Monday, November 30, 2009

Una mica d'Ausiàs March



Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaer servir,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no·l sap contradir.


Saturday, November 28, 2009

A tu, Francesc


El Francesc amb posat de "Fraret mut"

“esperant
sempre
esperant
no sé pas què”

Francesc Valls-Calçada

Al Fraret Mut li han donat el Premi Comas i Maduell de poesia dels Premis Ciutat de Tarragona. Es bonic tenir amics als que se'ls reconeix la feina; i em fa feliç.
Avui a les nou del vespre hi ha hagut l'acte de lliurament de premis al teatre Metropol de Tarragona. El Fraret és amic meu i jo diria que se'l mereix el premi. I n'estic molt de contenta; però només em surten tòpics per escriure aquí. L'horabona! ja li ho he dit diverses vegades. Segueix escrivint, Francesc:

"Aquell que a cap moment li digué atura't
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor"

Joan Maragall (Cant espiritual)


Wednesday, November 25, 2009

Oh, ara sí que em pujaran els comentaris!

Ja sé com fer-ho!


Ara, perquè tots som "bloggers", però aquest fenomen senpre ha estat. De fet, no ho negueu, tots, quan obrim el blog, esperem trobar algun comentari; posem cara de pena o de tant-se-me'n fot si hi seguim veient el zero; i tenim un rau-rau a l'estómac i una mica de sobresalt quan veiem que el número ha augmentat. No ens enganyem, escrivim aquí perquè ens llegeixin i estem satisfets si el que publiquem agrada, ni que sigui una miqueta.

Trobar aquest còmic a la pàgina WHO'S THERE, el darrer blog descobert, m'ha portat a les associacions d'idees i als records.

Aquests dies fa dos anys que sóc a la xarxa participant activament. Feia un any que mirava i llegia. No gosava comentar res enlloc; com si punxés! Quina il·lusió haver fet el primer comentari, amb un pseudònim, és clar, en un blog. Ràpidament vaig enviar un correu a un amic dient-li que es mirés el meu comentari; ell feia el mateix amb els seus.
Com quan entres en una habitació a les fosques on algú està dormint, de puntetes, sense fer soroll, vaig obrir el meu primer bloc. I què hi posaré? Mira, de moment... una màquina d'escriure!
Dos anys m'ha costat donar el meu nom sencer sense embuts. I no passa res! Com diu Josep Pla:
"Quan no es té l'orgull inofensiu d'explicar les coses als altres, és que es té la vanitat idiota de creure's incomprès. En nom dels principis higiènics més elementals, convé que tothom hi digui la seva. Després, el temps, amb el garbell de granet fi, dirà l'última paraula."
Records... de joveneta, fent una revista al poble, a màquina, amb el "ciclostil", la Gestetner, i els clixés. Al cap d'uns anys, una altra revista, ara amb més experiència acumulada per part de tots els de l'equip, màquina d'escriure electrica i a la impremta. Ja vam acabar l'època amb ordinador, el primer "apple" que va entrar a casa! I a la ràdio local... jo només hi tombava. Un dia, la que portava el programa, un programa infantil, va haver de marxar i em va deixar a mi amb el guió a les mans, darrere del vidre, i només em va dir que anés llegint i donant ordres amb les mans. Hi havia un xiquet jovenet al meu costat que posava els discos, i jo com si dirigís una orquestra: ara un disc, ara que parlin els de l'altra banda... i anar llegint i fent anar les mans. No va ser cap desastre, per sort. Mai més no he fet cap altra incursió radiofònica. Ara bé, ves què són les llegendes que aquell xiquet que posava discos al meu costat, al cap del temps es veu que ho va fer molt bé; i... valgam Déu! em va arribar a les orelles que deia que a ell n'hi havia ensenyat la Miraculosa! La televisió local ja em va agafar tard i no crec que m'hi hagués enganxat; la meva timidesa llavors era gran.
Ara bé... sempre, les cartes als lectors, les intervencions dels oients... ja se sap; una part, ínfima, real; la part treballada pels autors, la més grossa. A mi m'agradava fer aquest paper, per escrit; ho podies dir tot pel broc gros, sense embuts, encara que fessis el paper de l'oposició o que diguessis algun disbarat. Jo diria que he fet tots els papers de l'auca. Fins fa poc que en vaig fer un en una emissora de ràdio de les grosses. Una amiga periodista necessitava trucades en un programa que hi tenia un advocat parlant del registre de les parelles de fet. Bleda de mi, ja em veus trucant, dient que vivia amb el meu company i què havia de fer per enregistrar-nos com a parella de fet!
En fi, celebro la meva incursió a la xarxa i estimo el que he après i els que m'han ajudat, tant en els aspectes tècnics com personals.


Sunday, November 22, 2009

Potser divendres!



L'acord per l'alliberament de Guilad Shalit podria ser dut a terme el divendres:



Friday, November 20, 2009

Antologia i apologia



Fa anys, la dècada dels vuitanta, vaja, vaig treballar en una escola d'un barri de la ciutat. Alguns mestres progres i joves proposaven al claustre de fer xerrades als alumnes sobre educació sexual. Hi havia un mestre gran, ja a punt de jubilar-se, que sempre responia: "Sexe, sexe...! No teniu altra cosa al cap vosaltres!" I naltros, joves com érem, se'n fotíem una mica, sarcàsticament, pensant en les llegendes que corrien per l'escola del pobre home.
Ell, res de sexe a l'escola! Cada any cap allà a la primavera organitzava una setmana cultural amb dos temes estrella: "Apologia de la sardana" i "Antologia del vals" (no recordo exactament si l'apologia anava amb el vals i l'antologia amb la sardana o viceversa). Com que nosaltres, els d'adults, treballàvem de part de vespre, del gener en endavant, havíem d'aguantar els assajos de cant i ball a la classe del damunt, amb els corresponents cops de bastó a terra que feia el mestre en qüestió per portar el ritme.

I... a què ve a tomb això? que ara, jo ja semblo aquell mestre cada vegada que veig titulars a la premsa com aquests:


Andalucía se interesa por los talleres sobre masturbación extremeños

La nueva batalla de Manos Limpias: la masturbación


L'Ajuntament de Barcelona prepara una campanya per dissuadir els clients de la prostitució

I és que darrerament n'hi ha massa, no?

Sunday, November 15, 2009

Prendre el sol a la tardor


Edward Hopper, tinc preferències per aquest pintor, no sé què ho fa. Aquests darrers dies de sol i de caloreta al migdia m'han fet pensar en aquesta imatge, que regalima serenor, ganes d'estar sense dir res i que no t'atabalin massa.


Thursday, November 12, 2009

LA PRUNE


Tots els partits festegen els immigrants; els que s'anomenen d'esquerres més. Tots els veuen com a potencials votants seus. Assisteixen a les seves festes, els conviden als seus congressos, es fan fotografies multiculturals... Estan àvids de vots. Veuen que sortirà una llei que els deixarà votar i... a la caça del vot! que aquí s'ha de guanyar al preu que sigui. Però ara se'ls ha posat merda a les figues. Els ha sortit la PRUNE i els ho desgavellarà tot:

LLEGIU:


Wednesday, November 11, 2009

Cae o cau?


Un pasquí semblant a aquest, de la Loteria Nacional, és a les parades d'autobusos de Reus. Evidentment traduit al català: "I si cau aquí?" I jo imaginant-me loteria que cau del cel, que plouen bitllets de loteria o, directament, que plouen calers!

Jo diria, i no sóc entesa, que en català la loteria és quelcom que toca o no toca; vaja, que si hi jugues, et pot tocar; però no cau d'enlloc.
El fenòmen mediàtic de la Loteria de Nadal, diu la meva experiència vital, que sempre l'hem viscut en castellà. Portem anys i anys sentint: "El gordo ha caído en...", així, amb el verb CAER, com és propi del castellà. Ara bé, en les nostres converses la grossa no cau mai, la grossa sempre toca en algun lloc.
Com l'any que va tocar al meu poble, i jo sense ni un duro gastat en aquell número! Mai més no he comprat loteria. I si som una colla i algú n'ofereix i jo la refuso em diuen: "I si ens toca a tots menys a tu?". Ja en tinc l'experiència. No passa absolutament res; salut hi hagi!

De fet, les llengües evolucionen i el català no en serà pas cap excepció. Però jo vaig a la meva, tant me fa si cau la grossa com la prima -em sabrà greu, vaja, pobra dona. I la loteria no em tocarà perquè no hi poso.

  • Puntualització de l'amic Manuel Castaño-Viella i que jo hi vinc del tot bé:
De sempre, aquí s'han fet rifes. En una rifa, si hi poses o bé hi jugues, pots treure. Aquest era el vocabulari emprat en aquest tema abans que fos un fenomen mediàtic. He dit!





Tuesday, November 10, 2009

Bestiari (I)

La rata

-A un ratolí temerari,
nebot meu, que és molt tossut,
dic: -Vols fer-te saberut?
Doncs rosega un diccionari.

Josep Carner (De Museu Zoològic, 1963)


Saturday, November 7, 2009

En record de la Kristallnacht

Recull d'obres plàstiques sobre la "Nit dels vidres trencats", la nit del 9 al 10 de novembre de 1938:


Tyler Alpern - "How could you look the other way when your Jewish neighbors disappeared?"




La cuarta página ("La españa en guerra ante la Kristallnacht")

Wednesday, November 4, 2009

La memòria de la bondat




El cementiri cristià de Jerusalem, al Mont Sió, on fou enterrat Oskar Schindler i la seva tomba. Les pedres deixades al damunt són la memòria dels jueus que la visiten.

Jerusalem és una ciutat on és difícil rescatar l’excepcionalitat d’un símbol, per tants que n’hi ha. El Jardí dels Justos és el lloc, dins del memorial del Yad Vashem dedicat a la Shoà, destinat a recordar aquells gentils, no jueus, que van ser justos amb els jueus, que van arriscar la seva vida per salvar la vida d’un perseguit, la vida d’un jueu.

El Yad Vashem és visita indispensable, hi són recordats els noms de les persones martititzades, milions... poca cosa es pot dir al final de la visita, com tot horror interioritzat, és a dir entès, esdevé comprensiu i incomprensible, compresiu en les seves formes, en la seva materialització, incomprensible en el seu sentit conceptual, més enllà de qualsevol sentit humà.

No hi ha muntanya més dolorosa al món que el Yad Vashem, ni lloc on s’amuntegui més angoixa, tanmateix, damunt d’aquest memorial que recorda l’horror i la maldat més extremes, per damunt d’aquest trenca-cor hi ha el Jardí dels Justos, dels gentils que van escriure històries de bondat. Enteneu el simbolisme? La bondat està per damunt de l’horror, té encara més sentit recordar allò bo que allò dolent, fins i tot una mica bondat és superior a molta maldat.

Una altra lliçò de Jerusalem, la importància de recordar no tan sols la maldat i la bondat, sinó de col·locar aquesta en un pla superior moral i ètic.


Molt recomanable llegir: EL JARDÍN DE LOS JUSTOS de Gabriele Nissim- Kailas Editorial - ISBN 84-934072-1-6
(La vida de Moshe Bejski, qui va idear la construcció del Jardí dels justos.)

I.C.B.

Follow by Email