Tuesday, March 31, 2009

Ser mare d'un xiquet


Sempre he pensat que en els dies en què vivim és més difícil educar un fill que una filla. No sé com me n'hauria sortit si hagués tingut un xiquet. En anteriors generacions, els nois pujaven sols, era a les noies a qui se'ls avisava dels perills del segle. Havia estat així de sempre. Ara està tot capgirat en nom del políticament correcte. I no per bé, al meu entendre; no tendim cap a una societat equilibrada en la que cada sexe té el seu paper i es complementen... De fet, tendim... ningú no sap devers a on!
I aquest tema que em preocupa i se'm fa difícil de destavellar, via Nihil Obstat, l'he trobat explicat amb encert a Chroniques en liberté:

(Foto arxiu CM)

El blues del mascle sentimental

Senyores, perdoneu-me d’entrada per aquesta bordada. Però això només és una buidada del pap. D’altra banda, és més una manifestació espontània d’humor de part d’un home profundament ferit que el fruit d’una implacable anàlisi racional. De totes maneres, en l’àmbit de les relacions humanes, no pot haver-hi anàlisis implacables.

Avui en dia, els dies de la dona, la paritat, i altres embolats feministes de la llagrimeta sobre la condició femenina, em regiren els budells. Hom diria que res no ha canviat en els darrers decenis. Evidentment, ja sé que sempre hi ha molt a fer per a aquelles a qui homes indignes peguen, dominen i maltracten. Però tabé hi ha molts homes que sofeixen. Permeteu-me exposar la situació dels homes que es troben laminats per l’avidesa femenina quan l’amor se n’ha anat. Quan han mort els sentiments, hi ha dones que esdevenen calculadores i materialistes, al costat de les quals la majoria d’homes són càndids amants.

Mireu bé la història i la política i pregunteu-vos qui mena realment el món. Observeu als patis de les escoles les nenes de 8 anys i mireu els nens de la mateixa edat.

En qualsevol cas, constato a la meva generació un naufragi d’homes arribats a la quarantena. Han sacrificat els amics per la família, han posat entre parèntesi les seves passions de joventut. Han treballat dur a la feina i també ho han fet a casa perquè no se’ls retregui que no fan res. Aquesta generació suporta el pes de segles de masclisme universal, del que devem ser culpables fins a cert punt. Calia esmenar els errors dels nostres pares... I, per tant, aquests homes es troben un dia abandonats per les seves dones quan no són, a més a més, desonrats, expoliats i robats. Una vegada més, no us ho prengueu malament, senyores. Tinc una ànima siciliana que em condueix a una adoració sens fi per al sexe bell.

Però en nom d’allò que és políticament correcte, m’he esforçat en rebutjar un masclisme congènit que condueix pràcticament a una autocastració destructiva.
Per tant, aquest masclisme és com un folklore destinat a seduir-vos i una feblesa destinada a protegir-nos. En tor cas, amaga una por ancestral a l’abandó que comença de ben jove.

A partir dels 25 anys, les dones experimenten el seu primer desig infantil i acusen els homes de la seva lleugeresa: “Els homes no són seriosos, són com a criatures; no volen comprometre’s, només pensen en divertir-se amb els amics...”.
Heus aquí el que les dones pensen sobre nosaltres en aquest moment. És veritat que el matrimoni i la família ens fan por, ja que representen tots els sacrificis que això implica. Però una vegada que un s’ha compromès, que ha fet el pas, és un compromís per tota la vida. Em surt de nou l’ànima siciliana... Després els nens es fan grans i la dona esdevé mare, i tracta el marit no com un home per a conquerir i seduir, sinó com la darrera criatura de la família, del que se n’ha de revisar o acabar l’educació.
I a força d’infantilitzar el seu home fins al punt de fer-li perdre la seva personalitat, ella, un bon dia, li anuncia que ja no l’estima.

El temut abandonament ha arribat.

Per aquesta raó, senyores meves, el vostre company dubta en comprometre’s. Us estima de bo de bo però està aterrit. Inconscientment, pressent aquesta història repetida una i mil vegades. Ell perdrà els seus amics, abandonarà les seves passions i finalment, perdrà la seva identitat d’home... a no ser que trobi el veritable amor; no aquell que oposa els sexes sinó el que els uneix en una feliç harmonia.


Wednesday, March 25, 2009

1954, batejos


Foto arxiu CM - febrer del 1954, canalla plegant confits en un bateig-

Al poble era costum tirar confits del balcó estant el dia del bateig d'una criatura. Es tiraven confits i alguna moneda. Jo encara recordo vagament haver anat a plegar confits en algun bateig. Ho devien fer les cases que s'ho podien permetre i que feien una festa en tan assenyalada data. Els d'aquesta casa tenien màquina de retratar i tot, l'any 54! 
Si es donava el cas que hi havia un bateig sense confits, la canalla que havia anat a plegar-ne cantava aquesta cruel cantarella que deia:

Padrina mocosa,
bateig pelat,
que no n'heu tirat cap!
Si no tireu confits,
la nena (o el nen) es morirà!

Saturday, March 21, 2009

1923, fer de mestra


Feu clic a la imatge per poder-ho llegir. Aquest document és dels que t'envia al correu alguna amiga sense cap explicació i amb un: Fwd: FW: RV: Reenviar: FW:
No té, doncs, cap altra validesa que la que li pugui donar la nostra imaginació, que no es deu allunyar massa de la realitat. Realitat que conec per mestres que van començar a exercir a principis dels anys cinquanta.

No era fàcil fer de mestra llavors. Les noies sortien ben ensenyadetes de l'escola Normal; les de poble, internes en un col·legi de monges. L'ambient en el que havien viscut fins llavors era del tot idíl·lic. Quan acabaven la carrera, als disset anys, com diu una d'elles: "Ignoràvem certes complicacions i problemes que reporta la lluita de viure."
Tenien disset anys i eren enviades a fer de mestra en pobles remots de la geografia espanyola; pobles als quals només s'hi podia arribar dalt d'un ruc; la majoria d'elles hi anaven acompanyades de les mares.
Si s'adaptaven a les condicions del contracte i a les maneres de viure, hi podien estar uns quants cursos per anar fent punts.
Al poble, sempre hi havia algun xicot espavilat al que de sobte li venien ganes d'aprendre de llegir i escriure o d'anar a repàs als vespres amb la mestra nova. Malgrat les condicions del contracte, les ànsies de saber dels nois eren sempre ben vistes per les forces vives locals. Així s'anaven teixint llaços d'amistat-amor entre el xic més espavilat i la mestra. Llaços que podien acabar en casament; en alguns casos casament obligat per haver fet Pasqua abans de Rams.

Wednesday, March 18, 2009

Cada dia surt el sol


Foto arxiu CM

Sunday, March 15, 2009

Redescobrint Serge Gainsbourg


Un amic Facebook m'hi ha fet pensar:


Per què aquesta cançó de les múltiples a triar? Perquè la pel·lícula és un bon record de la meva adolescència i el Warren Beatty, l'actor que m'agradava més (un somriure temptador!). Aquests dies recordo "Esplendor en la hierba"
I així faig una barreja de tot el que em ve de cop al cap i queda aquí un trosset de memòria.

Saturday, March 14, 2009

Coses que no quadren



1. La nostra filla sempre ha anat a l'escola pública.
2. Altres han anat a l'escola privada concertada (de privades, on visc no n'hi ha). I?
3. Jo sóc de la teoria que en l'educació pesa més el que s'aprèn a casa que a l'escola. De fet, les criatures són més hores a casa que al col·legi.
4. Un pare que portava les seves filles a la privada concertada em feia números i em deia que una hora més cada dia, tants dies a la setmana, tantes setmanes al mes, tants mesos per curs... feia un total d'un curs més que tenien les seves filles d'escolarització comparat amb la meva.
5. A mi no em va fer ni fred ni calor; la filla va seguir a la pública fins que ha acabat els estudis universitaris.
6. Fa uns anys, a l'escola pública van implantar la sisena hora.
7. Jo em pensava que era per dedicar-la més al que es va a fer a l'escola, aprendre de llegir i d'escriure (i les quatre regles) i així poder fer-la més competitiva amb la concertada. Doncs no! Els sindicats diuen que aquesta hora no és lectiva. Ah!
8. Ara el Conseller d'educació anuncia unes reformes en l'horari escolar.
9. Jo em penso que són per optimitzar l'aprenentatge dels alumnes i dedicar més hores a l'estudi. Doncs no! Són per canviar les vacances de temporada. Els pares que ja estaven il·lusionats pensant que escurçarien les vacances escolars!
10. Els entesos en educació no veuen bé les reformes que proposa el conseller. 
11. Jo penso: Ara sí, aquests agafaran el toro per les banyes i faran una proposta per a una escola de més qualitat. Doncs no! Diuen que les dates de vacances que proposa el conseller no són les millors i en proposen unes altres.
12. Els sindicats protesten de les reformes perquè se'n ressentirà la qualitat de l'ensenyament. Sempre la mateixa cantarella. I a més a més, amenacen amb fer vaga i demanen paciència als pares, que no els excuso de res, però que no saben què fer dels fills en èpoques de vacances i de vagues.

I  jo penso... no, no penso res. Val més. De fet, la nostra filla només va anar a l'escola cinc hores al dia; d'aquestes cinc, si n'hi treiem les de gimnàstica, plàstica, música, retallar, enganxar, posar gomets, fer plastilina, punxar amb el punxó, educació vial, educació sexual, psicomotricitat i demés xarangues... què queda per a llegir i escriure? És un miracle que sàpiga fer-ho tan bé com ho fa. 

Concluint: Que cadascú conclueixi el que cregui que ha de concluir. Que... jo no la tinc, la solució. "Doctores tiene la Iglesia".

Thursday, March 12, 2009

L'alliberament de Guilad Xalit a prop?



L’ACORD SOBRE PRESONERS MÉS A PROP QUE LLUNY, SEGONS HAMÀS

Representants de l’organització que dóna suport al soldat Gilad Shalit, segrestat per Hamàs, han informat dels progressos en les converses que mantenen a Egipte l’enviat israelià, Ofer Dekel, i el cap de Hamàs que manifesta que “disposa de l’autoritat per a tancar l’acord”.

(A la fotografia els pares de Guilad Xalit, Aviva i Noam que són a Jerusalem en una nova campanya per l'alliberament de Guilad)


Wednesday, March 11, 2009

És Purim

I m'havia passat. Hag Sameakh! Sort de les fotografies que m'han enviat l'Amit i l'Einav. Ja els agrada, ja, disfressar-se. Cadascuna ho ha fet d'acord amb la seva personalitat, és ben veritat.

Tuesday, March 10, 2009

Trist


M'he entristit quan m'ha arribat aquest acudit en un correu ara fa uns moments. Aquests nois representa que tenen més de setze anys, la majoria més de 18. Són els futurs alumnes de les escoles d'adults. No ho sé... res a comentar. Els que passeu per aquí ja teniu prou criteri per fer-vos la pel·lícula sols.
Ah, sí... parlant de pel·lícules... "Torrente", la primera. També em va entristir, aquells nois són reals, jo hi veia retratats els meus alumnes i me'ls estimo i... és així, that's it!

Saturday, March 7, 2009

Aquell del Rubianes


Ara que es va esvaint la bullida general, el dol a crits, els compugiments i les ampul·loses paraules per la pèrdua del tal Pepe; ara em toca a mi. Ho he de dir o faria un pet: A mi no m'ha agradat mai el Rubianes. 
I ho dic amb coneixement de causa. Fa molts anys vaig veure un espectacle seu que es deia "Sin palabras", un espectacle onomatopeic. Tot el teatre rient, i les tres que anàvem, assegudes en una llotja amb les cares com a pals i sense poder arrencar un somriure, perplexes -a naltros no ens fa riure que un home folli amb una cadira dalt d'un escenari... Com que era època dels primers èxits del personatge, vaig sentir un dia un monòleg seu per la ràdio sobre unes tapes i una gamba que se n'anava amb ell cap a casa. Cap gràcia. A l'arribar a la feina els ho vaig comentar a les companyes: "Noies, jo... dec ser diferent!" i encara riem ara! perquè diu la dita: "Tanta gràcia fa la poca com la molta!".
Moltes vegades, quan el veia per TV, em quedava a escoltar-lo; m'embadalia la seva capacitat d'encadenar paraules amb significat sense dir res. Era capaç d'estar hores i hores construint correctament frases buides, dient beneiteries. Darrerament, es caracteritzava per riure les seves gràcies. Acabava de dir una frase i ja reia de l'ocurrent que havia estat.
Una gran admiradora del talent del mite, una vegada va comprar un llibre-pamflet seu. Com que rondava per l'escola, el vaig prendre cap a casa i  en una estona vagarosa me'l vaig llegir (la lectura no va durar més d'una hora). A l'acabar, vaig poder dir que el tal Pepe no tenia moral ni valors de cap mena; o..., preciso per no ofendre ningú:  tot ho tenia oposat al que dec tenir jo.

Acompanyo amb el sentiment a tots els que l'estimàveu. 

març, marçot...



Fa pocs dies també va ser dimecres de Cendra i l'estat d'ánim general era com el que ja descriu Pla el 1919. I és que les coses essencials no varien massa. No trobeu genial això del mar que s'asseu a l'horitzó? Ho acabo de veure des del capdamunt de la muntanya de Sant Pere estant i era així, no cal donar-hi tombs.
Ara, l'any 2009 la diferència rau en què celebrem això del Dia de la dona. Jo no tinc ni he tingut mai pas cap ganes de celebrar-ho. Em sembla una estupidesa marcar diferències entre les persones; fer bons i dolents. Les diferències hi són, i ja està. Les dones som diferents dels homes i això és d'una evidència tal que qui no s'hi hagi fixat, va dat! I a qui no li agradi el comentari final del mestre sobre les dones, que s'hi posi fulles; les coses són com són.
"5 de març de 1919
5 març 2009


Dimecres de Cendra. Divago, ensopit i morós, pels carrers.
De dalt del carrer de Claris estant, es veu, al fons de la Via Laietana, un dit de mar. La mar sembla haver-se assegut a l’horitzó tranquil·lament.
.
El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l’escepticisme.
.
Aquestes joves senyoretes tan primes i gràcils, de cama llarga i d’ulls vius i esperitats que circulen davant de la meva vista, estan destinades (una bona part d’elles) a pesar vuitanta-cinc quilos i a portar una bata amb un cinturó de borles una gran, gran part de la vida."
Josep Pla, El quadern gris

Thursday, March 5, 2009

QassamCount


Teniu Facebook o twitter
Enllaceu a QassamCount i veureu com el conflicte a Gaza segueix igual; quasi cada dia les poblacions del sud d'Israel es veuen afectades pels Qassams. La gent viu amb por. "La guerra de Gaza no s'ha acabat i la del Líban de 2006 tampoc. Estan més armats que mai i dissabte passat van tirar un coet (fabricat a la Xina) sobre la ciutat d'Ashkelon i va encertar una escola. Els pares no deixen anar els nens a escola. Fa vuit anys que al sud d'Israel estan així." (A.S.)

Qué és un Qassam?
Qassams són coets plens de metralla i explosius destinats a matar civils israelians.

Què és QassamCount?
El propòsit de QassamCount és donar a conèixer al món el nombre de Qassams i altres coets que afecten Israel cada dia. Twitter i Facebook s'actualitzen cada vegada que un Qassam impacta sobre Israel.


La major part del món no entén les raons de l'operació d'Israel a Gaza. Cal que la gent entengui que els coets casolans dels que parla la televisió d'aquí no són focs artificials, destrueixen, fereixen i maten. Molta gent fa servir el Facebook o el twitter, són una nova font de notícies. L'aplicació Qassamcount et posa al dia automàticament dels coets que es llencen sobre Israel. Les fonts que fa servir són fiables: ynet, NRG, i Haaretz. A la vegada, s'actualitza el total de projectils llançats des de l'any 2000 amb els informes del portaveu de les IDF i del IICC.


Tuesday, March 3, 2009

Un premi!


Sincerament, avui és un dia d'aquells en què ho engegaries tot a rodar, neccessites dotar-te de grans dosis d'optimisme. Que la Irene Adler, del Baker Street 221B, m'hagi donat aquest premi, m'ha aixecat els ànims i m'ha esperonat a seguir publicant en la línea que ho anava fent. Gràcies i seguim endavant contra el terrorisme i en favor de la democràcia i els drets humans.

Les condicions per rebre el premi diuen que l'he de passar almenys a 8 llocs més a la xarxa, AMB MOLT DE GUST! a veure, penso...: 
I... al MORÉ, encara que no sigui l'única que li ha donat, sé que repeteixo; perquè de la feina continuada que fa mereix que cap de nosaltres se n'oblidi.

I a tots als que no sou a la llista, que seria interminable, i que lluiteu pel mateix. PER TOTS VOSALTRES! QUE EN SOM MOLTS MÉS DELS QUE ELLS VOLEN I DIUEN!

Monday, March 2, 2009

israelconsulate





Israel's Eurovision entry, sung by Achinoam Nini and Mira Awad, "Einayich":
http://bit.ly/DtXc Enjoy.







Sunday, March 1, 2009

TRAIDOR EN EL INFIERNO


Nit del dissabte. Pel·lícules del segle XX que em queden per veure; que en són moltes. I aquesta ha valgut la pena. No desmereix de cap de les de Billy Wilder. Com moltes de les seves pel·lícules, tot i ser identificades com a còmiques, tracta els temes amb tota la serietat que els correspon. 

 Stalag 17 (1953) de Billy Wilder

Segona Guerra Mundial. Centenars de presoners de guerra nordamericans es troben en un camp de presoners anomenat Stalag 17. Dos d'ells intenten escapar i són assassinats abans d'aconseguir el seu objectiu. Els presoners comencen a sospitar que hi ha un traidor entre ells i totes les sospites recauen en un sergent, un antiheroi cínic i flemàtic que aconsegueix sobreviure amb l'intercanvi de tenences amb els alemanys. 
Una barreja de comèdia, drama i suspens en la que s'enfoca el nazisme de forma còmica (part de la família de Wilder va morir a Auschwitz) fins a ridiculitzar els propis nazis.
A la pel·lícula s'alternen moments altament emotius amb d'altres d'una ingènua comicitat. El personatge central, el sergent Sefton, interpretat per William Holden, fa una interpretació magistral. 
El tema central és el pas de l'antiheroi a heroi. Aquell personatge frívol del principi; pres per traïdor per tots els seus companys, és el que finalment, quan cal, s'arrisca per la seva pàtria. 


Follow by Email