un país constantment amenaçat.

Thursday, July 29, 2010

Cera m'hi ha caigut!

La padrina Maria el dia de la primera comunió, a principis del segle XX
Vaig preguntant als que em rodegen i ningú no coneix aquesta expressió: "Cera m'hi ha caigut!"
De cop i volta em va venir al cap l'altre dia. Jo sí que la dec fer servir. I ningú no s'hi fixa. Sempre he tingut la sensació de no ser escoltada. 
"Cera m'hi ha caigut!" Com si fos ara, la padrina Maria exclamant-ho quan tenia algun desengany; quan alguna cosa no era com ella esperava; quan n'hi feien alguna de grossa i prenia un determini... jo diria que l'expressió anava acompanyada amb un gest amb la mà dreta fent una creu. Com allò de les amigues de petites -a la meva època ja no es feia servir- que es feien "la creu de la formiga, mai més amiga".

PS: Porto una setmana que em cau cera per tot arreu.

Monday, July 26, 2010

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (9)


Si un hom està enamorat de la Galilea i no troba les paraules per descriure-la i explicar-la als altres, només cal que llegeixi Mosèn Cinto:

Tabor, 9 de maig

Tot és bell en esta muntanya, tot és bell al seu voltant. La Galilea no és pas pedregosa i estèril com la Judea; .../... lo Tabor està al mig d'ella, dominant sos millors paisatges, son unic estany, sa plana més gran i ses muntanyes més verdejants. A més, aqueixa és la més alta de Galilea, és rodona, tan ben feta com ben col·locada, entapissada d'herbes i vestida de flairoses plantes i fullosos arbres .../... Seria un dels punts de la terra on no em desplauria parar la tenda o almenys prolongar-hi lo sojorn, i dedicar-me a mirar aqueix cel, encara ple de la glòria de l'Altíssim, aqueixes valls i muntanyes, aqueixos camps, riberes i camins .../...

(Dietari d'un pelegrí a Tera Santa)

Sunday, July 25, 2010

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (8)

Tibèrias, la ciutat nova
Tiberiades, 11 de maig (1886)

Ahir a la tarda ferem un viatge al sud de l'estany, vers on lo sagrat Jorda tora a reprendre la marxa ininterrompuda per cinc o sis llegues de mar. M'ha recordat lo Roine sortint de l'estany de Ginebra, valent i impetuos com un cavall que es desvella ccansat de dormir, i empren de nou la carrera. La del Jorda no es tan forta, per ser la terra planera, mes cada any se'n porta cap al mar Mort alguns dels beduins que s'atreveixen a passar-lo, nusos, amb lo farcell de roba al cim del cap. Los que van a cavall lo passen mes segurs i millor, mes l'intrepid animal te que remar fort i ferm per vencer la corrent calmosa i avassalladora.
A mitja hora curta de la ciutat n'hi ha una gran tomba d'un jueu, a prop d'uns banys calents, celebres en lo pais. Entre ells i la ciutat se veuen rossos de paret enormes que em fan recordar los del moll de la antiga Empuries, i columnes de granit, fa dos mil anys ajagudes vora la mar, de que serien alguna hora ornament. Es tot lo que resta de la Tiberiades romana.

Mn. Cinto Verdaguer - Dietari d'un pelegrí a Terra Santa

Follow by Email