Friday, October 30, 2009

No ho sé



El cementiri de Reus estrena visites guiades dramatitzades

Quan ho he llegit, de moment, m'ha fet mal efecte. "El cementiri no és un lloc per a fer-hi teatre", he pensat immediatament. Em sembla que el cementiri és un lloc de recolliment, de pau i tranquil·litat, de reflexió, per a pensar en la vida i en la mort, en el pas del temps. Un lloc que acull la nostra memòria familiar: "els morts de casa". Els de casa, quan entrem en un cementiri ho fem amb respecte, procurem parlar baixet i no fer xivarri. Si vas observant, sovint veus gent apenada que plora els seus morts en silenci.

El dia de Tots Sants, és veritat que hi ha més enrenou als cementiris, tot plegat s'ha convertit en una gran festa d'exhibició floral, fotogàfica, literària i de llum dedicada als morts. Una gran festa per al consum. I ho anem acceptant tal com ve. Però això de les visites guiades dramatitzades és nou del tot! He seguit pensant: "Potser sí que ens hi hem de familiaritzar més amb la mort, i aquesta és una ocasió per a fer-ho; a la vegada que serveix per a recordar la història de la ciutat."

Però... no! no m'agrada aquesta pantomima i aquesta relativització de la mort, i aquesta pèrdua de respecte als llocs sants; malgrat que siguin cementiris civils, per a molts és un lloc sant, i no agrada que s'hi facin funcions profanes.

I... em quedo com he començat. No ho sé!

El que sí que sé és que m'agrada anar al cementiri i conec on són tots els "morts de casa", encara que mai no els he portat flors ni res de res; els tinc a la memòria. Però no em faria cap gràcia que davant del meu nínxol hi fessin comèdia.

Wednesday, October 28, 2009

e-notícies


I tota la tarda esperant a veure si rectificaven! Res! No s'hi han fixat? Jo diria que sí. Vaja, sí. Obres l'e-notícies per veure l'escàndol del dia i et trobes amb l'ambaixador d'Israel -amb el nom ben clar en un rètol al davant- al mig de dos personatges. Al de la dreta se li mig veu el nom. El cap va ràpid: "I què hi té a veure Israel amb tot aquest embolic de corruptel·les, jutge estrella, detinguts... ?" Vas llegint i... oh sorpresa! res de res. Resulta que l'única imatge d'arxiu que tenien del Prenafeta era aquesta amb l'ambaixador d'Israel! Minso arxiu d'imatges que tenen!

Jo n'he fet una captura de pantalla, per si rectificaven, i així tenir-ne la prova; però res, passen les hores i segueix la mateixa fotografia penjada.

I és que sempre és igual: aprofitar qualsevol mala notícia per barrejar-hi Israel, de manera més declarada o més solapada però són reincidents.

Tuesday, October 27, 2009

amor



Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
Salvador Espriu

Saturday, October 24, 2009

Ruire per escrit



Diu que en l'època de l'EGB, un mestre va donar als seus alumnes un text sense accents per tal que els posessin correctament. Un alumne més espavilat que els altres va escriure un munt d'accents al final de la prova amb la nota que segueix:

"Sr. Mestre, aquí li deixo els accents, ja els posarà vostè on cregui que hagin d'anar."
´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ ```````````````````````````

Ara provaré de fer jo un exercici semblant. I és que jo em pensava que per riure per escrit es podia fer amb onomatopeies com: Hehe! o Haha!, o bé amb expressions que té la llengua riques i variades, que van des de fer-se un tip de riure, pixar-se de riure, riure pels descosits, riure per les butxaques, riure's del mort i del qui el vetlla, somriure, riure per sota el nas, fer una rialla d'orella a orella... enfotre-se'n... també buscant la paraula adequada a la situació, amb fina ironia o sarcasme... i ho trobava un art difícil de practicar. Ara bé, com que veig que tothom riu d'una manera estranya a la xarxa i jo encara no m'hi he aclarit i no tinc ganes de fer-ho, aquí deixo un munt de proves del riure i cadascú que s'agafi la seva:

:-) / :-)) / :-))))) / xD / xDD / xDDD / ;-)

I a l'estat de la ment 2.0 encara n'hi deu haver moltes més; però jo passaré al 3.0 sense cap.


Wednesday, October 21, 2009

Carles Riba


Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

(Estances. Llibre segon)

Tuesday, October 20, 2009

Entrada de Cat-Israel.org (ampliada per la Simy Benarroch)

El Tzhaal va preservar la vida dels civils a Gaza

Mentre els energúmens que representen les dictadures islamistes i demés governs nacional populistes a l’ONU recolzats per algunes “democràcies europees” bavejen davant l’informe Goldstone, el general Richard Kemp, antic cap del contingent britànic a l'Afganistan, li va escriure al President del Consell dels Drets Humans de l'ONU, Alex Van Meeuwen, per dir-li que "El Tzaal va prendre més precaucions durant l'Operació Plom Fos, que les preses mai per qualsevol altre exèrcit en el món, tot amb l’objetiu preservar la vida de civils en zona de combat ". I és que la veritat es pot amagar, es pot mentir, però la realitat al final sura... esperem però que no sigui massa al final quan ja el terrorisme sigui inabastable.



Transcripció:

Thank you, Mr. President.

I am the former commander of the British forces in Afghanistan. I served with NATO and the United Nations; commanded troops in Northern Ireland, Bosnia and Macedonia; and participated in the Gulf War. I spent considerable time in Iraq since the 2003 invasion, and worked on international terrorism for the UK Government’s Joint Intelligence Committee. ... Leer más

Mr. President, based on my knowledge and experience, I can say this: During Operation Cast Lead, the Israeli Defense Forces did more to safeguard the rights of civilians in a combat zone than any other army in the history of warfare.

Israel did so while facing an enemy that deliberately positioned its military capability behind the human shield of the civilian population.

Hamas, like Hizballah, are expert at driving the media agenda. Both will always have people ready to give interviews condemning Israeli forces for war crimes. They are adept at staging and distorting incidents.

The IDF faces a challenge that we British do not have to face to the same extent. It is the automatic, Pavlovian presumption by many in the international media, and international human rights groups, that the IDF are in the wrong, that they are abusing human rights.

The truth is that the IDF took extraordinary measures to give Gaza civilians notice of targeted areas, dropping over 2 million leaflets, and making over 100,000 phone calls. Many missions that could have taken out Hamas military capability were aborted to prevent civilian casualties. During the conflict, the IDF allowed huge amounts of humanitarian aid into Gaza. To deliver aid virtually into your enemy’s hands is, to the military tactician, normally quite unthinkable. But the IDF took on those risks.

Despite all of this, of course innocent civilians were killed. War is chaos and full of mistakes. There have been mistakes by the British, American and other forces in Afghanistan and in Iraq, many of which can be put down to human error. But mistakes are not war crimes.

More than anything, the civilian casualties were a consequence of Hamas’ way of fighting. Hamas deliberately tried to sacrifice their own civilians.

Mr. President, Israel had no choice apart from defending its people, to stop Hamas from attacking them with rockets.

And I say this again: the IDF did more to safeguard the rights of civilians in a combat zone than any other army in the history of warfare.

Thank you, Mr. President.


La lluita!


Es veu que avui tocava llaç de color de rosa!

Avui he sentit que ha estat el Dia internacional contra el càncer de mama. Cada dia és el "Dia internacional d'alguna cosa", aquí no parem mai! Sempre lluitem!

No és la primera vegada que explico que quan vaig amb cotxe poso Catalunya informació a la ràdio per poder-me assabentar del que passa al dia. Fa uns anys que no te n'assabentes de res. Amb deu minuts de viatge no donen cap notícia. Microreportatges -em sembla que n'hi diuen- i notícies que a ningú no interessen, i, el que és pitjor, manipulades al màxim. Peró prou, que sempre la mateixa cançó ja cansa. Ruc de mi: Canvia d'emissora! Però és que ara ja li he trobat la gràcia a analitzar com parlen: l'entonació, el vocabulari, la fonètica... deformació professioal? Potser sí, però em diverteix.

Avui, tot el dia que se les tenen contra el càncer de mama. Ja està bé, jo també hi estic en contra, no em faria cap gràcia tenir-ne! Ara bé... com si es barallessin contra una malaltia a cops de puny. Una colla d'artistes tot el dia escrivint frases per Barcelona "contra el càncer de mama". Llums de color de rosa als edificis "contra el càncer de mama".

La manera de dir correcta hauria estat que és un dia per a "recolzar la lluita contra el càncer de mama, per a ajudar a prevenir-lo i poder-lo curar... però res! No sortien del mateix cercle, la baralla cos a cos contra el càncer!

Au, prou de mames!

I després, dos minuts abans de les nou del vespre, quan normalment parlen de pilota, aviu, res! que si troben bé o no els llibres de text israelians d'història perquè expliquen la naqba o no sé què del dia de la Independència d'Israel... Al final sempre surt Israel, de forma negativa, per un costat o un altre.

Res, que no me'n surto! Avui, redacció dispersa i sense aconseguir els objectius marcats; deformació també?


Saturday, October 10, 2009

Textos de memòria


Ja ho he dit en algun altre lloc que m'agrada aprendre textos de memòria. Unes vegades són textos pels que hi poso esforç en fer-ho, però d'altres, em queden sols; és qüestió d'haver-los repetit moltes vegades llegint en veu alta. Aquest el dictava a la classe una companya, i cada vegada al sortir me'l repetia, n'estava enamorada, li trobava totes les gràcies. Jo, no. Amb el temps em va tocar fer classe de castellà i el vaig rescatar del bagul. Li vaig anar agafant estima; a hores d'ara ja el podria recitar com un lloro. Quina riquesa de vocabulari, quina fina ironia. I és que, en general, els nens necessiten referents masculins. Sort que ara hi torna a haver homes que fan de mestre. Durant anys tot eren dones a les escoles; moltes odiaven el futbol i el taekwondo. Haguéssiu sentit als claustres les discussions amb els pocs homes -i algunes dones, cal dir-ho- que defensaven que els nens puguessin jugar a futbol al pati o que a l'escola es fes taekwondo com a activitat extraescolar. Sóc poc discutidora de mena, jo. I no m'ha tocat treballar mai amb nens, sempre ho he fet amb adults. Al principi, tenia com a complexe de no ser prou mestra, de ser com una mestra de segona; però ara, fent moviola, penso que m'he estalviat un munt de discussions estèrils.
"Daniel, el mochuelo, no se cansaba nunca de ver a Paco, el herrero, dominando el hierro en la fragua. Le embelesaban aquellos antebrazos gruesos como troncos de árboles, cubiertos de un vello espeso y rojizo, erizado de músculos y de nervios. Seguramente Paco, el herrero, levantaría la cómoda de su habitación con uno solo de sus imponentes brazos y sin resistirse. Y su tórax, ¿qué? Con frecuencia, el herrero trabajaba en camiseta y su pecho hercúleo subía y bajaba, al respirar, como si fuera el de un elefante herido. Esto era un hombre. Y no Ramón, el hijo del boticario, emperejilado y tieso y pálido como una muchacha mórbida y presumida. Si esto era progreso, él, decididamente, no quería progresar."

Miguel Delibes, El camino

Monday, October 5, 2009

Ja ho dic jo!



I és que tot el que diria jo ja ho van dient els que em passen al davant, van més de pressa que no pas jo! Així, que si passeu per aquí, aneu fent "clic" als enllaços de la dreta: "my blog list". Aquests donen l'actualitat i jo comparteixo la seva opinió, per això els tinc enllaçats.

I jo potser que em dediqui a altres afers, com per exemple penjar-vos aquest PowerPoint sobre les bosses de plàstic que es força interessant:



Saturday, October 3, 2009

I un altre premit!


No ho diré que no me'l mereixo i que ves, que jo que sóc tan poca cosa... que tants premis... Ni parlar-ne! Sí, en aquest bloc procuro dir el que penso, sense embuts, sobre el terrorisme islamista. I, si per fer-ho com crec que ho he de fer, algú s'hi fixa i em dóna premi. Benvingut sia i moltes gràcies!

I ara el passo al bloc del Moré, que ja veig que no n'accepta de premis, però que només per haver popularitzat l'expressió "gentota" per a tots els que donen suport al terrorisme del Hamàs a Gaza, s'ho mereix.
I al David del blog ACLARIMENT-HASBARÀ per veure si això l'esperona una mica a seguir explicant.

Ah, el premi me l'ha donat la Irene Adler; i aquí, al blog ACCION POR ISRAEL, se n'explica ben bé l'origen.
__________________
I ara ve a tomb la qüestió de la "falsa humilitat" que a mi m'ha tingut tota la vida preocupada, educada com estic en el catolicisme de soca i de rel. I sempre me n'he volgut desempellegar d'això. I avui he trobat el desllorigador de la cosa aquí:


I en la reflexió sobre l'orgull que fa Bertrand Russell a “La conquista de la felicidad”:

“Por mi parte, creo que no tiene nada de malo educar a un niño de manera que se crea un tipo estupendo. No creo que ningún pavo real envidie la cola de otro pavo real, porque todo pavo real está convencido de que su cola es la mejor del mundo. La consecuencia es que los pavos reales son aves apacibles. Imagínense lo desdichada que sería la vida de un pavo real si se le hubiera enseñado que está mal tener buena opinión de sí mismo. Cada vez que viera a otro pavo real desplegar su cola, se diría: «No debo ni pensar que mi cola es mejor que esa, porque eso sería de presumidos, pero ¡cómo me gustaría que lo fuera! ¡Ese odioso pavo está convencido de que es magnífico! ¿Le arranco unas cuantas plumas? Así ya no tendría que preocuparme de que me compararan con él». Hasta puede que le tendiera una trampa para demostrar que era un mal pavo real, de conducta indigna de un pavo real, y denunciarlo a las autoridades. Poco a poco, establecería el principio de que los pavos reales con colas especialmente bellas son casi siempre malos, y que los buenos gobernantes del reino de los pavos reales deberían favorecer a las aves humildes, con solo unas cuantas plumas fláccidas en la cola. Una vez establecido este principio, haría condenar a muerte a los pavos más bellos, y al final las colas espléndidas serían solo un borroso recuerdo del pasado. Así es la victoria de la envidia disfrazada de moralidad. Pero cuando todo pavo real se cree más espléndido que los demás, toda esa represión es innecesaria. Cada pavo real espera ganar el primer premio en el concurso, y cada uno, viendo la pava que le ha tocado en suerte, está convencido de haberlo ganado.”

Follow by Email